dissabte, 29 de setembre de 2012

Treure el fibló

Conec dues persones, un noi i una noia. Per tal de mantenir-ne l'anonimat (em consta que tots dos llegeixen aquest blog i no voldria posar-los en un compromís), en direm Pepet i Pepeta. La Pepeta i en Pepet són amics de fa uns mesos. A la Pepeta li agrada en Pepet, però ell no ho sap (Pepeta, espero que en Pepet no ho descobreixi llegint aquest post). No tinc ni idea de si a en Pepet li agrada la Pepeta (Pepet, tan de bo et tingués la confiança que li tinc a la Pepeta i t'ho pogués preguntar).

En Pepet té parella. Però com la gran majoria de la gent que conec (¿us heu posat tots d'acord, o què?), en Pepet no té gaire clar si la seva relació té gaire futur.

La Pepeta té por de dir-li a en Pepet, "Pepet, m'agrades". Fins i tot en el cas que la relació d'en Pepet tingui els dies comptats, la Pepeta no s'hi atreveix. Té por de perdre'l, de que ell li digui: "Ostres, em sap greu, tu a mi no", i no saber quina cara fer. Jo li dic: "Pepeta, ja vas sentir al Kilian Jornet l'altre dia a la tele: si vols una cosa has d'anar allà on és i agafar-la". Però la Pepeta no n'ha sabut mai, d'anar a agafar el que vol. "Si hem d'estar junts, ja ho estarem quan sigui el moment", em diu la Pepeta. ¿¡Com pot quedar-se quieta sense fer res!?

En Pepet m'explica que ha quedat amb aquesta, que ha quedat amb aquella... I jo me l'escolto i penso: "Pepeta, com no espavilis et passaran al davant". La Pepeta ho sap, que en Pepet queda amb aquesta i amb aquella, però diu que no li fa res, que si ha de ser, serà. I jo em mossego les ungles i penso: "Si fos jo, estaria patint en veure el tou de possibles contrincants que li surten a la Pepeta". En Pepet és un paio ben plantat i molt interessant, que em temo que tindrà un eixam voltant-lo de seguida que es quedi solter -si és que s'hi queda. La Pepeta això no ho veu (¿o no ho vol veure?).

¿Voleu què us digui el que en penso? Que la Pepeta, que porta un temps sense nòvio, del que té por no és de perdre'l, sinó tot el contrari: té por que ell li digui "Tu també m'agrades", i llavors no saber què fer-ne.

¿Què li diríeu a la Pepeta? ¿Què faríeu vosaltres en aquesta situació? ¿Treuríeu el fibló i el clavaríeu abans no l'hi clavi alguna altra vespa? ¿O us quedaríeu esperant a veure com es desenvolupa la situació? ¿Sou dels que creieu que les relacions cal coure-les a foc lent, o dels que quan veu el perill treu les urpes i marca el territori?

divendres, 21 de setembre de 2012

Pick me!

Despertar-se al matí i adonar-se, de cop -com si es tractés d'una revelació divina- que només n'ets una entre milions fa sentir... insignificant. No sé si és l'excés de te o la manca de carícies, el cas és que ara m'adono de com de difícil és que algú et vegi només a tu, quan el món és ple de dones. No és que m'hagi envaït el pessimisme, sinó més aviat el realisme: he vist la llum.

Diuen que som les dones qui triem. Jo no ho tinc tant clar. Quan arribem a una certa edat, tenim poc marge de maniobra: les opcions són o massa joves o massa grans. Amb els massa joves és complicat, perquè naveguen entre mosses de la seva mateixa generació que, no ens enganyem, acostumen a fer més goig que nosaltres (quedi clar que a una els pits encara no li cauen, i que tothom se sorprèn quan els dic l'edat cronològica que tinc). Però siguem realistes: les noies de 25 fan més goig que les de 36, les coses com són. I és clar, els massa joves les trien a elles (tret d'excepcions: ¿qui no té un amic de 25 que viu feliç amb una de 37? Però casos com aquest són faves comptades). Amb els massa grans hi ha possibilitats, però què voleu que us digui... venen amb massa manies de sèrie.

