dimarts, 3 de novembre de 2009

Homosexualitat: ¿genètica o lliure elecció?

El meu company de pis està estudiant un màster en Drets Humans. Les nostres converses de passadís (és el lloc on ens reunim, encara no sé per què) acostumen a girar al voltant de temes relacionats amb minories, discriminació, política... Avui ha sortit el tema de l'homosexualitat. Ell defensa que és un fet genètic, recolzant el seu argument en centenars d'articles i recerques científiques (la majoria d'elles, evidentment, fetes als EUA), i assegurant que és el corrent que actualment està més acceptat al món sencer. L'argument de la genètica, des del meu punt de vista, legitima a la societat en el camí de la tolerància paternalista: "pobrets, són com són, no hi poden fer res". A més, justifica la despesa pública en recerca per tal de mirar de trobar el gen causant d'aquesta anomalia. D'altra banda, segons ell, l'argument genètic explica per què una persona gay se sent gay tot i no saber per què ho és. Ell ho compara amb ser ros, tenir els ulls verds o ser negre.

El meu argument, per més que vague, ho reconec, defensa la lliure elecció en un món on tothom ha(uria) de poder triar què vol i què no vol, on ningú no té el dret a analitzar-me si jo no vull ser analitzat. La lliure elecció, segons ell, està molt bé en un món utòpic on tothom t'accepta tal com ets, però no en el nostre món, on l'homosexualitat és perseguida i castigada encara en molts països (el seu per descomptat). La lliure elecció, vista per ell, no explica per què els seus amics gays li han dit, amb llàgrimes als ulls, "m'odio perquè sóc gay, ma mare ni em parla, mon pare no em vol veure més, no vull ser gay". Per a mi, és evident que la lliure elecció no explica aquestes reaccions, el que les explica és una societat homòfoba on algú que de sobte descobreix que li agraden les persones del seu mateix sexe se sent un pària, un apestat, i vol deixar de ser com és, de sentir el que sent. La lliure elecció, diu ell, és absurda en un país com Irak o Pakistan, on poden tallar-te el penis o fotre't a la garjola per ser gay: "¿per què voldria algú triar una vida així, si pots triar la seguretat d'una vida heterosexual?"

Crec que on xoquem ell i jo és en el fet que els meus arguments es basen en el simple fet del lliure arbitri, en la condició humana per excelència. Ell necessita una explicació per a tot. Jo no. Ell no entén per què una persona defensa fins a la mort si cal un sentiment, una creença, una tria. Ho entén en casos de posicionament polític: "sóc antifeixista, i trio ser-ho fins i tot en un país feixista on sé que potser m'empresonaran per defensar les meves idees" (parlàvem de la guerra civil espanyola), però no entén que algú pugui posar la seva vida per davant en qüestions no polítiques. Tampoc no ens posem d'acord en el fet que la tendència sexual pot ser senzillament una qüestió de gustos: igual com m'agrada el formatge però no les cols de Brusseles, poden agradar-me els homes, les dones o totes dues coses. Ell, d'això, en diu genètica. Jo no tinc tan clar que els gustos tinguin res a veure amb la genètica.

Llavors he tret la bisexualitat, i és clar, és un tema complicat. Els experts (permeteu-me que posi mil cometes a aquesta paraula) no s'acaben de posar d'acord: uns diuen que és genètic, d'altres defensen la teoria de la malaltia social, d'altres senzillament diuen que una persona bisexual és un homosexual que no accepta la seva condició (genètica). La meva opinió és que la bisexualitat (i especialment la controvèrsia al voltant d'aquest assumpte) és la prova que l'homosexualitat no és genètica.

Un dels seus arguments a favor de la genètica és que si és realment una tria, les ONGs i associacions en defensa dels drets dels homosexuals no tenen sentit. Però discrepo completament: ¿per què no hauria de tenir sentit defensar algú que no pot exercir el seu dret a triar lliurement? Un altre dels seus arguments es basa en la resposta física davant d'un estímul: ¿se t'accelera el pols quan veus algú del teu mateix sexe, o quan veus algú del sexe oposat? Però també discrepo amb això: vivim en un món tan reprimit que és possible enganyar-nos a nosaltres mateixos: nosaltres som el pitjor policia per a nosaltres mateixos.

