dimecres, 8 de juliol de 2009

Quan les papallones dormen

Experimento una situació mai viscuda des que tinc ús de raó: no estic enamorada. No és que hagi deixat d'estar enamorada de la persona amb la qual estic (perquè estic sola des de fa 1 any i mig), sinó que no estic enamorada de ningú. Fins ara sempre havia viscut creient que les papallones a la panxa eren l'oxigen que em mantenia viva: tan era que l'objecte del meu desig em correspongués o no, que ho sabés o no, jo havia d'estar enamorada d'algú per seguir respirant.

Ara fa unes setmanes m'he adonat que puc respirar també sense les papallones. Ha costat, sí, però val la pena viure-ho. He de reconèixer que se'm fa estrany, no em reconec. No em passo el dia pensant en algú (tot i que el meu "home casat" ocupa la meva ment -i les meves mans- unes quantes hores al dia). No perdo energia ni temps en ningú concret. Tan sols m'ocupo de mi, i m'agrada.

Shhh... no crideu, que despertareu les papallones.