divendres, 13 de novembre de 2009

¿Com podem tirar endavant carregant tot el que hem viscut?

El company de pis i jo compartíem una pizza aquesta nit mentre parlàvem de relacions passades. La seva és una manera molt budista de tirar endavant: anywhere I'm not, doesn't exist. És difícil d'explicar en poques paraules en català, en anglès era concís i perfecte. La idea és gairebé el que fan la canalla quan són molt bebès, quan els cau l'osset (o quan la mare o el pare surten de l'habitació) els experts asseguren que el motiu pel qual el bebè plora és perquè l'osset, la mare i el pare han deixat d'existir. La part budista de tot això, tractant-se d'un adult que tira endavant fent que el passat no existeixi, és el que en castellà en dien desapego, i que en català no he trobat la manera de dir-ho amb la mateixa precisió. Matisaré: no és que per a ell les ex deixin d'existir, el passat és el que és i no podem canviar-lo, però la seva manera de superar-ho és deixant-ho en el lloc on s'ha acabat. No torna a contactar mai més amb elles, i si elles passat un temps li escriuen un e-mail per saber com està, ell no contesta. Crec que ho vaig explicar millor en un post anterior. Entenc la seva manera de fer, i en part l'envejo: jo sempre he tingut la sensació de carregar una motxilla que es va fent més i més pesada a mesura que em faig més i més gran. A dins hi ha tot el que he viscut: absolutament TOT.

Els records hi són, hi han de ser. Però, com diu el company de pis, només tenen sentit en el moment en què van ser el present. Arrossegar-los no té sentit.

...



diumenge, 8 de novembre de 2009

De vegades...

De vegades, només de vegades, trobo a faltar un petó als llavis, una mà sota la camisa, una mirada còmplice, una abraçada-arrambada... un T'ESTIMO.

De vegades, només de vegades, sento que no tornaré a viure un amor com els que he viscut, que m'ha passat el tren i l'he deixat escapar. Que mai més no veuré el mateix somriure en despertar-me cada matí la resta de la meva vida.

De vegades, només de vegades, em faig petita petita i el món es fa petit petit amb mi. I em sento sola.

Molt sola.



Però això és només de vegades.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Homosexualitat: ¿genètica o lliure elecció?

El meu company de pis està estudiant un màster en Drets Humans. Les nostres converses de passadís (és el lloc on ens reunim, encara no sé per què) acostumen a girar al voltant de temes relacionats amb minories, discriminació, política... Avui ha sortit el tema de l'homosexualitat. Ell defensa que és un fet genètic, recolzant el seu argument en centenars d'articles i recerques científiques (la majoria d'elles, evidentment, fetes als EUA), i assegurant que és el corrent que actualment està més acceptat al món sencer. L'argument de la genètica, des del meu punt de vista, legitima a la societat en el camí de la tolerància paternalista: "pobrets, són com són, no hi poden fer res". A més, justifica la despesa pública en recerca per tal de mirar de trobar el gen causant d'aquesta anomalia. D'altra banda, segons ell, l'argument genètic explica per què una persona gay se sent gay tot i no saber per què ho és. Ell ho compara amb ser ros, tenir els ulls verds o ser negre.

El meu argument, per més que vague, ho reconec, defensa la lliure elecció en un món on tothom ha(uria) de poder triar què vol i què no vol, on ningú no té el dret a analitzar-me si jo no vull ser analitzat. La lliure elecció, segons ell, està molt bé en un món utòpic on tothom t'accepta tal com ets, però no en el nostre món, on l'homosexualitat és perseguida i castigada encara en molts països (el seu per descomptat). La lliure elecció, vista per ell, no explica per què els seus amics gays li han dit, amb llàgrimes als ulls, "m'odio perquè sóc gay, ma mare ni em parla, mon pare no em vol veure més, no vull ser gay". Per a mi, és evident que la lliure elecció no explica aquestes reaccions, el que les explica és una societat homòfoba on algú que de sobte descobreix que li agraden les persones del seu mateix sexe se sent un pària, un apestat, i vol deixar de ser com és, de sentir el que sent. La lliure elecció, diu ell, és absurda en un país com Irak o Pakistan, on poden tallar-te el penis o fotre't a la garjola per ser gay: "¿per què voldria algú triar una vida així, si pots triar la seguretat d'una vida heterosexual?"