Els estudis científics que aboguen per la genètica em semblen esbiaixats. Tots coneixem aquelles recerques de finals del 19 i principis del 20 que pretenien demostrar que els negres i les dones eren inferiors als homes blancs perquè els seus cervells eren més petits: l'experiment es basava en volum, no pas en capacitat, és a dir, com sempre, en quantitat i no en qualitat (és sempre una qüestió de mida amb els homes...). El problema amb la recerca és que un mateix conjunt de dades pot ser interpretat d'infinitat de maneres diferents segons des d'on te les miris, de manera que pots verificar o falsejar una teoria segons on posis l'accent de la teva recerca. I amb això cal anar amb molt de compte.

Concloent, no sé si cal explicar l'homosexualitat. Potser el que cal és invertir els diners que costa la recerca, en educació sexual a les escoles, per tal que els homes i dones del futur comencin a canviar el terme tolerància per respecte.

31 comentaris:

David ha dit...

Aquest és un d'aquells temes complicadets... Està bé que hi reflexionem com a exercici intel·lectual o, si més no, per ajudar-nos, com a col·lectiu social, a prendre consciència de la diversitat humana, però no crec que hi guanyarem gaire més. És un d'aquells temes que toquen àmbits tan diversos com la moral, la psicologia, la genètica... i allà es queda, arraconat en postures sovint inflexibles, tendencioses i, al cap i a la fi, molt allunyades de la forma com ho viuen tots aquells que no s'identifiquen amb l'estereotip heterosexual.

Jo sóc gay i no sé dir-te per què ho sóc. Ho he sabut des de sempre i no sabria ser d'una altra manera. No ha estat una elecció ni tampoc una obligació. Jo em sento en consonància amb la mare naturalesa quan estic amb un noi, quan m'hi sento atret, quan hi visc en parella... Per mi, ser gay és tan natural com sentir la força de la gravetat, i amb això, francament, en tinc prou. De vegades penso que si al món tan sols hi hagués un 10% de persones amb els ulls blaus, potser avui dia ens faríem les mateixes preguntes que fem sobre l'homosexualiat... Jo ja no em plantejo aquest tema com una qüestió que hagi de tenir forçosament una resposta, la veritat... Em sembla que compliquem una cosa que realment és molt simple. De fet, potser l'error és considerar l'homosexualiat com a més marcada i la heterosexualitat com a menys marcada. Ens han ensenyat que la sexualitat se centra en dos extrems oposats i ho assumim com un dogma, però no té perquè ser així. És cert que la reproducció de qualsevol espècie necessita un element masculí i un altre de femení, però les relacions no es justifiquen per la necessitats reproductives sinó que es basen en emocions molt complexes...

Tot i així, quan era més jove i aquest era realment el meu tema del dia --de cada dia!--, tenia una teoria. Creia que podia haver-hi una relació directa entre l'homosexualitat i el fet d'haver crescut en un entorn familiar violent. Em refereixo a violència domèstica. Havia pensat que potser el noi que ha de presenciar com el seu pare (o company sentimental, és igual) agredeix la seva mare, desenvolupa un lligam i una empatia per la mare que no desenvolupa pel pare. El rol de mascle de la parella no li va, li és aliè, no s'hi identifica. Vaja, un complex d'Èdip mal resolt. Parlo d'un noi però el mateix val per a una noia. Vaig deduir això arrel de la meva experiència personal i també de la d'altres persones que vaig conèixer, però aquesta teoria no m'agrada gaire. No l'he descartada mai com a possible en alguns casos però prefereixo pensar que la raó deu ser una altra. El meu xicot, per exemple, ha sortit d'un entorn familiar força equilibrat... Quan li he preguntat per què creia que era homosexual m'ha contestat "perquè està de moda i també perquè era l'única manera de lligar-te!" :-D hehehe!

(continua)

David ha dit...

