dissabte, 29 de setembre de 2012

Treure el fibló

Conec dues persones, un noi i una noia. Per tal de mantenir-ne l'anonimat (em consta que tots dos llegeixen aquest blog i no voldria posar-los en un compromís), en direm Pepet i Pepeta. La Pepeta i en Pepet són amics de fa uns mesos. A la Pepeta li agrada en Pepet, però ell no ho sap (Pepeta, espero que en Pepet no ho descobreixi llegint aquest post). No tinc ni idea de si a en Pepet li agrada la Pepeta (Pepet, tan de bo et tingués la confiança que li tinc a la Pepeta i t'ho pogués preguntar).

En Pepet té parella. Però com la gran majoria de la gent que conec (¿us heu posat tots d'acord, o què?), en Pepet no té gaire clar si la seva relació té gaire futur.

La Pepeta té por de dir-li a en Pepet, "Pepet, m'agrades". Fins i tot en el cas que la relació d'en Pepet tingui els dies comptats, la Pepeta no s'hi atreveix. Té por de perdre'l, de que ell li digui: "Ostres, em sap greu, tu a mi no", i no saber quina cara fer. Jo li dic: "Pepeta, ja vas sentir al Kilian Jornet l'altre dia a la tele: si vols una cosa has d'anar allà on és i agafar-la". Però la Pepeta no n'ha sabut mai, d'anar a agafar el que vol. "Si hem d'estar junts, ja ho estarem quan sigui el moment", em diu la Pepeta. ¿¡Com pot quedar-se quieta sense fer res!?

En Pepet m'explica que ha quedat amb aquesta, que ha quedat amb aquella... I jo me l'escolto i penso: "Pepeta, com no espavilis et passaran al davant". La Pepeta ho sap, que en Pepet queda amb aquesta i amb aquella, però diu que no li fa res, que si ha de ser, serà. I jo em mossego les ungles i penso: "Si fos jo, estaria patint en veure el tou de possibles contrincants que li surten a la Pepeta". En Pepet és un paio ben plantat i molt interessant, que em temo que tindrà un eixam voltant-lo de seguida que es quedi solter -si és que s'hi queda. La Pepeta això no ho veu (¿o no ho vol veure?).

¿Voleu què us digui el que en penso? Que la Pepeta, que porta un temps sense nòvio, del que té por no és de perdre'l, sinó tot el contrari: té por que ell li digui "Tu també m'agrades", i llavors no saber què fer-ne.

¿Què li diríeu a la Pepeta? ¿Què faríeu vosaltres en aquesta situació? ¿Treuríeu el fibló i el clavaríeu abans no l'hi clavi alguna altra vespa? ¿O us quedaríeu esperant a veure com es desenvolupa la situació? ¿Sou dels que creieu que les relacions cal coure-les a foc lent, o dels que quan veu el perill treu les urpes i marca el territori?

divendres, 21 de setembre de 2012

Pick me!

Despertar-se al matí i adonar-se, de cop -com si es tractés d'una revelació divina- que només n'ets una entre milions fa sentir... insignificant. No sé si és l'excés de te o la manca de carícies, el cas és que ara m'adono de com de difícil és que algú et vegi només a tu, quan el món és ple de dones. No és que m'hagi envaït el pessimisme, sinó més aviat el realisme: he vist la llum.

Diuen que som les dones qui triem. Jo no ho tinc tant clar. Quan arribem a una certa edat, tenim poc marge de maniobra: les opcions són o massa joves o massa grans. Amb els massa joves és complicat, perquè naveguen entre mosses de la seva mateixa generació que, no ens enganyem, acostumen a fer més goig que nosaltres (quedi clar que a una els pits encara no li cauen, i que tothom se sorprèn quan els dic l'edat cronològica que tinc). Però siguem realistes: les noies de 25 fan més goig que les de 36, les coses com són. I és clar, els massa joves les trien a elles (tret d'excepcions: ¿qui no té un amic de 25 que viu feliç amb una de 37? Però casos com aquest són faves comptades). Amb els massa grans hi ha possibilitats, però què voleu que us digui... venen amb massa manies de sèrie.

