De dones i homes

La conversa al pis (London) segueix girant al voltant del que les dones i els homes fem i/o deixem de fer per tal d'agradar-nos, atreure'ns, caçar-nos... lligar, vaja. I avui m'he adonat, no sé si per a bé o per a mal, de la diferència d'edat entre nosaltres.

El novaiorquès m'ensenyava les fotos d'una noia de la seva classe: sexy, prima, guapa, "perfecta", segons ell. També poc intel·ligent, pel que sembla. La mena de noia que sap que pot tenir l'home que vulgui, i hi juga. La mena de noia que, com que ja té la partida guanyada sense necessitat d'obrir la boca (especialment, si la manté tancadeta), no necessita ser llesta, ni tan sols graciosa. Les seves tonteries faran riure al tonto de torn que la despulli amb la mirada. Mentre m'ensenyava la foto i em deia com n'és de sexy, guapa, etc., els ulls li sortien de les òrbites. Llavors, em deia: "però no és gaire llesta, per tant, em sembla que no m'interessa". I tres segons després, ulls fora de les òrbites un altre cop: "però mira-la, és... mmm... grrr... aaaahhhhh". A l'altra banda hi ha l'alemanya, qui defensa que el físic no té cap mena d'importància, ella vol un home intel·ligent. Però, dona, "¡cap importància!", tampoc no ens passem... que després et trobes el que et trobes... I jo, al mig, com el dijous: ha de ser intel·ligent i m'ha de fer riure (que, de fet, tractant-se de mi, va força lligat), però m'ha d'entrar pels ulls, encara que sigui una miqueta.

La segona part del debat d'avui pretenia ser una mena de comparació entre què fem les dones i què fan els homes per lligar. Ell, que no es considera un Don Juan, reconeix que la manera de controlar la situació és amb l'eloqüència: e-mails sarcàstics i amb força autocrítica, que girin entorn de la dona que el rep sense que sigui evident. Ella, bé, no n'ha parlat obertament (potser més pel que no deia que pel que deia), fa servir les seves armes (i déu n'hi do quin parell d'armes). I jo, com sempre, al mig: com que no sóc la tia més sexy del món ni la més intel·ligent, m'agrada una combinació d'ambdues coses.

Total, que després d'hores de parlar-ne, no n'hem tret l'entrellat, com és normal.

Coses rares

Avui he recordat, no sé per què, un nòvio que vaig tenir. De fet, siguem sincers, no he recordat al nòvio, sinó una cosa que va fer i que ara, mirant enrere, em sembla per a flipar: va brodar el seu nom en unes calces meves. Sí sí, com ho llegiu. A la part del darrere, concretament. Val a dir que en aquella època jo tenia un gran complex amb el meu cul (perquè, no ens enganyem, és gran). I suposo que va ser la seva manera de demostrar-me que, gran i tot, li agradava.

I és clar, d'aquí me n'he anat al col·lega que m'enviava missatges a altes hores de la matinada per dir-me, bàsicament, que pensava en mi mentre es masturbava. Raret també, perquè el noi tenia nòvia en aquell moment.

De salt en salt he recordat un noi amb qui el nostre primer cop no vaig poder cardar perquè el blau elèctric dels seus calçotets em va tallar el rollo moltíssim (ara em direu que la rareta sóc jo, però... uns calçotets blau elèctric la teva primera cita amb una noia, ¿què voleu que us digui?).

L'últim raret que recordo em va demanar, literalment, que li xupés com si no ho estés fent. oO

Everywhere I look

Londres és la ciutat de les noies espectaculars. Rosses altes com un campanar, amb unes cames perfectes, ulls blaus i cossos per caure de cul. També és la ciutat dels nois que no surten al carrer si no s'han mirat al mirall abans deu vegades: tots vesteixen "cool", duen perfum, es pentinen a consciència i calcen vambes modernes. Vaja, que uns i altres semblen acabats de sortir d'un anunci de CK o de HB. I entre tot aquest mostrari... una noia de 1,59, morena i amb corves poca cosa té a gratar... Les restes, potser, del que deixin les super models.
(Nota: ciutat no recomenada per a aquells amb insuficiències cardio-respiratòries i/o calentura permanent).