(continuació)

Jo sóc així perquè la natura em va fer així, i no crec que la meva sexualitat respongui a cap necessitat de la natura o de l'espècie. Es tracta simplement d'una variació més. No sé si hi ha un gen responsable de la meva orientació sexual; possiblement sí, i com a plantejament ontològic em sembla interessant fer-lo. Em sembla lògic que ens ho preguntem de la mateixa manera que ens qüestionem sobre les lleis que regulen el moviment dels astres, però crec que és del tot incorrecte que aquesta pregunta es formuli amb ànims de legitimar les diferents formes de viure l'amor i la sexualitat. Per què ens cal un culpable si no hi ha cap crim??

Em descuidava la hipòtesi de la lliure elecció... Jo no hi crec, directament. Estic d'acord amb el teu company: és utòpic. Les persones no deixem de ser animals, màquines bioquímiques, i hi ha coses que podem triar però la sexualitat no crec que en sigui una. Ho trobo un raonament natural en una persona bisexual, ja que, en un món ple de tòpics dualistes, el fet que un bisexual es pugui enamorar de persones més enllà del seu sexe pot dur-lo a pensar que tots podem triar lliurement si no fóssim tots uns reprimits. A més a més, la bisexualitat, des d'aquest punt de vista, és molt bonica! Però jo no em podria enamorar d'una noia per molt que m'hi predisposés. Puc trobar que una noia és preciosa i que m'encanta com a persona, però el meu pols no s'accelera gens, i no perquè estigui reprimit, com dius tu! De fet, bé que ho vaig intentar quan era més jove! Jo vaig tenir novietes però... ai las!... La nostra relació atemptava contra la meva natura. :-)

Lletraferit ha dit...

Jo el que encara no se es per que heu discutit! :D

Pel que entenc, ell parlava de genetica i tu parlaves de drets individuals; ell parlava de ciencia i tu parlaves de legislacio/antropologia (de passada, si acceptes que l'homosexualitat te a veure amb el lliure albir i no la genetica, alehsores potser tindries problemes pel fet que tambe els animals mostren conductes homosexuals i, pel general, no se'ls reconeix lliure albir en el sentit filosofic. Ara, jo personalment si que els hi reconec perque no soc un psico-transcendentalista).

La nocio de lliure albir desapareix efectivament alla on existeix un coneixement cientific comparativament exhaustiu dels fenomens, pero obviament mai no arribem a tenir un coneixement cientific exhaustiu de tots els fenomens. Es el joc de les asseguradores (o la religio): t'asseguren contra la malaltia X mentre hi existeix incertesa (mentre no hi ha manera de saber del cert si pots patir-la), pero un cop la tecnica permet detectar-la, si t'hi troben predisposicio, t'apujaran el preu de l'asseguranca (o directament te la negaran -"preexisting condition"-). Amb el coneixement/ciencia passa el mateix: mentre no tens dades que et permetin decantar-te per una hipotesi, totes son igual de valides i es una decisio personal (i.e. lliure albir) apostar-ne per una o una altra. Per aixo, es la incertesa on hi ha llibertat, no a la ciencia (que no es relativa, sino metodica i exacta). La ciencia et permet evitar decisions erronies i pendre'n de provadament correctes, pero no et permet prendre decisions sobre les quals no tens dades empiriques, i d'aquestes ni hi ha moltes (per no dir que son la grandissima majoria): fins i tot si els teus gens son homo, hetero o bisexuals, de vegades no saps si el que tens al davant es una dona, home o ambdues coses! :-D De que et serveixen els gens aleshores? En aquest cas no estan determinant res de res, i hauras de fer servir el teu lliure albir per determinar si ataques o no ataques. Per aixo la incertesa es interessant i els experiments, perillosos :-)

D'altra banda, el teu amic tenia la postura facil (mai millor dit) en el sentit que sempre trobaras algun gen que determini algun aspecte de qualsevol comportament huma. Ara, aquesta afirmacio, en si mateixa, aixi com la conclusio derivada que "la homosexualitat es innata", NO es menys vaga que el teu argument, es com dir que l'habilitat d'aprendre es innata. Obviament, si, pero fixa't nomes en la variabilitat dels graus d'aprenentatge i en com d'important es alhora el que aprens o deixes d'aprendre, per adonar-te de com pot arribar a modificar-se la facultat original. De fet, la facultat en si mateixa no determina gaire, es la informacio que li dones el que li dona forma. Be podria ser que tinguessim "predisposicio" sexual, pero que aquesta es pogues manifestar de manera variable en funcio de moltes variables de l'entorn.