Anys enrere em creia capaç de menjar-me el món. Hauria fet el que fos perquè aquell home en qui m'havia fixat em veiés, que fos conscient de la meva existència i, encara més, que em considerés com una opció. Fins i tot hauria tret el fibló (com diu una amiga) si hagués vist que algú m'intentava passar al davant i fer-me ombra. Vaja, hauria actuat com una autèntica caçadora d'homes.

Però ja no. Ja me n'he cansat. M'han passat les ganes de saltar per fer-me veure.





Qui em vulgui ha sap on sóc.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Sexe, alcohol i decepcions

Fa uns dies que allotjo a casa 3 polonesos. Dos d'ells són vells coneguts (¿recordeu la meva nit boja a Anglaterra ara fa un any, quan vaig saltar d'un llit a un altre en qüestió de minuts? Doncs són aquests dos mateixos nois), l'altre venia amb ells. Han passat en cotxe per aquí, per acabar les vacances, i els he convidat a quedar-se a casa uns dies. Per a poder referir-me a ells tot respectant el seu dret a l'anonimat en direm S, J i B. S és aquell de qui vaig estar penjada tant de temps a Anglaterra, el "pollonès", que en deia (per motius que podeu deduir vosaltres mateixos). J és el nano de 24 (l'any passat 23) que va estar uns quants mesos tirant-me la canya, i B és el desconegut.

La primera nit va ser tot cordial, posar-nos al dia, explicar-me el viatge per Europa que han estat fent... I decidir com ens ho faríem per a dormir: només tinc el meu llit doble, i un d'individual. Finalment, decidim que S dorm amb mi, i J i B dormen a l'altra habitació, un al llit i l'altre a terra. S prova sense èxit de despertar el meu interès sexual. Com que no tinc cap mena d'intenció de cardar amb ell, li deixo ben clar que no.

L'endemà els porto a veure castells a Sant Fèlix. Al vespre, unes canyes al bar i cap a casa. I llavors comença el combat de galls. Us juro que mai no m'havia divertit tant observant 3 homes (hauria de dir nens) competint per a aconseguir la meva atenció: acudits, bromes, alguna carícia. Anem a dormir i S prova un altre cop de cardar amb mi, sense èxit.

Passa la nit i ens llevem amb un cel tapat que ens fa canviar de plans: per comptes d'anar a la platja, visitem Barcelona. Es passen el dia fent-me moixaines, algun petó, tot atencions, i de tant en tant -sobretot després d'escenes com un petó als morros de cadascun d'ells- van cantant: "I can feel it coming in the air TONIGHT", mirant-se com nens petits a qui llegeixo les intencions com si les duguessin escrites a la cara. Els segueixo el joc, és clar (vull saber fins on pot arribar l'estupidesa masculina). Em sento la dona més observada i envejada del món, abraçada de l'un, de l'altre, fotent-los mà de tant en tant... (Val a dir que estan tots tres molt però que molt bons). També he de dir que per Barcelona carregaven una garrafa de 5 litres de vi negre que es van anar fotent durant el dia (dada a recordar).

Però al vespre tot se'n va anar a prendre vent. Vam quedar amb dues poloneses amigues de S, que viuen a Barcelona. Les poloneses són normalment dones d'una bellesa que fa ràbia, i una d'elles ho era en extrem. Els 3 polonesos van perdre tot l'interès en mi i es van passar un munt d'hores flirtejant amb les poloneses, bevent cervesa i parlant polonès, la qual cosa em va fer avorrir com mai. Anem a ballar, J es posa a parlar amb un grup de noies catalanes, les dues poloneses decideixen marxar perquè estan cansades, i llavors els 3 polonesos, beguts i calents, recuperen l'interès en mi. Al bar on ballem m'ho passo bé explicant a les catalanes que els 3 polonesos s'estan a casa meva uns dies, i a la pregunta de "¿i no els cobres l'estada?" responc: "Em paguen en espècies", i quan pregunten amb quin, contesto (per riure una estona): "Amb tots tres". Farol al canto, que em fa divertir-me molt. Marxem. Al cotxe ronquen tots tres. En arribar a casa, J i B se'n van directes al llit, S i jo anem a dormir. S em busca, jo el rebutjo. Em segueix buscant, el segueixo rebutjant tot dient-li que no és just pels altres, que se suposava que havia de ser un partit a 4 bandes, que ho portaven pregonant tot el dia. Em diu: "Sí, però un a un". Aconsegueixo que entengui que li estic dient que no, i s'aparta.

