BCN & Sex

Nothing more, nothing less

2011-12-24T03:36:00.001+01:00

La vida de vegades ens porta sorpreses. Tinc un email guardat, un email que he anat escrivint durant dies, on li dic a M. tot allò que li vull dir, però que no goso. Una d'aquestes coses és que la seva incapacitat (¿covardia?) de col·locar-me en una de les capses (dits), la dels amics o la de les parelles, em crea una confusió terrible que m'angoixa perquè no sé què se n'espera de mi, ni què puc esperar jo d'ell. La metàfora pot sonar ben bonica: "No ets una amiga, no ets una nòvia, ets una altra cosa", però no et dic què. I com que diuen que el nom fa la cosa (¿o era "no fa la cosa"?) em converteixo en absolutament res per a ell.

Aquest dubte, aquesta angoixa del desconeixement, de la incertesa, la dec haver respirat molt fort: els meus pensaments (que no les meves paraules) han creuat el canal i han arribat al M., qui en el seu darrer email m'ha dit això: "We are friends. Nothing more, nothing less. But why must there be anything more... I love you, and I miss you"*.

Li he agraït la sinceritat. El seu comentari no estava relacionat amb res concret, era un pensament expressat en mig de la carta, i m'ha semblat curiós que, sense que jo li hagi demanat explícitament, ell m'hagi respost el meu gran dubte. Ara sé què sóc. Sóc una amiga. Ja puc respirar tranquil·la: s'ha acabat el somiar que algun dia serem alguna cosa més. S'ha acabat el dedicar energia a imaginar un futur en el qual aquella indefinició, aquell "no ets això ni allò, sinó una cosa especial", es convertia en un somni fet realitat. S'ha acabat esperar. Desesperar. Com diuen en anglès, end of the story.

Fi de la història insana d'esperar que un dia s'enamori de mi. Però això no vol dir fi de la nostra història. La nostra amistat segueix sent una cosa molt bonica que vull seguir experimentant. Ara em toca desenamorar-me'n, que és una cosa que costa, però que ja he fet abans. ¡I no m'he pas mort! Suposo que és qüestió de temps, i de començar a fer coses... ara venen un parell de setmanes de letargia, d'inactivitat (Nadal ja ho té, això...). Però de seguida que els Reis tornin cap a Orient, tinc la feina, les classes (el segon trimestre del doctorat serà més actiu que el primer), la redacció del projecte de recerca, l'èuscar, i tantes altres coses. Sí, és tan sols qüestió d'un parell de setmanes (va, direm tres) que comenci a veure'l tan sols com un amic.

*"Som amics. Res més, res menys. Però, per què hi hauria d'haver res més... T'estimo, i t'enyoro".

Enfadada amb el món

2011-12-12T23:25:00.000+01:00

He de reconèixer que el post d'ahir tenia un cert to de mala llet del tot justificable pel fet d'haver passat una setmana sencera (24h al dia durant 7 dies) enganxada a l'anglès, o més ben dit: dalt d'una muntanya russa amb l'anglès. Manca d'hores de son, excés de donar-li voltes a tot, preguntes sense resposta i ball d'emocions... van fer-me acabar la setmana veient-ho tot molt negre, i molt enfadada amb el món. Fins i tot m'havia pres seriosament el consell de l'Anna (gràcies pel clatellot, guapa) d'enviar-li un email a M. per a dir-li que donades les circumstàncies és millor que tallem tota forma de comunicació. En arribar a casa al vespre vaig començar a escriure l'esbós d'email, però la ràbia que desprenien les meves paraules em va forçar a aturar-me. Ràbia perquè em sentia enganyada, em sentia rebutjada, em sentia buida. Ràbia perquè em ballava pel cap una idea que em turmentava, relacionada amb el fet que la primera nit a casa meva ell va esmentar a una amiga comuna (li direm P., per a entendre'ns) a qui ell estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi. Com a aclariment diré que jo ja sé que P. i M. s'estimen molt, i fins ara jo no hi veia res de dolent en això: m'estima com a ella, i tots sabem què n'opina ell, de les relacions de parella.

Quan li vaig preguntar (després d'hores de carícies al llit) per què no em feia l'amor si tant m'estima, em va dir: "Perquè no sé fins a on saps". "Fins a on sé, ¿de què?", li dic, veient-m'ho venir. "Sobre la P. i jo", em diu. I jo em vaig fer tota una pel·lícula (amb motiu, ¿oi?) en què ells estaven junts i no me n'havien dit res, en què m'havia mentit quan em deia que no volia una relació de parella: que el que no volia era una relació de parella amb mi. ¿Què n'hauríeu pensat, vosaltres, en aquesta situació?

Quan li vaig poder expressar el que m'estava passant pel cap, em va dir que no em precipités, que ell estava molt confús, que no sabia què li passava ni per què sentia el que sentia... que ell i P. no estan junts perquè no la coneix prou, i això l'atura, com també l'atura el fet que m'estima també a mi (i això m'ho deia algú que m'ha venut la moto claríssima de no voler relacions de parella). I en aquest embolic sense sentit em diu que li sabria greu que jo no entengués que ell estima a una altra dona igual com m'estima a mi. Jo ja estava tan cansada i perduda i dolguda que no entenia res de res, i se'm van bloquejar les neurones. Si ha deixat clar sempre que no vol una relació de parella, que estima la gent amb intensitat i no fa distincions entre les persones, ¿a què venia que de cop es plantegés que 1. no podia fer-me l'amor perquè estima també a P., i 2. potser jo no entendria que l'estimés a ella també?

Aquest assumpte va quedar aturat, no vam tornar a esmentar a P. en tota la setmana, però un parell de fets que es van donar el dia que ell marxava em van confirmar que el seu embolic no ho és tant, d'embolicat: que potser sí que s'està replantejant el seu rebuig a les relacions de parella tal com les entenem els mortals, però del que no en té cap dubte és de amb qui vol estar.

Avui, després d'haver dormit, i d'haver tornat a les meves rutines, veig les coses molt diferents. No estic enfadada amb el món, ni tampoc estic enfadada amb ell perquè no m'ha triat a mi, o perquè n'hagi triat a una altra (cosa que tot i no haver-se donat de manera oficial encara, és més que evident, vaja, que cau pel seu propi pes que és qüestió de dies que acabin junts). No, no estic enfadada amb ell, sinó amb mi mateixa. Perquè ho he tornat a fer. Perquè sembla que no n'aprengui. Estic enfadada amb mi per:

1. Haver-me donat sencera des del primer moment, sense que l'altre s'ho hagi hagut de currar gens.

2. Haver-me muntat pel·lícules que em servien per a escombrar cap a casa en fals.

3. Haver malinterpretat i desoït tot el que ell em deia i haver-me fotut la patacada del segle.

4. Haver-lo volgut portar cap al meu terreny quan era evident que ell no ho volia.

5. Haver-me traït a mi mateixa justificant totes les seves incongruències per tal que tinguessin sentit.

6. Haver entrat en el joc de metges i infermeres (o mares i pares, com més us agradi) en el qual m'he deixat magrejar sencereta, i he magrejat tot el que m'ha deixat, però m'he hagut d'empassar les ganes de fer-li petons i abraçades perquè "ah, no, petons no, que això és de nòvios, i jo no vull que siguem nòvios".

Estic enfadada amb mi mateixa per haver-me enfadat amb ell durant unes hores. Sí, ho sé, ell també té la seva part de culpa, però ara rellegia els meus posts anteriors, i recordava els seus emails i xats, i m'he adonat que ell sempre ho ha dit ben clar: "No vull una relació amb tu". El que a mi m'ha confós és (com diu l'Anna), veure la seva escletxa, veure que està dient una cosa però n'està fent una altra: si algú et diu "No vull una relació amb tu" mentre t'està pessigant els mugrons o ficant-te la mà dins les calces, i dient-te alhora que t'estima i que no entén la vida sense tu ara que els vostres camins s'han trobat, digueu-me tonta, però jo diria que pot ser motiu de confusió...

L'Anna i la Nerea em deien que el temps i la distància juguen al meu favor, i tenen tota la raó. Però encara més, el fet que ell començarà una relació (més que probablement) amb P. (a qui estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi, però que a diferència de mi, ella viu a 2 minuts de casa d'ell i només té 3 anyets més que ell... i és artista com ell, i guapa i simpàtica i està boníssima, i -al contrari que jo- ella no l'ha pressionat ni li ha demanat cap relació perquè ella, com ell, entén les relacions de parella d'una altra manera a com les entenem la resta dels mortals...), fa que per a mi ell s'hagi convertit en un "no-follable": recordeu que ja no m'ho faig amb homes "casats". Com em deia l'Anna, ara m'he de ficar al cap que ell ja no està disponible, per més que em vingués a buscar.

Ahir amb les noies prenia la decisió de retirar-me del mercat durant uns mesos (cinc, per a ser més exactes). La idea és dedicar-me a la meva tesi, a la feina, als amics, i per damunt de tot, a mi mateixa, que fa molt que em tinc força abandonadeta...

Me gusta todo de ti... pero tú no

2011-12-11T22:38:00.004+01:00

¿Coneixeu la cançó del Serrat? Si no la coneixeu, us recomano que l'escolteu. Hi ha vegades que la realitat, però, supera qualsevol ficció o cançó per esperpèntica que sembli. I és que al món hi ha persones que et posen la pastanaga al davant i cada cop que estàs a punt de tocar-la, te la posen una miqueta més lluny. Hi ha persones que et diuen que et trepitjaran l'ull de poll d'aquí a 5 minuts, i després et diuen que si t'ha fet mal és culpa teva, perquè elles -ben sinceres- ja t'havien avisat que et trepitjarien. Persones a qui tant se'ls en fot dels nostres sentiments, que van pel món creient que són diferents, especials, úniques, creient que la seva autenticitat les salvarà de caure en l'estereotipada quotidianitat. Persones que es pensen que veuen l'amor des d'una altra perspectiva, quan l'únic que fan és canviar-li el nom. Et diuen que tens mal enteses les relacions de parella, que ets carca i avorrida si busques estabilitat, fidelitat i compromís, projecte de futur. Persones que no aprendran mai que en el fons tots som ben iguals, i tots plorem per les mateixes coses, riem per les mateixes coses, somiem les mateixes coses.

¿Per què acceptem que ens canviïn les regles del joc? ¿Per què algunes ens adaptem sempre a l'altre, com si fóssim de plastelina, mentre que l'altre no fa ni el més mínim esforç de tan sols entendre'ns? ¿Oi que no acceptaríem que una mare ens digués: "Mira, jo la maternitat l'entenc d'una altra manera, i per tant els bolquers te'ls canviaràs sola"? ¿Oi que no acceptaríem que una amiga ens digués: "Mira, jo l'amistat l'entenc d'una altra manera i per tant no cal que em vinguis a explicar els teus problemes que m'importen ben poc"? Doncs, ¿per què acceptem d'un "nòvio" o "nòvia" (o possible nòvio o nòvia) que ens digui que entén les relacions de parella d'una altra manera i que per tant no et donarà el que necessites? ¿Per què permetem que ens trepitgin l'ull de poll? Ja no pregunto només per què no apartem el peu, sinó per què permetem que algú es cregui amb el dret a trepitjar-nos l'ull de poll, per més sincer que sigui que ens n'avisi cinc minuts abans.

