De vegades no és fàcil... Mira que m'hi esforço, que hi poso ganes. Però de vegades no me'n surto: la ràbia desperta el monstre que fa dies que dorm, mort de fam perquè m'he proposat no alimentar-lo.
Una trucada, un missatge, un gest, un comentari, una relliscada. El monstre es desperta fàcilment quan abaixo la guàrdia. I l'abaixo sovint, perquè una mirada seva em fa perdre el nord. Llavors és fàcil que a la seva relliscada li segueixi un pensament que se m'escapa, una idea, una fantasia, un malson: la maquinària que obre les portes de la gàbia del monstre s'activa, i costa tant d'aturar-la un cop en marxa...
El monstre obre els ulls, comença a bramar, a esgarrapar-me per dins, a mossegar-me. Em menja les entranyes, el cor, la vida. No puc matar-lo, perquè forma part de mi. Però tampoc no vull que creixi.
¿Què puc fer?
