Tra(n)ca final: o com m'acomiado de dos anys al Regne Unit

Si els primers cops estan sobrevalorats, encara ho estan més els últims.

Vaig anar a Londres a presentar el pòster de la meva tesina, i de pas a assistir a un congrés de llengües de signes a la facultat on he passat els darrers dos anys. Allà m'hi havia de trobar, a més, amb el meu holandès errant, l'home casat amb qui la darrera Setmana Santa vam donar per acabat un affaire de gairebé dos anys. Però malgrat la decisió de deixar-ho estar, el fet d'haver-nos de tornar a veure li va fer venir picor d'ous, i no va resistir la temptació de proposar-me de veure'ns un cop més (i quan dic "veure'ns" vull dir "llepar-nos"...). Després d'uns quants emails on em va informar de quin era el seu hotel (sempre ens vèiem en hotels, ell pagava l'habitació, és clar), vam quedar que després de la meva presentació i cloenda del màster aniríem a la seva habitació. I ho vam fer.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que havia reservat una habitació individual molt molt petita, amb un llit individual molt molt petit. La meva cara (malgrat el que deia el meu professor de llengua de signes catalana, sóc molt expressiva) va ser suficient per a fer-lo sentir malament: "Bé, suposo que puc dormir a terra", dic amb to de resignació. "No, ho sento". Tallada de rotllo, en sec.

Deixo la meva maleta allà. Anem a sopar. Mentrestant em dedico a la complicada tasca de buscar un lloc on dormir aquella nit i la següent (nits que havia donat per fet que dormiria amb l'holandès, burra de mi). Va pagar el sopar, va pagar les cerveses, i vam anar al seu hotel. Me'l vaig follar, sí, mentre els meus amics londinencs m'enviaven sms dient-me que no podien allotjar-me. Me'l vaig follar i vaig donar per acabada la relació.

Finalment, vaig poder dormir a casa d'una amiga.

L'endemà, a casa de l'amiga, m'esperava una festa boja: alcohol i drogues, i els dos polonesos que em tiren els trastos sovint: el "pollonès" (a qui ja coneixeu perquè ha estat el meu maldecap/maldecor durant els darrers dos anys, aquell amb qui vaig fer un viatge en cotxe l'estiu passat per tota Europa), i l'altre, un dels meus pretendents més joves: 23 anyets té la criatura. Tots dos mirant de ficar-se al llit amb mi (junts o per separat) i jo passant d'ells. Bé, passant d'ells com a dona, perquè després els vaig haver d'assistir com a mare, infermera, dona de la neteja, consellera...: van vomitar pertot arreu, i jo darrere netejant, rentant-los la cara, i ficant-los al llit, llegint a internet articles sobre els efectes de la droga que s'havien pres (per saber com reaccionar en cas que fos necessari), vetllant-los tota la nit per tal d'assegurar-me que dormien de costat i no panxa enlaire, etc. Un final de festa de pel·lícula, vaja...

Diumenge vaig organitzar una festa a la que havia estat la meva llar a Rochester durant un any: Little Poland (li dic jo). A la festa hi havia els dos polonesos, molts més polonesos i poloneses, un parell d'anglesos, una siria, una lituana i jo. Foguera, barbacoa, cerveses, vi... Nit estrellada. I mai més ben dit: el polonès petit (petit en tots els sentits, com vaig poder descobrir més tard), tot i tenir nòvia em va tirar els trastos, com és habitual. I aquest cop se'n va sortir. Vam acabar al soterrani (on tenen un matalàs on hi deu haver cardat mig Rochester), i vam ser la distracció dels convidats durant una estona, no només pels meus crits de gata en zel: la parella de polonesos gais van estar tafanejant a través del finestró que dóna al jardí, i després la lituana també s'hi va afegir. No diré que és el primer cop que algú em mira quan cardo, però sí el primer cop que em miren quan cardo sense que jo ho sàpiga (ara m'adono que potser aquesta darrera afirmació tampoc no és del tot acurada, ni hi ha manera de saber-ho...).