La meva relació surrealista amb l'anglès ha acabat en no-res. Bé, ja era no-res abans i tot de començar. Però m'havia venut la moto tan bé que fins i tot jo m'havia començat a plantejar si potser no era jo qui anava errada. Potser ell té raó i l'amor és una altra cosa. Potser fa 35 anys que m'equivoco... "És el fet que tu vulguis que jo et vulgui el que fa que jo no et vulgui", em diu. ¿Com coi es menja, això? ¿No se suposa que precisament el fet que algú ens vulgui és el que ens fa voler-lo encara més? És clar, això suposant, d'entrada, que nosaltres vulguem a aquesta persona, si no, ja pot voler-nos, que no hi haurà manera de fer-nos canviar de parer... Però potser és que no em vol, i no té collons a dir-me "no et vull", i per tant s'empesca una manera de rebotar-ho per tal que la culpa de tot acabi sent meva. "No vull tenir relacions sexuals amb tu perquè per a mi les relacions sexuals van lligades a relacions de parella convencionals, i jo no vull una relació de parella convencional", ah, però vaig pel carrer amb tu agafat de la mà, et faré petons (quan em vingui de gust, per descomptat, no quan tu els vulguis, perquè llavors jo no els voldré), i quan dormim junts et tocaré els mugrons.

"Ets una persona tan especial per a mi que ni tan sols puc classificar-te en cap de les relacions que els homes tenen amb les dones: és evident que no ets ma mare ni ma filla ni ma germana, però tampoc no et veig com una amiga ni et veig com la meva parella", és a dir, no ets res més que el dit petit de la meva mà dreta: i com que no hi ha nom per això que "tenim", tampoc no hi ha definició, i per tant tampoc no hi ha substància, és a dir, no tenim res (tot i que la seva definició del que sóc per a ell està tan carregada de tantes i tantes paraules boniques que quan fa tres minuts que parla ja he perdut el fil i no m'adono que en realitat, posades totes juntes, aquestes paraules no són més que fum: una manera covarda de dir-me "m'agrada tot de tu, però tu no"). "Et penso tot el dia, formes part de la meva vida des que t'he conegut: tot el que faig acaba tenint relació amb tu d'una manera o d'una altra, no puc imaginar-me la vida sense tu", però no estic enamorat de tu ni crec que arribem a ser mai una parella.

I la cirereta del pastís ve quan et diuen: "De vegades sento que potser la teva visió de l'amor és la correcta, que podria adaptar-m'hi i m'agradaria... però això és només de vegades, i de seguida m'adono que no".

Podria seguir, però ja me n'he cansat.

Ja n'he tingut prou d'homes que no em volen com jo els vull. N'he tingut prou d'homes que van de nens bons, i per tant costa horrors enviar-los a la merda. N'he tingut prou d'homes que em tenen sempre que em necessiten, però que quan sóc jo qui els necessita em giren l'esquena. N'he tingut prou, d'homes.

Dedicat a l'Anna i la Nerea, que avui m'han fotut un parell de clatellots ben donats.

La resposta (anticipada)

2011-11-08T10:05:00.000+01:00

No m'ha calgut una setmana per a veure que m'havia fet il.lusions. Amb un parell de dies (i unes quantes preguntes insistents) he pogut confirmar que el que deia era cert i ho sent aixi: i aixo val tant pels seus sentiments cap a mi com pel fet que no vol tenir una relacio de parella.

Ves, fa mal adonar-se que hi ha vells patrons que encara no hem eliminat... A veure si aquest cop n'aprenc.

Amor platònic

2011-11-05T01:21:00.001+01:00

Jo fins ara no ho havia experimentat mai, això de l'amor platònic. Bé, sí que l'havia sentit, però fins ara la definició era aplicable tan sols a situacions en què jo estava enamorada d'algú en secret, o bé a situacions en què l'altre, per bé que sabia que jo n'estava enamorada, no em corresponia, i per tant, estava clar que no existiria mai una relació entre nosaltres més enllà de l'amistat.

L'amor platònic que experimento actualment és un enamorament correspost. Llavors, us preguntareu: ¿i què té de platònic, si és correspost? Doncs ho té tot. El meu enamorat i jo ens estimem amb un amor pur i profund, d'aquells que et surten no del cor, sinó de les entranyes: el meu enamorat em diu que el faig volar com si no hi hagués gravetat, que il·lumino fins al racó més fosc, que l'ajudo a veure nusos que encara arrossega i també a deslligar-los... Em diu que agraeix a l'univers que el seu camí i em meu s'hagin trobat, i m'ho expressa no només amb paraules sinó també amb fets, amb petits detalls, regals, que m'envia per email o em penja al mur de facebook.

El meu enamorat i jo fa gairebé 2 mesos que no ens veiem. I tot aquest amor, tot i que va sorgir fa gairebé dos mesos, el darrer cop que ens vam veure, l'hem anat alimentant en la distància, coneixent-nos en la distància, fent créixer un munt de sentiments i de ganes de veure'ns. I doncs, us esteu preguntant encara, ¿què hi té de platònic això? El meu enamorat no vol tenir una relació de parella, nòvio-nòvia, marit-muller, tal com les entenem la majoria dels mortals. El meu enamorat no creu en l'amor exclusiu, perquè per a ell l'amor és una flama que cal compartir, una flama que comparteix amb moltes persones, de tots els sexes i edats, de molts països diferents, una flama que un cop encesa ja no desapareix. El meu enamorat no creu en les relacions de parella que acaben apagant aquestes flames.

Demà marxo cap a Anglaterra, i ell vindrà a buscar-me a l'aeroport amb mon germà. No sé què he de fer, què he de dir, quan el vegi. No sé si potser un cop que ens veurem ell canviarà de parer, o jo canviaré de parer: l'amor seguirà estant, i segurament encara creixerà en intensitat, però, ¿sabré viure una relació d'amor platònic i a distància amb algú que ho estima tot de mi però que no vol tenir relacions -sexuals, íntimes, de parella- amb mi?

La resposta d'aquí a una setmana.

Els 35 i la mare que els va parir

2011-10-28T14:19:00.003+02:00

Ahir vaig saber, gairebé per accident, que el meu little prince feia 24 anyets. Em vaig assabentar que era el seu aniversari, li vaig escriure un sms per a felicitar-lo, i de pas preguntar-li quants en feia (ho cregueu o no, encara no sabia quants anys té, i pel que vaig deduir ahir, ell tampoc no sabia quants en tinc jo). "¿Quants creus que en faig?", em pregunta. "No sé, ¿uns 30?", contesto jo. I llavors és quan me la va clavar, sense saber que me la clavava: "Avui en faig la considerable quantitat de 35! No, és broma, en faig 24".

Després d'enfonsar-me en la tristor i de sentir-me vella (com no m'hi havia sentit mai abans), li vaig escriure un llarguíssim email explicant-li per què m'havia ferit tant el seu comentari, la seva brometa. Com podeu imaginar, li he donat voltes tooooota la nit.

Aquest matí he sabut (un ocellet m'ho ha dit) que em va escriure els sms completament begut. I és que, com sempre, la llenguaddicta es va precipitar i va fer les coses sense pensar... Aix, ¿que n'aprendrem mai?

I la llenguaddicta ho ha tornat a fer...

2011-10-19T03:12:00.008+02:00

Estimats amics i amigues, tots aquells que sempre que m'enamoro em dieu: "Ves amb compte". Un cop més, teníeu raó.

(Ja podeu fer cua per a fotre'm un bon clatellot).

Explicació dels fets, degudament merescuda: ¿recordeu que no fa gaires setmanes us vaig explicar que havia conegut algú molt especial? ¿Algú que no només em feia sentir dins una bombolleta un altre cop, sinó que ell també s'hi sentia? Bé, aquest algú, el noi anglès a qui direm M., m'estima. A mi em va sobtar, és clar, que em digués en un email que m'estimava, quan amb prou feines vam passar un dia junts. Però un dia em va explicar com entén (com viu) ell l'amor. Ell estima una persona en el moment en què connecta amb la part més interna, més pura, d'aquesta persona, i si això passa, aquest amor no desapareix mai, i el lligam sempre hi roman.

Ara bé, després de 4 setmanes d'intercanviar-nos uns emails d'allò més apassionats, de fer-nos detalls bonics com vídeos (fets de moments que capturem amb el mòbil), cançons (cantades per nosaltres), contes i poemes diversos, després de 4 setmanes de, de tant en tant, enviar-nos un missatge al mòbil a altes hores de la nit per a fer saber a l'altre que el trobarem en els nostres somnis, ahir vam tenir LA conversa. Era una conversa que jo volia ajornar fins al moment en què ens tornarem a veure, al novembre, però que ahir va sorgir mentre xatejàvem per un mal ús d'una paraula per part meva. Vaig fer servir LA paraula: "relació". I com que, segons em deia, aquesta paraula pot significar dues coses en anglès, volia saber a quin significat em referia. Jo quan faig servir aquesta paraula anglesa ho faig gairebé sempre amb EL significat: dues persones que s'atrauen i que comencen un intercanvi de sentiments i vivències que no compartiran amb altres persones. És a dir, del pal "nòvio-nòvia", vaja.

I ves, aquí és on la conversa va engegar, i va durar un parell d'hores. ¿Per què? Doncs perquè en M. és un noi que pensa massa (ara els que em coneixeu molt riureu per sota el nas). Un noi que ho ha de mastegar tot. A més, quan us deia que era especial, no en tenia ni idea de fins a quin punt ho és. Parlàvem de nosaltres, perquè el tema havia sortit i per tant era el que tocava. Jo no volia sonar massa empalagosa i per tant mirava d'evitar paraules com nòvios, parella, relació i coses per l'estil, però és clar, l'ambigüitat va ser el plat fort de la nit, i al final m'hi vaig haver d'arremangar. Després d'un parell d'hores de donar voltes al que és una relació de parella i a la necessitat de dedicar-se i donar-se només a una persona, mentre que per a ell la joia d'estimar a tothom per igual no té preu, quan em va preguntar què volia dir quan li deia que per ell sento coses que no són ben bé com les que sento pels meus amics, li ho vaig dir directament: "vull dir que si em demanes per sortir, et diré SÍ!, que si em demanes que me'n vagi a viure amb tu a Londres, a Togo o a Suècia, et diré SÍ!, significa que vull fer-me vella al teu costat".

Bé, llavors és quan vam estar encara una estona més parlant del perquè de voler això amb una sola persona. Ja no sabia com més dir-li, i li vaig etzibar: "No pots fer-te vell al costat de tothom. En algun moment de la teva vida hauràs de triar algú. No pots formar una família amb tothom que estimes. Les coses no funcionen així en aquest món. No pots llevar-te cada matí al costat de tothom que estimes. N'hi ha d'haver una, o si no no n'hi haurà cap. Sé que dormir sol és genial (jo ja fa gairebé 4 anys que ho faig), però arriba el moment en què sents que ja n'hi ha prou de dormir sol, oi? I necessites una mà sobre la panxa i un petó de bona nit, i un 'bon dia carinyu' i un petó matiner. I és llavors que vols que una d'aquestes persones sigui l'única" (en anglès era més maco: "Then you want just one to be the one").

