dissabte, 24 de desembre de 2011

Nothing more, nothing less

La vida de vegades ens porta sorpreses. Tinc un email guardat, un email que he anat escrivint durant dies, on li dic a M. tot allò que li vull dir, però que no goso. Una d'aquestes coses és que la seva incapacitat (¿covardia?) de col·locar-me en una de les capses (dits), la dels amics o la de les parelles, em crea una confusió terrible que m'angoixa perquè no sé què se n'espera de mi, ni què puc esperar jo d'ell. La metàfora pot sonar ben bonica: "No ets una amiga, no ets una nòvia, ets una altra cosa", però no et dic què. I com que diuen que el nom fa la cosa (¿o era "no fa la cosa"?) em converteixo en absolutament res per a ell.

Aquest dubte, aquesta angoixa del desconeixement, de la incertesa, la dec haver respirat molt fort: els meus pensaments (que no les meves paraules) han creuat el canal i han arribat al M., qui en el seu darrer email m'ha dit això: "We are friends. Nothing more, nothing less. But why must there be anything more... I love you, and I miss you"*.

Li he agraït la sinceritat. El seu comentari no estava relacionat amb res concret, era un pensament expressat en mig de la carta, i m'ha semblat curiós que, sense que jo li hagi demanat explícitament, ell m'hagi respost el meu gran dubte. Ara sé què sóc. Sóc una amiga. Ja puc respirar tranquil·la: s'ha acabat el somiar que algun dia serem alguna cosa més. S'ha acabat el dedicar energia a imaginar un futur en el qual aquella indefinició, aquell "no ets això ni allò, sinó una cosa especial", es convertia en un somni fet realitat. S'ha acabat esperar. Desesperar. Com diuen en anglès, end of the story.

Fi de la història insana d'esperar que un dia s'enamori de mi. Però això no vol dir fi de la nostra història. La nostra amistat segueix sent una cosa molt bonica que vull seguir experimentant. Ara em toca desenamorar-me'n, que és una cosa que costa, però que ja he fet abans. ¡I no m'he pas mort! Suposo que és qüestió de temps, i de començar a fer coses... ara venen un parell de setmanes de letargia, d'inactivitat (Nadal ja ho té, això...). Però de seguida que els Reis tornin cap a Orient, tinc la feina, les classes (el segon trimestre del doctorat serà més actiu que el primer), la redacció del projecte de recerca, l'èuscar, i tantes altres coses. Sí, és tan sols qüestió d'un parell de setmanes (va, direm tres) que comenci a veure'l tan sols com un amic.

*"Som amics. Res més, res menys. Però, per què hi hauria d'haver res més... T'estimo, i t'enyoro".

dilluns, 12 de desembre de 2011

Enfadada amb el món

He de reconèixer que el post d'ahir tenia un cert to de mala llet del tot justificable pel fet d'haver passat una setmana sencera (24h al dia durant 7 dies) enganxada a l'anglès, o més ben dit: dalt d'una muntanya russa amb l'anglès. Manca d'hores de son, excés de donar-li voltes a tot, preguntes sense resposta i ball d'emocions... van fer-me acabar la setmana veient-ho tot molt negre, i molt enfadada amb el món. Fins i tot m'havia pres seriosament el consell de l'Anna (gràcies pel clatellot, guapa) d'enviar-li un email a M. per a dir-li que donades les circumstàncies és millor que tallem tota forma de comunicació. En arribar a casa al vespre vaig començar a escriure l'esbós d'email, però la ràbia que desprenien les meves paraules em va forçar a aturar-me. Ràbia perquè em sentia enganyada, em sentia rebutjada, em sentia buida. Ràbia perquè em ballava pel cap una idea que em turmentava, relacionada amb el fet que la primera nit a casa meva ell va esmentar a una amiga comuna (li direm P., per a entendre'ns) a qui ell estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi. Com a aclariment diré que jo ja sé que P. i M. s'estimen molt, i fins ara jo no hi veia res de dolent en això: m'estima com a ella, i tots sabem què n'opina ell, de les relacions de parella.

Quan li vaig preguntar (després d'hores de carícies al llit) per què no em feia l'amor si tant m'estima, em va dir: "Perquè no sé fins a on saps". "Fins a on sé, ¿de què?", li dic, veient-m'ho venir. "Sobre la P. i jo", em diu. I jo em vaig fer tota una pel·lícula (amb motiu, ¿oi?) en què ells estaven junts i no me n'havien dit res, en què m'havia mentit quan em deia que no volia una relació de parella: que el que no volia era una relació de parella amb mi. ¿Què n'hauríeu pensat, vosaltres, en aquesta situació?