L'endemà, dilluns, el petit polonès se'n va anar ben d'hora a treballar, i jo, després de follar-me'l per darrer cop talment com si el noi fos el meu esmorzar, me'n vaig anar cap a l'habitació del "pollonès", qui no havia tingut èxit aquella nit i havia hagut de dormir sol. Em vaig ficar al seu llit (on dormo sempre que visito aquella casa), i me'l vaig trobar tal com va venir al món. "Good morning", diu mig adormit. Li pregunto per què la siria no és al llit amb ell, i comença a explicar-m'ho però m'acaba dient: "Ja en parlarem quan ens llevem, que vull dormir una horeta més abans d'anar a treballar". I li deixo anar: "Quina pena, jo que pensava follar-te". (M'agrada esmorzar dos cops, vès).

Val a dir que li va costar 2 segons despertar-se.

Sí, és el primer cop que salto d'un llit a un altre. I no n'estic orgullosa. Però m'ho vaig passar tan bé...

Un parell d'hores després, tothom marxa a treballar. Em quedo sola netejant la casa, que sembla que hagi patit un atac aeri: ampolles, gots i plats apareixen pertot, i el rentavaixelles sembla que estigui a punt de sortir catapultat. Quan ja ho tinc tot gairebé enllestit, sona el timbre. És un dels anglesos, un noi tímid i formal a qui vaig conèixer fa 3 setmanes, durant la meva visita fugaç per motius acadèmics a finals d'agost. Un noi que, fins dilluns, havia passat completament desapercebut enmig de tants polonesos seductors. "He pensat que potser t'aniria bé un cop de mà", em diu.

Vam passar el dia junts. Rient, xerrant, passejant, gaudint de cada minut. Allò que fa tant de temps que no vivia, que no experimentava amb un home. Sense pressió, sense la necessitat d'actuar, de seduir, de ser seduïda. Em vaig sentir tan tan tan a gust amb ell, tan tranquil·la, tan JO. Podia dir i fer el que volgués, ser espontània, sense importar-me el que pensés l'altre. Perquè ell és aquesta mena de persones que et fa gaudir de tot el que t'envolta, de la forma d'una branca, del color d'una fulla, del cant d'un ocell que passa sense adonar-se que el mirem... Vaig poder relaxar-me i ser. Tan sols això, ser.

Li vaig regalar El Petit Príncep, perquè com tot anglès que he conegut, no sabia de què nassos li parlava (no és un llibre de lectura obligatòria a l'escola, com sí que ho és a la majoria dels països de l'Europa continental). Vam llegir-lo en veu alta: ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa. Va ser tan bonic.

Ahir, abans de marxar cap a l'aeroport, vaig voler acomiadar-me d'ell un altre cop. Vaig anar a casa seva. Em va regalar un quadre amb papallones dissecades que tenia a la seva tauleta de nit. A l'hora de dir-nos adéu em va abraçar tan fort que us prometo que vaig haver de lluitar amb mi mateixa per tal de no quedar-m'hi, per sempre, en el seu petit palau, el seu petit món. I a l'estació, un únic petó als llavis, el primer petó i l'últim.

It's too early

Avui he viscut l'escena més surrealista que mai hauria pogut imaginar: un francès* m'ha rebutjat, després de dues hores de ballar en plan provocatiu, petons amb llengua inclosos. Quan li he dit "fotem el camp d'aquí", m'ha dit que és massa d'hora!!!!!

Llavors, després d'aturar-me a pensar què els està passant als homes d'avui, decideixo esperar.

Espero.

Espero.

I espero encara més.

A l'hora en què tothom decideix anar a dormir me'l miro amb cara de "som-hi?" Resposta: "D'això, jo... jo només jugava".

Si això ho hagués fet jo, avui duria l'etiqueta d'escalfapolles. Estimats senyors de l'Institut d'Estudis Catalans: prego acceptin al diccionari la paraula escalfafigues.


*Amb tot el meu cor. Tu sais que je t'aime (bien).

Ni sexe ni res més

Digueu-me massoquista, però una està intentant aprendre'n, d'això de cardar per cardar (fins i tot sense abraçades ni petons ni paraules boniques a l'orella). Com que a mi enamorar-me em costa menys que canviar-me les calces, vaig decidir que la manera seria, potser, trobar algú amb qui no hi hagués feeling més enllà del sexual (algú amb qui no tingués res en comú, i que no em fes caure d'esquena cada cop que el mirés -per evitar d'enamorar-me'n).