El cas és que, tot i que em va donar la raó i va entendre per on anava, o bé m'estava rebutjant de la manera més elegant que mai m'han rebutjat (i li ho vaig fer saber), o bé realment aquest noi no està per a relacions de parella. Sí, d'acord, un noi que s'ha passat una setmana sencera caminant descalç com a reivindicació del contacte amb la natura, és un noi especial, admetem-ho. Però ves, em pensava que tot el que m'enviava em deia m'escrivia i sentia per mi conduiria cap a una relació de parella.

M'equivocava.

De tota manera, em va preguntar molt sàviament: "¿No t'agrada el que tenim? ¿No ets feliç? ¿Per què vols canviar-ho? ¿Què hi canviaries, del que tenim ara?" I és clar, m'ho va posar en safata: canviaria la incertesa de no saber què contestar quan algú em pregunta si sóc soltera o tinc parella, canviaria la incertesa de no saber si el dia 5 quan et vegi puc besar-te apassionadament o només fer-te una abraçada com la que li faria als meus altres amics, canviaria la incertesa de no saber què fer-ne, de la meva vida.

Total, que el dia 5 molt em temo que ni tan sols sabré on amagar-me quan el vegi. (Ara que, millor haver-me fotut la patacada aquí, a caseta, sola, que fotre-me-la allà, amb ell, i voler-me morir de vergonya...).
_______

Epíleg

Imagino que els lectors del meu post m'han imaginat plorant desconsoladament després de la conversa amb en M. Reconec que el to del meu escrit és un pèl tristot, però no em malinterpreteu: no n'estic, de trista. Al contrari: estic molt contenta de poder viure aquesta "relació" (per manca d'una altra paraula), de poder experimentar aquest munt de sentiments que m'exploten aquí dins i m'il·luminen la cara. Sóc feliç de ser tan afortunada i de conèixer gent que em permet millorar dia a dia, que em permet revisar esquemes i modificar-ne els que calgui. I de fet, les coses estan tal com estaven abans de la conversa: calia aclarir certs punts, i aclarits estan: ell no busca una relació de parella (basada en els cànons de les relacions de parella tal com les entenem la majoria dels mortals), però vol gaudir del que sent per mi -i del que jo sento per ell- sense preocupar-se ara pel que pugui o no passar demà. Em sembla un plantejament molt assenyat i del qual en podem aprendre moltes coses.

:)

Tra(n)ca final: o com m'acomiado de dos anys al Regne Unit

2011-09-21T12:39:00.000+02:00

Si els primers cops estan sobrevalorats, encara ho estan més els últims.

Vaig anar a Londres a presentar el pòster de la meva tesina, i de pas a assistir a un congrés de llengües de signes a la facultat on he passat els darrers dos anys. Allà m'hi havia de trobar, a més, amb el meu holandès errant, l'home casat amb qui la darrera Setmana Santa vam donar per acabat un affaire de gairebé dos anys. Però malgrat la decisió de deixar-ho estar, el fet d'haver-nos de tornar a veure li va fer venir picor d'ous, i no va resistir la temptació de proposar-me de veure'ns un cop més (i quan dic "veure'ns" vull dir "llepar-nos"...). Després d'uns quants emails on em va informar de quin era el seu hotel (sempre ens vèiem en hotels, ell pagava l'habitació, és clar), vam quedar que després de la meva presentació i cloenda del màster aniríem a la seva habitació. I ho vam fer.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que havia reservat una habitació individual molt molt petita, amb un llit individual molt molt petit. La meva cara (malgrat el que deia el meu professor de llengua de signes catalana, sóc molt expressiva) va ser suficient per a fer-lo sentir malament: "Bé, suposo que puc dormir a terra", dic amb to de resignació. "No, ho sento". Tallada de rotllo, en sec.

Deixo la meva maleta allà. Anem a sopar. Mentrestant em dedico a la complicada tasca de buscar un lloc on dormir aquella nit i la següent (nits que havia donar per fet que dormiria amb l'holandès, burra de mi). Va pagar el sopar, va pagar les cerveses, i vam anar al seu hotel. Me'l vaig follar, sí, mentre els meus amics londinencs m'enviaven sms dient-me que no podien allotjar-me. Me'l vaig follar i vaig donar per acabada la relació.

Finalment, vaig poder dormir a casa d'una amiga.

L'endemà, al congrés, fredor i distància per part meva. Professionalitat i serietat per part seva. Al sopar un "espero que ens tornem a veure aviat", que jo vaig respondre amb un "ja veurem" sec i curt. I en acabar el sopar de cloenda, cap a casa de l'amiga, on m'esperava una festa boja: alcohol i drogues, i els dos polonesos que em tiren els trastos sovint: el "pollonès" (a qui ja coneixeu perquè ha estat el meu maldecap/maldecor durant els darrers dos anys, aquell amb qui vaig fer un viatge en cotxe l'estiu passat per tota Europa), i l'altre, un dels meus pretendents més joves: 23 anyets té la criatura. Tots dos mirant de ficar-se al llit amb mi (junts o per separat) i jo passant d'ells. Bé, passant d'ells com a dona, perquè després els vaig haver d'assistir com a mare, infermera, dona de la neteja, consellera...: van vomitar pertot arreu, i jo darrere netejant, rentant-los la cara, i ficant-los al llit, llegint a internet articles sobre els efectes de la droga que s'havien pres (per saber com reaccionar en cas que fos necessari), vetllant-los tota la nit per tal d'assegurar-me que dormien de costat i no panxa enlaire, etc. Un final de festa de pel·lícula, vaja...

Diumenge vaig organitzar una festa a la que havia estat la meva llar a Rochester durant un any: Little Poland (li dic jo). A la festa hi havia els dos polonesos, molts més polonesos i poloneses, un parell d'anglesos, una siria, una lituana i jo. Foguera, barbacoa, cerveses, vi... Nit estrellada. I mai més ben dit: el polonès petit (petit en tots els sentits, com vaig poder descobrir més tard), tot i tenir nòvia em va tirar els trastos, com és habitual. I aquest cop se'n va sortir. Vam acabar al soterrani (on tenen un matalàs on hi deu haver cardat mig Rochester), i vam ser la distracció dels convidats durant una estona, no només pels meus crits de gata en zel: la parella de polonesos gais van estar tafanejant a través del finestró que dóna al jardí, i després la lituana també s'hi va afegir. No diré que és el primer cop que algú em mira quan cardo, però sí el primer cop que em miren quan cardo sense que jo ho sàpiga (ara m'adono que potser aquesta darrera afirmació tampoc no és del tot acurada, ni hi ha manera de saber-ho...).

L'endemà, dilluns, el petit polonès se'n va anar ben d'hora a treballar, i jo, després de follar-me'l per darrer cop talment com si el noi fos el meu esmorzar, me'n vaig anar cap a l'habitació del "pollonès", qui no havia tingut èxit aquella nit i havia hagut de dormir sol. Em vaig ficar al seu llit (on dormo sempre que visito aquella casa), i me'l vaig trobar tal com va venir al món. "Good morning", diu mig adormit. Li pregunto per què la siria no és al llit amb ell, i comença a explicar-m'ho però m'acaba dient: "Ja en parlarem quan ens llevem, que vull dormir una horeta més abans d'anar a treballar". I li deixo anar: "Quina pena, jo que pensava follar-te". (M'agrada esmorzar dos cops, vès).

Val a dir que li va costar 2 segons despertar-se.

Sí, és el primer cop que salto d'un llit a un altre. I no n'estic orgullosa. Però m'ho vaig passar tan bé...

Un parell d'hores després, tothom marxa a treballar. Em quedo sola netejant la casa, que sembla que hagi patit un atac aeri: ampolles, gots i plats apareixen pertot, i el rentavaixelles sembla que estigui a punt de sortir catapultat. Quan ja ho tinc tot gairebé enllestit, sona el timbre. És un dels anglesos, un noi tímid i formal a qui vaig conèixer fa 3 setmanes, durant la meva visita fugaç per motius acadèmics a finals d'agost. Un noi que, fins dilluns, havia passat completament desapercebut enmig de tants polonesos seductors. "He pensat que potser t'aniria bé un cop de mà", em diu.

Vam passar el dia junts. Rient, xerrant, passejant, gaudint de cada minut. Allò que fa tant de temps que no vivia, que no experimentava amb un home. Sense pressió, sense la necessitat d'actuar, de seduir, de ser seduïda. Em vaig sentir tan tan tan a gust amb ell, tan tranquil·la, tan JO. Podia dir i fer el que volgués, ser espontània, sense importar-me el que pensés l'altre. Perquè ell és aquesta mena de persones que et fa gaudir de tot el que t'envolta, de la forma d'una branca, del color d'una fulla, del cant d'un ocell que passa sense adonar-se que el mirem... Vaig poder relaxar-me i ser. Tan sols això, ser.

Li vaig regalar El Petit Príncep, perquè com tot anglès que he conegut, no sabia de què nassos li parlava (no és un llibre de lectura obligatòria a l'escola, com sí que ho és a la majoria dels països de l'Europa continental). Vam llegir-lo en veu alta: ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa. Va ser tan bonic.

Ahir, abans de marxar cap a l'aeroport, vaig voler acomiadar-me d'ell un altre cop. Vaig anar a casa seva. Em va regalar un quadre amb papallones dissecades que tenia a la seva tauleta de nit. A l'hora de dir-nos adéu em va abraçar tan fort que us prometo que vaig haver de lluitar amb mi mateixa per tal de no quedar-m'hi, per sempre, en el seu petit palau, el seu petit món. I a l'estació, un únic petó als llavis, el primer petó i l'últim.

It's too early

2011-08-27T02:04:00.007+02:00

Avui he viscut l'escena més surrealista que mai hauria pogut imaginar: un francès* m'ha rebutjat, després de dues hores de ballar en plan provocatiu, petons amb llengua inclosos. Quan li he dit "fotem el camp d'aquí", m'ha dit que és massa d'hora!!!!!

Llavors, després d'aturar-me a pensar què els està passant als homes d'avui, decideixo esperar.

Espero.

Espero.

I espero encara més.

A l'hora en què tothom decideix anar a dormir me'l miro amb cara de "som-hi?" Resposta: "D'això, jo... jo només jugava".

Si això ho hagués fet jo, avui duria l'etiqueta d'escalfapolles. Estimats senyors de l'Institut d'Estudis Catalans: prego acceptin al diccionari la paraula escalfafigues.

*Amb tot el meu cor. Tu sais que je t'aime (bien).

Ni sexe ni res més

2011-08-16T17:46:00.001+02:00

Digueu-me massoquista, però una està intentant aprendre'n, d'això de cardar per cardar (fins i tot sense abraçades ni petons ni paraules boniques a l'orella). Com que a mi enamorar-me em costa menys que canviar-me les calces, vaig decidir que la manera seria, potser, trobar algú amb qui no hi hagués feeling més enllà del sexual (algú amb qui no tingués res en comú, i que no em fes caure d'esquena cada cop que el mirés -per evitar d'enamorar-me'n).

Havia trobat el candidat ideal: un noi normal, de la meva edat, trempat (ep, en el sentit figurat... bé, i en l'altre també), amb qui hi ha poca conversa productiva o interessant (els 3 cops que ens hem vist hem passat el 90% del temps discutint com canalla -en ocasions ha arribat fins i tot a etiquetar-me d'esnob, sobrada, i fins i tot ignorant, perquè m'agrada mirar les pel·lis en versió original, i perquè prefereixo anar al cine a veure cinema europeu que blockbusters hollywoodienses), però això sí: al llit s'ho curra.

