De vegades no és fàcil... Mira que m'hi esforço, que hi poso ganes. Però de vegades no me'n surto: la ràbia desperta el monstre que fa dies que dorm, mort de fam perquè m'he proposat no alimentar-lo.
Una trucada, un missatge, un gest, un comentari, una relliscada. El monstre es desperta fàcilment quan abaixo la guàrdia. I l'abaixo sovint, perquè una mirada seva em fa perdre el nord. Llavors és fàcil que a la seva relliscada li segueixi un pensament que se m'escapa, una idea, una fantasia, un malson: la maquinària que obre les portes de la gàbia del monstre s'activa, i costa tant d'aturar-la un cop en marxa...
El monstre obre els ulls, comença a bramar, a esgarrapar-me per dins, a mossegar-me. Em menja les entranyes, el cor, la vida. No puc matar-lo, perquè forma part de mi. Però tampoc no vull que creixi.
¿Què puc fer?
6 comentaris:
Potser el meu germà té raó i hauria de començar a ser soltera de debò...
Alguns monstres són difícils de domesticar.
Tot i que sempre hi ha una porta a l'esperança: els que ens feien por de menuts ara ens fan riure.
Òscar, tens tota la raó... Demà em faran riure els monstres d'avui... espero.
una opció és matar-lo de gana (com ja llegeixo que has fet...)
l'altra és la indiferència... dóna bons resultats i al final quasi que el monstre rellisca per damunt la pell...
i l'altra és la llibertat d'actuar i de ser... acompanyada de la sinceritat...
no podem amagar allò que som ni allò que desitgem... val més explicar-ho i compartir-ho més que amagar...
de vegades allò que s'amaga creix amb desmesura davant la desconeixença...
a mi m'ha anat bé...
(tot i que encara tinc feina!)
una abraçada!
Mar, estic mirant des de fa un temps d'ignorar el monstre... però tens raó, no és fàcil i ens queda molta feina per fer. Paciència...
Mai no hi para d'haver monstres per tot arreu.
Publica un comentari a l'entrada