Crec que on xoquem ell i jo és en el fet que els meus arguments es basen en el simple fet del lliure arbitri, en la condició humana per excelència. Ell necessita una explicació per a tot. Jo no. Ell no entén per què una persona defensa fins a la mort si cal un sentiment, una creença, una tria. Ho entén en casos de posicionament polític: "sóc antifeixista, i trio ser-ho fins i tot en un país feixista on sé que potser m'empresonaran per defensar les meves idees" (parlàvem de la guerra civil espanyola), però no entén que algú pugui posar la seva vida per davant en qüestions no polítiques. Tampoc no ens posem d'acord en el fet que la tendència sexual pot ser senzillament una qüestió de gustos: igual com m'agrada el formatge però no les cols de Brusseles, poden agradar-me els homes, les dones o totes dues coses. Ell, d'això, en diu genètica. Jo no tinc tan clar que els gustos tinguin res a veure amb la genètica.

Llavors he tret la bisexualitat, i és clar, és un tema complicat. Els experts (permeteu-me que posi mil cometes a aquesta paraula) no s'acaben de posar d'acord: uns diuen que és genètic, d'altres defensen la teoria de la malaltia social, d'altres senzillament diuen que una persona bisexual és un homosexual que no accepta la seva condició (genètica). La meva opinió és que la bisexualitat (i especialment la controvèrsia al voltant d'aquest assumpte) és la prova que l'homosexualitat no és genètica.

Un dels seus arguments a favor de la genètica és que si és realment una tria, les ONGs i associacions en defensa dels drets dels homosexuals no tenen sentit. Però discrepo completament: ¿per què no hauria de tenir sentit defensar algú que no pot exercir el seu dret a triar lliurement? Un altre dels seus arguments es basa en la resposta física davant d'un estímul: ¿se t'accelera el pols quan veus algú del teu mateix sexe, o quan veus algú del sexe oposat? Però també discrepo amb això: vivim en un món tan reprimit que és possible enganyar-nos a nosaltres mateixos: nosaltres som el pitjor policia per a nosaltres mateixos.

Els estudis científics que aboguen per la genètica em semblen esbiaixats. Tots coneixem aquelles recerques de finals del 19 i principis del 20 que pretenien demostrar que els negres i les dones eren inferiors als homes blancs perquè els seus cervells eren més petits: l'experiment es basava en volum, no pas en capacitat, és a dir, com sempre, en quantitat i no en qualitat (és sempre una qüestió de mida amb els homes...). El problema amb la recerca és que un mateix conjunt de dades pot ser interpretat d'infinitat de maneres diferents segons des d'on te les miris, de manera que pots verificar o falsejar una teoria segons on posis l'accent de la teva recerca. I amb això cal anar amb molt de compte.

Concloent, no sé si cal explicar l'homosexualitat. Potser el que cal és invertir els diners que costa la recerca, en educació sexual a les escoles, per tal que els homes i dones del futur comencin a canviar el terme tolerància per respecte.

dijous, 29 d’octubre de 2009

De dones i homes

La conversa al pis (London) segueix girant al voltant del que les dones i els homes fem i/o deixem de fer per tal d'agradar-nos, atreure'ns, caçar-nos... lligar, vaja. I avui m'he adonat, no sé si per a bé o per a mal, de la diferència d'edat entre nosaltres.

El novaiorquès m'ensenyava les fotos d'una noia de la seva classe: sexy, prima, guapa, "perfecta", segons ell. També poc intel·ligent, pel que sembla. La mena de noia que sap que pot tenir l'home que vulgui, i hi juga. La mena de noia que, com que ja té la partida guanyada sense necessitat d'obrir la boca (especialment, si la manté tancadeta), no necessita ser llesta, ni tan sols graciosa. Les seves tonteries faran riure al tonto de torn que la despulli amb la mirada. Mentre m'ensenyava la foto i em deia com n'és de sexy, guapa, etc., els ulls li sortien de les òrbites. Llavors, em deia: "però no és gaire llesta, per tant, em sembla que no m'interessa". I tres segons després, ulls fora de les òrbites un altre cop: "però mira-la, és... mmm... grrr... aaaahhhhh". A l'altra banda hi ha l'alemanya, qui defensa que el físic no té cap mena d'importància, ella vol un home intel·ligent. Però, dona, "¡cap importància!", tampoc no ens passem... que després et trobes el que et trobes... I jo, al mig, com el dijous: ha de ser intel·ligent i m'ha de fer riure (que, de fet, tractant-se de mi, va força lligat), però m'ha d'entrar pels ulls, encara que sigui una miqueta.