Avui, però, el got ha acabat de vessar: "No m'ho crec que tens la regla", ha estat la resposta que he rebut en anul·lar-li una cita (havíem quedat aquesta tarda per fer un clau). El més greu del cas no és que m'ha dit 'mentidera' amb tota la patxorra del món, sinó que després s'ha fet l'ofès amb un "és clar, si no follem no cal que vinguis, oi?"

Atenció, homes que m'esteu llegint: si sou al xat amb la vostra follamiga i acordeu una cita d'un parell d'hores a casa vostra per a la qual heu esmentat 'mamades', 'sexe oral' i un 'màstil que aguanta tant com vulguis', no us sorprengueu si la vostra follamiga interpreta que només voleu FOLLAR.

Sexe i res més

2011-08-06T13:28:00.001+02:00

Una servidora, que no n'ha sabut mai de separar sexe i sentiments (¿serà casualitat que sempre m'enamoro perdudament dels que la tenen grossa i la saben fer servir?), està practicant-ho a tort i a dret aquest estiu (a tort i a dret, i arreu del món...). De vegades, la situació no dóna lloc a res més que a l'acte físic: és el que té viatjar, per exemple. De vegades, l'acte físic és realitzat amb amics a qui m'estimo molt, i aquest sentiment és tan pur que no es pot confondre amb enamorament ni sentimentalisme barat. De vegades, són els companys sexuals que trobo, que no m'inspiren sentiments.

Sexe i au. No està del tot malament, però... què voleu que us digui: em recorda a les meves conilles quan fotien un clau i si te he visto no me acuerdo. (Sí, les meves conilles eren lesbianes).

A mi em falta alguna cosa, aquell abraçar-se en acabar, aquell mirar-se amb ganes abans i després, aquell fer-se un petó tendre en separar-se...

Digueu-me romàntica.

La llei de Murphy

2011-05-18T17:37:00.000+02:00

Quan sembla que la vida et somriu, que tot és fantàstic i de color de rosa, el coi de Murphy ha de treure el nas... L'amor pot arribar de moltes maneres. En el meu cas, en els darrers anys sempre ho fa d'una manera barroera i complicada.

He conegut algú. Després de més de 3 anys soltera papallonejant sense acabar de quedar-me enlloc, he trobat un home amb qui crec que la vida podria ser divertida, interessant, fascinant, plena d'amor i de bellesa. S'ha enamorat de mi, m'he enamorat d'ell. Els brillen els ulls quan ens mirem, vivim en una bombolleta rosa i tot és bellesa al nostre voltant.

Però, ai làs, a només 3 setmanes d'haver començat una història d'amor amb ell d'allò més apassionada (ensucrada, potser), apareix una ex seva de la qual ell encara no se n'ha recuperat. L'ex en qüestió sempre hi ha estat, viuen a la mateixa ciutat, es veuen gairebé cada dia, com a bons amics, però ara que ell s'ha enamorat de mi, ella sent que el perd del tot, i ell també sent que la perd: la possibilitat de venir a viure a Barcelona amb mi fa real la separació que fa mig any no van ser capaços de fer com déu mana.

I jo m'he trobat, sense esperar-m'ho, enmig d'aquest enrenou d'emocions pertorbadores, trucades i missatges a tota hora, i l'ex fins a la sopa. ¿Per què coi les coses no poden ser normals i senzilles per un cop a la vida?

Loops

2011-02-24T21:52:00.003+01:00

Avui una amiga ha penjat a Facebook un enllaç a la cançó Romeo and Juliet dels Dire Straits. La meva ment ha tornat enrere, a quan tenia 16 anys. El primer cop que vaig sentir aquesta cançó va ser en un bar de Barcelona, amb els meus 6 amics de l'institut (el primer cop que sortia amb amics de l'institut, a 3r de BUP). En aquella època, els meus 6 millors amics eren 3 nois i 3 noies. Dels 3 nois, 2 van acabar sent nòvios meus: un d'ells força més tard i durant força temps, i encara mantenim el contacte; l'altre, el meu primer amor, va ser qui em va fer escoltar la cançó per primer cop.

Era un noi un any més gran que jo. Repetidor. El noi més alt de l'institut. Jugador de rugby. Força intel·ligent. I tenia nòvia des de feia 3 anys. Avui m'adono que totes aquelles tardes de divendres sent només amics, al bar de Barcelona, escoltant fins a 5 vegades la mateixa cançó (que era en realitat una manera de dir-nos que ens agradàvem), totes aquelles tardes, deia, van marcar el que seria l'inici de les meves relacions socials i sexo-sentimentals. I ja ho diuen que si comences amb mal peu... Ser la millor amiga (enamorada ~~en secret~~ obertament) d'un home "casat" no és la millor manera d'iniciar-se en l'amor.

Potser ja va sent hora de començar a fer les coses bé.

PS: Ep, consti que no sempre he papallonejat al voltant d'homes casats...

Liquidació: final de temporada

2010-12-08T15:05:00.001+01:00

Ara que s'acaba l'any, que farà 15 mesos que visc a Anglaterra, és hora de fer recompte. Emocionalment parlant, ha estat un any ple de sorpreses, de maldecaps, de malentesos, d'il·lusions, de fantasies, de dolor, de joia, de buidor... Ha estat un any que, sumat a la resta d'anys que fa que sóc soltera, donen per acabada una etapa en què tot ho he fet a l'inrevés: he prioritzat qualsevol relació per davant dels meus estudis, de la feina, de la meva gent, de mi mateixa; he confós amistat amb amor; m'he enamorat de qui no m'havia d'enamorar, he tingut relacions amb homes casats, amb homes amb fills, amb homes que, en definitiva, no volien ni podien donar-me el que necessito.

Sabeu que m'agrada buscar motius a tot el que em passa, trobar una explicació que, més o menys, respongui les mil preguntes que em faig. I crec que aquests tres anyets han estat bàsicament marcats per una manca d'autoestima, d'autoconfiança, que m'ha dut a fer el que he fet. Tres anys en què no he gaudit de la soledat, sinó que l'he disfressada. Tres anys en que he fugit de la soledat, virtualment, físicament, constantment! No per por d'estar sola (de fet, quan penso en tot el que comporta tenir una relació, m'agafa una mandra...). Suposo que més aviat es tracta de por de trobar-me amb mi mateixa, por de descobrir qui sóc, què hi ha aquí darrere: ¿i si de sobte descobreixo que no sóc la dona dolça i encantadora que diuen els meus amics que sóc? ¿I si aquí dins hi ha el que he vist aquests anys per error, aquesta mena de monstre que surt de tant en tant i que no reconec com a meu? ¿I si resulta que la part fosca que amago és la Raquel de debò? D'acord, ja callo...

És doncs hora de dir prou. Hora de treballar aquest nou any per tal d'aconseguir la pau que necessito. Hora de centrar-me en els estudis, en la feina, en els amics, la família... en mi. Hora de deixar de banda els prínceps blaus i les històries d'amor ensucrades. Hora de començar de nou.

¿...i això com es fa?

¿Algun suggeriment?

There was a time...

2010-10-07T23:04:00.001+02:00

No fa gaire, només uns mesos, els dijous el polonès no tornava a casa, a Rochester, perquè era amb mi, a Londres. No sempre hi havia sexe, de vegades tan sols passejàvem, bevíem vi, xerràvem, ens coneixíem una mica més cada dijous... De vegades hi havia sexe: plantàvem el matalàs individual al terra de la meva habitació a la residència i ens tapàvem amb el nòrdic, i ens adormíem abraçats.

Avui dijous, el polonès no torna a casa, a Rochester, perquè és a Londres, amb algú que no sóc jo. Passejant, bevent vi, xerrant, coneixent-la una mica més... Potser hi haurà sexe: plantaran el matalàs a terra i es taparan amb el nòrdic, i s'adormiran abraçats.

Ironic, don't you think?

Aturar el rellotge

2010-10-06T01:30:00.000+02:00

Fa tot just un mes que el polonès viu sota el mateix sostre on jo visc. S'ha confirmat: els sentiments no es poden mantenir al marge. Massa hores plegats m'han fet confondre'm. Massa pel·lícules, m'han fet somiar. Vaig obrir el meu cor i el va omplir de sorra. Ara friso per marxar d'aquí, ben lluny d'ell, on no pugui trobar-me, on no pugui veure'm plorar.

Com que el paper de súper amiga ja no l'ocupo jo, com que m'he tornat la companya de pis enrollada que li renta la roba (i sí, li plega també), com que la relació ha canviat des que vaig posar el meu cor sobre la taula, ja no m'explica res del que fa. Ja no comparteix amb mi res, ni tan sols aquelles passejades a la vora del riu que tant m'alegraven la tarda. Res de res.

Marxo, doncs, ben lluny. Ben lluny dins el meu cor, perquè geogràficament seré a mitja hora en tren. Un amic m'ofereix asil emocional, i jo l'he acceptat encantada. Voldria desaparèixer, tot i que serà difícil: treballo a la casa del costat d'on visc...

Voldria aturar el temps, que de sobte tothom es quedés congelat, com a les pel·lícules de ciència ficció. Vull cridar fins a quedar-me afònica, donar cops a les parets fins que els artells em sagnin, plorar fins a assecar-me.

M'ofego.

PD: Mama, sé que em llegeixes. No pateixis, al final sempre me n'acabo sortint.

Això és es colmo!

2010-09-09T12:55:00.000+02:00

L'objecte del meu desig se m'ha instal·lat a casa.

Bé, potser que comenci pel començament... És l'home del qual fa uns mesos que estic penjada (penjament que amb el temps ha anat minvant, tot i que lluita per mantenir-se viu). És un polonès ben jove que em té el cor robat. Amic d'uns amics, al principi. Amic meu ara. Fa uns mesos que vam tenir una curta (però intensa) història. I d'aquella història en va sorgir una bonica amistat. Una amistat que a còpia d'anar-la alimentant, m'ha fet ocupar el lloc de l'amiga súper amiga amb qui es desfoga, en qui confia, a qui explica tots els seus rotllos amorosos: la noieta amb qui va tenir un lio curt fa uns mesos però que encara li va al darrere i li escriu missatges i correus electrònics demanant-li una segona oportunitat, la seva ex que es penedeix d'haver-lo engegat i li demana de tornar-ho a intentar, una altra noia amb qui fa un parell de mesos va començar a sortir i amb qui ja no vol estar però pel que sembla ella no ha entès que la història s'ha acabat i el truca sovint per a fer plans de futur, una altra que està a punt de cancel·lar el seu casament perquè de sobte s'ha adonat que està perdudament enamorada d'ell... Tot això m'ho explica, i em deixa llegir els missatges que les noies li escriuen, i em demana consell com a amiga i com a dona. I jo l'ajudo com puc, mirant de mantenir els meus sentiments al marge per tal que no interfereixin en el meu consell.

