Ahir vaig saber, gairebé per accident, que el meu little prince feia 24 anyets. Em vaig assabentar que era el seu aniversari, li vaig escriure un sms per a felicitar-lo, i de pas preguntar-li quants en feia (ho cregueu o no, encara no sabia quants anys té, i pel que vaig deduir ahir, ell tampoc no sabia quants en tinc jo). "¿Quants creus que en faig?", em pregunta. "No sé, ¿uns 30?", contesto jo. I llavors és quan me la va clavar, sense saber que me la clavava: "Avui en faig la considerable quantitat de 35! No, és broma, en faig 24".
Després d'enfonsar-me en la tristor i de sentir-me vella (com no m'hi havia sentit mai abans), li vaig escriure un llarguíssim email explicant-li per què m'havia ferit tant el seu comentari, la seva brometa. Com podeu imaginar, li he donat voltes tooooota la nit.
Aquest matí he sabut (un ocellet m'ho ha dit) que em va escriure els sms completament begut. I és que, com sempre, la llenguaddicta es va precipitar i va fer les coses sense pensar... Aix, ¿que n'aprendrem mai?
2 comentaris:
Això de precipitar-se a fer les coses sense pensar és a vegades tant ingènuament fantàstic, no? Però, si, també pot ser ingènuament contraproduent, clar.
Del tot contraproduent, i a partir d'una certa edat, del tot inadequat.
Publica un comentari a l'entrada