Si ens posem "genetics", aixo passa amb e.g. els peixos: la temperatura ambiental en determina el sexe, si no m'equivoco.

Per tant, jo al teu amic li diria que, obviament, la genetica hi influeix, pero que alhora, mes que probablement, l'ambient en sigui tambe determinant, perque la genetica de fet son nomes les instruccions perque els essers vius interactuin amb l'ambient. La dicotomia natura vs. ambient no s'ha aguantat mai, la natura es un subconjunt de l'ambient!

llenguaddicta ha dit...

David, mil gràcies per la teva resposta. És interessant veure què en pensa (o què sent) algú a qui el títol del meu post afecta directament. El cert és que a mesura que vaig rebent respostes (la major part d'elles via e-mail) d'amics a qui he fet la pregunta, em convenço que el company de pis té raó, però no l'hi dono la raó al 100%. Com diu el Lletraferit, l'ambient bé hi ha de tenir alguna cosa a veure. La genètica ens codifica, però és l'ambient qui ens descodifica, ¿no? I si això és pertinent parlant de malalties com el càncer, l'Alzheimer o l'esquizofrènia; si és pertinent parlant del color dels ulls, de la pell o del cabell; si ho és parlant d'extroversió, introversió, conductes suïcides, o optimisme compulsiu, ho ha de ser també per a la tendència sexual.

El meu problema més gran a l'hora de mantenir discussions d'aquesta mena amb el company de pis és la llengua, obviously. No és que els meus arguments siguin del tot vagues, és que no trobo la manera de fer-me entendre en anglès, especialment quan el meu interlocutor té l'anglès com a llengua primera (i única).

Albert ha dit...

Com a científic 100% no crec que calgui dir què en penso oi?
Ara, sí que m'ha ofès una mica que em comparis els estudis actuals (sigui als Estatus Units o a la China) als fets fa 100 any. Ho trobo totalment fora de lloc, a menys que pateixis un lleuger estat de misandria, confonent-ho amb defensa de les injusticies socials.

llenguaddicta ha dit...

Els estudis actuals, Albert, poden ser tan fraudulents i tendenciosos com els de fa 100 anys (que haguem guanyat en precisió i tecnologia no implica que haguem millorat en humilitat i sinceritat). No és misàndria, és misantropia, o desconfiança general en el gènere humà (quan es tracta de donar xifres que pretenen ser portadores de la veritat absoluta). Em declaro escèptica, jo, que sóc del ram de la ciència igual que tu (des d'un altre lloc del prisma científic).

Albert ha dit...

Si aquest prisma inclou les ciències polítiques, les ciències socials i/o les ciències de la comunicació em sembla que estem en prismes diferents, amb tots els respectes.

llenguaddicta ha dit...

Sembla mentida que em segueixis... Aquest prisma inclou la neurociència, que és el meu camp d'estudi en aquests moment. En certa manera, no estem tan lluny l'un de l'altra... però la discussió era si l'homosexualitat és genètica o no, ¿oi? Segueixo pensant que no ho és, o que al menys, no és únicament genètica. Hi ha d'haver altres factors.

Albert ha dit...

Clar que hi ha altres factors, com per exemple l'entorn en el que es viu... per això no hi ha homosexuals a l'Iran oi? ;)

Lletraferit ha dit...

"""Clar que hi ha altres factors, com per exemple l'entorn en el que es viu... per això no hi ha homosexuals a l'Iran oi? ;)"""

Albert, amb tots els respectes, fer una gracieta per intentar negar la influència dels estímuls externs sobre el comportament humà denota un cientifisme de becari que espanta (i de passada, pel mateix estaries negant la possibilitat d'aprenentatge).