Quan li vaig poder expressar el que m'estava passant pel cap, em va dir que no em precipités, que ell estava molt confús, que no sabia què li passava ni per què sentia el que sentia... que ell i P. no estan junts perquè no la coneix prou, i això l'atura, com també l'atura el fet que m'estima també a mi (i això m'ho deia algú que m'ha venut la moto claríssima de no voler relacions de parella). I en aquest embolic sense sentit em diu que li sabria greu que jo no entengués que ell estima a una altra dona igual com m'estima a mi. Jo ja estava tan cansada i perduda i dolguda que no entenia res de res, i se'm van bloquejar les neurones. Si ha deixat clar sempre que no vol una relació de parella, que estima la gent amb intensitat i no fa distincions entre les persones, ¿a què venia que de cop es plantegés que 1. no podia fer-me l'amor perquè estima també a P., i 2. potser jo no entendria que l'estimés a ella també?

Aquest assumpte va quedar aturat, no vam tornar a esmentar a P. en tota la setmana, però un parell de fets que es van donar el dia que ell marxava em van confirmar que el seu embolic no ho és tant, d'embolicat: que potser sí que s'està replantejant el seu rebuig a les relacions de parella tal com les entenem els mortals, però del que no en té cap dubte és de amb qui vol estar.

Avui, després d'haver dormit, i d'haver tornat a les meves rutines, veig les coses molt diferents. No estic enfadada amb el món, ni tampoc estic enfadada amb ell perquè no m'ha triat a mi, o perquè n'hagi triat a una altra (cosa que tot i no haver-se donat de manera oficial encara, és més que evident, vaja, que cau pel seu propi pes que és qüestió de dies que acabin junts). No, no estic enfadada amb ell, sinó amb mi mateixa. Perquè ho he tornat a fer. Perquè sembla que no n'aprengui. Estic enfadada amb mi per:

1. Haver-me donat sencera des del primer moment, sense que l'altre s'ho hagi hagut de currar gens.
2. Haver-me muntat pel·lícules que em servien per a escombrar cap a casa en fals.
3. Haver malinterpretat i desoït tot el que ell em deia i haver-me fotut la patacada del segle.
4. Haver-lo volgut portar cap al meu terreny quan era evident que ell no ho volia.
5. Haver-me traït a mi mateixa justificant totes les seves incongruències per tal que tinguessin sentit.
6. Haver entrat en el joc de metges i infermeres (o mares i pares, com més us agradi) en el qual m'he deixat magrejar sencereta, i he magrejat tot el que m'ha deixat, però m'he hagut d'empassar les ganes de fer-li petons i abraçades perquè "ah, no, petons no, que això és de nòvios, i jo no vull que siguem nòvios".

Estic enfadada amb mi mateixa per haver-me enfadat amb ell durant unes hores. Sí, ho sé, ell també té la seva part de culpa, però ara rellegia els meus posts anteriors, i recordava els seus emails i xats, i m'he adonat que ell sempre ho ha dit ben clar: "No vull una relació amb tu". El que a mi m'ha confós és (com diu l'Anna), veure la seva escletxa, veure que està dient una cosa però n'està fent una altra: si algú et diu "No vull una relació amb tu" mentre t'està pessigant els mugrons o ficant-te la mà dins les calces, i dient-te alhora que t'estima i que no entén la vida sense tu ara que els vostres camins s'han trobat, digueu-me tonta, però jo diria que pot ser motiu de confusió...

L'Anna i la Nerea em deien que el temps i la distància juguen al meu favor, i tenen tota la raó. Però encara més, el fet que ell començarà una relació (més que probablement) amb P. (a qui estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi, però que a diferència de mi, ella viu a 2 minuts de casa d'ell i només té 3 anyets més que ell... i és artista com ell, i guapa i simpàtica i està boníssima, i -al contrari que jo- ella no l'ha pressionat ni li ha demanat cap relació perquè ella, com ell, entén les relacions de parella d'una altra manera a com les entenem la resta dels mortals...), fa que per a mi ell s'hagi convertit en un "no-follable": recordeu que ja no m'ho faig amb homes "casats". Com em deia l'Anna, ara m'he de ficar al cap que ell ja no està disponible, per més que em vingués a buscar.

Ahir amb les noies prenia la decisió de retirar-me del mercat durant uns mesos (cinc, per a ser més exactes). La idea és dedicar-me a la meva tesi, a la feina, als amics, i per damunt de tot, a mi mateixa, que fa molt que em tinc força abandonadeta...


diumenge, 11 de desembre de 2011

Me gusta todo de ti... pero tú no

¿Coneixeu la cançó del Serrat? Si no la coneixeu, us recomano que l'escolteu. Hi ha vegades que la realitat, però, supera qualsevol ficció o cançó per esperpèntica que sembli. I és que al món hi ha persones que et posen la pastanaga al davant i cada cop que estàs a punt de tocar-la, te la posen una miqueta més lluny. Hi ha persones que et diuen que et trepitjaran l'ull de poll d'aquí a 5 minuts, i després et diuen que si t'ha fet mal és culpa teva, perquè elles -ben sinceres- ja t'havien avisat que et trepitjarien. Persones a qui tant se'ls en fot dels nostres sentiments, que van pel món creient que són diferents, especials, úniques, creient que la seva autenticitat les salvarà de caure en l'estereotipada quotidianitat. Persones que es pensen que veuen l'amor des d'una altra perspectiva, quan l'únic que fan és canviar-li el nom. Et diuen que tens mal enteses les relacions de parella, que ets carca i avorrida si busques estabilitat, fidelitat i compromís, projecte de futur. Persones que no aprendran mai que en el fons tots som ben iguals, i tots plorem per les mateixes coses, riem per les mateixes coses, somiem les mateixes coses.