La segona part del debat d'avui pretenia ser una mena de comparació entre què fem les dones i què fan els homes per lligar. Ell, que no es considera un Don Juan, reconeix que la manera de controlar la situació és amb l'eloqüència: e-mails sarcàstics i amb força autocrítica, que girin entorn de la dona que el rep sense que sigui evident. Ella, bé, no n'ha parlat obertament (potser més pel que no deia que pel que deia), fa servir les seves armes (i déu n'hi do quin parell d'armes). I jo, com sempre, al mig: com que no sóc la tia més sexy del món ni la més intel·ligent, m'agrada una combinació d'ambdues coses.

Total, que després d'hores de parlar-ne, no n'hem tret l'entrellat, com és normal.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Coses rares

Avui he recordat, no sé per què, un nòvio que vaig tenir. De fet, siguem sincers, no he recordat al nòvio, sinó una cosa que va fer i que ara, mirant enrere, em sembla per a flipar: va brodar el seu nom en unes calces meves. Sí sí, com ho llegiu. A la part del darrere, concretament. Val a dir que en aquella època jo tenia un gran complex amb el meu cul (perquè, no ens enganyem, és gran). I suposo que va ser la seva manera de demostrar-me que, gran i tot, li agradava.

I és clar, d'aquí me n'he anat al col·lega que m'enviava missatges a altes hores de la matinada per dir-me, bàsicament, que pensava en mi mentre es masturbava. Raret també, perquè el noi tenia nòvia en aquell moment.

De salt en salt he recordat un noi amb qui el nostre primer cop no vaig poder cardar perquè el blau elèctric dels seus calçotets em va tallar el rollo moltíssim (ara em direu que la rareta sóc jo, però... uns calçotets blau elèctric la teva primera cita amb una noia, ¿què voleu que us digui?).

L'últim raret que recordo em va demanar, literalment, que li xupés com si no ho estés fent. oO

divendres, 23 d’octubre de 2009

Everywhere I look

Londres és la ciutat de les noies espectaculars. Rosses altes com un campanar, amb unes cames perfectes, ulls blaus i cossos per caure de cul. També és la ciutat dels nois que no surten al carrer si no s'han mirat al mirall abans deu vegades: tots vesteixen "cool", duen perfum, es pentinen a consciència i calcen vambes modernes. Vaja, que uns i altres semblen acabats de sortir d'un anunci de CK o de HB. I entre tot aquest mostrari... una noia de 1,59, morena i amb corves poca cosa té a gratar... Les restes, potser, del que deixin les super models.
(Nota: ciutat no recomenada per a aquells amb insuficiències cardio-respiratòries i/o calentura permanent).

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Atenció, pregunta:

¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?

S'accepten hipòtesis de tota mena.

(No és un acudit, ni una pregunta amb trampa).

dimarts, 13 d’octubre de 2009

London & Sex

No. No us feu il·lusions. Sé que el títol promet, però no és sobre mi que us parlaré avui. A Londres visc amb una noia alemanya de 23 anys i un novaiorquès de 27. Fa tan sols 2 setmanes que ens coneixem, però ja hem tingut algunes ocasions d'intercanviar impressions. Fa uns dies, ell entrava a l'apartament tot dient-nos: "Sou noies. ¿Puc fer-vos una pregunta de noies?" Volia consell. L'hi vam donar.  Després de 2 hores decidint què s'havia de posar l'endemà per anar a fer una cervesa amb una noia (amb passi de modelets inclòs), vam obrir les portes de la confiança.

Avui ha tornat a l'apartament a les 10 de la nit, amb un pet considerable, content perquè havia sortit amb una altra noia, una que, segons ell, juga en una lliga diferent (metàfora futbolística que jo traduïria més o menys dient que ell és a segona divisió mentre que ella és a primera). Després de 6 hores parlant de mil coses (entre elles la noia en qüestió), m'he adonat d'una cosa: els homes SÓN simples. M'ha agradat la sinceritat amb què el company de pis ens explicava les seves pors, els seus complexes, les seves anteriors relacions... i enmig de tot això entre tots tres anàvem configurant el perfil de les relacions entre els homes i les dones, mirant de treure'n l'entrellat, perquè, per més que som de cultures ben diferents, ens trobem amb els mateixos dubtes.

¿Per què les dones sempre en volem més? ¿Per què no ens conformem amb el que tenim? ¿Per què arriba un dia en què necessitem un canvi? ¿Per què (i aquesta pregunta se la feia ell en especial) un cop s'acaba la relació de sobte reapareixen les ex per preguntar què tal et va la vida?