Atenció, pregunta:

¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?

S'accepten hipòtesis de tota mena.

(No és un acudit, ni una pregunta amb trampa).

London & Sex

No. No us feu il·lusions. Sé que el títol promet, però no és sobre mi que us parlaré avui. A Londres visc amb una noia alemanya de 23 anys i un novaiorquès de 27. Fa tan sols 2 setmanes que ens coneixem, però ja hem tingut algunes ocasions d'intercanviar impressions. Fa uns dies, ell entrava a l'apartament tot dient-nos: "Sou noies. ¿Puc fer-vos una pregunta de noies?" Volia consell. L'hi vam donar.  Després de 2 hores decidint què s'havia de posar l'endemà per anar a fer una cervesa amb una noia (amb passi de modelets inclòs), vam obrir les portes de la confiança.

Avui ha tornat a l'apartament a les 10 de la nit, amb un pet considerable, content perquè havia sortit amb una altra noia, una que, segons ell, juga en una lliga diferent (metàfora futbolística que jo traduïria més o menys dient que ell és a segona divisió mentre que ella és a primera). Després de 6 hores parlant de mil coses (entre elles la noia en qüestió), m'he adonat d'una cosa: els homes SÓN simples. M'ha agradat la sinceritat amb què el company de pis ens explicava les seves pors, els seus complexes, les seves anteriors relacions... i enmig de tot això entre tots tres anàvem configurant el perfil de les relacions entre els homes i les dones, mirant de treure'n l'entrellat, perquè, per més que som de cultures ben diferents, ens trobem amb els mateixos dubtes.

¿Per què les dones sempre en volem més? ¿Per què no ens conformem amb el que tenim? ¿Per què arriba un dia en què necessitem un canvi? ¿Per què (i aquesta pregunta se la feia ell en especial) un cop s'acaba la relació de sobte reapareixen les ex per preguntar què tal et va la vida?

Algunes de les reflexions que han sortit aquesta nit: Quan un home té assegurat l'àmbit emocional, la resta esdevé només físic (és a dir, qualsevol altra dona que passi pel seu davant tindrà tan sols un atractiu físic, sexual), mentre que quan a una dona li passa pel davant un home, tant és que la part emocional estigui assegurada, és molt probable que l'interès sigui més que físic. Quan una relació s'acaba, per a l'home s'ha acabat i punt; una tornada enrere és impossible, ja no som les mateixes persones, no té cap sentit mirar de mantenir ni tan sols la relació com a una pretesa "amistat". Hauríem de dir el que sentim i el que pensem per evitar malentesos, per evitar perdre l'ocasió de viure coses boniques: potser una parella que fa una cervesa en un bar estan pensant tots dos "ell/ella m'agrada", però si ell ho verbalitza, queda automàticament fora de joc. Quan una alineació està guanyant acabada la primera part del partit, l'entrenador mai no canviarà l'estratègia.

És tard, no estic tan eloqüent com ho he estat altres vegades, però espero que agafeu el sentit del que estic escrivint.

Coses que mai no farem

Pelar un coco. Tocar-nos en un lloc públic. Regar les plantes. Mirar-nos durant hores. Somriure en veure't somriure al matí. Muntar en elefant. Passejar de la mà. Compartir una taronja. Olorar el teu nou after shave. Conduir durant hores amb tu al costat. Desafinar en un karaoke japonès. Estendre la roba plegats. Robar cireres al mercat. Fer competicions de xuclar flams. Aguantar-te el cap quan vomites. Decidir el destí de les vacances. Llevar-nos a migdia i fer l'amor sense pressa. Fer tard a la feina i fer l'amor de pressa. Quedar-me adormida sobre la teva cama mirant una pel·lícula en blanc i negre. Córrer per la platja descalços. Pujar un cim amb la llengua fora. Sopar amb espelmes. Llegir junts al llit. Fer un puzzle de 5.000 peces. Pensar noms pels nostres fills. Tapar-nos amb una manta de quadres. Riure fins a tenir mal de panxa. Aturar el temps amb un petó. Descobrir el món. Ser el món.