¿Per què acceptem que ens canviïn les regles del joc? ¿Per què algunes ens adaptem sempre a l'altre, com si fóssim de plastelina, mentre que l'altre no fa ni el més mínim esforç de tan sols entendre'ns? ¿Oi que no acceptaríem que una mare ens digués: "Mira, jo la maternitat l'entenc d'una altra manera, i per tant els bolquers te'ls canviaràs sola"? ¿Oi que no acceptaríem que una amiga ens digués: "Mira, jo l'amistat l'entenc d'una altra manera i per tant no cal que em vinguis a explicar els teus problemes que m'importen ben poc"? Doncs, ¿per què acceptem d'un "nòvio" o "nòvia" (o possible nòvio o nòvia) que ens digui que entén les relacions de parella d'una altra manera i que per tant no et donarà el que necessites? ¿Per què permetem que ens trepitgin l'ull de poll? Ja no pregunto només per què no apartem el peu, sinó per què permetem que algú es cregui amb el dret a trepitjar-nos l'ull de poll, per més sincer que sigui que ens n'avisi cinc minuts abans.

La meva relació surrealista amb l'anglès ha acabat en no-res. Bé, ja era no-res abans i tot de començar. Però m'havia venut la moto tan bé que fins i tot jo m'havia començat a plantejar si potser no era jo qui anava errada. Potser ell té raó i l'amor és una altra cosa. Potser fa 35 anys que m'equivoco... "És el fet que tu vulguis que jo et vulgui el que fa que jo no et vulgui", em diu. ¿Com coi es menja, això? ¿No se suposa que precisament el fet que algú ens vulgui és el que ens fa voler-lo encara més? És clar, això suposant, d'entrada, que nosaltres vulguem a aquesta persona, si no, ja pot voler-nos, que no hi haurà manera de fer-nos canviar de parer... Però potser és que no em vol, i no té collons a dir-me "no et vull", i per tant s'empesca una manera de rebotar-ho per tal que la culpa de tot acabi sent meva. "No vull tenir relacions sexuals amb tu perquè per a mi les relacions sexuals van lligades a relacions de parella convencionals, i jo no vull una relació de parella convencional", ah, però vaig pel carrer amb tu agafat de la mà, et faré petons (quan em vingui de gust, per descomptat, no quan tu els vulguis, perquè llavors jo no els voldré), i quan dormim junts et tocaré els mugrons.

"Ets una persona tan especial per a mi que ni tan sols puc classificar-te en cap de les relacions que els homes tenen amb les dones: és evident que no ets ma mare ni ma filla ni ma germana, però tampoc no et veig com una amiga ni et veig com la meva parella", és a dir, no ets res més que el dit petit de la meva mà dreta: i com que no hi ha nom per això que "tenim", tampoc no hi ha definició, i per tant tampoc no hi ha substància, és a dir, no tenim res (tot i que la seva definició del que sóc per a ell està tan carregada de tantes i tantes paraules boniques que quan fa tres minuts que parla ja he perdut el fil i no m'adono que en realitat, posades totes juntes, aquestes paraules no són més que fum: una manera covarda de dir-me "m'agrada tot de tu, però tu no"). "Et penso tot el dia, formes part de la meva vida des que t'he conegut: tot el que faig acaba tenint relació amb tu d'una manera o d'una altra, no puc imaginar-me la vida sense tu", però no estic enamorat de tu ni crec que arribem a ser mai una parella.

I la cirereta del pastís ve quan et diuen: "De vegades sento que potser la teva visió de l'amor és la correcta, que podria adaptar-m'hi i m'agradaria... però això és només de vegades, i de seguida m'adono que no".

Podria seguir, però ja me n'he cansat.

Ja n'he tingut prou d'homes que no em volen com jo els vull. N'he tingut prou d'homes que van de nens bons, i per tant costa horrors enviar-los a la merda. N'he tingut prou d'homes que em tenen sempre que em necessiten, però que quan sóc jo qui els necessita em giren l'esquena. N'he tingut prou, d'homes.


Dedicat a l'Anna i la Nerea, que avui m'han fotut un parell de clatellots ben donats.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La resposta (anticipada)

No m'ha calgut una setmana per a veure que m'havia fet il.lusions. Amb un parell de dies (i unes quantes preguntes insistents) he pogut confirmar que el que deia era cert i ho sent aixi: i aixo val tant pels seus sentiments cap a mi com pel fet que no vol tenir una relacio de parella.

