dissabte, 30 d’abril de 2016

Allò que en diuen estar enamorat

Deia en Serrat que li toca a qui li toca. A mi, pel que es veu, no em toca.

No em toca, o més aviat, no vull que em toqui. D'un temps ençà, l'enamorament em sembla una mostra de vulnerabilitat que m'estimo més evitar. Mireu que no dic "amagar", sinó directament "evitar". Ara em direu allò de "un no tria quan o de qui s'enamora", que ja m'ho he sentit dir per algú de vosaltres en més d'una ocasió. Segurament teniu raó, un no ho tria. Un s'enamora i punt. O, com diu el mestre, li toca i punt. Però jo ja porto un temps esquivant que em toqui, i espero que sigui així per molt de temps.

¿Qui vol passar-se els dies amb el cap a tres quarts de quinze perquè a dins només hi ha lloc per a una altra persona? ¿Qui vol anar pel món caminant sobre núvols de color rosa amb un somriure estúpid als llavis? ¿Qui vol sentir que el buit que tots tenim a dins l'omple la simple existència d'algú altre? Jo no. Ja ho he viscut, tot això, i tot i ser bonic, és massa breu (i massa dolorós quan se'n va).