Pots observar fàcilment la importància dels factors ambientals en la sexualitat fixant-te en com acaben els cures en intentar reprimir-se (i.e. amb uns índexos d'homosexualitat i pederàstia molt per sobre de la mitjana). Si tot fos genètica, hi hauríem de trobar una incidència semblant a la de la resta de la població.

Pretendre reduir un comportament tan complex com el sexual al nostre coneixement actual de la genètica no només seria un error, sinó que està totalment injustificat.

Et caldria postular gens per a la zoofília i per a totes les formes documentades de fetitxisme, i t'asseguro que no hi ha tants gens :-D És molt còmode dir que ens agraden els homes/dones perquè els gens ho diuen, però més enllà d'aquesta trivialitat (que de fet té a veure més amb el sexe que no pas amb l'orientació sexual), com s'explica que a mi m'agradin e.g. les noies amb ulleres? Postulareu un gen també per això, à la Chomsky?

És altament implausible.

També tindries problemes per explicar el "pool" genètic de l'Atenes clàssica, on l'homosexualitat i la pederàstia eren habituals i força prestigioses. Que potser els atenencs eren genèticament diferents de la resta de grecs?

Molt probablement, sense la forta influència cristiana a què ens veiem sotmesos durant tota la nostra vida, la idea d'orientacions sexuals diferenciades ni tan sols se'ns passaria pel cap.

Per poder aillar la contribució dels gens, caldria estudiar-los en persones totalment lliures d'influències socials quant a la seva sexualitat. Però òbviament, atès que la sexualitat és sempre un dels pilars de la societat, és impossible reunir un grup de control sense influència ambiental que d'aquesta manera permeti identificar contrastivament l'efecte de l'herència.

No dubto que els gens n'explicaran molt, però no dubto tampoc que no ho podran explicar tot.

Eulalia ha dit...

¿Em permeteu que hi fiqui cullerada?
No soc científica ni res de res, però he llegit molt i he viscut molt i pel que he entes de toto aixó es que tots tenim una part femenina i una de masculina. Que domini la una per damunt de l'altre diuen que es degut a una major cuantitat de certes hormones.
Com a animals que som buscarem amb qui reproduirnos, però si la hormona dominant fa que ens sentim atrets per una persona del nostre mateix sexe llavors no hi ha reproducciò que valgui.
Vist aixi, qui tingui majoría d'hormones del sexe que li correspon, será hetero, qui tingui majoría del sexe contrari será homo i qui les tingui equilibrades será bi.
O potser no.

llenguaddicta ha dit...

Albert... amb l'església has anat a topar. El Lletraferit ha desqualificat el teu últim comentari amb arguments prou contundents. Els gens hi són, fins aquí d'acord, però no hi són per a TOT, i no es desenvolupen sempre, ¿oi?

Eulàlia, no sé si és qüestió d'hormones o no: si això fos així, una dona extrahormonada amb testosterona (d'aquelles que fan halterofília) seria lesbiana perquè té més hormones masculines, i un home afeminat hauria de ser gay perquè té moltes hormones femenines (la prova que no és així és que el meu veí és molt afeminat però li agraden només les dones, i només algunes dones, perquè que t'agradin les dones no vol dir que t'agradin TOTES, siguis home o dona, i que t'agradin els homes no vol dir que t'agradin TOTS, siguis home o dona). Volia fer èmfasi en això últim perquè la reacció automàtica quan un home hetero coneix un home gay (al gimnàs, per exemple) és la de tapar-se, fer broma, sentir-se agredit perquè hi ha un gay al voltant, però com diu un dels meus amics gays: "que sigui gay no fa que m'agradin els panxuts calbs amb bigoti" (que són els que s'acostumen a tapar, fer broma, etc.).

Crec que la qüestió és més simple que tot això, i el David ho definia molt bé quan deia que se sent en consonància amb la natura quan és amb un home. No cal donar-li moltes més voltes, crec jo...

