Se'ns passa l'arròs

Fa un any Maruja Torres era entrevistada per l'Albert Om al programa El Club. Us deixo l'entrevista. Em quedo amb el que diu del minut 7'08 al 7'58: a partir dels 30 anys les dones comencem a ser transparents.

The end of the story

Fa uns mesos obríem un debat sobre el fet que un home a punt de casar-se enviava emails a una antiga amant, dient-li com l'enyorava, com l'estimava, com en seguia estant enamorat. Els que vàreu seguir la història sabeu que la destinatària dels emails era una servidora, però la història va quedar penjada a l'aire en el moment més interessant.

Després de la tempesta sempre ve la calma, diuen. I crec que a tots els que vau participar en el debat us dec un final de la història com cal. Tots sabeu que m'agrada escriure, per tant, permeteu-me que em deleixi en fer-vos-en cinc cèntims a la meva manera.

Després del meu darrer comentari al post en qüestió (20 d'octubre), l'estira i arronsa es va allargar una setmaneta més, aprox. Un dijous a la nit, m'arribava un email amb un "Bona nit, preciosa", que no vaig contestar, i l'endemà (poques hores després, de fet) un "Bon dia, princesa", que tampoc no vaig voler contestar. A mig matí d'aquell divendres, mentre jo era a classe amb un professor que ens animava a veure el món que ens envolta des d'una perspectiva diferent, a no donar res per fet i qüestionar-nos-ho tot, vaig tornar a la resi per trobar-me un email on el nuvi es donava per vençut. I en aquell moment vaig veure la llum.

¿Quina mena de persona s'inventa una adreça electrònica per a enviar emails confusos, i insisteix, clatellada rere clatellada durant dues setmanes, per tal d'esbrinar què sent la destinatària d'aquests emails? ¡Una dona! ¿I quina dona, concretament? Ho heu encertat: ¡la núvia!

En aquell moment vaig començar a lligar caps per tal de trobar dades que confirmessin les meves sospites: uns dies abans li havia demanat una prova, alguna cosa que només ell i jo sabéssim, per estar segura que era ell qui m'escrivia, i no qualsevol aprofitat que hagués aconseguit la meva adreça al meu perfil de Blogger, per exemple. No vaig obtenir mai la resposta a la pregunta que li feia, allò que jo sabia que només ell i jo compartíem (sí, com en les pel·lícules). Una altra dada que em confirmava que no podia ser ell era el fet que ell no feia faltes d'ortografia quan escrivia, i els emails que havia rebut en tenien algunes de ben escandaloses. Com a dada concloent, una especial insistència per part de l'emissor de fer-me reenviar-li els emails que fa dos anys ens escrivíem (¿qui guarda emails de fa dos anys?).

Amb aquestes dades i unes ganes terribles de descobrir el "pastel", li vaig enviar un email on m'ho jugava tot a una carta: "Reina, espero que et quedi bé el vestit de núvia. M'he cansat de jugar". La seva resposta va ser ràpida i desesperada, i va provar per tots els mitjans de fer-me creure que m'equivocava, que l'havia confós, que havia malinterpretat tots els missatges anteriors, que ni tan sols era l'home que jo creia que era (és a dir, el nuvi), i s'acomiadava amb l'excusa de sentir-se menyspreat (seguia dient que era un home) i menystingut: algú enamorat de mi a qui jo no feia prou cas. En un moment de mala llet (¿us havia dit que sóc xunga?) li vaig dir que ja en tenia prou, d'aquest color, i que estava marcant el telèfon del seu cunyat, bon amic meu a qui no li faria cap gràcia que son germà estés a punt de casar-se amb una gelosa patològica.

Recurs final per part d'ella: escriure'm un últim email en el qual em deia que era el meu ex (el meu ex de debò, amb el qual he compartit els millors anys de la meva vida, a més d'una llar i moltes coses més... Algú que està per damunt de totes aquestes bestieses i que mai, mai, faria una estupidesa com aquesta). Cop baix. Dolorós. Innecessari. La meva ràbia es respirava en l'email de resposta. I ella se'n va adonar. Vaig trucar a una amiga. Li vaig demanar que truqués al nuvi i li expliqués el que estava passant. Ell li va donar una adreça electrònica a la qual només ell hi tenia accés, i li va demanar que jo li enviés tots els emails. I ho vaig fer. Un per un. Amb ràbia, amb dolor, amb perplexitat.

