divendres, 13 de novembre de 2009

¿Com podem tirar endavant carregant tot el que hem viscut?

El company de pis i jo compartíem una pizza aquesta nit mentre parlàvem de relacions passades. La seva és una manera molt budista de tirar endavant: anywhere I'm not, doesn't exist. És difícil d'explicar en poques paraules en català, en anglès era concís i perfecte. La idea és gairebé el que fan la canalla quan són molt bebès, quan els cau l'osset (o quan la mare o el pare surten de l'habitació) els experts asseguren que el motiu pel qual el bebè plora és perquè l'osset, la mare i el pare han deixat d'existir. La part budista de tot això, tractant-se d'un adult que tira endavant fent que el passat no existeixi, és el que en castellà en dien desapego, i que en català no he trobat la manera de dir-ho amb la mateixa precisió. Matisaré: no és que per a ell les ex deixin d'existir, el passat és el que és i no podem canviar-lo, però la seva manera de superar-ho és deixant-ho en el lloc on s'ha acabat. No torna a contactar mai més amb elles, i si elles passat un temps li escriuen un e-mail per saber com està, ell no contesta. Crec que ho vaig explicar millor en un post anterior. Entenc la seva manera de fer, i en part l'envejo: jo sempre he tingut la sensació de carregar una motxilla que es va fent més i més pesada a mesura que em faig més i més gran. A dins hi ha tot el que he viscut: absolutament TOT.

Els records hi són, hi han de ser. Però, com diu el company de pis, només tenen sentit en el moment en què van ser el present. Arrossegar-los no té sentit.

...



11 comentaris:

Ene ha dit...

La manca de comentaris en molts posts, i el nombre reduït de comentaristes habituals en aquest blog, són en relació directa amb el gran volum de producció literària de la seva autora? Si no és així, no me'ls explico.

llenguaddicta ha dit...

Doncs, Ene, no ho sé. Sí que és cert que tinc molts blogs, i cadascun tracta temes ben diferents. Per tant, imagino que els meus lectors senzillament trien quin blog prefereixen seguir. I és normal: avui dia hi ha tants blogs interessants a Internet que cal fer una tria o ens passaríem el dia llegint blogs.

També sé que molta de la gent que em llegeix no fa comentaris. O no me'ls fa al blog, sinó en persona.

Gràcies pel suport :)

Ene ha dit...

Sí que n'hi ha, d'interessants, sí. Però no tants, no et pensis. O, si més no, que sàpiguen despertar l'interès a través del contingut i de la forma alhora.

En qualsevol cas, de res. Més que un suport, és... un esport. ;)

David ha dit...

T'ho anava a dir en el blog "La vida és bella" però després he pensat que no s'hi esqueia... Aquí queda més en context. Al que anava: què és tota aquesta fal·lera amb l'Anna Gavalda?? He llegit la seva fitxa a la viquipèdia i un petit calfred m'ha recorregut l'espina dorsal... Quina por! Té tota la pinta de ser una feministoide d'aquestes que estan tant de mode últimament: cultes, urbanes, divorciades, antimascle (tret de quan els tenen al llit), pseudoindependents... Vaja, com l'Etxebarría o la Maitena aquella, que als 40 encara viuen els drames típics de l'adolescència. Sé que l'estic jutjant sense haver-la llegit, però el calfred ja el tinc...
Per cert, t'encantarà saber que els progres feministes de la nostra terra volen implantar els "taxis rosa", imitant el que ja existeix a Anglaterra, bressol de la frikilàndia. És insultant... Entre que a l'Afganistan qualsevol home de la família pot agredir una dona, que a Uganda volen exterminar els homosexuals i que aquí manen les femellistes, la veritat és que no sé quin tipus de civilització estem construint tots plegats...
Ah, i per cert, felicitats per la teva actitud amb la teva companya de pis. Jo vaig compartir pis des del 97 fins el 2006, i t'asseguro que no és fàcil. Hi tenen lloc les coses més inversemblants, les que més fugen a la lògica i al sentit comú. Si un dia veus que el centre de gravetat de la teva habitació es desplaça cap el sostre, que no t'agafi per sorpresa: és que comparteixes pis. ;)

llenguaddicta ha dit...