Anys enrere em creia capaç de menjar-me el món. Hauria fet el que fos perquè aquell home en qui m'havia fixat em veiés, que fos conscient de la meva existència i, encara més, que em considerés com una opció. Fins i tot hauria tret el fibló (com diu una amiga) si hagués vist que algú m'intentava passar al davant i fer-me ombra. Vaja, hauria actuat com una autèntica caçadora d'homes.

Però ja no. Ja me n'he cansat. M'han passat les ganes de saltar per fer-me veure.





Qui em vulgui ha sap on sóc.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Sexe, alcohol i decepcions

Fa uns dies que allotjo a casa 3 polonesos. Dos d'ells són vells coneguts (¿recordeu la meva nit boja a Anglaterra ara fa un any, quan vaig saltar d'un llit a un altre en qüestió de minuts? Doncs són aquests dos mateixos nois), l'altre venia amb ells. Han passat en cotxe per aquí, per acabar les vacances, i els he convidat a quedar-se a casa uns dies. Per a poder referir-me a ells tot respectant el seu dret a l'anonimat en direm S, J i B. S és aquell de qui vaig estar penjada tant de temps a Anglaterra, el "pollonès", que en deia (per motius que podeu deduir vosaltres mateixos). J és el nano de 24 (l'any passat 23) que va estar uns quants mesos tirant-me la canya, i B és el desconegut.

La primera nit va ser tot cordial, posar-nos al dia, explicar-me el viatge per Europa que han estat fent... I decidir com ens ho faríem per a dormir: només tinc el meu llit doble, i un d'individual. Finalment, decidim que S dorm amb mi, i J i B dormen a l'altra habitació, un al llit i l'altre a terra. S prova sense èxit de despertar el meu interès sexual. Com que no tinc cap mena d'intenció de cardar amb ell, li deixo ben clar que no.

L'endemà els porto a veure castells a Sant Fèlix. Al vespre, unes canyes al bar i cap a casa. I llavors comença el combat de galls. Us juro que mai no m'havia divertit tant observant 3 homes (hauria de dir nens) competint per a aconseguir la meva atenció: acudits, bromes, alguna carícia. Anem a dormir i S prova un altre cop de cardar amb mi, sense èxit.

Passa la nit i ens llevem amb un cel tapat que ens fa canviar de plans: per comptes d'anar a la platja, visitem Barcelona. Es passen el dia fent-me moixaines, algun petó, tot atencions, i de tant en tant -sobretot després d'escenes com un petó als morros de cadascun d'ells- van cantant: "I can feel it coming in the air TONIGHT", mirant-se com nens petits a qui llegeixo les intencions com si les duguessin escrites a la cara. Els segueixo el joc, és clar (vull saber fins on pot arribar l'estupidesa masculina). Em sento la dona més observada i envejada del món, abraçada de l'un, de l'altre, fotent-los mà de tant en tant... (Val a dir que estan tots tres molt però que molt bons). També he de dir que per Barcelona carregaven una garrafa de 5 litres de vi negre que es van anar fotent durant el dia (dada a recordar).

Però al vespre tot se'n va anar a prendre vent. Vam quedar amb dues poloneses amigues de S, que viuen a Barcelona. Les poloneses són normalment dones d'una bellesa que fa ràbia, i una d'elles ho era en extrem. Els 3 polonesos van perdre tot l'interès en mi i es van passar un munt d'hores flirtejant amb les poloneses, bevent cervesa i parlant polonès, la qual cosa em va fer avorrir com mai. Anem a ballar, J es posa a parlar amb un grup de noies catalanes, les dues poloneses decideixen marxar perquè estan cansades, i llavors els 3 polonesos, beguts i calents, recuperen l'interès en mi. Al bar on ballem m'ho passo bé explicant a les catalanes que els 3 polonesos s'estan a casa meva uns dies, i a la pregunta de "¿i no els cobres l'estada?" responc: "Em paguen en espècies", i quan pregunten amb quin, contesto (per riure una estona): "Amb tots tres". Farol al canto, que em fa divertir-me molt. Marxem. Al cotxe ronquen tots tres. En arribar a casa, J i B se'n van directes al llit, S i jo anem a dormir. S em busca, jo el rebutjo. Em segueix buscant, el segueixo rebutjant tot dient-li que no és just pels altres, que se suposava que havia de ser un partit a 4 bandes, que ho portaven pregonant tot el dia. Em diu: "Sí, però un a un". Aconsegueixo que entengui que li estic dient que no, i s'aparta.