Ves, fa mal adonar-se que hi ha vells patrons que encara no hem eliminat... A veure si aquest cop n'aprenc.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Amor platònic

Jo fins ara no ho havia experimentat mai, això de l'amor platònic. Bé, sí que l'havia sentit, però fins ara la definició era aplicable tan sols a situacions en què jo estava enamorada d'algú en secret, o bé a situacions en què l'altre, per bé que sabia que jo n'estava enamorada, no em corresponia, i per tant, estava clar que no existiria mai una relació entre nosaltres més enllà de l'amistat.

L'amor platònic que experimento actualment és un enamorament correspost. Llavors, us preguntareu: ¿i què té de platònic, si és correspost? Doncs ho té tot. El meu enamorat i jo ens estimem amb un amor pur i profund, d'aquells que et surten no del cor, sinó de les entranyes: el meu enamorat em diu que el faig volar com si no hi hagués gravetat, que il·lumino fins al racó més fosc, que l'ajudo a veure nusos que encara arrossega i també a deslligar-los... Em diu que agraeix a l'univers que el seu camí i em meu s'hagin trobat, i m'ho expressa no només amb paraules sinó també amb fets, amb petits detalls, regals, que m'envia per email o em penja al mur de facebook.

El meu enamorat i jo fa gairebé 2 mesos que no ens veiem. I tot aquest amor, tot i que va sorgir fa gairebé dos mesos, el darrer cop que ens vam veure, l'hem anat alimentant en la distància, coneixent-nos en la distància, fent créixer un munt de sentiments i de ganes de veure'ns. I doncs, us esteu preguntant encara, ¿què hi té de platònic això? El meu enamorat no vol tenir una relació de parella, nòvio-nòvia, marit-muller, tal com les entenem la majoria dels mortals. El meu enamorat no creu en l'amor exclusiu, perquè per a ell l'amor és una flama que cal compartir, una flama que comparteix amb moltes persones, de tots els sexes i edats, de molts països diferents, una flama que un cop encesa ja no desapareix. El meu enamorat no creu en les relacions de parella que acaben apagant aquestes flames.

Demà marxo cap a Anglaterra, i ell vindrà a buscar-me a l'aeroport amb mon germà. No sé què he de fer, què he de dir, quan el vegi. No sé si potser un cop que ens veurem ell canviarà de parer, o jo canviaré de parer: l'amor seguirà estant, i segurament encara creixerà en intensitat, però, ¿sabré viure una relació d'amor platònic i a distància amb algú que ho estima tot de mi però que no vol tenir relacions -sexuals, íntimes, de parella- amb mi?

La resposta d'aquí a una setmana.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Els 35 i la mare que els va parir

Ahir vaig saber, gairebé per accident, que el meu little prince feia 24 anyets. Em vaig assabentar que era el seu aniversari, li vaig escriure un sms per a felicitar-lo, i de pas preguntar-li quants en feia (ho cregueu o no, encara no sabia quants anys té, i pel que vaig deduir ahir, ell tampoc no sabia quants en tinc jo). "¿Quants creus que en faig?", em pregunta. "No sé, ¿uns 30?", contesto jo. I llavors és quan me la va clavar, sense saber que me la clavava: "Avui en faig la considerable quantitat de 35! No, és broma, en faig 24".

Després d'enfonsar-me en la tristor i de sentir-me vella (com no m'hi havia sentit mai abans), li vaig escriure un llarguíssim email explicant-li per què m'havia ferit tant el seu comentari, la seva brometa. Com podeu imaginar, li he donat voltes tooooota la nit.

Aquest matí he sabut (un ocellet m'ho ha dit) que em va escriure els sms completament begut. I és que, com sempre, la llenguaddicta es va precipitar i va fer les coses sense pensar... Aix, ¿que n'aprendrem mai?

dimecres, 19 d’octubre de 2011

I la llenguaddicta ho ha tornat a fer...

Estimats amics i amigues, tots aquells que sempre que m'enamoro em dieu: "Ves amb compte". Un cop més, teníeu raó.

(Ja podeu fer cua per a fotre'm un bon clatellot).

Explicació dels fets, degudament merescuda: ¿recordeu que no fa gaires setmanes us vaig explicar que havia conegut algú molt especial? ¿Algú que no només em feia sentir dins una bombolleta un altre cop, sinó que ell també s'hi sentia? Bé, aquest algú, el noi anglès a qui direm M., m'estima. A mi em va sobtar, és clar, que em digués en un email que m'estimava, quan amb prou feines vam passar un dia junts. Però un dia em va explicar com entén (com viu) ell l'amor. Ell estima una persona en el moment en què connecta amb la part més interna, més pura, d'aquesta persona, i si això passa, aquest amor no desapareix mai, i el lligam sempre hi roman.

