Enfadada amb el món

He de reconèixer que el post d'ahir tenia un cert to de mala llet del tot justificable pel fet d'haver passat una setmana sencera (24h al dia durant 7 dies) enganxada a l'anglès, o més ben dit: dalt d'una muntanya russa amb l'anglès. Manca d'hores de son, excés de donar-li voltes a tot, preguntes sense resposta i ball d'emocions... van fer-me acabar la setmana veient-ho tot molt negre, i molt enfadada amb el món. Fins i tot m'havia pres seriosament el consell de l'Anna (gràcies pel clatellot, guapa) d'enviar-li un email a M. per a dir-li que donades les circumstàncies és millor que tallem tota forma de comunicació. En arribar a casa al vespre vaig començar a escriure l'esbós d'email, però la ràbia que desprenien les meves paraules em va forçar a aturar-me. Ràbia perquè em sentia enganyada, em sentia rebutjada, em sentia buida. Ràbia perquè em ballava pel cap una idea que em turmentava, relacionada amb el fet que la primera nit a casa meva ell va esmentar a una amiga comuna (li direm P., per a entendre'ns) a qui ell estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi. Com a aclariment diré que jo ja sé que P. i M. s'estimen molt, i fins ara jo no hi veia res de dolent en això: m'estima com a ella, i tots sabem què n'opina ell, de les relacions de parella.

Quan li vaig preguntar (després d'hores de carícies al llit) per què no em feia l'amor si tant m'estima, em va dir: "Perquè no sé fins a on saps". "Fins a on sé, ¿de què?", li dic, veient-m'ho venir. "Sobre la P. i jo", em diu. I jo em vaig fer tota una pel·lícula (amb motiu, ¿oi?) en què ells estaven junts i no me n'havien dit res, en què m'havia mentit quan em deia que no volia una relació de parella: que el que no volia era una relació de parella amb mi. ¿Què n'hauríeu pensat, vosaltres, en aquesta situació?

Quan li vaig poder expressar el que m'estava passant pel cap, em va dir que no em precipités, que ell estava molt confús, que no sabia què li passava ni per què sentia el que sentia... que ell i P. no estan junts perquè no la coneix prou, i això l'atura, com també l'atura el fet que m'estima també a mi (i això m'ho deia algú que m'ha venut la moto claríssima de no voler relacions de parella). I en aquest embolic sense sentit em diu que li sabria greu que jo no entengués que ell estima a una altra dona igual com m'estima a mi. Jo ja estava tan cansada i perduda i dolguda que no entenia res de res, i se'm van bloquejar les neurones. Si ha deixat clar sempre que no vol una relació de parella, que estima la gent amb intensitat i no fa distincions entre les persones, ¿a què venia que de cop es plantegés que 1. no podia fer-me l'amor perquè estima també a P., i 2. potser jo no entendria que l'estimés a ella també?

Aquest assumpte va quedar aturat, no vam tornar a esmentar a P. en tota la setmana, però un parell de fets que es van donar el dia que ell marxava em van confirmar que el seu embolic no ho és tant, d'embolicat: que potser sí que s'està replantejant el seu rebuig a les relacions de parella tal com les entenem els mortals, però del que no en té cap dubte és de amb qui vol estar.

Avui, després d'haver dormit, i d'haver tornat a les meves rutines, veig les coses molt diferents. No estic enfadada amb el món, ni tampoc estic enfadada amb ell perquè no m'ha triat a mi, o perquè n'hagi triat a una altra (cosa que tot i no haver-se donat de manera oficial encara, és més que evident, vaja, que cau pel seu propi pes que és qüestió de dies que acabin junts). No, no estic enfadada amb ell, sinó amb mi mateixa. Perquè ho he tornat a fer. Perquè sembla que no n'aprengui. Estic enfadada amb mi per:

1. Haver-me donat sencera des del primer moment, sense que l'altre s'ho hagi hagut de currar gens.

2. Haver-me muntat pel·lícules que em servien per a escombrar cap a casa en fals.

3. Haver malinterpretat i desoït tot el que ell em deia i haver-me fotut la patacada del segle.

4. Haver-lo volgut portar cap al meu terreny quan era evident que ell no ho volia.

5. Haver-me traït a mi mateixa justificant totes les seves incongruències per tal que tinguessin sentit.

6. Haver entrat en el joc de metges i infermeres (o mares i pares, com més us agradi) en el qual m'he deixat magrejar sencereta, i he magrejat tot el que m'ha deixat, però m'he hagut d'empassar les ganes de fer-li petons i abraçades perquè "ah, no, petons no, que això és de nòvios, i jo no vull que siguem nòvios".

Estic enfadada amb mi mateixa per haver-me enfadat amb ell durant unes hores. Sí, ho sé, ell també té la seva part de culpa, però ara rellegia els meus posts anteriors, i recordava els seus emails i xats, i m'he adonat que ell sempre ho ha dit ben clar: "No vull una relació amb tu". El que a mi m'ha confós és (com diu l'Anna), veure la seva escletxa, veure que està dient una cosa però n'està fent una altra: si algú et diu "No vull una relació amb tu" mentre t'està pessigant els mugrons o ficant-te la mà dins les calces, i dient-te alhora que t'estima i que no entén la vida sense tu ara que els vostres camins s'han trobat, digueu-me tonta, però jo diria que pot ser motiu de confusió...

L'Anna i la Nerea em deien que el temps i la distància juguen al meu favor, i tenen tota la raó. Però encara més, el fet que ell començarà una relació (més que probablement) amb P. (a qui estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi, però que a diferència de mi, ella viu a 2 minuts de casa d'ell i només té 3 anyets més que ell... i és artista com ell, i guapa i simpàtica i està boníssima, i -al contrari que jo- ella no l'ha pressionat ni li ha demanat cap relació perquè ella, com ell, entén les relacions de parella d'una altra manera a com les entenem la resta dels mortals...), fa que per a mi ell s'hagi convertit en un "no-follable": recordeu que ja no m'ho faig amb homes "casats". Com em deia l'Anna, ara m'he de ficar al cap que ell ja no està disponible, per més que em vingués a buscar.

Ahir amb les noies prenia la decisió de retirar-me del mercat durant uns mesos (cinc, per a ser més exactes). La idea és dedicar-me a la meva tesi, a la feina, als amics, i per damunt de tot, a mi mateixa, que fa molt que em tinc força abandonadeta...