Llavors és quan la cago del tot: serà la calor, serà que porten tot el dia posant-me a mil... el cas és que ja no puc més i cedeixo. I cardem.

Al matí anem a la platja: la idea no m'apassiona perquè les poloneses van dir que ens trobaríem allà. La idea d'ensenyar el meu cos al costat del de les dues poloneses m'esgarrifa, i allargo tan com puc l'esmorzar. Finalment, les poloneses no venen, i torno a ser la reina del mambo. Flirteig a la platja, que al principi està bé però aviat es fa avorrit perquè 3 tios d'entre 24 i 27 anys, quan estan junts, només parlen de polles, vagines, palles i pets. Segueixen bevent. En un moment donat, J em pregunta: "Des que tu i jo vam cardar l'any passat, ¿quantes nacionalitats diferents t'has follat?" Li dic, "cap més, tan sols un altre polonès, el tens assegut al costat i ha estat aquesta nit". Se'l queden mirant tots dos. J li pregunta a S: "¿Heu follat aquesta nit?" S diu: "Això sembla". J li diu: "No fotis que no te'n recordes". S diu: "No me'n recordo". I riuen tots tres. Al principi em penso que fa conya. Però alguna cosa em diu que no (¿serà potser el fet que el 99% de les vegades que he cardat amb S ha estat sempre molt begut, i em consta que en alguna ocasió l'endemà no recordava haver cardat amb mi? -dieu-me espavilada). Més tard li pregunto: "¿Feies broma?" "No, de debò, no me'n recordo de res".

Deixarem un moment els polonesos de banda per a fer la reflexió de torn. Nois del món que esteu llegint això: ¿per què coi voleu cardar si després no us n'heu de recordar? ¿Quin sentit té emborratxar-se fins a no saber ni què coi estàs fent -ni amb qui? I el que és encara més important, ¿de debò no us n'heu adonat encara que a una dona no li pots dir que no te'n recordes d'haver-te-la follat?

Sentint-me com una merda durant tot el dia, la nit em va caure tot al damunt i vaig explotar. Ells seguien bevent i ja no vaig poder més. Els vaig demanar que ho aturessin, especialment S, que estava en el límit que ja li conec en què si beu una gota més m'hauré de passar la nit netejant darrere seu. Però en comptes de parar de beure, ho segueix fent ja gairebé com si em desafiés. "¿Què t'importa a tu si S beu?", em pregunta B. I li disparo amb tota l'amargor que puc: "M'importa quan això suposa que l'endemà no recordarà que hem fet l'amor. ¿Teniu algun dels tres la més remota idea de com em fa sentir això?" I marxo -plorant, tot s'ha de dir, de ràbia- a la meva habitació, enviant-los a la merda mentre tanco la porta de cop.