Cinc minuts després d'enviar l'últim email em sona el mòbil. Era ella. Volia disculpar-se. ¿Disculpar-se? ¿I les hores que he perdut amb aquesta història, qui me les torna? ¿I el fet d'haver ressuscitat un fantasma que vaig enterrar fa molt, qui m'ho arregla? La núvia plorava i em deia que se li havia escapat de les mans, que ella només volia saber què era el que jo sentia pel seu promès, i que per més que jo li deia que no sentia res, no podia parar de preguntar-m'ho una vegada i una altra, perquè en volia estar segura.

Li vaig explicar que el seu promès tenia tots els emails, i que s'havia ficat en un bon embolic del qual era difícil sortir-ne. N'era conscient, i mentre parlàvem el nuvi va arribar a casa. La conversa va acabar.

¿Com acaba la història? Us ofereixo tres finals:

1. El nuvi s'adona que està a punt de casar-se amb una harpia, pensa en les conseqüències de viure amb algú que li espia els correus, que escriu emails en nom seu a altres dones, que li amaga pors i altres inseguretats a un mes del casament, i decideix acabar la relació.

2. La núvia li explica per què ha fet el que ha fet --per amor, és clar-- i li assegura que mai més no tornarà a dubtar d'ell, que l'estimarà i confiarà en ell, que viuran feliços i menjaran anissos, i ell decideix tirar endavant el casament (i ara són feliços i mengen anissos).

3. Cap de les dues anteriors (s'accepten propostes).

(La solució, d'aquí a unes hores... quan hagueu votat).

¿Com podem tirar endavant carregant tot el que hem viscut?

El company de pis i jo compartíem una pizza aquesta nit mentre parlàvem de relacions passades. La seva és una manera molt budista de tirar endavant: anywhere I'm not, doesn't exist. És difícil d'explicar en poques paraules en català, en anglès era concís i perfecte. La idea és gairebé el que fan la canalla quan són molt bebès, quan els cau l'osset (o quan la mare o el pare surten de l'habitació) els experts asseguren que el motiu pel qual el bebè plora és perquè l'osset, la mare i el pare han deixat d'existir. La part budista de tot això, tractant-se d'un adult que tira endavant fent que el passat no existeixi, és el que en castellà en dien desapego, i que en català no he trobat la manera de dir-ho amb la mateixa precisió. Matisaré: no és que per a ell les ex deixin d'existir, el passat és el que és i no podem canviar-lo, però la seva manera de superar-ho és deixant-ho en el lloc on s'ha acabat. No torna a contactar mai més amb elles, i si elles passat un temps li escriuen un e-mail per saber com està, ell no contesta. Crec que ho vaig explicar millor en un post anterior. Entenc la seva manera de fer, i en part l'envejo: jo sempre he tingut la sensació de carregar una motxilla que es va fent més i més pesada a mesura que em faig més i més gran. A dins hi ha tot el que he viscut: absolutament TOT.

Els records hi són, hi han de ser. Però, com diu el company de pis, només tenen sentit en el moment en què van ser el present. Arrossegar-los no té sentit.

...

No podem.

De vegades...

De vegades, només de vegades, trobo a faltar un petó als llavis, una mà sota la camisa, una mirada còmplice, una abraçada-arrambada... un T'ESTIMO.

De vegades, només de vegades, sento que no tornaré a viure un amor com els que he viscut, que m'ha passat el tren i l'he deixat escapar. Que mai més no veuré el mateix somriure en despertar-me cada matí la resta de la meva vida.

De vegades, només de vegades, em faig petita petita i el món es fa petit petit amb mi. I em sento sola.

Molt sola.

Però això és només de vegades.

Homosexualitat: ¿genètica o lliure elecció?