Vicky Gastelo, Aunque no sea yo

Dies així

Això de ser soltera té les seves coses bones (també en té d'altres que no ho són tant). És fantàstic no tenir horaris, però cansa la inestabilitat. M'encanta conèixer gent nova (en el sentit bíblic de la paraula), però com més gent conec més m'arrisco a penjar-me d'algú. Gaudeixo d'un llit enorme per a mi sola, que comparteixo quan vull amb qui vull, però són més les nits que dormo ampla que no pas les que no dormo...

El pitjor són els dies com avui: estic aixafada, tristota, i no és que en tingui motius, senzillament, estic així. I no és que en parella no tingués dies així, però llavors tenia algú que m'abraçava i em feia sentir millor. Tenir una vida sexual-sentimental tan i tan oberta no sempre és meravellós...

Quan les papallones dormen

Experimento una situació mai viscuda des que tinc ús de raó: no estic enamorada. No és que hagi deixat d'estar enamorada de la persona amb la qual estic (perquè estic sola des de fa 1 any i mig), sinó que no estic enamorada de ningú. Fins ara sempre havia viscut creient que les papallones a la panxa eren l'oxigen que em mantenia viva: tan era que l'objecte del meu desig em correspongués o no, que ho sabés o no, jo havia d'estar enamorada d'algú per seguir respirant.

Ara fa unes setmanes m'he adonat que puc respirar també sense les papallones. Ha costat, sí, però val la pena viure-ho. He de reconèixer que se'm fa estrany, no em reconec. No em passo el dia pensant en algú (tot i que el meu "home casat" ocupa la meva ment -i les meves mans- unes quantes hores al dia). No perdo energia ni temps en ningú concret. Tan sols m'ocupo de mi, i m'agrada.

Shhh... no crideu, que despertareu les papallones.

I'm here because you're beautiful (o els homes casats)

Conec una dona que sempre ha dit que els casats són sagrats. I fins ara, jo havia pensat exactament el mateix. Una tendeix a suposar que quan un home ja ha estat caçat queda fora del mercat. Però vès per on, m'equivocava. Alguns homes casats segueixen estant en el mercat (amb consentiment o no de la caçadora corresponent) i nosaltres les solteres ens n'alegrem moltíssim.

Malgrat tot, algú em va dir fa molt de temps, que en ocasions val més no consumar. Alguns de vosaltres em diríeu: "Quina bestiesa, si pots cardar amb algú, fes-ho". Però crec que és cert que en ocasions és millor mantenir viu el joc, la màgia, la flama...

Un final "made in Hollywood"

"Li havien publicat el seu primer conte en una revista de relats curts. Era una de les seves vivències sexuals-emocionals convertides en ficció, allò que fa sovint com a teràpia personal. La història, res d'original: una dona que somia amb el príncep blau, una nit de passió on confon com sempre sexe amb amor, un altre amant que desapareix de la faç de la terra. Amarg final que li inspirà un conte i l'animà a enviar-lo a l'editorial.

El dia que rebia a casa un parell d'exemplars de la revista, el príncep blau desaparegut de la faç de la terra reaparegué, després de dos mesos de silenci -desconeixedor absolut d'haver-se convertit en un personatge de conte-, i fou el primer a llegir-ne la versió definitiva".



Si escric això i intento que algú m'ho publiqui em jugo el que volgueu que m'ho llancen pel cap: "Sí home, quina manera més ensucrada d'acabar la història... s'ho ha tret de la màniga". La realitat, un cop més, ha superat la ficció.