Una estona després J decideix venir a parlar amb mi per a disculpar-se. J, no pas S, de qui mai no he sentit una disculpa, mai, per les vegades que li he fet d'infermera i de cangur quan anava tan begut que no s'aguantava dret, tan begut que si no hagués estat per mi hauria vomitat damunt d'algú. I llavors J m'obre els ulls amb un comentari ben sincer que em fa parlant-me d'ell, però que em fa veure amb quina mena de nens m'estic embolicant. Li pregunto, plorant, per què coi S ha d'estar sempre begut per a follar amb mi. I em contesta: "No sé, però et diré el que em passa a mi. Quan estic sobri, ets la meva amiga, però quan estic borratxo vaig tan calent que em follaria una vaca. Fins i tot m'ha passat de despertar-me, mirar la tia que tinc al costat, i dir-me a mi mateix: 'ostres, noi, t'has superat'". Val a dir que la comparació amb la vaca m'ofèn, i que la idea que potser amb mi algun d'ells s'ha despertat l'endemà i ha pensat "ostres, noi, t'has superat" em fa un mal indescriptible, però entenc per on va: follar amb un home begut comporta ser senzillament un recipient on descarregar.

La veritat és que aquesta experiència m'ha servit per a acabar-me de convèncer que els homes, com més lluny, millor. Si no fos perquè no sóc catòlica, em feia monja ara mateix.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Play it again, Sam

La llenguaddicta ha après moltes coses en els darrers anys. Una de les coses que més li ha costat aprendre, però, ha estat el controlar de qui s'enamorava, i amb quina intensitat. Sí, ja ho sé que ara em direu que un no pot controlar els sentiments, que quan t'enamores, t'enamores i punt. Permeteu-me que us porti la contrària (per ser original...).

Fins no fa gaire em pensava que l'enamorament era un estat en el qual hi caiem sense adonar-nos-en, i del qual no en podem sortir un cop hi hem caigut. Fals. Una molt bona part de l'enamorament el provoca la nostra imaginació, la fantasia, les ganes que les coses siguin de color de rosa: veiem de l'altra persona tan sols les coses que ens interessa veure'n. Les que no, les apartem. Si tenim en compte que a més una altra bona part de l'enamorament la provoca el fet que l'altra persona es ven, ens mostra tan sols aquelles parts que vol que veiem, ja tenim la recepta de l'enamorament.

¿No us heu trobat mai, després d'uns anys de relació, dient "allò que m'agradava de tu al principi, és el que més detesto ara"? Doncs el motiu és que quan estem enamorats ho pintem tot del color que ens interessa. Però quan ens cau la bena, les coses es veuen ben diferents.

Sí, l'enamorament, un cop entès i racionalitzat, és fàcil d'evitar. La meva fórmula ha estat, en les darreres setmanes, repetir-me (cada cop que em permetia fantasiejar amb l'home que em tenia "el cor robat") que tot era irreal, que n'era conscient, i que en cabat passaria pàgina i punt. I així ho he fet.

M'he enamorat d'un home casat, a qui per motius de confidencialitat direm... Yeti. I ara direu: "¿doncs què coi dius que has après?" Sí, m'he enamorat d'un home amb una relació més o menys estable, que fa 3 anys que dura. Un home a qui fa 10 anys que conec, i que des del primer dia que el vaig veure vaig pensar: "aquest és l'home amb qui em faré vella". Per una raó o per una altra, no hem coincidit mai estant solters alhora, i per tant, no s'ha donat mai l'ocasió de saber si ens farem vells l'un al costat de l'altre o no. ¿Oi que havia dit que no tornaria a embolicar-me amb homes casats? Doncs ho mantinc. Amb ell no hauria pogut ser, perquè el dia que em vaig atrevir (animada per unes quantes copes de cava) a dir-li que fa 10 anys que m'agrada, la seva resposta va ser: "trobo que ets una dona fantàstica, i sí, si la situació fos diferent... però estic amb ella i l'estimo molt. No sóc aquesta mena d'home".