Ara bé, després de 4 setmanes d'intercanviar-nos uns emails d'allò més apassionats, de fer-nos detalls bonics com vídeos (fets de moments que capturem amb el mòbil), cançons (cantades per nosaltres), contes i poemes diversos, després de 4 setmanes de, de tant en tant, enviar-nos un missatge al mòbil a altes hores de la nit per a fer saber a l'altre que el trobarem en els nostres somnis, ahir vam tenir LA conversa. Era una conversa que jo volia ajornar fins al moment en què ens tornarem a veure, al novembre, però que ahir va sorgir mentre xatejàvem per un mal ús d'una paraula per part meva. Vaig fer servir LA paraula: "relació". I com que, segons em deia, aquesta paraula pot significar dues coses en anglès, volia saber a quin significat em referia. Jo quan faig servir aquesta paraula anglesa ho faig gairebé sempre amb EL significat: dues persones que s'atrauen i que comencen un intercanvi de sentiments i vivències que no compartiran amb altres persones. És a dir, del pal "nòvio-nòvia", vaja.

I ves, aquí és on la conversa va engegar, i va durar un parell d'hores. ¿Per què? Doncs perquè en M. és un noi que pensa massa (ara els que em coneixeu molt riureu per sota el nas). Un noi que ho ha de mastegar tot. A més, quan us deia que era especial, no en tenia ni idea de fins a quin punt ho és. Parlàvem de nosaltres, perquè el tema havia sortit i per tant era el que tocava. Jo no volia sonar massa empalagosa i per tant mirava d'evitar paraules com nòvios, parella, relació i coses per l'estil, però és clar, l'ambigüitat va ser el plat fort de la nit, i al final m'hi vaig haver d'arremangar. Després d'un parell d'hores de donar voltes al que és una relació de parella i a la necessitat de dedicar-se i donar-se només a una persona, mentre que per a ell la joia d'estimar a tothom per igual no té preu, quan em va preguntar què volia dir quan li deia que per ell sento coses que no són ben bé com les que sento pels meus amics, li ho vaig dir directament: "vull dir que si em demanes per sortir, et diré SÍ!, que si em demanes que me'n vagi a viure amb tu a Londres, a Togo o a Suècia, et diré SÍ!, significa que vull fer-me vella al teu costat".

Bé, llavors és quan vam estar encara una estona més parlant del perquè de voler això amb una sola persona. Ja no sabia com més dir-li, i li vaig etzibar: "No pots fer-te vell al costat de tothom. En algun moment de la teva vida hauràs de triar algú. No pots formar una família amb tothom que estimes. Les coses no funcionen així en aquest món. No pots llevar-te cada matí al costat de tothom que estimes. N'hi ha d'haver una, o si no no n'hi haurà cap. Sé que dormir sol és genial (jo ja fa gairebé 4 anys que ho faig), però arriba el moment en què sents que ja n'hi ha prou de dormir sol, oi? I necessites una mà sobre la panxa i un petó de bona nit, i un 'bon dia carinyu' i un petó matiner. I és llavors que vols que una d'aquestes persones sigui l'única" (en anglès era més maco: "Then you want just one to be the one").

El cas és que, tot i que em va donar la raó i va entendre per on anava, o bé m'estava rebutjant de la manera més elegant que mai m'han rebutjat (i li ho vaig fer saber), o bé realment aquest noi no està per a relacions de parella. Sí, d'acord, un noi que s'ha passat una setmana sencera caminant descalç com a reivindicació del contacte amb la natura, és un noi especial, admetem-ho. Però ves, em pensava que tot el que m'enviava em deia m'escrivia i sentia per mi conduiria cap a una relació de parella.

M'equivocava.

De tota manera, em va preguntar molt sàviament: "¿No t'agrada el que tenim? ¿No ets feliç? ¿Per què vols canviar-ho? ¿Què hi canviaries, del que tenim ara?" I és clar, m'ho va posar en safata: canviaria la incertesa de no saber què contestar quan algú em pregunta si sóc soltera o tinc parella, canviaria la incertesa de no saber si el dia 5 quan et vegi puc besar-te apassionadament o només fer-te una abraçada com la que li faria als meus altres amics, canviaria la incertesa de no saber què fer-ne, de la meva vida.