La nostra amistat és tan bonica, que va comptar amb mi per a fer un viatge de pel·lícula que havia de fer amb la seva ex, la que l'ha engegat, conduint fins a Venècia -la ciutat de l'amor-, creuant l'Adriàtic en ferry, i carretera i manta a través de Grècia, Albània, Montenegro, Croàcia, Bòsnia, Hongria, Àustria, Itàlia i França. El viatge ens ha portat moltes experiències agradables. D'altres que no tant. Passar 24 hores al dia junts durant 18 dies ens ha permès de conèixe'ns més, en moments de tensió i en moments de calma. Hem passat molts bons moments rient i xerrant. Hem dormit junts, hem menjat junts, hem conduït junts, hem nedat junts, hem mirat les estrelles estirats a una platja grega, hem vist postes de sol junts... Hem fet un viatge junts.

En tornar a Rochester, on tots dos vivim, la seva llogatera l'ha fet fora, i és clar, no l'anava a deixar al carrer, ¿oi? Ara està plantejant-se de viure en aquesta casa, però cal esperar que tornin els nostres llogaters/amics per a parlar-ne amb calma. Mentrestant, ell (i tots els seus trastos) són a la meva habitació. Dormim junts, comprem junts, cuinem junts, esmorzem dinem i sopem junts, meditem junts, estudiem/treballem junts a la taula del menjador, mirem pel·lis junts... Vivim junts.

Com una parella, però sense sexe. Bé, sense sense, tampoc, que no som de pedra i de tant en tant alguna rebolcada se'ns escapa.

¿D'això se'n diu ser massoca?

Gelos

2010-06-20T23:18:00.003+02:00

De vegades no és fàcil... Mira que m'hi esforço, que hi poso ganes. Però de vegades no me'n surto: la ràbia desperta el monstre que fa dies que dorm, mort de fam perquè m'he proposat no alimentar-lo.

Una trucada, un missatge, un gest, un comentari, una relliscada. El monstre es desperta fàcilment quan abaixo la guàrdia. I l'abaixo sovint, perquè una mirada seva em fa perdre el nord. Llavors és fàcil que a la seva relliscada li segueixi un pensament que se m'escapa, una idea, una fantasia, un malson: la maquinària que obre les portes de la gàbia del monstre s'activa, i costa tant d'aturar-la un cop en marxa...

El monstre obre els ulls, comença a bramar, a esgarrapar-me per dins, a mossegar-me. Em menja les entranyes, el cor, la vida. No puc matar-lo, perquè forma part de mi. Però tampoc no vull que creixi.

¿Què puc fer?

¿Segle XXI o segle XV?

2010-05-15T17:09:00.001+02:00

Discussió acalorada, difícil, que gairebé arriba a les mans! sobre feminisme, masclisme, paritat, maternitat, etc. No cal que expliqui com ha anat: 3 homes i jo sola. Res a fer: la seva posició se sustenta en un sol argument, "és normal que en una entrevista de feina et preguntin si tens pensat tenir fills, perquè l'empresa vol fer diners, i si vols una feina i també vols tenir fills, potser que t'ho pensis perquè les coses sempre han estat així: les dones cuiden dels fills, els homes treballen". Un francès i dos polonesos. Problema principal: discutim en una llengua que no és L1 per a cap de nosaltres. Problema número dos: arguments sense base sobre feines per a homes i feines per a dones (com per exemple, jazz musicians: "¿Quantes dones coneixes que toquin un instrument en un grup de jazz?" "¿Excuse me?", pregunto jo, "Les veus més famoses del jazz són dones!!!". "Sí, però això no és un instrument"). Problema número tres: han barrejat tants conceptes, amb tants estereotips i tants prejudicis, que era absolutament impossible desenredar-los per mirar de contradir-los: les dones aborten sense demanar-te l'opinió, les dones no poden treballar en la construcció, si un home es demana la baixa per maternitat quan torni a la feina ves a saber com el miraran...

I llavors, faig una broma (que ningú entén, i genera una nova discussió del tot absurda): "El dia que les dones decidim que ja en tenim prou i que no volem tenir els vostres fills, comenceu a tremolar".

Raquel's song

2010-05-10T10:48:00.001+02:00

Lyrics - Sally’s Song lyrics

Crisis, canvis, preguntes

2010-05-02T03:25:00.000+02:00

Fa uns anys que al meu voltant només hi ha parelles que trenquen. Algunes d'aquestes parelles cauen pel seu propi pes. D'altres, però, no ho hauria dit mai que tallarien. I és que alguna cosa està passant, i ningú no se la pren seriosament. En totes les converses que he tingut amb nois que han estat deixats per les seves nòvies, i amb noies que han deixat els seus nòvios hi trobo un patró comú. Analitzem la situació:

1. En una parella que porta 3, 6 o 9 anys de relació, ella de sobte descobreix que alguna cosa no va bé. No sap ben bé què és però sent que necessita aire, que li costa respirar.

2. Com que ella no sap què li passa, no gosa dir-li res a ell, i va tirant endavant com pot amb una sensació d'ofec que, a poc a poc, es va fent més i més forta.

3. Un dia apareix algú. Normalment, apareix algú que fa que ella perdi el nord. Pot ser que se n'enamori, pot ser que tan sols tinguin un affaire temporal, pot ser que ni tan sols es toquin, però aquest algú és el detonant del que serà inevitable.

4. Ella amaga aquesta història una temporada, pensant que és una relliscada passatgera, però s'equivoca, i s'adona que cada dia que passa se sent més lluny d'ell.

5. Llavors, ella comença a pensar. I aquí és on tot trontolla. El pensament acostuma a ser verbalitzat amb, si fa no fa, aquestes paraules: "Si m'he fixat en algú és perquè a casa alguna cosa no va bé". I com que sap que ell és l'home de la seva vida, no només perquè ella ho senti així sinó perquè tothom li ho diu constantment, necessita trobar raons per a justificar això que no va bé: ell és massa bo amb mi, em protegeix massa, està massa pendent de mi, tenim una relació massa oberta, tot li sembla bé, tot ho accepta, no s'enfada mai amb mi per res, és massa comprensiu, no es posa gelós si li parlo d'altres homes...

6. El temps que passa entre aquest pensament i el trencament de la relació varia segons cada cas, però totes acaben trencant.

7. Els motius que ella li donarà per a trencar la relació són sempre similars (i igual de vagues): no sé què vull, no sé què em passa, sento que necessito volar, que fa temps que alguna cosa no funciona, sento que vull fer coses que amb tu no puc fer, sento que necessito estar sola.

8. El que ve després és també comú a totes les relacions que, en els darrers 3 anys de la meva vida, he vist trencar-se davant meu: ella assegura que l'estima, que sap que està cometent un error, que sap que se'n penedirà, que sap que no trobarà ningú com ell.

9. Ell no entén què ha fet malament, no entén per què ella el deixa per estar sola, per què el deixa si encara l'estima.

Jo ja fa 2 anys i mig gairebé que volo sola, i he tingut molt de temps per a reflexionar. I tot i que les meves reflexions poden ser errònies, i que no m'aporten respostes a les mil preguntes que encara em faig, crec que ja va sent hora de compartir-les.

El fet que aquestes crisis coincideixin amb 3, 6 o 9 anys de relació em sembla curiós (o com a mínim digne de menció). El cert és que sembla que cada 3 anys toca revisió, i de vegades és una revisió ràpida, gairebé imperceptible: un sospir i un somriure reconeixent que som on volem ser i amb qui volem ser. Si és així, perfecte, la relació pot passar a la segona fase. Normalment, la primera crisi (la dels 3 anys) arriba quan s'acaba l'enamorament. I és que tots sabem que -thank God- l'enamorament s'acaba, si no acabaríem tots bojos. Quan l'enamorament s'acaba, toca començar a currar-se la relació de debò, perquè l'etapa de les papallones fa que tot sigui perfecte i fantàstic, senzill i divertit, però quan les papallones deixen de batre les ales, cal arremangar-se i posar-se a treballar en la relació, en el que ens agrada i no ens agrada de l'altre (especialment el que no ens agrada o ens molesta, perquè ha estat cobert per la bena de Cupido durant els primers 3 anys de relació).

Però la revisió, per comptes de ràpida, pot ser una revisió detallada, i aquí és on rellisquem. En aquesta revisió detallada una s'ho qüestiona tot: la feina, els estudis, la família, els amics, la relació de parella, el passat, el present i el futur. I comencen els dubtes. La pregunta que cal fer-se és: ¿què cal fer quan apareixen aquests dubtes? Hi ha qui diu que si hi són cal afrontar-los (sola o amb ajuda d'un terapeuta). Hi ha qui pensa que el millor és ignorar-los, passar pàgina i esperar que ens passi la crisi. Hi ha qui creu que cal compartir-los amb la parella el més aviat possible. No tinc la resposta a la pregunta, però de les tres que he donat, la segona opció no és la correcta (tornaran a aparèixer tard o d'hora, i seran cada cop més difícils de gestionar).

Quan els dubtes apareixen, ella té aquell pensament del punt 5: "Si m'he fixat en algú altre és que alguna cosa no va bé". I és clar, necessita buscar motius pels quals s'ha fixat en algú altre. He pogut observar que els "defectes" que li troba a ell acostumen a ser valors que sempre hem considerat femenins: tendresa, cura, protecció. I en les dones són valors positius, però ara que els homes els han après a desenvolupar, no ens acaben de convèncer. ¿Per què no ens convencen? Perquè potser no és això el que l'home ha d'aportar a la relació. Perquè això és el que aportem nosaltres. No vull dir que un home no pugui ser atent, carinyós i protector, però no és aquest el seu rol principal 24 hores al dia 7 dies a la setmana.

No sóc psicòloga. No tinc respostes. De fet, tinc moltes preguntes. Moltíssimes. I totes em porten a pensar que alguna cosa està canviant en la manera en què ens relacionem, i som la generació que ho està patint amb més força. ¿Quant durarà el període de mutació i adaptació? No ho sé. Però espero que sigui breu.

Juguem en lligues diferents

2010-05-01T14:36:00.001+02:00

Si hi ha una cosa pitjor que estar enamorada d'algú que té parella, és sens dubte el moment en què trenquen i ell t'explica, amb pèls i senyals, per què ella ha estat l'única dona que l'ha omplert en tots els sentits. Passar-se dues hores escoltant meravelles de la dona que fa unes hores era l'enemic, acaba fent que t'adonis que, si abans era difícil que ell s'enamorés de tu, ara és ja del tot impossible. ¿Com es pot competir amb una dona que condueix una Harley, se'n va a Txetxènia en ple estat de guerra per fer fotos d'una stupa, fa submarinisme i, a sobre, és rossa, alta, prima, té cara de nina i 10 anys menys que jo? Si mentre estaven junts, ella em feia ombra, ara que ella l'ha engegat m'he fet de cop transparent.

Com cuinar un conte de fades

2010-04-22T21:59:00.002+02:00

1. Ingredient principal: selecciona una situació recent (per exemple, un petó intens i inesperat, carregat de passió i de desig en una nit de festa i bogeria, de boca de l'home que fa cosa de 3 mesos et té el cor robat -i saps que és recíproc).

2. Afegeix-li sucre, com més millor (si pot ser, imagina un munt de motius fabulosos pels quals la situació s'ha donat: "tan sols s'atreveix a llançar-s'hi quan va begut, perquè l'alcohol desinhibeix les persones"; "té un dilema ara mateix i està dubtant si deixar la seva nòvia o no").