¿Amb què es va quedar, la llenguaddicta, d'aquesta conversa? Efectivament, amb les paraules "si la situació fos diferent". Aquest condicional de l'inici de la frase se'm va ben clavar al cervellet, i al cor. ¿Per què és una dada rellevant? Perquè pocs dies després d'aquesta confessió per part meva, en Yeti em va confessar, sense que vingués a "cuento", que estava plantejant-se la seva relació. Que ja no era com abans, que feia anys que discutien per les mateixes coses, que ja no es reconeixien l'un a l'altre, que ja no sabia si tenia ganes de lluitar. Us podeu imaginar la meva reacció. Al meu cap aquell condicional de feia uns dies: ostres, la situació, doncs, potser seria diferent en breu. De seguida vaig preguntar-me per què m'ho deia precisament a mi, tot això, quan sap perfectament el que sento, quan feia pocs dies m'havia dit el que m'havia dit. "¿Està temptejant el terreny?", em vaig plantejar. Jo vaig haver d'aparcar els sentiments, i fer el que hauria fet amb qualsevol altre amic: escoltar-lo, i després dir-li que si realment l'estima, si creu que és la dona amb qui vol estar, que hi lluiti.

I ho ha fet. Fi de la història.

¿Què n'he après? ¿Què ha canviat? Fa cosa de mesos, una situació així (algunes de similars he viscut), m'hauria fet plorar fins a desgastar-me; preguntar-me per què sempre trien a les altres i no a mi; per què em posen la mel a la boca i després me la treuen... En fi, m'hauria preguntat què he fet malament. Aquest cop, el fet que l'hagi triat a ella no m'ha fet mal, i això ha estat possible tan sols perquè durant tot el temps he tingut present el fet que qualsevol fantasia que m'estava permetent, era això, una simple fantasia, i per primer cop he sabut separar fantasia de realitat sense que fes mal. Aquest cop he acceptat les coses tal com són. Sembla ser que no és l'home que em veurà envellir, l'home amb qui veuré créixer els nostres fills, l'home amb qui caminaré el que em queda de vida, l'home a qui li escriuré cançons i poemes. Ho accepto. Sense drames.

Qui sap, potser aquest és el principi d'una bonica amistat...

divendres, 13 de juliol de 2012

Tenir-me al pot

Ara fa uns dies que un dels meus lectors, no us diré quin, va fer un pas més i, a més de llegir-me i comentar-me, es va decidir a escriure'm un correu electrònic. No és el primer cop. En algunes ocasions anteriors, del contacte n'ha sorgit fins i tot una bonica amistat. En alguna altra ocasió, fins i tot han caigut alguns clauets. Fins ara aquestes gosadies per part dels meus lectors em resultaven excitants: tenir un "admirador secret" fa pujar la líbido, per què negar-ho. Però alguna cosa ha canviat: la llenguaddicta s'ha refredat. Sí, un parell d'emails ben elaborats i amb un toc de picardia em fan somriure, però anys de desil·lusions amb els homes (especialment els darrers 4 anys de desil·lusions amb els homes...) han fet que ja no sigui tan fàcil ficar-se'm al pot. ¿Serà que m'estic fent gran?

dilluns, 9 de juliol de 2012

Les dones no som tan complicades

Hi ha vegades que una escolta una amiga parlar, i li fa l'efecte que se sent ella mateixa. ¿Us ha passat mai? Tinc dues amigues, a qui per motius de confidencialitat anomenaré A i B, que estan vivint situacions sentimentals similars (i val a dir que en certa manera similars a una que jo també he viscut... en reiterades ocasions). Aquesta és la situació: A i B coneixen algú, un home, bé, dos: un cadascuna. Aquests homes viuen en un altre lloc, lluny d'on A i B viuen. De tota manera, això no impedeix que A i B s'enamorin d'aquests homes. Tant A com B són solteres, des de fa temps. Els homes en qüestió, però, no ho són, però això tampoc no impedeix que A i B se n'enamorin. Tots dos homes tenen una relació des de fa temps. Segons ells diuen, mai no han estat infidels a les seves respectives dones. Quan A i B pregunten als respectius homes quina mena de relació tenen, en quina situació estan, tots dos contesten que de fet estan bé, les respectives relacions van bé, estimen la dona, i no es plantegen que la vida pugui ser diferent. Pocs dies després d'aquesta constatació, els respectius homes, sense que vingui a "cuento", confessen a A i B que, de fet, la relació no va tan bé com ells es pensaven. De fet, s'estan plantejant deixar la relació i tot.

