diumenge, 20 de juny del 2010

Gelos

De vegades no és fàcil... Mira que m'hi esforço, que hi poso ganes. Però de vegades no me'n surto: la ràbia desperta el monstre que fa dies que dorm, mort de fam perquè m'he proposat no alimentar-lo.

Una trucada, un missatge, un gest, un comentari, una relliscada. El monstre es desperta fàcilment quan abaixo la guàrdia. I l'abaixo sovint, perquè una mirada seva em fa perdre el nord. Llavors és fàcil que a la seva relliscada li segueixi un pensament que se m'escapa, una idea, una fantasia, un malson: la maquinària que obre les portes de la gàbia del monstre s'activa, i costa tant d'aturar-la un cop en marxa...

El monstre obre els ulls, comença a bramar, a esgarrapar-me per dins, a mossegar-me. Em menja les entranyes, el cor, la vida. No puc matar-lo, perquè forma part de mi. Però tampoc no vull que creixi.

¿Què puc fer?

6 comentaris:

llenguaddicta ha dit...

Potser el meu germà té raó i hauria de començar a ser soltera de debò...

òscar ha dit...

Alguns monstres són difícils de domesticar.

Tot i que sempre hi ha una porta a l'esperança: els que ens feien por de menuts ara ens fan riure.

llenguaddicta ha dit...

Òscar, tens tota la raó... Demà em faran riure els monstres d'avui... espero.

mar ha dit...

una opció és matar-lo de gana (com ja llegeixo que has fet...)
l'altra és la indiferència... dóna bons resultats i al final quasi que el monstre rellisca per damunt la pell...
i l'altra és la llibertat d'actuar i de ser... acompanyada de la sinceritat...
no podem amagar allò que som ni allò que desitgem... val més explicar-ho i compartir-ho més que amagar...
de vegades allò que s'amaga creix amb desmesura davant la desconeixença...

a mi m'ha anat bé...
(tot i que encara tinc feina!)

una abraçada!

llenguaddicta ha dit...

Mar, estic mirant des de fa un temps d'ignorar el monstre... però tens raó, no és fàcil i ens queda molta feina per fer. Paciència...

Lydie Bianco ha dit...

Mai no hi para d'haver monstres per tot arreu.