El meu company de pis està estudiant un màster en Drets Humans. Les nostres converses de passadís (és el lloc on ens reunim, encara no sé per què) acostumen a girar al voltant de temes relacionats amb minories, discriminació, política... Avui ha sortit el tema de l'homosexualitat. Ell defensa que és un fet genètic, recolzant el seu argument en centenars d'articles i recerques científiques (la majoria d'elles, evidentment, fetes als EUA), i assegurant que és el corrent que actualment està més acceptat al món sencer. L'argument de la genètica, des del meu punt de vista, legitima a la societat en el camí de la tolerància paternalista: "pobrets, són com són, no hi poden fer res". A més, justifica la despesa pública en recerca per tal de mirar de trobar el gen causant d'aquesta anomalia. D'altra banda, segons ell, l'argument genètic explica per què una persona gay se sent gay tot i no saber per què ho és. Ell ho compara amb ser ros, tenir els ulls verds o ser negre.

El meu argument, per més que vague, ho reconec, defensa la lliure elecció en un món on tothom ha(uria) de poder triar què vol i què no vol, on ningú no té el dret a analitzar-me si jo no vull ser analitzat. La lliure elecció, segons ell, està molt bé en un món utòpic on tothom t'accepta tal com ets, però no en el nostre món, on l'homosexualitat és perseguida i castigada encara en molts països (el seu per descomptat). La lliure elecció, vista per ell, no explica per què els seus amics gays li han dit, amb llàgrimes als ulls, "m'odio perquè sóc gay, ma mare ni em parla, mon pare no em vol veure més, no vull ser gay". Per a mi, és evident que la lliure elecció no explica aquestes reaccions, el que les explica és una societat homòfoba on algú que de sobte descobreix que li agraden les persones del seu mateix sexe se sent un pària, un apestat, i vol deixar de ser com és, de sentir el que sent. La lliure elecció, diu ell, és absurda en un país com Irak o Pakistan, on poden tallar-te el penis o fotre't a la garjola per ser gay: "¿per què voldria algú triar una vida així, si pots triar la seguretat d'una vida heterosexual?"

Crec que on xoquem ell i jo és en el fet que els meus arguments es basen en el simple fet del lliure arbitri, en la condició humana per excelència. Ell necessita una explicació per a tot. Jo no. Ell no entén per què una persona defensa fins a la mort si cal un sentiment, una creença, una tria. Ho entén en casos de posicionament polític: "sóc antifeixista, i trio ser-ho fins i tot en un país feixista on sé que potser m'empresonaran per defensar les meves idees" (parlàvem de la guerra civil espanyola), però no entén que algú pugui posar la seva vida per davant en qüestions no polítiques. Tampoc no ens posem d'acord en el fet que la tendència sexual pot ser senzillament una qüestió de gustos: igual com m'agrada el formatge però no les cols de Brusseles, poden agradar-me els homes, les dones o totes dues coses. Ell, d'això, en diu genètica. Jo no tinc tan clar que els gustos tinguin res a veure amb la genètica.

Llavors he tret la bisexualitat, i és clar, és un tema complicat. Els experts (permeteu-me que posi mil cometes a aquesta paraula) no s'acaben de posar d'acord: uns diuen que és genètic, d'altres defensen la teoria de la malaltia social, d'altres senzillament diuen que una persona bisexual és un homosexual que no accepta la seva condició (genètica). La meva opinió és que la bisexualitat (i especialment la controvèrsia al voltant d'aquest assumpte) és la prova que l'homosexualitat no és genètica.

Un dels seus arguments a favor de la genètica és que si és realment una tria, les ONGs i associacions en defensa dels drets dels homosexuals no tenen sentit. Però discrepo completament: ¿per què no hauria de tenir sentit defensar algú que no pot exercir el seu dret a triar lliurement? Un altre dels seus arguments es basa en la resposta física davant d'un estímul: ¿se t'accelera el pols quan veus algú del teu mateix sexe, o quan veus algú del sexe oposat? Però també discrepo amb això: vivim en un món tan reprimit que és possible enganyar-nos a nosaltres mateixos: nosaltres som el pitjor policia per a nosaltres mateixos.