Algunes de les reflexions que han sortit aquesta nit: Quan un home té assegurat l'àmbit emocional, la resta esdevé només físic (és a dir, qualsevol altra dona que passi pel seu davant tindrà tan sols un atractiu físic, sexual), mentre que quan a una dona li passa pel davant un home, tant és que la part emocional estigui assegurada, és molt probable que l'interès sigui més que físic. Quan una relació s'acaba, per a l'home s'ha acabat i punt; una tornada enrere és impossible, ja no som les mateixes persones, no té cap sentit mirar de mantenir ni tan sols la relació com a una pretesa "amistat". Hauríem de dir el que sentim i el que pensem per evitar malentesos, per evitar perdre l'ocasió de viure coses boniques: potser una parella que fa una cervesa en un bar estan pensant tots dos "ell/ella m'agrada", però si ell ho verbalitza, queda automàticament fora de joc. Quan una alineació està guanyant acabada la primera part del partit, l'entrenador mai no canviarà l'estratègia.

És tard, no estic tan eloqüent com ho he estat altres vegades, però espero que agafeu el sentit del que estic escrivint.

divendres, 11 de setembre de 2009

Coses que mai no farem

Pelar un coco. Tocar-nos en un lloc públic. Regar les plantes. Mirar-nos durant hores. Somriure en veure't somriure al matí. Muntar en elefant. Passejar de la mà. Compartir una taronja. Olorar el teu nou after shave. Conduir durant hores amb tu al costat. Desafinar en un karaoke japonès. Estendre la roba plegats. Robar cireres al mercat. Fer competicions de xuclar flams. Aguantar-te el cap quan vomites. Decidir el destí de les vacances. Llevar-nos a migdia i fer l'amor sense pressa. Fer tard a la feina i fer l'amor de pressa. Quedar-me adormida sobre la teva cama mirant una pel·lícula en blanc i negre. Córrer per la platja descalços. Pujar un cim amb la llengua fora. Sopar amb espelmes. Llegir junts al llit. Fer un puzzle de 5.000 peces. Pensar noms pels nostres fills. Tapar-nos amb una manta de quadres. Riure fins a tenir mal de panxa. Aturar el temps amb un petó. Descobrir el món. Ser el món.


Vicky Gastelo, Aunque no sea yo

dissabte, 18 de juliol de 2009

Dies així

Això de ser soltera té les seves coses bones (també en té d'altres que no ho són tant). És fantàstic no tenir horaris, però cansa la inestabilitat. M'encanta conèixer gent nova (en el sentit bíblic de la paraula), però com més gent conec més m'arrisco a penjar-me d'algú. Gaudeixo d'un llit enorme per a mi sola, que comparteixo quan vull amb qui vull, però són més les nits que dormo ampla que no pas les que no dormo...

El pitjor són els dies com avui: estic aixafada, tristota, i no és que en tingui motius, senzillament, estic així. I no és que en parella no tingués dies així, però llavors tenia algú que m'abraçava i em feia sentir millor. Tenir una vida sexual-sentimental tan i tan oberta no sempre és meravellós...

dimecres, 8 de juliol de 2009

Quan les papallones dormen

Experimento una situació mai viscuda des que tinc ús de raó: no estic enamorada. No és que hagi deixat d'estar enamorada de la persona amb la qual estic (perquè estic sola des de fa 1 any i mig), sinó que no estic enamorada de ningú. Fins ara sempre havia viscut creient que les papallones a la panxa eren l'oxigen que em mantenia viva: tan era que l'objecte del meu desig em correspongués o no, que ho sabés o no, jo havia d'estar enamorada d'algú per seguir respirant.

Ara fa unes setmanes m'he adonat que puc respirar també sense les papallones. Ha costat, sí, però val la pena viure-ho. He de reconèixer que se'm fa estrany, no em reconec. No em passo el dia pensant en algú (tot i que el meu "home casat" ocupa la meva ment -i les meves mans- unes quantes hores al dia). No perdo energia ni temps en ningú concret. Tan sols m'ocupo de mi, i m'agrada.