Llavors és quan la cago del tot: serà la calor, serà que porten tot el dia posant-me a mil... el cas és que ja no puc més i cedeixo. I cardem.

Al matí anem a la platja: la idea no m'apassiona perquè les poloneses van dir que ens trobaríem allà. La idea d'ensenyar el meu cos al costat del de les dues poloneses m'esgarrifa, i allargo tan com puc l'esmorzar. Finalment, les poloneses no venen, i torno a ser la reina del mambo. Flirteig a la platja, que al principi està bé però aviat es fa avorrit perquè 3 tios d'entre 24 i 27 anys, quan estan junts, només parlen de polles, vagines, palles i pets. Segueixen bevent. En un moment donat, J em pregunta: "Des que tu i jo vam cardar l'any passat, ¿quantes nacionalitats diferents t'has follat?" Li dic, "cap més, tan sols un altre polonès, el tens assegut al costat i ha estat aquesta nit". Se'l queden mirant tots dos. J li pregunta a S: "¿Heu follat aquesta nit?" S diu: "Això sembla". J li diu: "No fotis que no te'n recordes". S diu: "No me'n recordo". I riuen tots tres. Al principi em penso que fa conya. Però alguna cosa em diu que no (¿serà potser el fet que el 99% de les vegades que he cardat amb S ha estat sempre molt begut, i em consta que en alguna ocasió l'endemà no recordava haver cardat amb mi? -dieu-me espavilada). Més tard li pregunto: "¿Feies broma?" "No, de debò, no me'n recordo de res".

Deixarem un moment els polonesos de banda per a fer la reflexió de torn. Nois del món que esteu llegint això: ¿per què coi voleu cardar si després no us n'heu de recordar? ¿Quin sentit té emborratxar-se fins a no saber ni què coi estàs fent -ni amb qui? I el que és encara més important, ¿de debò no us n'heu adonat encara que a una dona no li pots dir que no te'n recordes d'haver-te-la follat?

Sentint-me com una merda durant tot el dia, la nit em va caure tot al damunt i vaig explotar. Ells seguien bevent i ja no vaig poder més. Els vaig demanar que ho aturessin, especialment S, que estava en el límit que ja li conec en què si beu una gota més m'hauré de passar la nit netejant darrere seu. Però en comptes de parar de beure, ho segueix fent ja gairebé com si em desafiés. "¿Què t'importa a tu si S beu?", em pregunta B. I li disparo amb tota l'amargor que puc: "M'importa quan això suposa que l'endemà no recordarà que hem fet l'amor. ¿Teniu algun dels tres la més remota idea de com em fa sentir això?" I marxo -plorant, tot s'ha de dir, de ràbia- a la meva habitació, enviant-los a la merda mentre tanco la porta de cop.

Una estona després J decideix venir a parlar amb mi per a disculpar-se. J, no pas S, de qui mai no he sentit una disculpa, mai, per les vegades que li he fet d'infermera i de cangur quan anava tan begut que no s'aguantava dret, tan begut que si no hagués estat per mi hauria vomitat damunt d'algú. I llavors J m'obre els ulls amb un comentari ben sincer que em fa parlant-me d'ell, però que em fa veure amb quina mena de nens m'estic embolicant. Li pregunto, plorant, per què coi S ha d'estar sempre begut per a follar amb mi. I em contesta: "No sé, però et diré el que em passa a mi. Quan estic sobri, ets la meva amiga, però quan estic borratxo vaig tan calent que em follaria una vaca. Fins i tot m'ha passat de despertar-me, mirar la tia que tinc al costat, i dir-me a mi mateix: 'ostres, noi, t'has superat'". Val a dir que la comparació amb la vaca m'ofèn, i que la idea que potser amb mi algun d'ells s'ha despertat l'endemà i ha pensat "ostres, noi, t'has superat" em fa un mal indescriptible, però entenc per on va: follar amb un home begut comporta ser senzillament un recipient on descarregar.

La veritat és que aquesta experiència m'ha servit per a acabar-me de convèncer que els homes, com més lluny, millor. Si no fos perquè no sóc catòlica, em feia monja ara mateix.