Havia trobat el candidat ideal: un noi normal, de la meva edat, trempat (ep, en el sentit figurat... bé, i en l'altre també), amb qui hi ha poca conversa productiva o interessant (els 3 cops que ens hem vist hem passat el 90% del temps discutint com canalla -en ocasions ha arribat fins i tot a etiquetar-me d'esnob, sobrada, i fins i tot ignorant, perquè m'agrada mirar les pel·lis en versió original, i perquè prefereixo anar al cine a veure cinema europeu que blockbusters hollywoodienses), però això sí: al llit s'ho curra.

Avui, però, el got ha acabat de vessar: "No m'ho crec que tens la regla", ha estat la resposta que he rebut en anul·lar-li una cita (havíem quedat aquesta tarda per fer un clau). El més greu del cas no és que m'ha dit 'mentidera' amb tota la patxorra del món, sinó que després s'ha fet l'ofès amb un "és clar, si no follem no cal que vinguis, oi?"

Atenció, homes que m'esteu llegint: si sou al xat amb la vostra follamiga i acordeu una cita d'un parell d'hores a casa vostra per a la qual heu esmentat 'mamades', 'sexe oral' i un 'màstil que aguanta tant com vulguis', no us sorprengueu si la vostra follamiga interpreta que només voleu FOLLAR.

Sexe i res més

Una servidora, que no n'ha sabut mai de separar sexe i sentiments (¿serà casualitat que sempre m'enamoro perdudament dels que la tenen grossa i la saben fer servir?), està practicant-ho a tort i a dret aquest estiu (a tort i a dret, i arreu del món...). De vegades, la situació no dóna lloc a res més que a l'acte físic: és el que té viatjar, per exemple. De vegades, l'acte físic és realitzat amb amics a qui m'estimo molt, i aquest sentiment és tan pur que no es pot confondre amb enamorament ni sentimentalisme barat. De vegades, són els companys sexuals que trobo, que no m'inspiren sentiments.

Sexe i au. No està del tot malament, però... què voleu que us digui: em recorda a les meves conilles quan fotien un clau i si te he visto no me acuerdo. (Sí, les meves conilles eren lesbianes).

A mi em falta alguna cosa, aquell abraçar-se en acabar, aquell mirar-se amb ganes abans i després, aquell fer-se un petó tendre en separar-se...

Digueu-me romàntica.

La llei de Murphy

Quan sembla que la vida et somriu, que tot és fantàstic i de color de rosa, el coi de Murphy ha de treure el nas... L'amor pot arribar de moltes maneres. En el meu cas, en els darrers anys sempre ho fa d'una manera barroera i complicada.

He conegut algú. Després de més de 3 anys soltera papallonejant sense acabar de quedar-me enlloc, he trobat un home amb qui crec que la vida podria ser divertida, interessant, fascinant, plena d'amor i de bellesa. S'ha enamorat de mi, m'he enamorat d'ell. Els brillen els ulls quan ens mirem, vivim en una bombolleta rosa i tot és bellesa al nostre voltant.

Però, ai làs, a només 3 setmanes d'haver començat una història d'amor amb ell d'allò més apassionada (ensucrada, potser), apareix una ex seva de la qual ell encara no se n'ha recuperat. L'ex en qüestió sempre hi ha estat, viuen a la mateixa ciutat, es veuen gairebé cada dia, com a bons amics, però ara que ell s'ha enamorat de mi, ella sent que el perd del tot, i ell també sent que la perd: la possibilitat de venir a viure a Barcelona amb mi fa real la separació que fa mig any no van ser capaços de fer com déu mana.

I jo m'he trobat, sense esperar-m'ho, enmig d'aquest enrenou d'emocions pertorbadores, trucades i missatges a tota hora, i l'ex fins a la sopa. ¿Per què coi les coses no poden ser normals i senzilles per un cop a la vida?

Loops

Avui una amiga ha penjat a Facebook un enllaç a la cançó Romeo and Juliet dels Dire Straits. La meva ment ha tornat enrere, a quan tenia 16 anys. El primer cop que vaig sentir aquesta cançó va ser en un bar de Barcelona, amb els meus 6 amics de l'institut (el primer cop que sortia amb amics de l'institut, a 3r de BUP). En aquella època, els meus 6 millors amics eren 3 nois i 3 noies. Dels 3 nois, 2 van acabar sent nòvios meus: un d'ells força més tard i durant força temps, i encara mantenim el contacte; l'altre, el meu primer amor, va ser qui em va fer escoltar la cançó per primer cop.