Total, que el dia 5 molt em temo que ni tan sols sabré on amagar-me quan el vegi. (Ara que, millor haver-me fotut la patacada aquí, a caseta, sola, que fotre-me-la allà, amb ell, i voler-me morir de vergonya...).
_______

Epíleg

Imagino que els lectors del meu post m'han imaginat plorant desconsoladament després de la conversa amb en M. Reconec que el to del meu escrit és un pèl tristot, però no em malinterpreteu: no n'estic, de trista. Al contrari: estic molt contenta de poder viure aquesta "relació" (per manca d'una altra paraula), de poder experimentar aquest munt de sentiments que m'exploten aquí dins i m'il·luminen la cara. Sóc feliç de ser tan afortunada i de conèixer gent que em permet millorar dia a dia, que em permet revisar esquemes i modificar-ne els que calgui. I de fet, les coses estan tal com estaven abans de la conversa: calia aclarir certs punts, i aclarits estan: ell no busca una relació de parella (basada en els cànons de les relacions de parella tal com les entenem la majoria dels mortals), però vol gaudir del que sent per mi -i del que jo sento per ell- sense preocupar-se ara pel que pugui o no passar demà. Em sembla un plantejament molt assenyat i del qual en podem aprendre moltes coses.

:)

dimecres, 21 de setembre de 2011

Tra(n)ca final: o com m'acomiado de dos anys al Regne Unit

Si els primers cops estan sobrevalorats, encara ho estan més els últims.

Vaig anar a Londres a presentar el pòster de la meva tesina, i de pas a assistir a un congrés de llengües de signes a la facultat on he passat els darrers dos anys. Allà m'hi havia de trobar, a més, amb el meu holandès errant, l'home casat amb qui la darrera Setmana Santa vam donar per acabat un affaire de gairebé dos anys. Però malgrat la decisió de deixar-ho estar, el fet d'haver-nos de tornar a veure li va fer venir picor d'ous, i no va resistir la temptació de proposar-me de veure'ns un cop més (i quan dic "veure'ns" vull dir "llepar-nos"...). Després d'uns quants emails on em va informar de quin era el seu hotel (sempre ens vèiem en hotels, ell pagava l'habitació, és clar), vam quedar que després de la meva presentació i cloenda del màster aniríem a la seva habitació. I ho vam fer.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que havia reservat una habitació individual molt molt petita, amb un llit individual molt molt petit. La meva cara (malgrat el que deia el meu professor de llengua de signes catalana, sóc molt expressiva) va ser suficient per a fer-lo sentir malament: "Bé, suposo que puc dormir a terra", dic amb to de resignació. "No, ho sento". Tallada de rotllo, en sec.

Deixo la meva maleta allà. Anem a sopar. Mentrestant em dedico a la complicada tasca de buscar un lloc on dormir aquella nit i la següent (nits que havia donat per fet que dormiria amb l'holandès, burra de mi). Va pagar el sopar, va pagar les cerveses, i vam anar al seu hotel. Me'l vaig follar, sí, mentre els meus amics londinencs m'enviaven sms dient-me que no podien allotjar-me. Me'l vaig follar i vaig donar per acabada la relació.

Finalment, vaig poder dormir a casa d'una amiga.

L'endemà, a casa de l'amiga, m'esperava una festa boja: alcohol i drogues, i els dos polonesos que em tiren els trastos sovint: el "pollonès" (a qui ja coneixeu perquè ha estat el meu maldecap/maldecor durant els darrers dos anys, aquell amb qui vaig fer un viatge en cotxe l'estiu passat per tota Europa), i l'altre, un dels meus pretendents més joves: 23 anyets té la criatura. Tots dos mirant de ficar-se al llit amb mi (junts o per separat) i jo passant d'ells. Bé, passant d'ells com a dona, perquè després els vaig haver d'assistir com a mare, infermera, dona de la neteja, consellera...: van vomitar pertot arreu, i jo darrere netejant, rentant-los la cara, i ficant-los al llit, llegint a internet articles sobre els efectes de la droga que s'havien pres (per saber com reaccionar en cas que fos necessari), vetllant-los tota la nit per tal d'assegurar-me que dormien de costat i no panxa enlaire, etc. Un final de festa de pel·lícula, vaja...

Diumenge vaig organitzar una festa a la que havia estat la meva llar a Rochester durant un any: Little Poland (li dic jo). A la festa hi havia els dos polonesos, molts més polonesos i poloneses, un parell d'anglesos, una siria, una lituana i jo. Foguera, barbacoa, cerveses, vi... Nit estrellada. I mai més ben dit: el polonès petit (petit en tots els sentits, com vaig poder descobrir més tard), tot i tenir nòvia em va tirar els trastos, com és habitual. I aquest cop se'n va sortir. Vam acabar al soterrani (on tenen un matalàs on hi deu haver cardat mig Rochester), i vam ser la distracció dels convidats durant una estona, no només pels meus crits de gata en zel: la parella de polonesos gais van estar tafanejant a través del finestró que dóna al jardí, i després la lituana també s'hi va afegir. No diré que és el primer cop que algú em mira quan cardo, però sí el primer cop que em miren quan cardo sense que jo ho sàpiga (ara m'adono que potser aquesta darrera afirmació tampoc no és del tot acurada, ni hi ha manera de saber-ho...).

