Ara que s'acaba l'any, que farà 15 mesos que visc a Anglaterra, és hora de fer recompte. Emocionalment parlant, ha estat un any ple de sorpreses, de maldecaps, de malentesos, d'il·lusions, de fantasies, de dolor, de joia, de buidor... Ha estat un any que, sumat a la resta d'anys que fa que sóc soltera, donen per acabada una etapa en què tot ho he fet a l'inrevés: he prioritzat qualsevol relació per davant dels meus estudis, de la feina, de la meva gent, de mi mateixa; he confós amistat amb amor; m'he enamorat de qui no m'havia d'enamorar, he tingut relacions amb homes casats, amb homes amb fills, amb homes que, en definitiva, no volien ni podien donar-me el que necessito.
Sabeu que m'agrada buscar motius a tot el que em passa, trobar una explicació que, més o menys, respongui les mil preguntes que em faig. I crec que aquests tres anyets han estat bàsicament marcats per una manca d'autoestima, d'autoconfiança, que m'ha dut a fer el que he fet. Tres anys en què no he gaudit de la soledat, sinó que l'he disfressada. Tres anys en que he fugit de la soledat, virtualment, físicament, constantment! No per por d'estar sola (de fet, quan penso en tot el que comporta tenir una relació, m'agafa una mandra...). Suposo que més aviat es tracta de por de trobar-me amb mi mateixa, por de descobrir qui sóc, què hi ha aquí darrere: ¿i si de sobte descobreixo que no sóc la dona dolça i encantadora que diuen els meus amics que sóc? ¿I si aquí dins hi ha el que he vist aquests anys per error, aquesta mena de monstre que surt de tant en tant i que no reconec com a meu? ¿I si resulta que la part fosca que amago és la Raquel de debò? D'acord, ja callo...
És doncs hora de dir prou. Hora de treballar aquest nou any per tal d'aconseguir la pau que necessito. Hora de centrar-me en els estudis, en la feina, en els amics, la família... en mi. Hora de deixar de banda els prínceps blaus i les històries d'amor ensucrades. Hora de començar de nou.
¿...i això com es fa?
¿Algun suggeriment?