3. Posa-hi una banda sonora (violins: toquen la fibra).

4. Fica-ho al forn durant unes hores (sabràs que el conte de fades es troba en el seu punt de cocció ideal quan la part del damunt comenci a agafar un to rosadet: com més rosa xiclet millor).

5. Tan bon punt el treguis del forn, menja-te'l; no t'esperis que es refredi. Menja-te'l a mans plenes, com si portessis un mes sense menjar. Si pots, comparteix-lo amb tants amics com puguis: escampar contes de fades ajuda a digerir-los millor.

Nota important: mai, MAI, sota cap concepte, comparteixis el conte de fades amb l'origen del teu ingredient principal. L'honestedat amargarà el teu conte de fades en qüestió de segons (a saber, el petonejador furtiu i apassionat podria confessar-te que anava tan begut que no se'n recorda de res del que va passar).

(Consell dels experts: les llàgrimes no ajuden a empassar.)

Crisàlide

2010-02-24T00:52:00.011+01:00

La llenguaddicta es retira. Es retira del mercat.

Fa dos anys que vaig pel món vivint relacions complicades. Totes elles molt doloroses.

Fa dos anys que em castigo. Que em maltracto. Avui el meu germà m'ha dit que el càstig ha de ser proporcional al crim. El meu "crim" va ser equivocar-me. I vaig pagar l'error perdent a qui més estimava.

Ja va sent hora de deixar de fer-me mal.

M'estic construint una crisàlide, de la qual sortiré només quan les meves ales siguin prou fortes per volar.

Bona nit, món.

He d'escoltar més Wagner...

2010-02-16T17:23:00.003+01:00

(Enllaç)

Se'ns passa l'arròs

2010-01-25T00:22:00.000+01:00

Fa un any Maruja Torres era entrevistada per l'Albert Om al programa El Club. Us deixo l'entrevista. Em quedo amb el que diu del minut 7'08 al 7'58: a partir dels 30 anys les dones comencem a ser transparents.

The end of the story

2010-01-18T21:04:00.001+01:00

Fa uns mesos obríem un debat sobre el fet que un home a punt de casar-se enviava emails a una antiga amant, dient-li com l'enyorava, com l'estimava, com en seguia estant enamorat. Els que vàreu seguir la història sabeu que la destinatària dels emails era una servidora, però la història va quedar penjada a l'aire en el moment més interessant.

Després de la tempesta sempre ve la calma, diuen. I crec que a tots els que vau participar en el debat us dec un final de la història com cal. Tots sabeu que m'agrada escriure, per tant, permeteu-me que em deleixi en fer-vos-en cinc cèntims a la meva manera.

Després del meu darrer comentari al post en qüestió (20 d'octubre), l'estira i arronsa es va allargar una setmaneta més, aprox. Un dijous a la nit, m'arribava un email amb un "Bona nit, preciosa", que no vaig contestar, i l'endemà (poques hores després, de fet) un "Bon dia, princesa", que tampoc no vaig voler contestar. A mig matí d'aquell divendres, mentre jo era a classe amb un professor que ens animava a veure el món que ens envolta des d'una perspectiva diferent, a no donar res per fet i qüestionar-nos-ho tot, vaig tornar a la resi per trobar-me un email on el nuvi es donava per vençut. I en aquell moment vaig veure la llum.

¿Quina mena de persona s'inventa una adreça electrònica per a enviar emails confusos, i insisteix, clatellada rere clatellada durant dues setmanes, per tal d'esbrinar què sent la destinatària d'aquests emails? ¡Una dona! ¿I quina dona, concretament? Ho heu encertat: ¡la núvia!

En aquell moment vaig començar a lligar caps per tal de trobar dades que confirmessin les meves sospites: uns dies abans li havia demanat una prova, alguna cosa que només ell i jo sabéssim, per estar segura que era ell qui m'escrivia, i no qualsevol aprofitat que hagués aconseguit la meva adreça al meu perfil de Blogger, per exemple. No vaig obtenir mai la resposta a la pregunta que li feia, allò que jo sabia que només ell i jo compartíem (sí, com en les pel·lícules). Una altra dada que em confirmava que no podia ser ell era el fet que ell no feia faltes d'ortografia quan escrivia, i els emails que havia rebut en tenien algunes de ben escandaloses. Com a dada concloent, una especial insistència per part de l'emissor de fer-me reenviar-li els emails que fa dos anys ens escrivíem (¿qui guarda emails de fa dos anys?).

Amb aquestes dades i unes ganes terribles de descobrir el "pastel", li vaig enviar un email on m'ho jugava tot a una carta: "Reina, espero que et quedi bé el vestit de núvia. M'he cansat de jugar". La seva resposta va ser ràpida i desesperada, i va provar per tots els mitjans de fer-me creure que m'equivocava, que l'havia confós, que havia malinterpretat tots els missatges anteriors, que ni tan sols era l'home que jo creia que era (és a dir, el nuvi), i s'acomiadava amb l'excusa de sentir-se menyspreat (seguia dient que era un home) i menystingut: algú enamorat de mi a qui jo no feia prou cas. En un moment de mala llet (¿us havia dit que sóc xunga?) li vaig dir que ja en tenia prou, d'aquest color, i que estava marcant el telèfon del seu cunyat, bon amic meu a qui no li faria cap gràcia que son germà estés a punt de casar-se amb una gelosa patològica.

Recurs final per part d'ella: escriure'm un últim email en el qual em deia que era el meu ex (el meu ex de debò, amb el qual he compartit els millors anys de la meva vida, a més d'una llar i moltes coses més... Algú que està per damunt de totes aquestes bestieses i que mai, mai, faria una estupidesa com aquesta). Cop baix. Dolorós. Innecessari. La meva ràbia es respirava en l'email de resposta. I ella se'n va adonar. Vaig trucar a una amiga. Li vaig demanar que truqués al nuvi i li expliqués el que estava passant. Ell li va donar una adreça electrònica a la qual només ell hi tenia accés, i li va demanar que jo li enviés tots els emails. I ho vaig fer. Un per un. Amb ràbia, amb dolor, amb perplexitat.

Cinc minuts després d'enviar l'últim email em sona el mòbil. Era ella. Volia disculpar-se. ¿Disculpar-se? ¿I les hores que he perdut amb aquesta història, qui me les torna? ¿I el fet d'haver ressuscitat un fantasma que vaig enterrar fa molt, qui m'ho arregla? La núvia plorava i em deia que se li havia escapat de les mans, que ella només volia saber què era el que jo sentia pel seu promès, i que per més que jo li deia que no sentia res, no podia parar de preguntar-m'ho una vegada i una altra, perquè en volia estar segura.

Li vaig explicar que el seu promès tenia tots els emails, i que s'havia ficat en un bon embolic del qual era difícil sortir-ne. N'era conscient, i mentre parlàvem el nuvi va arribar a casa. La conversa va acabar.

¿Com acaba la història? Us ofereixo tres finals:

1. El nuvi s'adona que està a punt de casar-se amb una harpia, pensa en les conseqüències de viure amb algú que li espia els correus, que escriu emails en nom seu a altres dones, que li amaga pors i altres inseguretats a un mes del casament, i decideix acabar la relació.

2. La núvia li explica per què ha fet el que ha fet --per amor, és clar-- i li assegura que mai més no tornarà a dubtar d'ell, que l'estimarà i confiarà en ell, que viuran feliços i menjaran anissos, i ell decideix tirar endavant el casament (i ara són feliços i mengen anissos).

3. Cap de les dues anteriors (s'accepten propostes).

(La solució, d'aquí a unes hores... quan hagueu votat).

¿Com podem tirar endavant carregant tot el que hem viscut?

2009-11-13T01:18:00.001+01:00

El company de pis i jo compartíem una pizza aquesta nit mentre parlàvem de relacions passades. La seva és una manera molt budista de tirar endavant: anywhere I'm not, doesn't exist. És difícil d'explicar en poques paraules en català, en anglès era concís i perfecte. La idea és gairebé el que fan la canalla quan són molt bebès, quan els cau l'osset (o quan la mare o el pare surten de l'habitació) els experts asseguren que el motiu pel qual el bebè plora és perquè l'osset, la mare i el pare han deixat d'existir. La part budista de tot això, tractant-se d'un adult que tira endavant fent que el passat no existeixi, és el que en castellà en dien desapego, i que en català no he trobat la manera de dir-ho amb la mateixa precisió. Matisaré: no és que per a ell les ex deixin d'existir, el passat és el que és i no podem canviar-lo, però la seva manera de superar-ho és deixant-ho en el lloc on s'ha acabat. No torna a contactar mai més amb elles, i si elles passat un temps li escriuen un e-mail per saber com està, ell no contesta. Crec que ho vaig explicar millor en un post anterior. Entenc la seva manera de fer, i en part l'envejo: jo sempre he tingut la sensació de carregar una motxilla que es va fent més i més pesada a mesura que em faig més i més gran. A dins hi ha tot el que he viscut: absolutament TOT.

Els records hi són, hi han de ser. Però, com diu el company de pis, només tenen sentit en el moment en què van ser el present. Arrossegar-los no té sentit.

...

No podem.

De vegades...

2009-11-08T02:21:00.002+01:00

De vegades, només de vegades, trobo a faltar un petó als llavis, una mà sota la camisa, una mirada còmplice, una abraçada-arrambada... un T'ESTIMO.

De vegades, només de vegades, sento que no tornaré a viure un amor com els que he viscut, que m'ha passat el tren i l'he deixat escapar. Que mai més no veuré el mateix somriure en despertar-me cada matí la resta de la meva vida.

De vegades, només de vegades, em faig petita petita i el món es fa petit petit amb mi. I em sento sola.

Molt sola.

Però això és només de vegades.

Homosexualitat: ¿genètica o lliure elecció?

2009-11-03T03:00:00.000+01:00

El meu company de pis està estudiant un màster en Drets Humans. Les nostres converses de passadís (és el lloc on ens reunim, encara no sé per què) acostumen a girar al voltant de temes relacionats amb minories, discriminació, política... Avui ha sortit el tema de l'homosexualitat. Ell defensa que és un fet genètic, recolzant el seu argument en centenars d'articles i recerques científiques (la majoria d'elles, evidentment, fetes als EUA), i assegurant que és el corrent que actualment està més acceptat al món sencer. L'argument de la genètica, des del meu punt de vista, legitima a la societat en el camí de la tolerància paternalista: "pobrets, són com són, no hi poden fer res". A més, justifica la despesa pública en recerca per tal de mirar de trobar el gen causant d'aquesta anomalia. D'altra banda, segons ell, l'argument genètic explica per què una persona gay se sent gay tot i no saber per què ho és. Ell ho compara amb ser ros, tenir els ulls verds o ser negre.

El meu argument, per més que vague, ho reconec, defensa la lliure elecció en un món on tothom ha(uria) de poder triar què vol i què no vol, on ningú no té el dret a analitzar-me si jo no vull ser analitzat. La lliure elecció, segons ell, està molt bé en un món utòpic on tothom t'accepta tal com ets, però no en el nostre món, on l'homosexualitat és perseguida i castigada encara en molts països (el seu per descomptat). La lliure elecció, vista per ell, no explica per què els seus amics gays li han dit, amb llàgrimes als ulls, "m'odio perquè sóc gay, ma mare ni em parla, mon pare no em vol veure més, no vull ser gay". Per a mi, és evident que la lliure elecció no explica aquestes reaccions, el que les explica és una societat homòfoba on algú que de sobte descobreix que li agraden les persones del seu mateix sexe se sent un pària, un apestat, i vol deixar de ser com és, de sentir el que sent. La lliure elecció, diu ell, és absurda en un país com Irak o Pakistan, on poden tallar-te el penis o fotre't a la garjola per ser gay: "¿per què voldria algú triar una vida així, si pots triar la seguretat d'una vida heterosexual?"