(Lletraferit, gràcies per la floreta: "com s'explica que a mi m'agradin e.g. les noies amb ulleres?"; potser no era per a mi, però en aquestes terres de repressió sexual qualsevol compliment me'l prenc com una cosa moooolt personal). ;)

David ha dit...

Oh, que sensible que estàs, no? A veure si t'acabaràs fent mal... :-)

Jo només voldria ressaltar que, si bé hem de descartar expressions del tipus "opció sexual", perquè ni el teu sexe ni el de les persones que t'atrauen són opció teva (ja veus que descarto decididament la teva proposta de la lliure elecció, hehehe!), no hauríem de ser tan durs o escèptics pel que fa la possibilitat de ser l'orientació sexual una qüestió genètica, bioquímica, etc. Em sembla que quan discutim temes com aquest, acabem sempre defensant les teories que empíricament ens sembles més adequades o, el que és pitjor, les que ens agraden més o ens semblen més correctes, amb el punt de subjectivitat i moralitat que aquestes actituds comporten. De fet, i també per això, tampoc no crec que siguem nosaltres les persones més aptes per raonar qualsevol d'aquestes possibilitats perquè estem deliberant sobre suposicions. Hi ha àrees de la ciència que són bons punts de partida per estudiar-ho, com algunes branques de la psicologia, de la medicina, de la biologia... fins i tot l'antropologia. Aquestes sí que tenen eines per arribar a alguna conclusió, però nosaltres no. Per altra banda, recordar que antigament també es discutia sobre la natura i el lloc on s'allotjava l'ànima: si era a la sang, al cor, al fetge, al alè, al cervell... Els gens no n'eren una opció perquè aleshores encara no havien estat descoberts, perquè si no més d'un s'hauria decantat per aquesta justificació. Potser no se sabrà mai per què uns són heterosexuals i altres no, o potser sí, però torno a dir que el que no pot ser és que busquem aquestes respostes amb l'objectiu d'excusar o condemnar l'homosexualitat. I per cert, llenguaddicta, si em permets filar una mica prim, jo crec que més que demanar respecte (en comptes de "tolerància") per totes les formes de viure l'amor i la sexualitat, hauríem de demanar naturalitat. Jo no vull ni que em tolerin malgrat el que pensin ni que em respectin malgrat em tinguin fàstic: vull que em vegin com una persona normal que viu la vida d'acord amb el que m'és natural. No fa tant, els esquerrans també eren molt mal vistos! Hi havia "estudis" que deien que els esquerrans tenien més tendència a tenir mal alè, que vivien menys, que no sé què... i ara ni tan sols ens hi fixem. I això per no parlar del canvi de mentalitat pel que fa el color de la pell! Jo demano el mateix per als homosexuals: la majoria de nosaltres no tenim dubtes que sempre ho hem estat, fins i tot quan això ens torturava, de la mateixa manera que altres sempre han estat heterosexuals, i reivindico la societat ens reconegui com a iguals i accepti com a qualsevol altre col·lectiu.

llenguaddicta ha dit...

Completament d'acord.

I aprofito l'avinentesa per dir-te que la construcció "Per altra banda, recordar que antigament també es discutia sobre la natura i el lloc on s'allotjava l'ànima: si era a la sang, al cor, al fetge, al alè, al cervell..." no és correcta en català (ni en castellà). L'infinitiu s'usa com a nom, i per tant, o és el subjecte o és el CD d'una oració. En aquesta mena d'expressió, tan arrelada i tan malsonant que ens han enganxat les televisions i les ràdios espanyoles, hi falta el verb principal (i no em val l'argument que és elidit).

;)

David ha dit...

Oioioi! No em punxis, maca, que encara tinc travessada una certa discussió sobre els "ex-" al teu blog de lingüística!!

No vols que et digui que el verb està elidit però és ho està!! L'estructura de fons pot ser "cal recordar que", "vull recordar que"... Ja sé molt bé quins usos ha de tenir l'infinitiu segons la normativa!

Pfff!... Dones! Sempre buscant raons... Això segur que també ho porteu als gens!... ;-)

Per cert, sabies que "efeminat" s'escriu amb "e" i no pas amb "a"...? I que "almenys" s'escriu tot junt...? I que segueixes afegint una preposició als ODs...? TOMAAA!!! :-D

David ha dit...

