tag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post6844771778920554845..comments2016-06-03T23:18:43.077+02:00Comments on BCN & Sex: Crisis, canvis, preguntesllenguaddictahttp://www.blogger.com/profile/05491701713658707650noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-45241841420931769102010-08-04T15:51:31.816+02:002010-08-04T15:51:31.816+02:00Ene, em sembla fantàstic tenir el punt de vista de...Ene, em sembla fantàstic tenir el punt de vista de l'altra meitat de la població. Jo sóc dona, i és per això que puc parlar del que sento, pateixo i experimento; del que sentiu, patiu i experimenteu els homes tan sols em puc fer una idea, i escoltar el que els homes hi teniu a dir.<br /><br />Gràcies per compartir la teva experiència. :)llenguaddictahttps://www.blogger.com/profile/05491701713658707650noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-16200862875444932572010-08-04T14:35:55.490+02:002010-08-04T14:35:55.490+02:00Llegeixo embadalit les reflexions deixades fins ar...Llegeixo embadalit les reflexions deixades fins ara, però torno a la pregunta que m'ha provocat inicialment l'entrada: què passa quan no és ella qui deixa, qui es cansa, qui no té les coses clares, sinò ell (o sigui, jo)? La meva experiència és relativament similar. De fet, tampoc no pot ser molt diferent. Ah, i la maduresa emocional i la generositat, especialment prèvies a la relació, juguen un paper fonamental.Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-85299098488796333952010-05-04T12:52:05.477+02:002010-05-04T12:52:05.477+02:00Em sembla que la parella no pot ser exactament un ...Em sembla que la parella no pot ser exactament un amic o un germà però sí que n'ha de tenir quelcom. No pot ser que no tingui un component d'amic: perquè si no li pots confiar una certa vida íntima, la parella tampoc no arribarà enlloc em sembla. Però suposo que és difícil trobar el límit per fer la distinció: també suposo que tots hi posem un límit d'alguna manera amb el nostre comportament.<br /><br />Em sembla interessant això que s'ha perdut un concepte de comunitat. És clar que no pot ser com abans. També em sembla que no pot ser que les persones siguin individus hiperautònoms que de tant en tant s'ajunten de dos en dos. Si al teu voltant, a més de la parella, hi tens una comunitat, potser creada amb l'esforç de mantenir els amics i la família etc., aquesta sensació de tot allò que no podem aguantar sols, la nostra lluita solitària contra el món, no és tan gran; llavors quan ens enamorem, o quan no podem més sols, tampoc demanem només a una sola persona que ens doni totes les respostes.<br /><br />Ara, allò que he dit abans, que si es comparteix un projecte més ampli que pot incloure educació de fills, religió, acció social, projecte intel·lectual etc. probablement dona més solidesa, perquè es matisen i es distribueixen els afectes i emocions d'alguna manera.Eduard Abelenda i Puigverthttps://www.blogger.com/profile/13255654919540767739noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-73811677685371262092010-05-04T10:36:31.368+02:002010-05-04T10:36:31.368+02:00Això que proposes del projecte de futur és curiós ...Això que proposes del projecte de futur és curiós que ho esmentis: molts dels casos que he vist també en parlen, de no tenir un projecte de futur. És clar que, normalment, aquest "projecte de futur" tan sols el veiem com a "tenir fills", i moltes persones no en volen, de fills, o els volen molt més endavant... M'agraden les opcions de projecte vital que esmentes.<br /><br />Una amiga em va explicar fa un temps que les relacions de parella han canviat des que ja no vivim en una gran família sota el mateix sostre: la generació dels nostres pares ho va fer, quan es casaven, en molts casos, anaven a viure a casa d'un dels dos, on potser també hi havia els germans, etc. En aquelles situacions, la càrrega del dia a dia era compartida comunitàriament: cadascú desenvolupava un rol en la teva vida, mentre que ara, com que vivim només la parella sota el mateix sostre, l'altre ha de cobrir totes, absolutament totes les necessitats: li demanem que sigui tendre i carinyós, que sigui eficient i no s'encanti, que tingui solucions per a tot (tant per a una aigüera que no empassa com per a les nostres dèries), que sigui comprensiu i compassiu, etc. Un dels errors, crec, és que el nostre marit s'ha convertit en el nostre millor amic, i això ens ha dut a una mena de relacions en què, al final, el marit acaba sent com un germà.