Les dones no som tan complicades

Hi ha vegades que una escolta una amiga parlar, i li fa l'efecte que se sent ella mateixa. ¿Us ha passat mai? Tinc dues amigues, a qui per motius de confidencialitat anomenaré A i B, que estan vivint situacions sentimentals similars (i val a dir que en certa manera similars a una que jo també he viscut... en reiterades ocasions). Aquesta és la situació: A i B coneixen algú, un home, bé, dos: un cadascuna. Aquests homes viuen en un altre lloc, lluny d'on A i B viuen. De tota manera, això no impedeix que A i B s'enamorin d'aquests homes. Tant A com B són solteres, des de fa temps. Els homes en qüestió, però, no ho són, però això tampoc no impedeix que A i B se n'enamorin. Tots dos homes tenen una relació des de fa temps. Segons ells diuen, mai no han estat infidels a les seves respectives dones. Quan A i B pregunten als respectius homes quina mena de relació tenen, en quina situació estan, tots dos contesten que de fet estan bé, les respectives relacions van bé, estimen la dona, i no es plantegen que la vida pugui ser diferent. Pocs dies després d'aquesta constatació, els respectius homes, sense que vingui a "cuento", confessen a A i B que, de fet, la relació no va tan bé com ells es pensaven. De fet, s'estan plantejant deixar la relació i tot.

Aturem-nos aquí un moment. Punt número 1: ¿per què aquests homes confessen a A i B, a qui fa relativament poc que coneixen, una intimitat tan important? Punt número 2: ¿per què la confessen precisament a A i B, sabent que A i B tenen sentiments envers ells? Punt número 3: ¿ha estat el fet de saber que A i B tenien sentiments envers ells el que ha fet que aquests homes es replantegessin les respectives relacions?

A partir d'aquest punt, les situacions es desenvolupen de maneres molt similars, i val a dir que les que jo he viscut també s'hi van desenvolupar dins els mateixos motlles: en el cas de A, després d'haver fet de confessora i amiga durant uns mesos de l'home del qual n'està perdudament enamorada, ell ha decidit donar una altra oportunitat a la relació que té amb la seva dona, i no ha tornat a posar-se en contacte amb A. En el cas de B, després de mantenir un contacte amb una proximitat in crescendo (emails, trucades, paraules cada cop més sinceres i compromeses...), l'home, qui ha decidit divorciar-se de la seva dona, li ha dit a B que no vol tenir res amb ella més enllà d'una amistat, perquè ara que torna a ser solter s'ha adonat que pot follar-se qualsevol dona que se li posi al davant. Bé, no li ha dit això literalment, però això és el que es desprèn de les seves paraules.

Totes dues històries acaben amb A i B aprenent una nova lliçó en la vida (o confirmant una lliçó que ja coneixien i que acostumen a oblidar amb facilitat): no et creguis tot el que un home et diu.

Ara em direu que el mateix s'aplica a les dones. Permeteu-me que ho desmenteixi. Tal com deia en Kundera a "La insostenible lleugeresa de l'ésser", els homes i les dones parlem idiomes diferents, i les relacions no seran duradores fins que no sincronitzem els nostres diccionaris. En el cas del qual parlem aquí, caldria fer saber als homes que quan les dones diem una cosa, és perquè la sentim així, és més, la diem perquè l'hem estat sentint així durant prou temps com per saber que és real i duradora, i és per això que ens atrevim a expressar-la. Si no, no la diem. Caldria que sabéssiu, també, que quan diem coses com "et trucaré/escriuré", ho diem perquè ho pensem fer, que no és una simple fórmula de cortesia, ni una frase buida per a acabar una conversa. Per tant, si un home ens diu "et trucaré/escriuré", esperem que ho faci. I quan no ho feu, no només ens fa mal, sinó que no acabem mai d'entendre per què no ho heu fet (i tendim a pensar que nosaltres hem fet malament alguna cosa). És més, quan ens dieu que ens estimeu, per exemple, mai no pensem a afegir un "en aquests moments", la qual cosa facilitaria molt els intercanvis de sentiments entre vosaltres i nosaltres. Perquè si una cosa he après en aquests 20 anys de vida sexo-sentimental activa, no només gràcies a les experiències pròpies sinó a les d'amics i amigues, és que quan els homes dieu "t'estimo" el que voleu dir és "t'estimo en aquest precís moment", és a dir, un ús (lingüísticament parlant) del present puntual, comparable a "menjo una poma (ara mateix)", mentre que quan nosaltres diem "t'estimo" és més aviat un ús habitual del verb, comparable a "menjo pomes (habitualment)".

Homes del món, escolteu bé: les dones no som tan complicades. El que volem és simple i obvi: tendresa. I sí, algunes, alguns cops, donarem sexe a canvi de tendresa, donarem maternitat a canvi de tendresa, donarem col·leguisme a canvi de tendresa... perquè les dones, des que el món és món, ens hem acostumat a donar-vos el que necessiteu en cada moment a canvi, tan sols, de tendresa, perquè això és el que necessitem. És clar que ens agrada follar, i tantes altres coses. Però mentre que no ens morim per manca de sexe, sí que ens morim (en certa manera) per manca de tendresa.

Fiqueu-vos-ho al cap:

1. Les dones som senzilles: tan sols volem tendresa.

2. Quan ens dieu "et trucaré/escriuré", esperem (literalment) que ho feu.

3. Quan us diem el que sentim, és perquè fa temps que ho venim sentint.

4. Quan ens dieu el que sentiu ens pensem que, com nosaltres, fa temps que ho sentiu i que és quelcom durador.