Crec que on xoquem ell i jo és en el fet que els meus arguments es basen en el simple fet del lliure arbitri, en la condició humana per excelència. Ell necessita una explicació per a tot. Jo no. Ell no entén per què una persona defensa fins a la mort si cal un sentiment, una creença, una tria. Ho entén en casos de posicionament polític: "sóc antifeixista, i trio ser-ho fins i tot en un país feixista on sé que potser m'empresonaran per defensar les meves idees" (parlàvem de la guerra civil espanyola), però no entén que algú pugui posar la seva vida per davant en qüestions no polítiques. Tampoc no ens posem d'acord en el fet que la tendència sexual pot ser senzillament una qüestió de gustos: igual com m'agrada el formatge però no les cols de Brusseles, poden agradar-me els homes, les dones o totes dues coses. Ell, d'això, en diu genètica. Jo no tinc tan clar que els gustos tinguin res a veure amb la genètica.

Llavors he tret la bisexualitat, i és clar, és un tema complicat. Els experts (permeteu-me que posi mil cometes a aquesta paraula) no s'acaben de posar d'acord: uns diuen que és genètic, d'altres defensen la teoria de la malaltia social, d'altres senzillament diuen que una persona bisexual és un homosexual que no accepta la seva condició (genètica). La meva opinió és que la bisexualitat (i especialment la controvèrsia al voltant d'aquest assumpte) és la prova que l'homosexualitat no és genètica.

Un dels seus arguments a favor de la genètica és que si és realment una tria, les ONGs i associacions en defensa dels drets dels homosexuals no tenen sentit. Però discrepo completament: ¿per què no hauria de tenir sentit defensar algú que no pot exercir el seu dret a triar lliurement? Un altre dels seus arguments es basa en la resposta física davant d'un estímul: ¿se t'accelera el pols quan veus algú del teu mateix sexe, o quan veus algú del sexe oposat? Però també discrepo amb això: vivim en un món tan reprimit que és possible enganyar-nos a nosaltres mateixos: nosaltres som el pitjor policia per a nosaltres mateixos.

Els estudis científics que aboguen per la genètica em semblen esbiaixats. Tots coneixem aquelles recerques de finals del 19 i principis del 20 que pretenien demostrar que els negres i les dones eren inferiors als homes blancs perquè els seus cervells eren més petits: l'experiment es basava en volum, no pas en capacitat, és a dir, com sempre, en quantitat i no en qualitat (és sempre una qüestió de mida amb els homes...). El problema amb la recerca és que un mateix conjunt de dades pot ser interpretat d'infinitat de maneres diferents segons des d'on te les miris, de manera que pots verificar o falsejar una teoria segons on posis l'accent de la teva recerca. I amb això cal anar amb molt de compte.

Concloent, no sé si cal explicar l'homosexualitat. Potser el que cal és invertir els diners que costa la recerca, en educació sexual a les escoles, per tal que els homes i dones del futur comencin a canviar el terme tolerància per respecte.

De dones i homes

2009-10-29T04:14:00.002+01:00

La conversa al pis (London) segueix girant al voltant del que les dones i els homes fem i/o deixem de fer per tal d'agradar-nos, atreure'ns, caçar-nos... lligar, vaja. I avui m'he adonat, no sé si per a bé o per a mal, de la diferència d'edat entre nosaltres.

El novaiorquès m'ensenyava les fotos d'una noia de la seva classe: sexy, prima, guapa, "perfecta", segons ell. També poc intel·ligent, pel que sembla. La mena de noia que sap que pot tenir l'home que vulgui, i hi juga. La mena de noia que, com que ja té la partida guanyada sense necessitat d'obrir la boca (especialment, si la manté tancadeta), no necessita ser llesta, ni tan sols graciosa. Les seves tonteries faran riure al tonto de torn que la despulli amb la mirada. Mentre m'ensenyava la foto i em deia com n'és de sexy, guapa, etc., els ulls li sortien de les òrbites. Llavors, em deia: "però no és gaire llesta, per tant, em sembla que no m'interessa". I tres segons després, ulls fora de les òrbites un altre cop: "però mira-la, és... mmm... grrr... aaaahhhhh". A l'altra banda hi ha l'alemanya, qui defensa que el físic no té cap mena d'importància, ella vol un home intel·ligent. Però, dona, "¡cap importància!", tampoc no ens passem... que després et trobes el que et trobes... I jo, al mig, com el dijous: ha de ser intel·ligent i m'ha de fer riure (que, de fet, tractant-se de mi, va força lligat), però m'ha d'entrar pels ulls, encara que sigui una miqueta.

La segona part del debat d'avui pretenia ser una mena de comparació entre què fem les dones i què fan els homes per lligar. Ell, que no es considera un Don Juan, reconeix que la manera de controlar la situació és amb l'eloqüència: e-mails sarcàstics i amb força autocrítica, que girin entorn de la dona que el rep sense que sigui evident. Ella, bé, no n'ha parlat obertament (potser més pel que no deia que pel que deia), fa servir les seves armes (i déu n'hi do quin parell d'armes). I jo, com sempre, al mig: com que no sóc la tia més sexy del món ni la més intel·ligent, m'agrada una combinació d'ambdues coses.

Total, que després d'hores de parlar-ne, no n'hem tret l'entrellat, com és normal.

Coses rares

2009-10-27T01:57:00.002+01:00

Avui he recordat, no sé per què, un nòvio que vaig tenir. De fet, siguem sincers, no he recordat al nòvio, sinó una cosa que va fer i que ara, mirant enrere, em sembla per a flipar: va brodar el seu nom en unes calces meves. Sí sí, com ho llegiu. A la part del darrere, concretament. Val a dir que en aquella època jo tenia un gran complex amb el meu cul (perquè, no ens enganyem, és gran). I suposo que va ser la seva manera de demostrar-me que, gran i tot, li agradava.

I és clar, d'aquí me n'he anat al col·lega que m'enviava missatges a altes hores de la matinada per dir-me, bàsicament, que pensava en mi mentre es masturbava. Raret també, perquè el noi tenia nòvia en aquell moment.

De salt en salt he recordat un noi amb qui el nostre primer cop no vaig poder cardar perquè el blau elèctric dels seus calçotets em va tallar el rollo moltíssim (ara em direu que la rareta sóc jo, però... uns calçotets blau elèctric la teva primera cita amb una noia, ¿què voleu que us digui?).

L'últim raret que recordo em va demanar, literalment, que li xupés com si no ho estés fent. oO

Everywhere I look

2009-10-23T01:36:00.001+02:00

Londres és la ciutat de les noies espectaculars. Rosses altes com un campanar, amb unes cames perfectes, ulls blaus i cossos per caure de cul. També és la ciutat dels nois que no surten al carrer si no s'han mirat al mirall abans deu vegades: tots vesteixen "cool", duen perfum, es pentinen a consciència i calcen vambes modernes. Vaja, que uns i altres semblen acabats de sortir d'un anunci de CK o de HB. I entre tot aquest mostrari... una noia de 1,59, morena i amb corves poca cosa té a gratar... Les restes, potser, del que deixin les super models.
(Nota: ciutat no recomenada per a aquells amb insuficiències cardio-respiratòries i/o calentura permanent).

Atenció, pregunta:

2009-10-18T01:00:00.005+02:00

¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?

S'accepten hipòtesis de tota mena.

(No és un acudit, ni una pregunta amb trampa).

London & Sex

2009-10-13T05:32:00.001+02:00

No. No us feu il·lusions. Sé que el títol promet, però no és sobre mi que us parlaré avui. A Londres visc amb una noia alemanya de 23 anys i un novaiorquès de 27. Fa tan sols 2 setmanes que ens coneixem, però ja hem tingut algunes ocasions d'intercanviar impressions. Fa uns dies, ell entrava a l'apartament tot dient-nos: "Sou noies. ¿Puc fer-vos una pregunta de noies?" Volia consell. L'hi vam donar. Després de 2 hores decidint què s'havia de posar l'endemà per anar a fer una cervesa amb una noia (amb passi de modelets inclòs), vam obrir les portes de la confiança.

Avui ha tornat a l'apartament a les 10 de la nit, amb un pet considerable, content perquè havia sortit amb una altra noia, una que, segons ell, juga en una lliga diferent (metàfora futbolística que jo traduïria més o menys dient que ell és a segona divisió mentre que ella és a primera). Després de 6 hores parlant de mil coses (entre elles la noia en qüestió), m'he adonat d'una cosa: els homes SÓN simples. M'ha agradat la sinceritat amb què el company de pis ens explicava les seves pors, els seus complexes, les seves anteriors relacions... i enmig de tot això entre tots tres anàvem configurant el perfil de les relacions entre els homes i les dones, mirant de treure'n l'entrellat, perquè, per més que som de cultures ben diferents, ens trobem amb els mateixos dubtes.

¿Per què les dones sempre en volem més? ¿Per què no ens conformem amb el que tenim? ¿Per què arriba un dia en què necessitem un canvi? ¿Per què (i aquesta pregunta se la feia ell en especial) un cop s'acaba la relació de sobte reapareixen les ex per preguntar què tal et va la vida?

Algunes de les reflexions que han sortit aquesta nit: Quan un home té assegurat l'àmbit emocional, la resta esdevé només físic (és a dir, qualsevol altra dona que passi pel seu davant tindrà tan sols un atractiu físic, sexual), mentre que quan a una dona li passa pel davant un home, tant és que la part emocional estigui assegurada, és molt probable que l'interès sigui més que físic. Quan una relació s'acaba, per a l'home s'ha acabat i punt; una tornada enrere és impossible, ja no som les mateixes persones, no té cap sentit mirar de mantenir ni tan sols la relació com a una pretesa "amistat". Hauríem de dir el que sentim i el que pensem per evitar malentesos, per evitar perdre l'ocasió de viure coses boniques: potser una parella que fa una cervesa en un bar estan pensant tots dos "ell/ella m'agrada", però si ell ho verbalitza, queda automàticament fora de joc. Quan una alineació està guanyant acabada la primera part del partit, l'entrenador mai no canviarà l'estratègia.

És tard, no estic tan eloqüent com ho he estat altres vegades, però espero que agafeu el sentit del que estic escrivint.

Coses que mai no farem

2009-09-11T23:56:00.009+02:00

Pelar un coco. Tocar-nos en un lloc públic. Regar les plantes. Mirar-nos durant hores. Somriure en veure't somriure al matí. Muntar en elefant. Passejar de la mà. Compartir una taronja. Olorar el teu nou after shave. Conduir durant hores amb tu al costat. Desafinar en un karaoke japonès. Estendre la roba plegats. Robar cireres al mercat. Fer competicions de xuclar flams. Aguantar-te el cap quan vomites. Decidir el destí de les vacances. Llevar-nos a migdia i fer l'amor sense pressa. Fer tard a la feina i fer l'amor de pressa. Quedar-me adormida sobre la teva cama mirant una pel·lícula en blanc i negre. Córrer per la platja descalços. Pujar un cim amb la llengua fora. Sopar amb espelmes. Llegir junts al llit. Fer un puzzle de 5.000 peces. Pensar noms pels nostres fills. Tapar-nos amb una manta de quadres. Riure fins a tenir mal de panxa. Aturar el temps amb un petó. Descobrir el món. Ser el món.