Hola, David. Bé, anem a pams: l'Anna Gavalda, de debò, l'has de llegir per poder-ne parlar. No sé res d'ella, de la seva vida, no em deixo influenciar pel que digui la Viquipèdia. El que sé és que he llegit 3 llibres seus, i m'han agradat molt. Si vols començar amb un, fes-ho amb El consol, La consolante (en francès). A partir d'aquí, ja en parlarem.

Això dels taxis rosa a Anglaterra, ¿d'on ho has tret? Visc a London, i he vist taxis de tots els colors. I el cas és que normalment tenen un color concret perquè tenen un subvencionador-patrocinador-anunciant, i en funció del que anuncien, són d'un color o d'un altre. Els únics de color rosa que he vist tenen un cartell, si no m'equivoco, del teatre, de l'obra Priscila, the queen of the desert (i estaràs d'acord amb mi que el color és del tot adequat) ;)

Pel que fa a la convivència... gran tema. Ara fa com 5 dies que amb els companys de pis ni ens veiem. Quan arribem ens tanquem a les nostres habitacions, i com a molt ens saludem si ens trobem a la cuina. Amb la companya de pis he intentat anar a fer un cafè un parell de cops en els darrers dies, però sempre està molt ocupada. Demà anirem a fer un tomb per Hyde Park, que hi han muntat la fira de Nadal (pista de patinatge, paradetes, tòmboles...). A veure si abans de Nadal recuperem una mica el bon rotllo que teníem a l'apartament.

David ha dit...

Sí, ho sé, m'he d'informar bé sobre un autor abans d'ensorrar-lo, però la millor defensa pel que fa les femellistes és un bon atac. ;) I això dels taxis rosa és una altra cosa. Perdona, pensava que ho sabies. No és que els taxis estiguin pintats de color rosa (ahahahaha! Quina gràcia!). Es tracta d'un servei de taxis exclusivament per a dones i conduït també, com no podia deixar de ser, exclusivament per dones. Aquí (i per "aquí" no sé ben bé a què em refereixo, si a Espanya, a Catalunya o a Barcelona) encara no s'ha posat en marxa perquè cal tenir una plantilla mínima de 30 conductores, i encara no les tenen totes. A Londres, aquesta servei es diu "Pink Ladies" i els taxis són, efectivament, de color rosa (mira-t'ho a internet). El més graciós és que el promotor d'aquesta bajanada, "aquí", diu que no és que hagin rebut queixes en contra dels taxistes mascles. No és com allò del Japó, on els homes no tenen cap mena de problema en fotre mà a les dones, no. Simplement és "un servei més"... Jo flipo, la veritat... Cada vegada em reconec més en aquella cançó del Don McLean, "Starry starry night", quan diu "this world was never meant for one as beautiful as you". Per cert, te la dedico, guapa. Espero que l'enllaç funcioni...

David ha dit...

Només un afegitó: sembla que em contradigui quan parlo dels colors dels taxis però no; és que m'he expressat malament.
Els taxis són de color rosa? A Londres, com a mínim, el servei del Pink Lady utilitza cotxes de color rosa. Ara bé, que la meva indignació venia del color dels cotxes? És evident que no! Jo sóc una persona d'inquietuds serioses. Aquestes futilitats se'm refoten. ;P

T'ha agradat la cançó? :) A mi, em va marcar moltíssim l'adolescència. No tenia ni idea de què anava i per a mi era un home que parlava del seu amant, mort per massa bo. Oooh, que bonic! Era única en aquest sentit... La de vegades que l'he escoltada... Resulta que no va ben bé d'això però és igual! M'encanta igualment! :D

llenguaddicta ha dit...