Shhh... no crideu, que despertareu les papallones.

divendres, 5 de juny de 2009

I'm here because you're beautiful (o els homes casats)

Conec una dona que sempre ha dit que els casats són sagrats. I fins ara, jo havia pensat exactament el mateix. Una tendeix a suposar que quan un home ja ha estat caçat queda fora del mercat. Però vès per on, m'equivocava. Alguns homes casats segueixen estant en el mercat (amb consentiment o no de la caçadora corresponent) i nosaltres les solteres ens n'alegrem moltíssim.

Malgrat tot, algú em va dir fa molt de temps, que en ocasions val més no consumar. Alguns de vosaltres em diríeu: "Quina bestiesa, si pots cardar amb algú, fes-ho". Però crec que és cert que en ocasions és millor mantenir viu el joc, la màgia, la flama...

dimarts, 2 de juny de 2009

Un final "made in Hollywood"

"Li havien publicat el seu primer conte en una revista de relats curts. Era una de les seves vivències sexuals-emocionals convertides en ficció, allò que fa sovint com a teràpia personal. La història, res d'original: una dona que somia amb el príncep blau, una nit de passió on confon com sempre sexe amb amor, un altre amant que desapareix de la faç de la terra. Amarg final que li inspirà un conte i l'animà a enviar-lo a l'editorial.

El dia que rebia a casa un parell d'exemplars de la revista, el príncep blau desaparegut de la faç de la terra reaparegué, després de dos mesos de silenci -desconeixedor absolut d'haver-se convertit en un personatge de conte-, i fou el primer a llegir-ne la versió definitiva".



Si escric això i intento que algú m'ho publiqui em jugo el que volgueu que m'ho llancen pel cap: "Sí home, quina manera més ensucrada d'acabar la història... s'ho ha tret de la màniga". La realitat, un cop més, ha superat la ficció.

diumenge, 31 de maig de 2009

Sentir-se el caçador caçat

¿No us passa sovint que viviu una situació des de més d'una perspectiva, jugant més d'un dels rols que s'hi veuen implicats? La vida ens presenta aquestes paradoxes sovint, potser perquè n'aprenguem. Últimament m'he trobat representant les dues cares de la mateixa moneda: les cites.

¿Per què serà que quan algú t'agrada de debò és ell qui decideix quan us veureu, mentre que si algú està interessat en tu, haurà d'esperar que tu decideixis veure'l?

diumenge, 17 de maig de 2009

El millor invent del món

Podríeu pensar que amb un títol com aquest estic preparant un post sobre vibradors, consoladors, anelles, esprais, boletes o qualsevol altre invent del nostre segle que ens anima la festa a l'hora d'anar al llit (o al sofà, o a la cuina, o al bany, o a la taula del menjador, o al cotxe, o a la platja... vous mêmes). Doncs no. I és que el millor invent del món són els follamics.

¿Sabeu allò que es diu que a les dones ens és difícil tenir sexe sense barrejar-hi sentiments? Doncs els follamics són el remei per a aquest mal. Són persones amb qui saps que mai no hi haurà res més enllà de sexe esporàdic, quan a tots dos us vingui de gust i es donin les condicions idònies: esteu tots dos sense parella, tingueu un lloc on trobar-vos i sigui primavera (o com a mínim, que us piqui alhora l'entrecuix, que a la primavera acostuma a passar).

El follamic és aquell que mai no et demanarà res a canvi, perquè vol el mateix que tu. Amb qui no somiaràs finals feliços amb anissos, ni escenes romanticones perquè tots dos sabeu el que hi ha. És aquell que no t'agobia amb missatges ni trucades, perquè no en té cap necessitat. Aquell que, després de cardar, marxa, perquè és el que toca, o potser es queda, perquè a tots dos us ve de gust que es quedi. Aquell que sap ser tendre quan ho necessites, i salvatge quan els teus ulls li ho demanen. Aquell amb qui pots parlar d'altres amants sense que se'n senti gelós, i fins i tot compartiu experiències recents i us en feu un tip de riure. Aquell que si convé, et regala un munt de carícies perquè sí, sense que signifiquin res, sense pensar que després li demanaràs que es casi amb tu. De fet, aquí està el quid de la qüestió: sense pensar.

¡Visca els follamics!

dissabte, 9 de maig de 2009

Solters

Maitena té una vinyeta (que no trobo a Internet) amb un senzill qüestionari que hauríem de passar a qualsevol home amb qui lliguéssim. Jo em quedo amb les dues primeres preguntes:

1. ¿Ets solter o casat?
2. ¿Per què?

Quan passes dels 30 i et trobes un home de la teva edat i solter, segur que alguna cosa falla. Normalment, però, no trigaràs més de 15 minuts a descobrir el mecanisme que grinyola.