Era un noi un any més gran que jo. Repetidor. El noi més alt de l'institut. Jugador de rugby. Força intel·ligent. I tenia nòvia des de feia 3 anys. Avui m'adono que totes aquelles tardes de divendres sent només amics, al bar de Barcelona, escoltant fins a 5 vegades la mateixa cançó (que era en realitat una manera de dir-nos que ens agradàvem), totes aquelles tardes, deia, van marcar el que seria l'inici de les meves relacions socials i sexo-sentimentals. I ja ho diuen que si comences amb mal peu... Ser la millor amiga (enamorada en secret obertament) d'un home "casat" no és la millor manera d'iniciar-se en l'amor.

Potser ja va sent hora de començar a fer les coses bé.

PS: Ep, consti que no sempre he papallonejat al voltant d'homes casats...

Liquidació: final de temporada

Ara que s'acaba l'any, que farà 15 mesos que visc a Anglaterra, és hora de fer recompte. Emocionalment parlant, ha estat un any ple de sorpreses, de maldecaps, de malentesos, d'il·lusions, de fantasies, de dolor, de joia, de buidor... Ha estat un any que, sumat a la resta d'anys que fa que sóc soltera, donen per acabada una etapa en què tot ho he fet a l'inrevés: he prioritzat qualsevol relació per davant dels meus estudis, de la feina, de la meva gent, de mi mateixa; he confós amistat amb amor; m'he enamorat de qui no m'havia d'enamorar, he tingut relacions amb homes casats, amb homes amb fills, amb homes que, en definitiva, no volien ni podien donar-me el que necessito.

Sabeu que m'agrada buscar motius a tot el que em passa, trobar una explicació que, més o menys, respongui les mil preguntes que em faig. I crec que aquests tres anyets han estat bàsicament marcats per una manca d'autoestima, d'autoconfiança, que m'ha dut a fer el que he fet. Tres anys en què no he gaudit de la soledat, sinó que l'he disfressada. Tres anys en que he fugit de la soledat, virtualment, físicament, constantment! No per por d'estar sola (de fet, quan penso en tot el que comporta tenir una relació, m'agafa una mandra...). Suposo que més aviat es tracta de por de trobar-me amb mi mateixa, por de descobrir qui sóc, què hi ha aquí darrere: ¿i si de sobte descobreixo que no sóc la dona dolça i encantadora que diuen els meus amics que sóc? ¿I si aquí dins hi ha el que he vist aquests anys per error, aquesta mena de monstre que surt de tant en tant i que no reconec com a meu? ¿I si resulta que la part fosca que amago és la Raquel de debò? D'acord, ja callo...

És doncs hora de dir prou. Hora de treballar aquest nou any per tal d'aconseguir la pau que necessito. Hora de centrar-me en els estudis, en la feina, en els amics, la família... en mi. Hora de deixar de banda els prínceps blaus i les històries d'amor ensucrades. Hora de començar de nou.

¿...i això com es fa?

¿Algun suggeriment?

There was a time...

No fa gaire, només uns mesos, els dijous el polonès no tornava a casa, a Rochester, perquè era amb mi, a Londres. No sempre hi havia sexe, de vegades tan sols passejàvem, bevíem vi, xerràvem, ens coneixíem una mica més cada dijous... De vegades hi havia sexe: plantàvem el matalàs individual al terra de la meva habitació a la residència i ens tapàvem amb el nòrdic, i ens adormíem abraçats.

Avui dijous, el polonès no torna a casa, a Rochester, perquè és a Londres, amb algú que no sóc jo. Passejant, bevent vi, xerrant, coneixent-la una mica més... Potser hi haurà sexe: plantaran el matalàs a terra i es taparan amb el nòrdic, i s'adormiran abraçats.

Ironic, don't you think?

Aturar el rellotge

Fa tot just un mes que el polonès viu sota el mateix sostre on jo visc. S'ha confirmat: els sentiments no es poden mantenir al marge. Massa hores plegats m'han fet confondre'm. Massa pel·lícules, m'han fet somiar. Vaig obrir el meu cor i el va omplir de sorra. Ara friso per marxar d'aquí, ben lluny d'ell, on no pugui trobar-me, on no pugui veure'm plorar.