L'endemà, dilluns, el petit polonès se'n va anar ben d'hora a treballar, i jo, després de follar-me'l per darrer cop talment com si el noi fos el meu esmorzar, me'n vaig anar cap a l'habitació del "pollonès", qui no havia tingut èxit aquella nit i havia hagut de dormir sol. Em vaig ficar al seu llit (on dormo sempre que visito aquella casa), i me'l vaig trobar tal com va venir al món. "Good morning", diu mig adormit. Li pregunto per què la siria no és al llit amb ell, i comença a explicar-m'ho però m'acaba dient: "Ja en parlarem quan ens llevem, que vull dormir una horeta més abans d'anar a treballar". I li deixo anar: "Quina pena, jo que pensava follar-te". (M'agrada esmorzar dos cops, vès).

Val a dir que li va costar 2 segons despertar-se.

Sí, és el primer cop que salto d'un llit a un altre. I no n'estic orgullosa. Però m'ho vaig passar tan bé...

Un parell d'hores després, tothom marxa a treballar. Em quedo sola netejant la casa, que sembla que hagi patit un atac aeri: ampolles, gots i plats apareixen pertot, i el rentavaixelles sembla que estigui a punt de sortir catapultat. Quan ja ho tinc tot gairebé enllestit, sona el timbre. És un dels anglesos, un noi tímid i formal a qui vaig conèixer fa 3 setmanes, durant la meva visita fugaç per motius acadèmics a finals d'agost. Un noi que, fins dilluns, havia passat completament desapercebut enmig de tants polonesos seductors. "He pensat que potser t'aniria bé un cop de mà", em diu.

Vam passar el dia junts. Rient, xerrant, passejant, gaudint de cada minut. Allò que fa tant de temps que no vivia, que no experimentava amb un home. Sense pressió, sense la necessitat d'actuar, de seduir, de ser seduïda. Em vaig sentir tan tan tan a gust amb ell, tan tranquil·la, tan JO. Podia dir i fer el que volgués, ser espontània, sense importar-me el que pensés l'altre. Perquè ell és aquesta mena de persones que et fa gaudir de tot el que t'envolta, de la forma d'una branca, del color d'una fulla, del cant d'un ocell que passa sense adonar-se que el mirem... Vaig poder relaxar-me i ser. Tan sols això, ser.

Li vaig regalar El Petit Príncep, perquè com tot anglès que he conegut, no sabia de què nassos li parlava (no és un llibre de lectura obligatòria a l'escola, com sí que ho és a la majoria dels països de l'Europa continental). Vam llegir-lo en veu alta: ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa. Va ser tan bonic.

Ahir, abans de marxar cap a l'aeroport, vaig voler acomiadar-me d'ell un altre cop. Vaig anar a casa seva. Em va regalar un quadre amb papallones dissecades que tenia a la seva tauleta de nit. A l'hora de dir-nos adéu em va abraçar tan fort que us prometo que vaig haver de lluitar amb mi mateixa per tal de no quedar-m'hi, per sempre, en el seu petit palau, el seu petit món. I a l'estació, un únic petó als llavis, el primer petó i l'últim.

dissabte, 27 d’agost de 2011

It's too early

Avui he viscut l'escena més surrealista que mai hauria pogut imaginar: un francès* m'ha rebutjat, després de dues hores de ballar en plan provocatiu, petons amb llengua inclosos. Quan li he dit "fotem el camp d'aquí", m'ha dit que és massa d'hora!!!!!

Llavors, després d'aturar-me a pensar què els està passant als homes d'avui, decideixo esperar.

Espero.

Espero.

I espero encara més.

A l'hora en què tothom decideix anar a dormir me'l miro amb cara de "som-hi?" Resposta: "D'això, jo... jo només jugava".

Si això ho hagués fet jo, avui duria l'etiqueta d'escalfapolles. Estimats senyors de l'Institut d'Estudis Catalans: prego acceptin al diccionari la paraula escalfafigues.


*Amb tot el meu cor. Tu sais que je t'aime (bien).

dimarts, 16 d’agost de 2011

Ni sexe ni res més

Digueu-me massoquista, però una està intentant aprendre'n, d'això de cardar per cardar (fins i tot sense abraçades ni petons ni paraules boniques a l'orella). Com que a mi enamorar-me em costa menys que canviar-me les calces, vaig decidir que la manera seria, potser, trobar algú amb qui no hi hagués feeling més enllà del sexual (algú amb qui no tingués res en comú, i que no em fes caure d'esquena cada cop que el mirés -per evitar d'enamorar-me'n).

Havia trobat el candidat ideal: un noi normal, de la meva edat, trempat (ep, en el sentit figurat... bé, i en l'altre també), amb qui hi ha poca conversa productiva o interessant (els 3 cops que ens hem vist hem passat el 90% del temps discutint com canalla -en ocasions ha arribat fins i tot a etiquetar-me d'esnob, sobrada, i fins i tot ignorant, perquè m'agrada mirar les pel·lis en versió original, i perquè prefereixo anar al cine a veure cinema europeu que blockbusters hollywoodienses), però això sí: al llit s'ho curra.

