diumenge, 27 de maig de 2012

S'obre la veda

I ja està. Ahir vaig fer 36 anys, i tal com havia dit, obro la veda. Però el cert és que ara mateix no sento ganes (ni li veig gaire el sentit) de tenir parella. Potser perquè porto massa temps sense una relació "estable", potser és perquè ara mateix estic molt bé sola... Tinc ganes de fer molt la meva, vès. Sí que és cert que en moments de tristor extrema (com quan fa una setmana ens va deixar algú a qui estimava moltíssim) trobo a faltar uns braços que em donin l'escalfor i l'aixoplug que tota sola no em puc donar. També és cert que en moments d'alegria extrema (com quan em van concedir la beca de doctorat) trobo a faltar arribar a casa i trobar amb qui compartir-ho. Els amics estan per a això, és clar, però als amics no els pots trucar a les 3 de la matinada quan t'ofegues de tant de plorar...

Una amiga sempre em deia: "els homes són bons per a obrir pots, matar bitxos i baixar-te les olles que has guardat al darrer prestatge"... Jo tinc uns bíceps considerables (de tant obrir-me soleta els pots), i crec que els braços se m'han allargat (a còpia de baixar olles dels prestatges més alts). Pel que fa als bitxos, ara mateix són tota la companyia que tinc a casa (com que no els mato, aquí vivim tots, en germanor i harmonia). I bé, cal dir que els homes també t'escalfen els peus al llit, i aguanten el paraigua quan plou, i t'arramben i et miren que et desfàs... Això sí que ho trobo a faltar. Però per més que ho trobo a faltar, em fa com mandra, no sé, haver de fer tot el procés de conèixer algú, que algú em conegui, etc. ¿No podria ser, el meu príncep blau-mitja taronja-home de la meva vida... algú a qui ja conec, i ens estalviem l'haver-nos de vendre l'un a l'altre? I vès, els que podrien ser el meu "home ideal" ja els conec, però també són l'home ideal d'una altra que ha arribat abans que jo...

A classe d'euskera fèiem l'altre dia un exercici oral per a trobar "el company de pis ideal". Es tractava de fer preguntes sobre aspectes que cadascú trobava imprescindibles per tal de trobar amb qui de la classe podríem compartir pis. Això em va fer pensar...

El meu company de vida ideal: ha de ser independent i autosuficient, li ha d'agradar viatjar i conèixer altres cultures, ha de ser respectuós amb el medi ambient (si és vegetarià o vegà, ja és l'hòstia), ha de ser sensible però sense semblar gay, ha de parlar vàries llengües, ha d'estimar l'art i la literatura, no l'ha d'espantar el compromís, ha de saber besar com cal...

D'això... sola no s'està tan malament, no?