Els estudis científics que aboguen per la genètica em semblen esbiaixats. Tots coneixem aquelles recerques de finals del 19 i principis del 20 que pretenien demostrar que els negres i les dones eren inferiors als homes blancs perquè els seus cervells eren més petits: l'experiment es basava en volum, no pas en capacitat, és a dir, com sempre, en quantitat i no en qualitat (és sempre una qüestió de mida amb els homes...). El problema amb la recerca és que un mateix conjunt de dades pot ser interpretat d'infinitat de maneres diferents segons des d'on te les miris, de manera que pots verificar o falsejar una teoria segons on posis l'accent de la teva recerca. I amb això cal anar amb molt de compte.

Concloent, no sé si cal explicar l'homosexualitat. Potser el que cal és invertir els diners que costa la recerca, en educació sexual a les escoles, per tal que els homes i dones del futur comencin a canviar el terme tolerància per respecte.

De dones i homes

La conversa al pis (London) segueix girant al voltant del que les dones i els homes fem i/o deixem de fer per tal d'agradar-nos, atreure'ns, caçar-nos... lligar, vaja. I avui m'he adonat, no sé si per a bé o per a mal, de la diferència d'edat entre nosaltres.

El novaiorquès m'ensenyava les fotos d'una noia de la seva classe: sexy, prima, guapa, "perfecta", segons ell. També poc intel·ligent, pel que sembla. La mena de noia que sap que pot tenir l'home que vulgui, i hi juga. La mena de noia que, com que ja té la partida guanyada sense necessitat d'obrir la boca (especialment, si la manté tancadeta), no necessita ser llesta, ni tan sols graciosa. Les seves tonteries faran riure al tonto de torn que la despulli amb la mirada. Mentre m'ensenyava la foto i em deia com n'és de sexy, guapa, etc., els ulls li sortien de les òrbites. Llavors, em deia: "però no és gaire llesta, per tant, em sembla que no m'interessa". I tres segons després, ulls fora de les òrbites un altre cop: "però mira-la, és... mmm... grrr... aaaahhhhh". A l'altra banda hi ha l'alemanya, qui defensa que el físic no té cap mena d'importància, ella vol un home intel·ligent. Però, dona, "¡cap importància!", tampoc no ens passem... que després et trobes el que et trobes... I jo, al mig, com el dijous: ha de ser intel·ligent i m'ha de fer riure (que, de fet, tractant-se de mi, va força lligat), però m'ha d'entrar pels ulls, encara que sigui una miqueta.

La segona part del debat d'avui pretenia ser una mena de comparació entre què fem les dones i què fan els homes per lligar. Ell, que no es considera un Don Juan, reconeix que la manera de controlar la situació és amb l'eloqüència: e-mails sarcàstics i amb força autocrítica, que girin entorn de la dona que el rep sense que sigui evident. Ella, bé, no n'ha parlat obertament (potser més pel que no deia que pel que deia), fa servir les seves armes (i déu n'hi do quin parell d'armes). I jo, com sempre, al mig: com que no sóc la tia més sexy del món ni la més intel·ligent, m'agrada una combinació d'ambdues coses.

Total, que després d'hores de parlar-ne, no n'hem tret l'entrellat, com és normal.

Coses rares

Avui he recordat, no sé per què, un nòvio que vaig tenir. De fet, siguem sincers, no he recordat al nòvio, sinó una cosa que va fer i que ara, mirant enrere, em sembla per a flipar: va brodar el seu nom en unes calces meves. Sí sí, com ho llegiu. A la part del darrere, concretament. Val a dir que en aquella època jo tenia un gran complex amb el meu cul (perquè, no ens enganyem, és gran). I suposo que va ser la seva manera de demostrar-me que, gran i tot, li agradava.

I és clar, d'aquí me n'he anat al col·lega que m'enviava missatges a altes hores de la matinada per dir-me, bàsicament, que pensava en mi mentre es masturbava. Raret també, perquè el noi tenia nòvia en aquell moment.