Com que el paper de súper amiga ja no l'ocupo jo, com que m'he tornat la companya de pis enrollada que li renta la roba (i sí, li plega també), com que la relació ha canviat des que vaig posar el meu cor sobre la taula, ja no m'explica res del que fa. Ja no comparteix amb mi res, ni tan sols aquelles passejades a la vora del riu que tant m'alegraven la tarda. Res de res.

Marxo, doncs, ben lluny. Ben lluny dins el meu cor, perquè geogràficament seré a mitja hora en tren. Un amic m'ofereix asil emocional, i jo l'he acceptat encantada. Voldria desaparèixer, tot i que serà difícil: treballo a la casa del costat d'on visc...

Voldria aturar el temps, que de sobte tothom es quedés congelat, com a les pel·lícules de ciència ficció. Vull cridar fins a quedar-me afònica, donar cops a les parets fins que els artells em sagnin, plorar fins a assecar-me.

M'ofego.

PD: Mama, sé que em llegeixes. No pateixis, al final sempre me n'acabo sortint.

Això és es colmo!

L'objecte del meu desig se m'ha instal·lat a casa.

Bé, potser que comenci pel començament... És l'home del qual fa uns mesos que estic penjada (penjament que amb el temps ha anat minvant, tot i que lluita per mantenir-se viu). És un polonès ben jove que em té el cor robat. Amic d'uns amics, al principi. Amic meu ara. Fa uns mesos que vam tenir una curta (però intensa) història. I d'aquella història en va sorgir una bonica amistat. Una amistat que a còpia d'anar-la alimentant, m'ha fet ocupar el lloc de l'amiga súper amiga amb qui es desfoga, en qui confia, a qui explica tots els seus rotllos amorosos: la noieta amb qui va tenir un lio curt fa uns mesos però que encara li va al darrere i li escriu missatges i correus electrònics demanant-li una segona oportunitat, la seva ex que es penedeix d'haver-lo engegat i li demana de tornar-ho a intentar, una altra noia amb qui fa un parell de mesos va començar a sortir i amb qui ja no vol estar però pel que sembla ella no ha entès que la història s'ha acabat i el truca sovint per a fer plans de futur, una altra que està a punt de cancel·lar el seu casament perquè de sobte s'ha adonat que està perdudament enamorada d'ell... Tot això m'ho explica, i em deixa llegir els missatges que les noies li escriuen, i em demana consell com a amiga i com a dona. I jo l'ajudo com puc, mirant de mantenir els meus sentiments al marge per tal que no interfereixin en el meu consell.

La nostra amistat és tan bonica, que va comptar amb mi per a fer un viatge de pel·lícula que havia de fer amb la seva ex, la que l'ha engegat, conduint fins a Venècia -la ciutat de l'amor-, creuant l'Adriàtic en ferry, i carretera i manta a través de Grècia, Albània, Montenegro, Croàcia, Bòsnia, Hongria, Àustria, Itàlia i França. El viatge ens ha portat moltes experiències agradables. D'altres que no tant. Passar 24 hores al dia junts durant 18 dies ens ha permès de conèixe'ns més, en moments de tensió i en moments de calma. Hem passat molts bons moments rient i xerrant. Hem dormit junts, hem menjat junts, hem conduït junts, hem nedat junts, hem mirat les estrelles estirats a una platja grega, hem vist postes de sol junts... Hem fet un viatge junts.

En tornar a Rochester, on tots dos vivim, la seva llogatera l'ha fet fora, i és clar, no l'anava a deixar al carrer, ¿oi? Ara està plantejant-se de viure en aquesta casa, però cal esperar que tornin els nostres llogaters/amics per a parlar-ne amb calma. Mentrestant, ell (i tots els seus trastos) són a la meva habitació. Dormim junts, comprem junts, cuinem junts, esmorzem dinem i sopem junts, meditem junts, estudiem/treballem junts a la taula del menjador, mirem pel·lis junts... Vivim junts.

Com una parella, però sense sexe. Bé, sense sense, tampoc, que no som de pedra i de tant en tant alguna rebolcada se'ns escapa.

¿D'això se'n diu ser massoca?