dissabte, 14 de juliol de 2012

Play it again, Sam

La llenguaddicta ha après moltes coses en els darrers anys. Una de les coses que més li ha costat aprendre, però, ha estat el controlar de qui s'enamorava, i amb quina intensitat. Sí, ja ho sé que ara em direu que un no pot controlar els sentiments, que quan t'enamores, t'enamores i punt. Permeteu-me que us porti la contrària (per ser original...).

Fins no fa gaire em pensava que l'enamorament era un estat en el qual hi caiem sense adonar-nos-en, i del qual no en podem sortir un cop hi hem caigut. Fals. Una molt bona part de l'enamorament el provoca la nostra imaginació, la fantasia, les ganes que les coses siguin de color de rosa: veiem de l'altra persona tan sols les coses que ens interessa veure'n. Les que no, les apartem. Si tenim en compte que a més una altra bona part de l'enamorament la provoca el fet que l'altra persona es ven, ens mostra tan sols aquelles parts que vol que veiem, ja tenim la recepta de l'enamorament.

¿No us heu trobat mai, després d'uns anys de relació, dient "allò que m'agradava de tu al principi, és el que més detesto ara"? Doncs el motiu és que quan estem enamorats ho pintem tot del color que ens interessa. Però quan ens cau la bena, les coses es veuen ben diferents.

Sí, l'enamorament, un cop entès i racionalitzat, és fàcil d'evitar. La meva fórmula ha estat, en les darreres setmanes, repetir-me (cada cop que em permetia fantasiejar amb l'home que em tenia "el cor robat") que tot era irreal, que n'era conscient, i que en cabat passaria pàgina i punt. I així ho he fet.

M'he enamorat d'un home casat, a qui per motius de confidencialitat direm... Yeti. I ara direu: "¿doncs què coi dius que has après?" Sí, m'he enamorat d'un home amb una relació més o menys estable, que fa 3 anys que dura. Un home a qui fa 10 anys que conec, i que des del primer dia que el vaig veure vaig pensar: "aquest és l'home amb qui em faré vella". Per una raó o per una altra, no hem coincidit mai estant solters alhora, i per tant, no s'ha donat mai l'ocasió de saber si ens farem vells l'un al costat de l'altre o no. ¿Oi que havia dit que no tornaria a embolicar-me amb homes casats? Doncs ho mantinc. Amb ell no hauria pogut ser, perquè el dia que em vaig atrevir (animada per unes quantes copes de cava) a dir-li que fa 10 anys que m'agrada, la seva resposta va ser: "trobo que ets una dona fantàstica, i sí, si la situació fos diferent... però estic amb ella i l'estimo molt. No sóc aquesta mena d'home".

¿Amb què es va quedar, la llenguaddicta, d'aquesta conversa? Efectivament, amb les paraules "si la situació fos diferent". Aquest condicional de l'inici de la frase se'm va ben clavar al cervellet, i al cor. ¿Per què és una dada rellevant? Perquè pocs dies després d'aquesta confessió per part meva, en Yeti em va confessar, sense que vingués a "cuento", que estava plantejant-se la seva relació. Que ja no era com abans, que feia anys que discutien per les mateixes coses, que ja no es reconeixien l'un a l'altre, que ja no sabia si tenia ganes de lluitar. Us podeu imaginar la meva reacció. Al meu cap aquell condicional de feia uns dies: ostres, la situació, doncs, potser seria diferent en breu. De seguida vaig preguntar-me per què m'ho deia precisament a mi, tot això, quan sap perfectament el que sento, quan feia pocs dies m'havia dit el que m'havia dit. "¿Està temptejant el terreny?", em vaig plantejar. Jo vaig haver d'aparcar els sentiments, i fer el que hauria fet amb qualsevol altre amic: escoltar-lo, i després dir-li que si realment l'estima, si creu que és la dona amb qui vol estar, que hi lluiti.

I ho ha fet. Fi de la història.

¿Què n'he après? ¿Què ha canviat? Fa cosa de mesos, una situació així (algunes de similars he viscut), m'hauria fet plorar fins a desgastar-me; preguntar-me per què sempre trien a les altres i no a mi; per què em posen la mel a la boca i després me la treuen... En fi, m'hauria preguntat què he fet malament. Aquest cop, el fet que l'hagi triat a ella no m'ha fet mal, i això ha estat possible tan sols perquè durant tot el temps he tingut present el fet que qualsevol fantasia que m'estava permetent, era això, una simple fantasia, i per primer cop he sabut separar fantasia de realitat sense que fes mal. Aquest cop he acceptat les coses tal com són. Sembla ser que no és l'home que em veurà envellir, l'home amb qui veuré créixer els nostres fills, l'home amb qui caminaré el que em queda de vida, l'home a qui li escriuré cançons i poemes. Ho accepto. Sense drames.

Qui sap, potser aquest és el principi d'una bonica amistat...

divendres, 13 de juliol de 2012

Tenir-me al pot

Ara fa uns dies que un dels meus lectors, no us diré quin, va fer un pas més i, a més de llegir-me i comentar-me, es va decidir a escriure'm un correu electrònic. No és el primer cop. En algunes ocasions anteriors, del contacte n'ha sorgit fins i tot una bonica amistat. En alguna altra ocasió, fins i tot han caigut alguns clauets. Fins ara aquestes gosadies per part dels meus lectors em resultaven excitants: tenir un "admirador secret" fa pujar la líbido, per què negar-ho. Però alguna cosa ha canviat: la llenguaddicta s'ha refredat. Sí, un parell d'emails ben elaborats i amb un toc de picardia em fan somriure, però anys de desil·lusions amb els homes (especialment els darrers 4 anys de desil·lusions amb els homes...) han fet que ja no sigui tan fàcil ficar-se'm al pot. ¿Serà que m'estic fent gran?