De salt en salt he recordat un noi amb qui el nostre primer cop no vaig poder cardar perquè el blau elèctric dels seus calçotets em va tallar el rollo moltíssim (ara em direu que la rareta sóc jo, però... uns calçotets blau elèctric la teva primera cita amb una noia, ¿què voleu que us digui?).

L'últim raret que recordo em va demanar, literalment, que li xupés com si no ho estés fent. oO

Everywhere I look

Londres és la ciutat de les noies espectaculars. Rosses altes com un campanar, amb unes cames perfectes, ulls blaus i cossos per caure de cul. També és la ciutat dels nois que no surten al carrer si no s'han mirat al mirall abans deu vegades: tots vesteixen "cool", duen perfum, es pentinen a consciència i calcen vambes modernes. Vaja, que uns i altres semblen acabats de sortir d'un anunci de CK o de HB. I entre tot aquest mostrari... una noia de 1,59, morena i amb corves poca cosa té a gratar... Les restes, potser, del que deixin les super models.
(Nota: ciutat no recomenada per a aquells amb insuficiències cardio-respiratòries i/o calentura permanent).

Atenció, pregunta:

¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?

S'accepten hipòtesis de tota mena.

(No és un acudit, ni una pregunta amb trampa).

London & Sex

No. No us feu il·lusions. Sé que el títol promet, però no és sobre mi que us parlaré avui. A Londres visc amb una noia alemanya de 23 anys i un novaiorquès de 27. Fa tan sols 2 setmanes que ens coneixem, però ja hem tingut algunes ocasions d'intercanviar impressions. Fa uns dies, ell entrava a l'apartament tot dient-nos: "Sou noies. ¿Puc fer-vos una pregunta de noies?" Volia consell. L'hi vam donar.  Després de 2 hores decidint què s'havia de posar l'endemà per anar a fer una cervesa amb una noia (amb passi de modelets inclòs), vam obrir les portes de la confiança.

Avui ha tornat a l'apartament a les 10 de la nit, amb un pet considerable, content perquè havia sortit amb una altra noia, una que, segons ell, juga en una lliga diferent (metàfora futbolística que jo traduïria més o menys dient que ell és a segona divisió mentre que ella és a primera). Després de 6 hores parlant de mil coses (entre elles la noia en qüestió), m'he adonat d'una cosa: els homes SÓN simples. M'ha agradat la sinceritat amb què el company de pis ens explicava les seves pors, els seus complexes, les seves anteriors relacions... i enmig de tot això entre tots tres anàvem configurant el perfil de les relacions entre els homes i les dones, mirant de treure'n l'entrellat, perquè, per més que som de cultures ben diferents, ens trobem amb els mateixos dubtes.

¿Per què les dones sempre en volem més? ¿Per què no ens conformem amb el que tenim? ¿Per què arriba un dia en què necessitem un canvi? ¿Per què (i aquesta pregunta se la feia ell en especial) un cop s'acaba la relació de sobte reapareixen les ex per preguntar què tal et va la vida?

Algunes de les reflexions que han sortit aquesta nit: Quan un home té assegurat l'àmbit emocional, la resta esdevé només físic (és a dir, qualsevol altra dona que passi pel seu davant tindrà tan sols un atractiu físic, sexual), mentre que quan a una dona li passa pel davant un home, tant és que la part emocional estigui assegurada, és molt probable que l'interès sigui més que físic. Quan una relació s'acaba, per a l'home s'ha acabat i punt; una tornada enrere és impossible, ja no som les mateixes persones, no té cap sentit mirar de mantenir ni tan sols la relació com a una pretesa "amistat". Hauríem de dir el que sentim i el que pensem per evitar malentesos, per evitar perdre l'ocasió de viure coses boniques: potser una parella que fa una cervesa en un bar estan pensant tots dos "ell/ella m'agrada", però si ell ho verbalitza, queda automàticament fora de joc. Quan una alineació està guanyant acabada la primera part del partit, l'entrenador mai no canviarà l'estratègia.

És tard, no estic tan eloqüent com ho he estat altres vegades, però espero que agafeu el sentit del que estic escrivint.