La llenguaddicta ha conegut algú. (Ara és quan els meus lectors fan una onada d'aquelles pròpies de can Barça). Sí, per difícil que sembli de creure... He conegut algú.
Però...
(¿Què us pensàveu? ¿Que seria tan fàcil com dir-ho? Em temo que no... A la llenguaddicta no li van les coses senzilles).
A aquest algú l'acaben de deixar. I és clar, com us podeu imaginar, no es troba en el seu millor moment. El còctel d'emocions contradictòries i noves que està experimentant (allò que en diuen "dol") li impedeix veure-hi més enllà del seu melic. Hi té motius: té el cor destrossat. Per tant, a mi em toca esperar que passi el temps i ell pugui refer-se del dolor i la tristor. Ni tan sols sé si un cop recuperat voldrà tornar a saber-ne res, de mi. I dic "tornar" perquè durant unes setmanes, les immediates a la seva separació, hem tingut uns quants encontres (per dir-ho d'alguna manera), tots ells molt bonics: moments en què hem pogut conèixer-nos mica en mica, i anar descobrint que ens agradem, que estem bé junts (les breus estones que ha estat capaç de deixar de pensar en ella i en el dolor que sent perquè ella l'hagi deixat de la nit al dia).
Ja sé què penseu, però la meva veueta em diu... (us diria en Magnum). Sí, sé el que esteu pensant: "la llenguaddicta està fent de pont". De fet, no és el primer cop que ho faig. Però alguna cosa em diu que potser aquesta vegada serà diferent.
Ara, però, estem en stand-by. No sé què en serà, de nosaltres. No sé si passat aquest temps que cal que passi reprendrem la "relació" i començarem a fer el camí plegats, o si potser el voldrà fer en solitari, o, qui sap, de la mà d'algú altre. Sigui com sigui, jo segueixo caminant, perquè és l'únic que puc fer, ¿oi? Només així hi ha la possibilitat que els nostres camins es tornin a trobar.