Aturem-nos aquí un moment. Punt número 1: ¿per què aquests homes confessen a A i B, a qui fa relativament poc que coneixen, una intimitat tan important? Punt número 2: ¿per què la confessen precisament a A i B, sabent que A i B tenen sentiments envers ells? Punt número 3: ¿ha estat el fet de saber que A i B tenien sentiments envers ells el que ha fet que aquests homes es replantegessin les respectives relacions?

A partir d'aquest punt, les situacions es desenvolupen de maneres molt similars, i val a dir que les que jo he viscut també s'hi van desenvolupar dins els mateixos motlles: en el cas de A, després d'haver fet de confessora i amiga durant uns mesos de l'home del qual n'està perdudament enamorada, ell ha decidit donar una altra oportunitat a la relació que té amb la seva dona, i no ha tornat a posar-se en contacte amb A. En el cas de B, després de mantenir un contacte amb una proximitat in crescendo (emails, trucades, paraules cada cop més sinceres i compromeses...), l'home, qui ha decidit divorciar-se de la seva dona, li ha dit a B que no vol tenir res amb ella més enllà d'una amistat, perquè ara que torna a ser solter s'ha adonat que pot follar-se qualsevol dona que se li posi al davant. Bé, no li ha dit això literalment, però això és el que es desprèn de les seves paraules.

Totes dues històries acaben amb A i B aprenent una nova lliçó en la vida (o confirmant una lliçó que ja coneixien i que acostumen a oblidar amb facilitat): no et creguis tot el que un home et diu.

Ara em direu que el mateix s'aplica a les dones. Permeteu-me que ho desmenteixi. Tal com deia en Kundera a "La insostenible lleugeresa de l'ésser", els homes i les dones parlem idiomes diferents, i les relacions no seran duradores fins que no sincronitzem els nostres diccionaris. En el cas del qual parlem aquí, caldria fer saber als homes que quan les dones diem una cosa, és perquè la sentim així, és més, la diem perquè l'hem estat sentint així durant prou temps com per saber que és real i duradora, i és per això que ens atrevim a expressar-la. Si no, no la diem. Caldria que sabéssiu, també, que quan diem coses com "et trucaré/escriuré", ho diem perquè ho pensem fer, que no és una simple fórmula de cortesia, ni una frase buida per a acabar una conversa. Per tant, si un home ens diu "et trucaré/escriuré", esperem que ho faci. I quan no ho feu, no només ens fa mal, sinó que no acabem mai d'entendre per què no ho heu fet (i tendim a pensar que nosaltres hem fet malament alguna cosa). És més, quan ens dieu que ens estimeu, per exemple, mai no pensem a afegir un "en aquests moments", la qual cosa facilitaria molt els intercanvis de sentiments entre vosaltres i nosaltres. Perquè si una cosa he après en aquests 20 anys de vida sexo-sentimental activa, no només gràcies a les experiències pròpies sinó a les d'amics i amigues, és que quan els homes dieu "t'estimo" el que voleu dir és "t'estimo en aquest precís moment", és a dir, un ús (lingüísticament parlant) del present puntual, comparable a "menjo una poma (ara mateix)", mentre que quan nosaltres diem "t'estimo" és més aviat un ús habitual del verb, comparable a "menjo pomes (habitualment)".

Homes del món, escolteu bé: les dones no som tan complicades. El que volem és simple i obvi: tendresa. I sí, algunes, alguns cops, donarem sexe a canvi de tendresa, donarem maternitat a canvi de tendresa, donarem col·leguisme a canvi de tendresa... perquè les dones, des que el món és món, ens hem acostumat a donar-vos el que necessiteu en cada moment a canvi, tan sols, de tendresa, perquè això és el que necessitem. És clar que ens agrada follar, i tantes altres coses. Però mentre que no ens morim per manca de sexe, sí que ens morim (en certa manera) per manca de tendresa.