dilluns, 9 de juliol de 2012

Les dones no som tan complicades

Hi ha vegades que una escolta una amiga parlar, i li fa l'efecte que se sent ella mateixa. ¿Us ha passat mai? Tinc dues amigues, a qui per motius de confidencialitat anomenaré A i B, que estan vivint situacions sentimentals similars (i val a dir que en certa manera similars a una que jo també he viscut... en reiterades ocasions). Aquesta és la situació: A i B coneixen algú, un home, bé, dos: un cadascuna. Aquests homes viuen en un altre lloc, lluny d'on A i B viuen. De tota manera, això no impedeix que A i B s'enamorin d'aquests homes. Tant A com B són solteres, des de fa temps. Els homes en qüestió, però, no ho són, però això tampoc no impedeix que A i B se n'enamorin. Tots dos homes tenen una relació des de fa temps. Segons ells diuen, mai no han estat infidels a les seves respectives dones. Quan A i B pregunten als respectius homes quina mena de relació tenen, en quina situació estan, tots dos contesten que de fet estan bé, les respectives relacions van bé, estimen la dona, i no es plantegen que la vida pugui ser diferent. Pocs dies després d'aquesta constatació, els respectius homes, sense que vingui a "cuento", confessen a A i B que, de fet, la relació no va tan bé com ells es pensaven. De fet, s'estan plantejant deixar la relació i tot.

Aturem-nos aquí un moment. Punt número 1: ¿per què aquests homes confessen a A i B, a qui fa relativament poc que coneixen, una intimitat tan important? Punt número 2: ¿per què la confessen precisament a A i B, sabent que A i B tenen sentiments envers ells? Punt número 3: ¿ha estat el fet de saber que A i B tenien sentiments envers ells el que ha fet que aquests homes es replantegessin les respectives relacions?

A partir d'aquest punt, les situacions es desenvolupen de maneres molt similars, i val a dir que les que jo he viscut també s'hi van desenvolupar dins els mateixos motlles: en el cas de A, després d'haver fet de confessora i amiga durant uns mesos de l'home del qual n'està perdudament enamorada, ell ha decidit donar una altra oportunitat a la relació que té amb la seva dona, i no ha tornat a posar-se en contacte amb A. En el cas de B, després de mantenir un contacte amb una proximitat in crescendo (emails, trucades, paraules cada cop més sinceres i compromeses...), l'home, qui ha decidit divorciar-se de la seva dona, li ha dit a B que no vol tenir res amb ella més enllà d'una amistat, perquè ara que torna a ser solter s'ha adonat que pot follar-se qualsevol dona que se li posi al davant. Bé, no li ha dit això literalment, però això és el que es desprèn de les seves paraules.

Totes dues històries acaben amb A i B aprenent una nova lliçó en la vida (o confirmant una lliçó que ja coneixien i que acostumen a oblidar amb facilitat): no et creguis tot el que un home et diu.

Ara em direu que el mateix s'aplica a les dones. Permeteu-me que ho desmenteixi. Tal com deia en Kundera a "La insostenible lleugeresa de l'ésser", els homes i les dones parlem idiomes diferents, i les relacions no seran duradores fins que no sincronitzem els nostres diccionaris. En el cas del qual parlem aquí, caldria fer saber als homes que quan les dones diem una cosa, és perquè la sentim així, és més, la diem perquè l'hem estat sentint així durant prou temps com per saber que és real i duradora, i és per això que ens atrevim a expressar-la. Si no, no la diem. Caldria que sabéssiu, també, que quan diem coses com "et trucaré/escriuré", ho diem perquè ho pensem fer, que no és una simple fórmula de cortesia, ni una frase buida per a acabar una conversa. Per tant, si un home ens diu "et trucaré/escriuré", esperem que ho faci. I quan no ho feu, no només ens fa mal, sinó que no acabem mai d'entendre per què no ho heu fet (i tendim a pensar que nosaltres hem fet malament alguna cosa). És més, quan ens dieu que ens estimeu, per exemple, mai no pensem a afegir un "en aquests moments", la qual cosa facilitaria molt els intercanvis de sentiments entre vosaltres i nosaltres. Perquè si una cosa he après en aquests 20 anys de vida sexo-sentimental activa, no només gràcies a les experiències pròpies sinó a les d'amics i amigues, és que quan els homes dieu "t'estimo" el que voleu dir és "t'estimo en aquest precís moment", és a dir, un ús (lingüísticament parlant) del present puntual, comparable a "menjo una poma (ara mateix)", mentre que quan nosaltres diem "t'estimo" és més aviat un ús habitual del verb, comparable a "menjo pomes (habitualment)".

Homes del món, escolteu bé: les dones no som tan complicades. El que volem és simple i obvi: tendresa. I sí, algunes, alguns cops, donarem sexe a canvi de tendresa, donarem maternitat a canvi de tendresa, donarem col·leguisme a canvi de tendresa... perquè les dones, des que el món és món, ens hem acostumat a donar-vos el que necessiteu en cada moment a canvi, tan sols, de tendresa, perquè això és el que necessitem. És clar que ens agrada follar, i tantes altres coses. Però mentre que no ens morim per manca de sexe, sí que ens morim (en certa manera) per manca de tendresa.

Fiqueu-vos-ho al cap:

1. Les dones som senzilles: tan sols volem tendresa.
2. Quan ens dieu "et trucaré/escriuré", esperem (literalment) que ho feu.
3. Quan us diem el que sentim, és perquè fa temps que ho venim sentint.
4. Quan ens dieu el que sentiu ens pensem que, com nosaltres, fa temps que ho sentiu i que és quelcom durador.