Taxis: no en tenia ni idea de la iniciativa. Quan vas dir taxis rosa vaig flipar, perquè els típics taxis londinencs (negres en origen) ara són de tots els colors. I és maco: en una ciutat tan gris i boirosa com aquesta s'agraeix veure colors atrevits en taxis conduïts per homenots. La iniciativa de taxis conduïts per i per a dones em sembla absurda a la nostra societat (l'entendria al Japó, com tu has dit, o a un país com Afganistan). Però vaja, la meva àvia diria que "hay de tò'n la viña der señò".

Cancó: la coneixia, tot i que no en profunditat. M'ha agradat molt. Però en aquest moment de la meva vida, em convé un altre tipus de cançons, menys depressives i amb menys missatge :( Gloomy weather...

(Tot i que avui fa sol).

La cançó d'avui podria ser aquesta.

David ha dit...

Marededéusenyoritotselssants!! Quins cabells!...
No he entès mai la gent que escolta música alegre quan està trista... A mi no em surt de fer-ho... Tinc tendència a buscar música que estigui d'acord amb el meu estat d'ànim: si estic alegre, escolto el alguna cosa tipus "Daphnis et Chloé" de Ravel (la versió amb cor és brutal!!!), i quan estic trist escolto música tipus Arvo Pärt, ja sigui el "Te Deum" o el "An Den Wassern Zu Babel"...
La cançó "Starry starry night" està dedicada a Vincent van Gogh i molts cantants l'han interpretada, fins i tot el nostre Julio Iglesias, em sembla! :) Però l'acabo de sentir interpretada al youtube per la Julie Andrews (l'estimo, l'estimo!!!) i... oh... la pell de gallina... oh, quina veu, quina sensibilitat, quina presència, quina meravella!!!....... :D

llenguaddicta ha dit...

M'encanta morir de pell de gallina :)

Normalment, a casa (i quan dic "casa" vull dir Catalunya) escolto la música que connecta amb les meves emocions, com tu fas. Quan estic trista escolto cançons que, per la lletra o per la melodia, em transmeten tristor; quan estic contenta, escolto cançons que em fan saltar.

Però les coses quan ets lluny de casa (com a mínim al principi de la nova situació) són una mica diferents. Tu ho has viscut també, però ja estàs molt avançat en l'experiència de deixar el teu país. Londres és una ciutat fosca (escric això a les 4 de la tarda i veig com els pocs raigs d'un sol que es pon lluiten contra els núvols i la boira per arribar a la meva finestra). Una ciutat on la gent no es toca, on la gent amb prou feines somriu. M'enyoro molt, dels de casa, de la gent que estimo, i l'últim que necessito ara és recrear-me en aquest estat d'ànim. És per això que estic canviant alguns hàbits. Potser no és el millor que podia fer, però és el que de moment m'està ajudant a tirar endavant.

David ha dit...

Em sembla fantàstic que utilitzis la música per "corregir" els teus estats d'ànim. Jo també ho faria, si pogués, però no puc, no estic receptiu a qualsevol música.
La meva situació és bastant diferent de la teva perquè jo només he experimentat l'estranyesa de trobar-me en un lloc nou i diferent; no he sentit l'enyor. Ara, de vegades, sí que em sento una mica nostàlgic, però no sé què "nostalgio", la veritat...
Recordo que el meu parell o tres de mesos aquí, a Barcelona, em va sembla llarguíssim, com si en realitat hagués passat mig any! Suposo que tenia aquesta sensació perquè tot, en absolut, era nou: des del tipus de terra (les rajoles... el ciment... tot em semblava gris) fins als edificis, passant per les coses típiques, com els horaris, el menjar, el metro (amb molts sotracs! El de Lisboa és molt més suau), i, com no, la llengua. Ha hagut de passar un bon parell d'anys perquè el simple acte de comunicar-me deixés de ser una frustració constant...
En qualsevol cas, prova de conviure pacíficament amb la teva tristor. "It's only natural". :) Diferent seria si estiguessis trista a causa d'un problema, però no és el cas. Et sents així perquè enyores gent que estimes i que t'estima, que et dóna ànims i que t'espera. L'irònic és que una cosa tan bonica produeixi un sentiment tan angoixant... però eh!, per algun motiu diem "passió" a la passió! :)