Vicky Gastelo, Aunque no sea yo

Dies així

2009-07-18T19:30:00.003+02:00

Això de ser soltera té les seves coses bones (també en té d'altres que no ho són tant). És fantàstic no tenir horaris, però cansa la inestabilitat. M'encanta conèixer gent nova (en el sentit bíblic de la paraula), però com més gent conec més m'arrisco a penjar-me d'algú. Gaudeixo d'un llit enorme per a mi sola, que comparteixo quan vull amb qui vull, però són més les nits que dormo ampla que no pas les que no dormo...

El pitjor són els dies com avui: estic aixafada, tristota, i no és que en tingui motius, senzillament, estic així. I no és que en parella no tingués dies així, però llavors tenia algú que m'abraçava i em feia sentir millor. Tenir una vida sexual-sentimental tan i tan oberta no sempre és meravellós...

Quan les papallones dormen

2009-07-08T23:49:00.003+02:00

Experimento una situació mai viscuda des que tinc ús de raó: no estic enamorada. No és que hagi deixat d'estar enamorada de la persona amb la qual estic (perquè estic sola des de fa 1 any i mig), sinó que no estic enamorada de ningú. Fins ara sempre havia viscut creient que les papallones a la panxa eren l'oxigen que em mantenia viva: tan era que l'objecte del meu desig em correspongués o no, que ho sabés o no, jo havia d'estar enamorada d'algú per seguir respirant.

Ara fa unes setmanes m'he adonat que puc respirar també sense les papallones. Ha costat, sí, però val la pena viure-ho. He de reconèixer que se'm fa estrany, no em reconec. No em passo el dia pensant en algú (tot i que el meu "home casat" ocupa la meva ment -i les meves mans- unes quantes hores al dia). No perdo energia ni temps en ningú concret. Tan sols m'ocupo de mi, i m'agrada.

Shhh... no crideu, que despertareu les papallones.

I'm here because you're beautiful (o els homes casats)

2009-06-05T20:35:00.003+02:00

Conec una dona que sempre ha dit que els casats són sagrats. I fins ara, jo havia pensat exactament el mateix. Una tendeix a suposar que quan un home ja ha estat caçat queda fora del mercat. Però vès per on, m'equivocava. Alguns homes casats segueixen estant en el mercat (amb consentiment o no de la caçadora corresponent) i nosaltres les solteres ens n'alegrem moltíssim.

Malgrat tot, algú em va dir fa molt de temps, que en ocasions val més no consumar. Alguns de vosaltres em diríeu: "Quina bestiesa, si pots cardar amb algú, fes-ho". Però crec que és cert que en ocasions és millor mantenir viu el joc, la màgia, la flama...

Un final "made in Hollywood"

2009-06-02T00:41:00.010+02:00

"Li havien publicat el seu primer conte en una revista de relats curts. Era una de les seves vivències sexuals-emocionals convertides en ficció, allò que fa sovint com a teràpia personal. La història, res d'original: una dona que somia amb el príncep blau, una nit de passió on confon com sempre sexe amb amor, un altre amant que desapareix de la faç de la terra. Amarg final que li inspirà un conte i l'animà a enviar-lo a l'editorial.

El dia que rebia a casa un parell d'exemplars de la revista, el príncep blau desaparegut de la faç de la terra reaparegué, després de dos mesos de silenci -desconeixedor absolut d'haver-se convertit en un personatge de conte-, i fou el primer a llegir-ne la versió definitiva".

Si escric això i intento que algú m'ho publiqui em jugo el que volgueu que m'ho llancen pel cap: "Sí home, quina manera més ensucrada d'acabar la història... s'ho ha tret de la màniga". La realitat, un cop més, ha superat la ficció.

Sentir-se el caçador caçat

2009-05-31T18:30:00.002+02:00

¿No us passa sovint que viviu una situació des de més d'una perspectiva, jugant més d'un dels rols que s'hi veuen implicats? La vida ens presenta aquestes paradoxes sovint, potser perquè n'aprenguem. Últimament m'he trobat representant les dues cares de la mateixa moneda: les cites.

¿Per què serà que quan algú t'agrada de debò és ell qui decideix quan us veureu, mentre que si algú està interessat en tu, haurà d'esperar que tu decideixis veure'l?

El millor invent del món

2009-05-17T22:40:00.004+02:00

Podríeu pensar que amb un títol com aquest estic preparant un post sobre vibradors, consoladors, anelles, esprais, boletes o qualsevol altre invent del nostre segle que ens anima la festa a l'hora d'anar al llit (o al sofà, o a la cuina, o al bany, o a la taula del menjador, o al cotxe, o a la platja... vous mêmes). Doncs no. I és que el millor invent del món són els follamics.

¿Sabeu allò que es diu que a les dones ens és difícil tenir sexe sense barrejar-hi sentiments? Doncs els follamics són el remei per a aquest mal. Són persones amb qui saps que mai no hi haurà res més enllà de sexe esporàdic, quan a tots dos us vingui de gust i es donin les condicions idònies: esteu tots dos sense parella, tingueu un lloc on trobar-vos i sigui primavera (o com a mínim, que us piqui alhora l'entrecuix, que a la primavera acostuma a passar).

El follamic és aquell que mai no et demanarà res a canvi, perquè vol el mateix que tu. Amb qui no somiaràs finals feliços amb anissos, ni escenes romanticones perquè tots dos sabeu el que hi ha. És aquell que no t'agobia amb missatges ni trucades, perquè no en té cap necessitat. Aquell que, després de cardar, marxa, perquè és el que toca, o potser es queda, perquè a tots dos us ve de gust que es quedi. Aquell que sap ser tendre quan ho necessites, i salvatge quan els teus ulls li ho demanen. Aquell amb qui pots parlar d'altres amants sense que se'n senti gelós, i fins i tot compartiu experiències recents i us en feu un tip de riure. Aquell que si convé, et regala un munt de carícies perquè sí, sense que signifiquin res, sense pensar que després li demanaràs que es casi amb tu. De fet, aquí està el quid de la qüestió: sense pensar.

¡Visca els follamics!

Solters

2009-05-09T14:44:00.006+02:00

Maitena té una vinyeta (que no trobo a Internet) amb un senzill qüestionari que hauríem de passar a qualsevol home amb qui lliguéssim. Jo em quedo amb les dues primeres preguntes:

1. ¿Ets solter o casat?
2. ¿Per què?

Quan passes dels 30 i et trobes un home de la teva edat i solter, segur que alguna cosa falla. Normalment, però, no trigaràs més de 15 minuts a descobrir el mecanisme que grinyola.

Alguns solters van d'autosuficients i emancipats: "Jo estic sol perquè vull". Aquests ja els pots eliminar de la llista directament; quan entris a casa seva i ho vegis tot impecable comença a sospitar: en poques hores t'haurà confessat que sa mare li fa la neteja "perquè ella vol, eh?".

D'altres van de tímids: "D'això, mmm... eee... ¿que vols... eee... anar a fer... una copa?" Allunya't dels tímids; la seva estratègia és sempre la mateixa: fer-se la mosqueta morta per després picar-te com una vespa.

N'hi ha que van de romàntics: "Tindrem una caseta amb un hort i gallines". Si les sabates que duus t'ho permeten, ¡corre! La broma romanticona per seduir-te podria no ser una broma.

Hi ha el típic solter freaky que ha passat tant de temps mirant-se el melic que se li ha passat l'arròs, i ara prova de recuperar el temps perdut llançant la canya a qualsevol dona que li passa pel davant. Compte amb aquests, són l'espècimen més perillós.

Solució: cultiva la teva ment...

Quizás

2009-05-09T04:58:00.009+02:00

Lluna plena sobre la ciutat comtal. Nit primaveral. Sopar amb una amiga de la infantesa. Ens posem al dia, recordem vells temps, comentem el darrer sopar d'exalumnes. Em sento a gust, la conversa és divertida, el menjar és fantàstic. Una ballarina de dansa del ventre amenitza la vetllada. Convida a ballar a alguns dels clients. Em mira i m'hi llanço. Cintura, malucs, espatlles. Concentració, coordinació, seducció. La nit és jove i em sento viva. Torno a taula, a la conversa. Riem, xerrem, critiquem, comentem, recordem...

Sortim del restaurant i decidim anar a prendre una copa. D'entre tots els barris de Barcelona hem anat a triar Gràcia. D'entre totes les places de Gràcia hem triat la plaça del Sol. D'entre totes les cantonades que té la plaça del Sol hem anat a aturar-nos a la del carrer Planeta. D'entre tota la gent que hi havia en aquell petit tram de carrer hem hagut de trobar-nos amb ELL.

-¿Qué hacéis aquí? ¿Y qué hacéis juntas?
-Recuperando el tiempo perdido. Hemos ido a cenar y ahora íbamos a tomar algo. ¿Te apuntas?
-No puedo, he quedado. Pero, ¿váis a estar por aquí un rato más?
-Sí, en el Mond y a lo mejor después vamos a ver tocar a D.
-¿Hoy toca? Pues os llamo luego.
-Si dice que llamará quiere decir que no lo hará, créeme... sé de qué hablo.

ELL és l'últim home que em va dir "Te llamaré" i encara espero que ho faci. ELL és l'home que va inspirar el conte que em publiquen el mes que ve. ELL és l'home gràcies al qual he après que quan un home diu "Te llamaré" hi ha una força misteriosa que fa que no sentis el que en realitat està volent dir, que és "No te llamaré". ELL és... vaja, ELL és ELL.

-Bien, pues si terminas rápido lo que sea que vas a hacer, y te apetece quedar, ya sabes dónde encontrarnos.

S'inclina per fer-me dos petons:

-Quizás os llame.

Em sembla que començo a entendre el codi: "Quizás" és encara més "No" que "Te llamaré".

Sextènia primaveral

2009-05-08T16:07:00.000+02:00

Ja és primavera, al Corte Inglés i a tot arreu. Les turistes es pinten de color gamba, els coloms parrupen rere les colomes, el pol·len ens obstrueix les vies respiratòries, treus de l'armari les samarretes de tirants, els pantalonets curts i les sabatilles brasileres i et vesteixes per anar a caçar.

Surts de casa. El veí et mira de cua d'ull. El mirall de l'ascensor et torna una imatge de tu radiant, explosiva. Entres al metro fent un saltironet a l'estil "Farala" perquè el teu cabell onegi amb gràcia. El noi que es recolza a la porta s'aparta per deixar-te passar i et fa una repassada de dalt a baix. Aixeques el cap de la lectura: "Ostres, aquell està per sucar-hi pa". Mirades creuades un instant, somriure maliciós que només s'intueix. Arribes a la feina. Saludes a tothom amb ímpetu, la teva veu és clara i els ulls et brillen d'una manera especial.

És primavera, et bull la sang, les teves hormones criden, i la teva propera presa és en algun racó de la ciutat, no gaire lluny d'aquí.