Ups! Acabo d'escriure "però és ho està"... Aquest "és" no hi fa res; m'he equivocat. Aquesta errada no val, eh?, que ha estat una distracció! ;-) Ui, que s'aproxima una guerra ferotge!... hehehe! ;-)

Albert ha dit...

hahahaha. Mira, volia fer saltar a una persona "picajosa" i n'he fet saltar dues!
Sr. Lletraferit, no es posi així home, que tot i que vostès dos s'agafen el tema com si estiguessin discutint al parlament, hi ha gent que ens ho prenem força més a la lleugera i en el meu cas només volia punxar una mica a l'autora del post, que sé que és de fàcil calentura. Sobre el meu grau de cientifisme podria dir moltes coses, però a diferència seva m'importa un nyap el que pensi vostè o cap altra :)

I Srta Llenguaddicta, ja veig que té altra gent que la distreu i que sap com treure-la de polleguera, així que per aquest post no diré res més. Espero el següent amb ànsia!

llenguaddicta ha dit...

Grrr...

:)

llenguaddicta ha dit...

Sí, és fàcil treure'm de polleguera, però igual de fàcil fer-me passar la calentura amb una capsa de bombons, unes flors, o un simple somriure (i sé que el David somreia mentre escrivia "TOMAAA!!!"

És que si no la vida seria taaaaan avorrida...

Albert ha dit...

Oh! doncs si ets de fàcil refredament he de seguir fent-te la punyeta! :D
A veure... què puc dir ara per encendre't.... mmmm, deixa'm pensar.... no, això no que és massa fort... això tampoc... mmmm, va, avui et deixo tranquil·l·l·la, però no t'acostumis :D

llenguaddicta ha dit...

:)

SoRT ha dit...

Avui al Sexes en Guerra estan tractant aquest tema. Encara no està penjat el programa d'avui, però imagino que el penjaran en algun moment.
Ep! no és un programa científic, és de divulgació més aviat barata, però, mireu, m'ha fet gràcia que, justament avui, el tema fos aquest :)

http://www.tv3.cat/sexesenguerra

David ha dit...

Ei, jo m'ho acabo de mirar i he anat arreplegant unes quantes dades d'interès a mesura que anaven sortint. La més important de totes: que aquestes investigacions són molt incipients! Em sembla que aquestes dades us agradaran perquè inclouen la majoria de coses que hem anat esmentant aquí! Evidentment, la lliure elecció no és una de les hipòtesis que hi surten (ho sento...)! :-)



1. El metge diu que hi ha una predisposició biològica i que després hi ha la influència de l'entorn o de la casuística; que l'orientació no es tria i que els estudis refuten la teoria segons la qual els pares poden tenir-hi influència.

2. Homosexuals al regne animal: es detecta en més de 1500 espècies!! Primats, pingüins, balenes, dofins, elefants, girafes (9 de cada 10 mascles!), lleons, hienes...

3. En alguns nens gais (jo diria tots o pràcticament tots!) es pot apreciar des de ben petits el que els experts anomenen "conductes inconformistes de gènere", és a dir, conductes diferents d'allò que marquen els estereotips.

4. Sembla ser que els homes homosexuals tenen el nucli supraquiasmàtic de l'hipotàlem més gros que el dels heterosexuals. En canvi, el 3r nucli intersticial, relacionat amb les conductes sexuals masculines, sembla ser més petit i dens en els gais, d'una mida semblant al de les dones.

4. Connexió i simetria dels hemisferis cerebrals: les dones els tenen de la mateixa mida i més ben connectats que els homes. Alguns estudis indiquen que els gais segueixen el patró de les dones i que les dones lesbianes segueixen els patrons dels homes heterosexuals (vaja, un quiasme!). També hi ha indicis d'un major nombre de persones esquerranes entre els homosexuals. (És el que sempre dic: els gais som com els X-men, el pas evolutiu següent. Tenim el millor dels homes i el millor de les dones. Si és que som genials! El món hauria de ser governat pels gais! Això sí, hauríem de construir unes granges on els heteros es poguessin reproduir i fer més pretty little gays! hehehe!)

