dimecres, 21 de setembre de 2011

Tra(n)ca final: o com m'acomiado de dos anys al Regne Unit

Si els primers cops estan sobrevalorats, encara ho estan més els últims.

Vaig anar a Londres a presentar el pòster de la meva tesina, i de pas a assistir a un congrés de llengües de signes a la facultat on he passat els darrers dos anys. Allà m'hi havia de trobar, a més, amb el meu holandès errant, l'home casat amb qui la darrera Setmana Santa vam donar per acabat un affaire de gairebé dos anys. Però malgrat la decisió de deixar-ho estar, el fet d'haver-nos de tornar a veure li va fer venir picor d'ous, i no va resistir la temptació de proposar-me de veure'ns un cop més (i quan dic "veure'ns" vull dir "llepar-nos"...). Després d'uns quants emails on em va informar de quin era el seu hotel (sempre ens vèiem en hotels, ell pagava l'habitació, és clar), vam quedar que després de la meva presentació i cloenda del màster aniríem a la seva habitació. I ho vam fer.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que havia reservat una habitació individual molt molt petita, amb un llit individual molt molt petit. La meva cara (malgrat el que deia el meu professor de llengua de signes catalana, sóc molt expressiva) va ser suficient per a fer-lo sentir malament: "Bé, suposo que puc dormir a terra", dic amb to de resignació. "No, ho sento". Tallada de rotllo, en sec.

Deixo la meva maleta allà. Anem a sopar. Mentrestant em dedico a la complicada tasca de buscar un lloc on dormir aquella nit i la següent (nits que havia donat per fet que dormiria amb l'holandès, burra de mi). Va pagar el sopar, va pagar les cerveses, i vam anar al seu hotel. Me'l vaig follar, sí, mentre els meus amics londinencs m'enviaven sms dient-me que no podien allotjar-me. Me'l vaig follar i vaig donar per acabada la relació.

Finalment, vaig poder dormir a casa d'una amiga.

L'endemà, a casa de l'amiga, m'esperava una festa boja: alcohol i drogues, i els dos polonesos que em tiren els trastos sovint: el "pollonès" (a qui ja coneixeu perquè ha estat el meu maldecap/maldecor durant els darrers dos anys, aquell amb qui vaig fer un viatge en cotxe l'estiu passat per tota Europa), i l'altre, un dels meus pretendents més joves: 23 anyets té la criatura. Tots dos mirant de ficar-se al llit amb mi (junts o per separat) i jo passant d'ells. Bé, passant d'ells com a dona, perquè després els vaig haver d'assistir com a mare, infermera, dona de la neteja, consellera...: van vomitar pertot arreu, i jo darrere netejant, rentant-los la cara, i ficant-los al llit, llegint a internet articles sobre els efectes de la droga que s'havien pres (per saber com reaccionar en cas que fos necessari), vetllant-los tota la nit per tal d'assegurar-me que dormien de costat i no panxa enlaire, etc. Un final de festa de pel·lícula, vaja...

Diumenge vaig organitzar una festa a la que havia estat la meva llar a Rochester durant un any: Little Poland (li dic jo). A la festa hi havia els dos polonesos, molts més polonesos i poloneses, un parell d'anglesos, una siria, una lituana i jo. Foguera, barbacoa, cerveses, vi... Nit estrellada. I mai més ben dit: el polonès petit (petit en tots els sentits, com vaig poder descobrir més tard), tot i tenir nòvia em va tirar els trastos, com és habitual. I aquest cop se'n va sortir. Vam acabar al soterrani (on tenen un matalàs on hi deu haver cardat mig Rochester), i vam ser la distracció dels convidats durant una estona, no només pels meus crits de gata en zel: la parella de polonesos gais van estar tafanejant a través del finestró que dóna al jardí, i després la lituana també s'hi va afegir. No diré que és el primer cop que algú em mira quan cardo, però sí el primer cop que em miren quan cardo sense que jo ho sàpiga (ara m'adono que potser aquesta darrera afirmació tampoc no és del tot acurada, ni hi ha manera de saber-ho...).

L'endemà, dilluns, el petit polonès se'n va anar ben d'hora a treballar, i jo, després de follar-me'l per darrer cop talment com si el noi fos el meu esmorzar, me'n vaig anar cap a l'habitació del "pollonès", qui no havia tingut èxit aquella nit i havia hagut de dormir sol. Em vaig ficar al seu llit (on dormo sempre que visito aquella casa), i me'l vaig trobar tal com va venir al món. "Good morning", diu mig adormit. Li pregunto per què la siria no és al llit amb ell, i comença a explicar-m'ho però m'acaba dient: "Ja en parlarem quan ens llevem, que vull dormir una horeta més abans d'anar a treballar". I li deixo anar: "Quina pena, jo que pensava follar-te". (M'agrada esmorzar dos cops, vès).

Val a dir que li va costar 2 segons despertar-se.

Sí, és el primer cop que salto d'un llit a un altre. I no n'estic orgullosa. Però m'ho vaig passar tan bé...

Un parell d'hores després, tothom marxa a treballar. Em quedo sola netejant la casa, que sembla que hagi patit un atac aeri: ampolles, gots i plats apareixen pertot, i el rentavaixelles sembla que estigui a punt de sortir catapultat. Quan ja ho tinc tot gairebé enllestit, sona el timbre. És un dels anglesos, un noi tímid i formal a qui vaig conèixer fa 3 setmanes, durant la meva visita fugaç per motius acadèmics a finals d'agost. Un noi que, fins dilluns, havia passat completament desapercebut enmig de tants polonesos seductors. "He pensat que potser t'aniria bé un cop de mà", em diu.

Vam passar el dia junts. Rient, xerrant, passejant, gaudint de cada minut. Allò que fa tant de temps que no vivia, que no experimentava amb un home. Sense pressió, sense la necessitat d'actuar, de seduir, de ser seduïda. Em vaig sentir tan tan tan a gust amb ell, tan tranquil·la, tan JO. Podia dir i fer el que volgués, ser espontània, sense importar-me el que pensés l'altre. Perquè ell és aquesta mena de persones que et fa gaudir de tot el que t'envolta, de la forma d'una branca, del color d'una fulla, del cant d'un ocell que passa sense adonar-se que el mirem... Vaig poder relaxar-me i ser. Tan sols això, ser.

Li vaig regalar El Petit Príncep, perquè com tot anglès que he conegut, no sabia de què nassos li parlava (no és un llibre de lectura obligatòria a l'escola, com sí que ho és a la majoria dels països de l'Europa continental). Vam llegir-lo en veu alta: ell era el narrador/aviador, jo era el petit príncep i la rosa. Va ser tan bonic.

Ahir, abans de marxar cap a l'aeroport, vaig voler acomiadar-me d'ell un altre cop. Vaig anar a casa seva. Em va regalar un quadre amb papallones dissecades que tenia a la seva tauleta de nit. A l'hora de dir-nos adéu em va abraçar tan fort que us prometo que vaig haver de lluitar amb mi mateixa per tal de no quedar-m'hi, per sempre, en el seu petit palau, el seu petit món. I a l'estació, un únic petó als llavis, el primer petó i l'últim.