Me gusta todo de ti... pero tú no

¿Coneixeu la cançó del Serrat? Si no la coneixeu, us recomano que l'escolteu. Hi ha vegades que la realitat, però, supera qualsevol ficció o cançó per esperpèntica que sembli. I és que al món hi ha persones que et posen la pastanaga al davant i cada cop que estàs a punt de tocar-la, te la posen una miqueta més lluny. Hi ha persones que et diuen que et trepitjaran l'ull de poll d'aquí a 5 minuts, i després et diuen que si t'ha fet mal és culpa teva, perquè elles -ben sinceres- ja t'havien avisat que et trepitjarien. Persones a qui tant se'ls en fot dels nostres sentiments, que van pel món creient que són diferents, especials, úniques, creient que la seva autenticitat les salvarà de caure en l'estereotipada quotidianitat. Persones que es pensen que veuen l'amor des d'una altra perspectiva, quan l'únic que fan és canviar-li el nom. Et diuen que tens mal enteses les relacions de parella, que ets carca i avorrida si busques estabilitat, fidelitat i compromís, projecte de futur. Persones que no aprendran mai que en el fons tots som ben iguals, i tots plorem per les mateixes coses, riem per les mateixes coses, somiem les mateixes coses.

¿Per què acceptem que ens canviïn les regles del joc? ¿Per què algunes ens adaptem sempre a l'altre, com si fóssim de plastelina, mentre que l'altre no fa ni el més mínim esforç de tan sols entendre'ns? ¿Oi que no acceptaríem que una mare ens digués: "Mira, jo la maternitat l'entenc d'una altra manera, i per tant els bolquers te'ls canviaràs sola"? ¿Oi que no acceptaríem que una amiga ens digués: "Mira, jo l'amistat l'entenc d'una altra manera i per tant no cal que em vinguis a explicar els teus problemes que m'importen ben poc"? Doncs, ¿per què acceptem d'un "nòvio" o "nòvia" (o possible nòvio o nòvia) que ens digui que entén les relacions de parella d'una altra manera i que per tant no et donarà el que necessites? ¿Per què permetem que ens trepitgin l'ull de poll? Ja no pregunto només per què no apartem el peu, sinó per què permetem que algú es cregui amb el dret a trepitjar-nos l'ull de poll, per més sincer que sigui que ens n'avisi cinc minuts abans.

La meva relació surrealista amb l'anglès ha acabat en no-res. Bé, ja era no-res abans i tot de començar. Però m'havia venut la moto tan bé que fins i tot jo m'havia començat a plantejar si potser no era jo qui anava errada. Potser ell té raó i l'amor és una altra cosa. Potser fa 35 anys que m'equivoco... "És el fet que tu vulguis que jo et vulgui el que fa que jo no et vulgui", em diu. ¿Com coi es menja, això? ¿No se suposa que precisament el fet que algú ens vulgui és el que ens fa voler-lo encara més? És clar, això suposant, d'entrada, que nosaltres vulguem a aquesta persona, si no, ja pot voler-nos, que no hi haurà manera de fer-nos canviar de parer... Però potser és que no em vol, i no té collons a dir-me "no et vull", i per tant s'empesca una manera de rebotar-ho per tal que la culpa de tot acabi sent meva. "No vull tenir relacions sexuals amb tu perquè per a mi les relacions sexuals van lligades a relacions de parella convencionals, i jo no vull una relació de parella convencional", ah, però vaig pel carrer amb tu agafat de la mà, et faré petons (quan em vingui de gust, per descomptat, no quan tu els vulguis, perquè llavors jo no els voldré), i quan dormim junts et tocaré els mugrons.

"Ets una persona tan especial per a mi que ni tan sols puc classificar-te en cap de les relacions que els homes tenen amb les dones: és evident que no ets ma mare ni ma filla ni ma germana, però tampoc no et veig com una amiga ni et veig com la meva parella", és a dir, no ets res més que el dit petit de la meva mà dreta: i com que no hi ha nom per això que "tenim", tampoc no hi ha definició, i per tant tampoc no hi ha substància, és a dir, no tenim res (tot i que la seva definició del que sóc per a ell està tan carregada de tantes i tantes paraules boniques que quan fa tres minuts que parla ja he perdut el fil i no m'adono que en realitat, posades totes juntes, aquestes paraules no són més que fum: una manera covarda de dir-me "m'agrada tot de tu, però tu no"). "Et penso tot el dia, formes part de la meva vida des que t'he conegut: tot el que faig acaba tenint relació amb tu d'una manera o d'una altra, no puc imaginar-me la vida sense tu", però no estic enamorat de tu ni crec que arribem a ser mai una parella.

I la cirereta del pastís ve quan et diuen: "De vegades sento que potser la teva visió de l'amor és la correcta, que podria adaptar-m'hi i m'agradaria... però això és només de vegades, i de seguida m'adono que no".

Podria seguir, però ja me n'he cansat.

Ja n'he tingut prou d'homes que no em volen com jo els vull. N'he tingut prou d'homes que van de nens bons, i per tant costa horrors enviar-los a la merda. N'he tingut prou d'homes que em tenen sempre que em necessiten, però que quan sóc jo qui els necessita em giren l'esquena. N'he tingut prou, d'homes.

Dedicat a l'Anna i la Nerea, que avui m'han fotut un parell de clatellots ben donats.