Alguns solters van d'autosuficients i emancipats: "Jo estic sol perquè vull". Aquests ja els pots eliminar de la llista directament; quan entris a casa seva i ho vegis tot impecable comença a sospitar: en poques hores t'haurà confessat que sa mare li fa la neteja "perquè ella vol, eh?".

D'altres van de tímids: "D'això, mmm... eee... ¿que vols... eee... anar a fer... una copa?" Allunya't dels tímids; la seva estratègia és sempre la mateixa: fer-se la mosqueta morta per després picar-te com una vespa.

N'hi ha que van de romàntics: "Tindrem una caseta amb un hort i gallines". Si les sabates que duus t'ho permeten, ¡corre! La broma romanticona per seduir-te podria no ser una broma.

Hi ha el típic solter freaky que ha passat tant de temps mirant-se el melic que se li ha passat l'arròs, i ara prova de recuperar el temps perdut llançant la canya a qualsevol dona que li passa pel davant. Compte amb aquests, són l'espècimen més perillós.

Solució: cultiva la teva ment...


Quizás

Lluna plena sobre la ciutat comtal. Nit primaveral. Sopar amb una amiga de la infantesa. Ens posem al dia, recordem vells temps, comentem el darrer sopar d'exalumnes. Em sento a gust, la conversa és divertida, el menjar és fantàstic. Una ballarina de dansa del ventre amenitza la vetllada. Convida a ballar a alguns dels clients. Em mira i m'hi llanço. Cintura, malucs, espatlles. Concentració, coordinació, seducció. La nit és jove i em sento viva. Torno a taula, a la conversa. Riem, xerrem, critiquem, comentem, recordem...

Sortim del restaurant i decidim anar a prendre una copa. D'entre tots els barris de Barcelona hem anat a triar Gràcia. D'entre totes les places de Gràcia hem triat la plaça del Sol. D'entre totes les cantonades que té la plaça del Sol hem anat a aturar-nos a la del carrer Planeta. D'entre tota la gent que hi havia en aquell petit tram de carrer hem hagut de trobar-nos amb ELL.

-¿Qué hacéis aquí? ¿Y qué hacéis juntas?
-Recuperando el tiempo perdido. Hemos ido a cenar y ahora íbamos a tomar algo. ¿Te apuntas?
-No puedo, he quedado. Pero, ¿váis a estar por aquí un rato más?
-Sí, en el Mond y a lo mejor después vamos a ver tocar a D.
-¿Hoy toca? Pues os llamo luego.
-Si dice que llamará quiere decir que no lo hará, créeme... sé de qué hablo.

ELL és l'últim home que em va dir "Te llamaré" i encara espero que ho faci. ELL és l'home que va inspirar el conte que em publiquen el mes que ve. ELL és l'home gràcies al qual he après que quan un home diu "Te llamaré" hi ha una força misteriosa que fa que no sentis el que en realitat està volent dir, que és "No te llamaré". ELL és... vaja, ELL és ELL.

-Bien, pues si terminas rápido lo que sea que vas a hacer, y te apetece quedar, ya sabes dónde encontrarnos.

S'inclina per fer-me dos petons:

-Quizás os llame.

Em sembla que començo a entendre el codi: "Quizás" és encara més "No" que "Te llamaré".


divendres, 8 de maig de 2009

Sextènia primaveral

Ja és primavera, al Corte Inglés i a tot arreu. Les turistes es pinten de color gamba, els coloms parrupen rere les colomes, el pol·len ens obstrueix les vies respiratòries, treus de l'armari les samarretes de tirants, els pantalonets curts i les sabatilles brasileres i et vesteixes per anar a caçar.

Surts de casa. El veí et mira de cua d'ull. El mirall de l'ascensor et torna una imatge de tu radiant, explosiva. Entres al metro fent un saltironet a l'estil "Farala" perquè el teu cabell onegi amb gràcia. El noi que es recolza a la porta s'aparta per deixar-te passar i et fa una repassada de dalt a baix. Aixeques el cap de la lectura: "Ostres, aquell està per sucar-hi pa". Mirades creuades un instant, somriure maliciós que només s'intueix. Arribes a la feina. Saludes a tothom amb ímpetu, la teva veu és clara i els ulls et brillen d'una manera especial.

És primavera, et bull la sang, les teves hormones criden, i la teva propera presa és en algun racó de la ciutat, no gaire lluny d'aquí.