De dones i homes

La conversa al pis (London) segueix girant al voltant del que les dones i els homes fem i/o deixem de fer per tal d'agradar-nos, atreure'ns, caçar-nos... lligar, vaja. I avui m'he adonat, no sé si per a bé o per a mal, de la diferència d'edat entre nosaltres.

El novaiorquès m'ensenyava les fotos d'una noia de la seva classe: sexy, prima, guapa, "perfecta", segons ell. També poc intel·ligent, pel que sembla. La mena de noia que sap que pot tenir l'home que vulgui, i hi juga. La mena de noia que, com que ja té la partida guanyada sense necessitat d'obrir la boca (especialment, si la manté tancadeta), no necessita ser llesta, ni tan sols graciosa. Les seves tonteries faran riure al tonto de torn que la despulli amb la mirada. Mentre m'ensenyava la foto i em deia com n'és de sexy, guapa, etc., els ulls li sortien de les òrbites. Llavors, em deia: "però no és gaire llesta, per tant, em sembla que no m'interessa". I tres segons després, ulls fora de les òrbites un altre cop: "però mira-la, és... mmm... grrr... aaaahhhhh". A l'altra banda hi ha l'alemanya, qui defensa que el físic no té cap mena d'importància, ella vol un home intel·ligent. Però, dona, "¡cap importància!", tampoc no ens passem... que després et trobes el que et trobes... I jo, al mig, com el dijous: ha de ser intel·ligent i m'ha de fer riure (que, de fet, tractant-se de mi, va força lligat), però m'ha d'entrar pels ulls, encara que sigui una miqueta.

La segona part del debat d'avui pretenia ser una mena de comparació entre què fem les dones i què fan els homes per lligar. Ell, que no es considera un Don Juan, reconeix que la manera de controlar la situació és amb l'eloqüència: e-mails sarcàstics i amb força autocrítica, que girin entorn de la dona que el rep sense que sigui evident. Ella, bé, no n'ha parlat obertament (potser més pel que no deia que pel que deia), fa servir les seves armes (i déu n'hi do quin parell d'armes). I jo, com sempre, al mig: com que no sóc la tia més sexy del món ni la més intel·ligent, m'agrada una combinació d'ambdues coses.

Total, que després d'hores de parlar-ne, no n'hem tret l'entrellat, com és normal.

Coses rares

Avui he recordat, no sé per què, un nòvio que vaig tenir. De fet, siguem sincers, no he recordat al nòvio, sinó una cosa que va fer i que ara, mirant enrere, em sembla per a flipar: va brodar el seu nom en unes calces meves. Sí sí, com ho llegiu. A la part del darrere, concretament. Val a dir que en aquella època jo tenia un gran complex amb el meu cul (perquè, no ens enganyem, és gran). I suposo que va ser la seva manera de demostrar-me que, gran i tot, li agradava.

I és clar, d'aquí me n'he anat al col·lega que m'enviava missatges a altes hores de la matinada per dir-me, bàsicament, que pensava en mi mentre es masturbava. Raret també, perquè el noi tenia nòvia en aquell moment.

De salt en salt he recordat un noi amb qui el nostre primer cop no vaig poder cardar perquè el blau elèctric dels seus calçotets em va tallar el rollo moltíssim (ara em direu que la rareta sóc jo, però... uns calçotets blau elèctric la teva primera cita amb una noia, ¿què voleu que us digui?).

L'últim raret que recordo em va demanar, literalment, que li xupés com si no ho estés fent. oO

Everywhere I look

Londres és la ciutat de les noies espectaculars. Rosses altes com un campanar, amb unes cames perfectes, ulls blaus i cossos per caure de cul. També és la ciutat dels nois que no surten al carrer si no s'han mirat al mirall abans deu vegades: tots vesteixen "cool", duen perfum, es pentinen a consciència i calcen vambes modernes. Vaja, que uns i altres semblen acabats de sortir d'un anunci de CK o de HB. I entre tot aquest mostrari... una noia de 1,59, morena i amb corves poca cosa té a gratar... Les restes, potser, del que deixin les super models.
(Nota: ciutat no recomenada per a aquells amb insuficiències cardio-respiratòries i/o calentura permanent).

Atenció, pregunta:

¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?

S'accepten hipòtesis de tota mena.

(No és un acudit, ni una pregunta amb trampa).

London & Sex

No. No us feu il·lusions. Sé que el títol promet, però no és sobre mi que us parlaré avui. A Londres visc amb una noia alemanya de 23 anys i un novaiorquès de 27. Fa tan sols 2 setmanes que ens coneixem, però ja hem tingut algunes ocasions d'intercanviar impressions. Fa uns dies, ell entrava a l'apartament tot dient-nos: "Sou noies. ¿Puc fer-vos una pregunta de noies?" Volia consell. L'hi vam donar.  Després de 2 hores decidint què s'havia de posar l'endemà per anar a fer una cervesa amb una noia (amb passi de modelets inclòs), vam obrir les portes de la confiança.

Avui ha tornat a l'apartament a les 10 de la nit, amb un pet considerable, content perquè havia sortit amb una altra noia, una que, segons ell, juga en una lliga diferent (metàfora futbolística que jo traduïria més o menys dient que ell és a segona divisió mentre que ella és a primera). Després de 6 hores parlant de mil coses (entre elles la noia en qüestió), m'he adonat d'una cosa: els homes SÓN simples. M'ha agradat la sinceritat amb què el company de pis ens explicava les seves pors, els seus complexes, les seves anteriors relacions... i enmig de tot això entre tots tres anàvem configurant el perfil de les relacions entre els homes i les dones, mirant de treure'n l'entrellat, perquè, per més que som de cultures ben diferents, ens trobem amb els mateixos dubtes.

¿Per què les dones sempre en volem més? ¿Per què no ens conformem amb el que tenim? ¿Per què arriba un dia en què necessitem un canvi? ¿Per què (i aquesta pregunta se la feia ell en especial) un cop s'acaba la relació de sobte reapareixen les ex per preguntar què tal et va la vida?

Algunes de les reflexions que han sortit aquesta nit: Quan un home té assegurat l'àmbit emocional, la resta esdevé només físic (és a dir, qualsevol altra dona que passi pel seu davant tindrà tan sols un atractiu físic, sexual), mentre que quan a una dona li passa pel davant un home, tant és que la part emocional estigui assegurada, és molt probable que l'interès sigui més que físic. Quan una relació s'acaba, per a l'home s'ha acabat i punt; una tornada enrere és impossible, ja no som les mateixes persones, no té cap sentit mirar de mantenir ni tan sols la relació com a una pretesa "amistat". Hauríem de dir el que sentim i el que pensem per evitar malentesos, per evitar perdre l'ocasió de viure coses boniques: potser una parella que fa una cervesa en un bar estan pensant tots dos "ell/ella m'agrada", però si ell ho verbalitza, queda automàticament fora de joc. Quan una alineació està guanyant acabada la primera part del partit, l'entrenador mai no canviarà l'estratègia.

És tard, no estic tan eloqüent com ho he estat altres vegades, però espero que agafeu el sentit del que estic escrivint.