dissabte, 27 d’agost de 2011

It's too early

Avui he viscut l'escena més surrealista que mai hauria pogut imaginar: un francès* m'ha rebutjat, després de dues hores de ballar en plan provocatiu, petons amb llengua inclosos. Quan li he dit "fotem el camp d'aquí", m'ha dit que és massa d'hora!!!!!

Llavors, després d'aturar-me a pensar què els està passant als homes d'avui, decideixo esperar.

Espero.

Espero.

I espero encara més.

A l'hora en què tothom decideix anar a dormir me'l miro amb cara de "som-hi?" Resposta: "D'això, jo... jo només jugava".

Si això ho hagués fet jo, avui duria l'etiqueta d'escalfapolles. Estimats senyors de l'Institut d'Estudis Catalans: prego acceptin al diccionari la paraula escalfafigues.


*Amb tot el meu cor. Tu sais que je t'aime (bien).

7 comentaris:

llenguaddicta ha dit...

"Ets la meva amiga. No em ficaré al llit amb tu sabent que després hi pot haver conseqüències".

De vegades se m'oblida que no tots els homes són iguals.

òscar ha dit...

Hosti, sembla que allò de la flema s'ha traslladat de la Gran Bretanya a França.

Digue'm-li "flema", digue'm-li "tiu raru" (amb u final per remmarcar encara més l'estranya conducta del garçon en qüestió).

Guillem ha dit...

Hòstia, fa dos dies que vaig descobrir el teu blog "L de Lingüista" i em va agradar molt, però aquest encara m'ha sorprès més. Crec que és un "exercici de sinceritat", per dir-li d'alguna manera, molt interessant, i excitant també :P

Felicitats!

llenguaddicta ha dit...

Vès, Òscar, més aviat el fet de viure a Anglaterra el deu haver contagiat de la flema anglesa... Tanmateix, he d'admetre que la seva reacció més que justificada em va fer adonar-me que hi ha bones persones en el món, que hi ha homes que no només volen ficar-se al llit amb tu i au. Encara hi ha esperança, doncs...

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, Guillem. M'alegra saber que la meva sinceritat és ben rebuda pels meus lectors. Una abraçada.

Oriol ha dit...

VA-PA-RIR.

Com m'agradaria coneixret en una altra vida! (tornant a ser solter)

Sóc un noi i crec que conectes absolutament amb el meu costat més natural i salvatge.

Però a dia d'avui sóc (un feliç) animal domèstic. Però sempre animal.

Una forta abraçada.

PD: I els escalfafigues; com les escalfabraguetes, haurien de tenir per llei una petita senyal al front.

llenguaddicta ha dit...

Oriol, ¿on cal signar? Sí, d'escalfabraguetes n'he conegut un parell ja en el que va de semestre: el primer va ser el francès a qui li vaig dedicar aquest post, i el segon ha estat el meu "petit príncep", l'anglès que em té robat el cor...

Ens trobem en una altra vida, animal ;)