Avui, però, el got ha acabat de vessar: "No m'ho crec que tens la regla", ha estat la resposta que he rebut en anul·lar-li una cita (havíem quedat aquesta tarda per fer un clau). El més greu del cas no és que m'ha dit 'mentidera' amb tota la patxorra del món, sinó que després s'ha fet l'ofès amb un "és clar, si no follem no cal que vinguis, oi?"

Atenció, homes que m'esteu llegint: si sou al xat amb la vostra follamiga i acordeu una cita d'un parell d'hores a casa vostra per a la qual heu esmentat 'mamades', 'sexe oral' i un 'màstil que aguanta tant com vulguis', no us sorprengueu si la vostra follamiga interpreta que només voleu FOLLAR.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Sexe i res més

Una servidora, que no n'ha sabut mai de separar sexe i sentiments (¿serà casualitat que sempre m'enamoro perdudament dels que la tenen grossa i la saben fer servir?), està practicant-ho a tort i a dret aquest estiu (a tort i a dret, i arreu del món...). De vegades, la situació no dóna lloc a res més que a l'acte físic: és el que té viatjar, per exemple. De vegades, l'acte físic és realitzat amb amics a qui m'estimo molt, i aquest sentiment és tan pur que no es pot confondre amb enamorament ni sentimentalisme barat. De vegades, són els companys sexuals que trobo, que no m'inspiren sentiments.

Sexe i au. No està del tot malament, però... què voleu que us digui: em recorda a les meves conilles quan fotien un clau i si te he visto no me acuerdo. (Sí, les meves conilles eren lesbianes).

A mi em falta alguna cosa, aquell abraçar-se en acabar, aquell mirar-se amb ganes abans i després, aquell fer-se un petó tendre en separar-se...

Digueu-me romàntica.

dimecres, 18 de maig de 2011

La llei de Murphy

Quan sembla que la vida et somriu, que tot és fantàstic i de color de rosa, el coi de Murphy ha de treure el nas... L'amor pot arribar de moltes maneres. En el meu cas, en els darrers anys sempre ho fa d'una manera barroera i complicada.

He conegut algú. Després de més de 3 anys soltera papallonejant sense acabar de quedar-me enlloc, he trobat un home amb qui crec que la vida podria ser divertida, interessant, fascinant, plena d'amor i de bellesa. S'ha enamorat de mi, m'he enamorat d'ell. Els brillen els ulls quan ens mirem, vivim en una bombolleta rosa i tot és bellesa al nostre voltant.

Però, ai làs, a només 3 setmanes d'haver començat una història d'amor amb ell d'allò més apassionada (ensucrada, potser), apareix una ex seva de la qual ell encara no se n'ha recuperat. L'ex en qüestió sempre hi ha estat, viuen a la mateixa ciutat, es veuen gairebé cada dia, com a bons amics, però ara que ell s'ha enamorat de mi, ella sent que el perd del tot, i ell també sent que la perd: la possibilitat de venir a viure a Barcelona amb mi fa real la separació que fa mig any no van ser capaços de fer com déu mana.

I jo m'he trobat, sense esperar-m'ho, enmig d'aquest enrenou d'emocions pertorbadores, trucades i missatges a tota hora, i l'ex fins a la sopa. ¿Per què coi les coses no poden ser normals i senzilles per un cop a la vida?

dijous, 24 de febrer de 2011

Loops

Avui una amiga ha penjat a Facebook un enllaç a la cançó Romeo and Juliet dels Dire Straits. La meva ment ha tornat enrere, a quan tenia 16 anys. El primer cop que vaig sentir aquesta cançó va ser en un bar de Barcelona, amb els meus 6 amics de l'institut (el primer cop que sortia amb amics de l'institut, a 3r de BUP). En aquella època, els meus 6 millors amics eren 3 nois i 3 noies. Dels 3 nois, 2 van acabar sent nòvios meus: un d'ells força més tard i durant força temps, i encara mantenim el contacte; l'altre, el meu primer amor, va ser qui em va fer escoltar la cançó per primer cop.

Era un noi un any més gran que jo. Repetidor. El noi més alt de l'institut. Jugador de rugby. Força intel·ligent. I tenia nòvia des de feia 3 anys. Avui m'adono que totes aquelles tardes de divendres sent només amics, al bar de Barcelona, escoltant fins a 5 vegades la mateixa cançó (que era en realitat una manera de dir-nos que ens agradàvem), totes aquelles tardes, deia, van marcar el que seria l'inici de les meves relacions socials i sexo-sentimentals. I ja ho diuen que si comences amb mal peu... Ser la millor amiga (enamorada en secret obertament) d'un home "casat" no és la millor manera d'iniciar-se en l'amor.

Potser ja va sent hora de començar a fer les coses bé.

PS: Ep, consti que no sempre he papallonejat al voltant d'homes casats...