<br /><br />¿M'equivoco?llenguaddictahttps://www.blogger.com/profile/05491701713658707650noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-40253091478939514642010-05-03T23:53:17.249+02:002010-05-03T23:53:17.249+02:00Vols dir que val la pena no engegar aquests homes ...Vols dir que val la pena no engegar aquests homes encara que tinguin aquestes virtuts-defectes? Jo pensava que potser sí que passa relativament sovint això que expliques. Intentava pensar per què i se m'acudia una cosa. Però no la defensaria gaire. Tot és una mica boirós per mi en aquest àmbit. Potser és que amb la persona que tenim al costat en realitat no hi tenim una relació prou completa. Potser la relació és sobretot emocional: dóna seguretat, tendresa, fa somiar, sadolla alguns desitjos, omple el cor. Però potser li falta quelcom més global: compartir un projecte de futur, ajudar i acompanyar l'altre a aconseguir els seus objectius o il·lusions, o objectius vitals, per exemple, una finalitat religiosa o humanitària, una acció social, aconseguir entre els dos millorar els defectes propis, ser cada cop més bones persones, també amb l'altra gent, també hi poden entrar els fills dins un projecte vital integral. Bé, no cal que siguin tots aquests trets ni que siguin necessàriament aquests. Potser em diràs que tot això ja ho tenies en compte. No ho sé, no era explícit al teu artícle. Creus que sí ens prenguéssim les relacions d'una manera vitalment més integral la cosa seria diferent? Potser en realitat ja ho fem i aquesta distinció meva té quelcom de fictícia, però era l'únic que se m'acudia així d'entrada. A tu què et sembla?Eduard Abelenda i Puigverthttps://www.blogger.com/profile/13255654919540767739noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-42764815717734677942010-05-03T21:55:25.165+02:002010-05-03T21:55:25.165+02:00Eduard, gràcies per comentar. Em sap greu no tenir...Eduard, gràcies per comentar. Em sap greu no tenir resposta a les teves preguntes, bàsicament perquè són preguntes que jo mateixa em faig. La meva experiència és que quan he tingut un home que ha estat per mi, que m'ha donat llibertat, que ha caminat al meu costat, que m'ha donart suport en totes les meves iniciatives, que m'ha estimat i m'ha respectat, que ha dipositat en mi tota la seva confiança, m'he trobat en la situació que descric al post. Això no vol dir que no vulgui un home que m'aporti tot això, ¡és evident que ho vull! I ara que sé el que és, encara més. Suposo que haver passat per aquesta situació m'ha fet créixer, m'ha fet aprendre. Ara sé què pot passar i quan en una relació, o què em pot passar i quan (per dir-ho clarament). Ara reconec el fum quan el veig, i per tant, el proper cop (si hi ha un proper cop) tindré preparada la mànega.llenguaddictahttps://www.blogger.com/profile/05491701713658707650noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6255060768855885856.post-87619700185197037132010-05-03T21:36:45.211+02:002010-05-03T21:36:45.211+02:00Aquesta entrada em sembla que podria ser molt come...Aquesta entrada em sembla que podria ser molt comentada, però de moment ningú no ho fa. M'és familiar aquesta història que expliques. Sembla que diguis que una explicació dependria del que se'ls demana o del que donen els homes. Què haurien d'aportar a la relació? Què haurien d'augmentar, doncs? Clar, tampoc es pot generalitzar gaire suposo. Haurien de posar límits a les coses i reaccionar si es sobrepassen? Haurien d'aportar seguretat, idees clares, independència? Vas per aquí o per on, Raquel?Eduard Abelenda i Puigverthttps://www.blogger.com/profile/13255654919540767739noreply@blogger.com