5. El genoma humà (que no pas un únic gen) marca la predisposició a l'orientació sexual i a altres trets del caràcter, però també hi intervé l'entorn. (Ja ho deia el metge al punt 1)

6. Indicis que l'homosexualitat es degui a processos biològics prenatals amb relació amb les hormones. Els homes tenen més possibilitats de ser gais quants més germans grans tinguin, perquè la mare en cada embaràs genera anticossos que ataquen les hormones masculines. (Jo aquesta hipòtesi --que ja coneixia!-- no me l'empasso ni amb sucre!...)

7. Entre germans bessons, si un és gai, l'altre té moltes possibilitats de ser-ho també.

8. Les lesbianes són les grans desconegudes, tant pel que fa la societat com la mateixa medicina.

9. Han fet una prova molt curiosa: han fet suar els 8 nois voluntaris, dels quals la meitat eren heteros i l'altra meitat eren gais. Al mag Lari li han demanat de fer una prova d'agradabilitat d'olors: havia d'olorar cadascuna de les samarretes xopes de suor i, sense saber a qui pertanyien, puntuar-ne la olor de l'10 (si li agradés molt) al 0 (si no li agradés gens o si li fos indiferent). Resultats: en el grup homo, un 75% d'agradabilitat! En el grup hetero, un ZERO!!! :-D Han fet la mateixa prova a tots els voluntaris. Resultats: els gais puntuen molt més alt totes les olors dels homes, i als heteros, la olor que menys els atrau és la dels gais! El programa remarca que això no es deu a una qüestió de pudors o olors més o menys agradables, sinó que és instintiu.

llenguaddicta ha dit...

Déu n'hi do, David. Merci per fer-nos cinc cèntims (5p aquí) del que es cou al món en matèria d'homosexualitat. (M'ha agradat especialment la teva proposta de les granges per a heteros).

Tampoc m'empasso això dels anticossos... ¡per Déu! Quina bajanada.

Ara, que al regne animal hi ha conductes homosexuals ho sé des que vaig observar les meves dues conilletes cardant. Eren femelles totes dues, i suposo que en el seu cas l'homosexualitat es va despertar pel fet que mai no van conèixer mascle. El més curiós és que la més grossa adoptava el rol del mascle durant la còpula: es col·locava sobre l'altra, feia unes quantes sacsejades espasmòdiques, i (no sé si heu vist mai cardar dos conills) llavors es deixava caure de costat com fa el mascle després de cardar. Curiós tenint en compte, com us he dit, que mai havien vist un conill mascle (i jo no els posava porno conillil), per tant, tenia l'acció gravada en algun lloc del seu hipotàlem.

Espero que funcioni l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=1o4YUY4feys

llenguaddicta ha dit...

(L'enllaç no és un enllaç, haureu de copiar i enganxar).

David ha dit...

De res!

Aquest vídeo, el del teu enllaç, surt al programa, i també un parell o tres d'altres. :-)

Eulalia ha dit...

Reina, aquí per posar enllaços has de fer servir la forma de les entrades, ja saps, (no puc escriure'l aquí, pero et deixo un exemple, que si el punxes et durá al meu nou blog
Petons.

Eulalia ha dit...

¡Ah! Per cert, alló de les hormones, no es referien a hormones adquirides al llarg de la vida, si no a la forma en que les hormones que determinen el sexe i per tant la inclinació sexual posterior, dominen unes o altres abans de neixer.
No em se explicar, ja ho se, però jo m'entenc. Espero que tu també.

llenguaddicta ha dit...

Em pensava que l'enllaç em duria a l'explicació de com fer un enllaç... :)

Ja t'entenc, és allò de html. Ja ho intentaré.

Eulalia ha dit...

Hola reina:
Es que de vegades soc molt tonta. Aqui si que pots veure com es fa.
Petonets.

llenguaddicta ha dit...

¡Merci! Ara ja sabem com fer un enllaç.

:)