Fiqueu-vos-ho al cap:

1. Les dones som senzilles: tan sols volem tendresa.
2. Quan ens dieu "et trucaré/escriuré", esperem (literalment) que ho feu.
3. Quan us diem el que sentim, és perquè fa temps que ho venim sentint.
4. Quan ens dieu el que sentiu ens pensem que, com nosaltres, fa temps que ho sentiu i que és quelcom durador.

diumenge, 27 de maig de 2012

S'obre la veda

I ja està. Ahir vaig fer 36 anys, i tal com havia dit, obro la veda. Però el cert és que ara mateix no sento ganes (ni li veig gaire el sentit) de tenir parella. Potser perquè porto massa temps sense una relació "estable", potser és perquè ara mateix estic molt bé sola... Tinc ganes de fer molt la meva, vès. Sí que és cert que en moments de tristor extrema (com quan fa una setmana ens va deixar algú a qui estimava moltíssim) trobo a faltar uns braços que em donin l'escalfor i l'aixoplug que tota sola no em puc donar. També és cert que en moments d'alegria extrema (com quan em van concedir la beca de doctorat) trobo a faltar arribar a casa i trobar amb qui compartir-ho. Els amics estan per a això, és clar, però als amics no els pots trucar a les 3 de la matinada quan t'ofegues de tant de plorar...

Una amiga sempre em deia: "els homes són bons per a obrir pots, matar bitxos i baixar-te les olles que has guardat al darrer prestatge"... Jo tinc uns bíceps considerables (de tant obrir-me soleta els pots), i crec que els braços se m'han allargat (a còpia de baixar olles dels prestatges més alts). Pel que fa als bitxos, ara mateix són tota la companyia que tinc a casa (com que no els mato, aquí vivim tots, en germanor i harmonia). I bé, cal dir que els homes també t'escalfen els peus al llit, i aguanten el paraigua quan plou, i t'arramben i et miren que et desfàs... Això sí que ho trobo a faltar. Però per més que ho trobo a faltar, em fa com mandra, no sé, haver de fer tot el procés de conèixer algú, que algú em conegui, etc. ¿No podria ser, el meu príncep blau-mitja taronja-home de la meva vida... algú a qui ja conec, i ens estalviem l'haver-nos de vendre l'un a l'altre? I vès, els que podrien ser el meu "home ideal" ja els conec, però també són l'home ideal d'una altra que ha arribat abans que jo...

A classe d'euskera fèiem l'altre dia un exercici oral per a trobar "el company de pis ideal". Es tractava de fer preguntes sobre aspectes que cadascú trobava imprescindibles per tal de trobar amb qui de la classe podríem compartir pis. Això em va fer pensar...

El meu company de vida ideal: ha de ser independent i autosuficient, li ha d'agradar viatjar i conèixer altres cultures, ha de ser respectuós amb el medi ambient (si és vegetarià o vegà, ja és l'hòstia), ha de ser sensible però sense semblar gay, ha de parlar vàries llengües, ha d'estimar l'art i la literatura, no l'ha d'espantar el compromís, ha de saber besar com cal...

D'això... sola no s'està tan malament, no?

diumenge, 29 d’abril de 2012

Abstinència

Com alguns dels meus lectors saben, estic passant per un període d'abstinència autoimposat: a la meva carta als Reis vaig escriure que volia passar cinc mesos sense rollos emocionals ni sexuals. I, per descomptat, sense moure un dit per ningú: qui vulgui alguna cosa, que em busqui.

En aquests cinc mesos he viscut algunes situacions en les quals, un temps abans, hauria acabat ficant-me al llit amb les persones amb qui he viscut aquestes situacions. Però he estat fidel al meu propòsit d'any nou, i me n'he estat de llançar la primera pedra.

Estic a un mes d'acabar el període d'abstinència, en plena primavera i bullint-me la sang com mai. Però aquí segueixo, ferma en la meva decisió.

Ara que, ben mirat, quan acabi el celibat, ja veurem si no hauré fet tard al banquet...