dissabte, 18 de juliol de 2009

Dies així

Això de ser soltera té les seves coses bones (també en té d'altres que no ho són tant). És fantàstic no tenir horaris, però cansa la inestabilitat. M'encanta conèixer gent nova (en el sentit bíblic de la paraula), però com més gent conec més m'arrisco a penjar-me d'algú. Gaudeixo d'un llit enorme per a mi sola, que comparteixo quan vull amb qui vull, però són més les nits que dormo ampla que no pas les que no dormo...

El pitjor són els dies com avui: estic aixafada, tristota, i no és que en tingui motius, senzillament, estic així. I no és que en parella no tingués dies així, però llavors tenia algú que m'abraçava i em feia sentir millor. Tenir una vida sexual-sentimental tan i tan oberta no sempre és meravellós...

dimecres, 8 de juliol de 2009

Quan les papallones dormen

Experimento una situació mai viscuda des que tinc ús de raó: no estic enamorada. No és que hagi deixat d'estar enamorada de la persona amb la qual estic (perquè estic sola des de fa 1 any i mig), sinó que no estic enamorada de ningú. Fins ara sempre havia viscut creient que les papallones a la panxa eren l'oxigen que em mantenia viva: tan era que l'objecte del meu desig em correspongués o no, que ho sabés o no, jo havia d'estar enamorada d'algú per seguir respirant.

Ara fa unes setmanes m'he adonat que puc respirar també sense les papallones. Ha costat, sí, però val la pena viure-ho. He de reconèixer que se'm fa estrany, no em reconec. No em passo el dia pensant en algú (tot i que el meu "home casat" ocupa la meva ment -i les meves mans- unes quantes hores al dia). No perdo energia ni temps en ningú concret. Tan sols m'ocupo de mi, i m'agrada.

Shhh... no crideu, que despertareu les papallones.