Quizás

Lluna plena sobre la ciutat comtal. Nit primaveral. Sopar amb una amiga de la infantesa. Ens posem al dia, recordem vells temps, comentem el darrer sopar d'exalumnes. Em sento a gust, la conversa és divertida, el menjar és fantàstic. Una ballarina de dansa del ventre amenitza la vetllada. Convida a ballar a alguns dels clients. Em mira i m'hi llanço. Cintura, malucs, espatlles. Concentració, coordinació, seducció. La nit és jove i em sento viva. Torno a taula, a la conversa. Riem, xerrem, critiquem, comentem, recordem...

Sortim del restaurant i decidim anar a prendre una copa. D'entre tots els barris de Barcelona hem anat a triar Gràcia. D'entre totes les places de Gràcia hem triat la plaça del Sol. D'entre totes les cantonades que té la plaça del Sol hem anat a aturar-nos a la del carrer Planeta. D'entre tota la gent que hi havia en aquell petit tram de carrer hem hagut de trobar-nos amb ELL.

-¿Qué hacéis aquí? ¿Y qué hacéis juntas?
-Recuperando el tiempo perdido. Hemos ido a cenar y ahora íbamos a tomar algo. ¿Te apuntas?
-No puedo, he quedado. Pero, ¿váis a estar por aquí un rato más?
-Sí, en el Mond y a lo mejor después vamos a ver tocar a D.
-¿Hoy toca? Pues os llamo luego.
-Si dice que llamará quiere decir que no lo hará, créeme... sé de qué hablo.

ELL és l'últim home que em va dir "Te llamaré" i encara espero que ho faci. ELL és l'home que va inspirar el conte que em publiquen el mes que ve. ELL és l'home gràcies al qual he après que quan un home diu "Te llamaré" hi ha una força misteriosa que fa que no sentis el que en realitat està volent dir, que és "No te llamaré". ELL és... vaja, ELL és ELL.

-Bien, pues si terminas rápido lo que sea que vas a hacer, y te apetece quedar, ya sabes dónde encontrarnos.

S'inclina per fer-me dos petons:

-Quizás os llame.

Em sembla que començo a entendre el codi: "Quizás" és encara més "No" que "Te llamaré".