Fa uns anys que al meu voltant només hi ha parelles que trenquen. Algunes d'aquestes parelles cauen pel seu propi pes. D'altres, però, no ho hauria dit mai que tallarien. I és que alguna cosa està passant, i ningú no se la pren seriosament. En totes les converses que he tingut amb nois que han estat deixats per les seves nòvies, i amb noies que han deixat els seus nòvios hi trobo un patró comú. Analitzem la situació:
1. En una parella que porta 3, 6 o 9 anys de relació, ella de sobte descobreix que alguna cosa no va bé. No sap ben bé què és però sent que necessita aire, que li costa respirar.
2. Com que ella no sap què li passa, no gosa dir-li res a ell, i va tirant endavant com pot amb una sensació d'ofec que, a poc a poc, es va fent més i més forta.
3. Un dia apareix algú. Normalment, apareix algú que fa que ella perdi el nord. Pot ser que se n'enamori, pot ser que tan sols tinguin un affaire temporal, pot ser que ni tan sols es toquin, però aquest algú és el detonant del que serà inevitable.
4. Ella amaga aquesta història una temporada, pensant que és una relliscada passatgera, però s'equivoca, i s'adona que cada dia que passa se sent més lluny d'ell.
5. Llavors, ella comença a pensar. I aquí és on tot trontolla. El pensament acostuma a ser verbalitzat amb, si fa no fa, aquestes paraules: "Si m'he fixat en algú és perquè a casa alguna cosa no va bé". I com que sap que ell és l'home de la seva vida, no només perquè ella ho senti així sinó perquè tothom li ho diu constantment, necessita trobar raons per a justificar això que no va bé: ell és massa bo amb mi, em protegeix massa, està massa pendent de mi, tenim una relació massa oberta, tot li sembla bé, tot ho accepta, no s'enfada mai amb mi per res, és massa comprensiu, no es posa gelós si li parlo d'altres homes...
6. El temps que passa entre aquest pensament i el trencament de la relació varia segons cada cas, però totes acaben trencant.
7. Els motius que ella li donarà per a trencar la relació són sempre similars (i igual de vagues): no sé què vull, no sé què em passa, sento que necessito volar, que fa temps que alguna cosa no funciona, sento que vull fer coses que amb tu no puc fer, sento que necessito estar sola.
8. El que ve després és també comú a totes les relacions que, en els darrers 3 anys de la meva vida, he vist trencar-se davant meu: ella assegura que l'estima, que sap que està cometent un error, que sap que se'n penedirà, que sap que no trobarà ningú com ell.
9. Ell no entén què ha fet malament, no entén per què ella el deixa per estar sola, per què el deixa si encara l'estima.
Jo ja fa 2 anys i mig gairebé que volo sola, i he tingut molt de temps per a reflexionar. I tot i que les meves reflexions poden ser errònies, i que no m'aporten respostes a les mil preguntes que encara em faig, crec que ja va sent hora de compartir-les.
El fet que aquestes crisis coincideixin amb 3, 6 o 9 anys de relació em sembla curiós (o com a mínim digne de menció). El cert és que sembla que cada 3 anys toca revisió, i de vegades és una revisió ràpida, gairebé imperceptible: un sospir i un somriure reconeixent que som on volem ser i amb qui volem ser. Si és així, perfecte, la relació pot passar a la segona fase. Normalment, la primera crisi (la dels 3 anys) arriba quan s'acaba l'enamorament. I és que tots sabem que -thank God- l'enamorament s'acaba, si no acabaríem tots bojos. Quan l'enamorament s'acaba, toca començar a currar-se la relació de debò, perquè l'etapa de les papallones fa que tot sigui perfecte i fantàstic, senzill i divertit, però quan les papallones deixen de batre les ales, cal arremangar-se i posar-se a treballar en la relació, en el que ens agrada i no ens agrada de l'altre (especialment el que no ens agrada o ens molesta, perquè ha estat cobert per la bena de Cupido durant els primers 3 anys de relació).
Però la revisió, per comptes de ràpida, pot ser una revisió detallada, i aquí és on rellisquem. En aquesta revisió detallada una s'ho qüestiona tot: la feina, els estudis, la família, els amics, la relació de parella, el passat, el present i el futur. I comencen els dubtes. La pregunta que cal fer-se és: ¿què cal fer quan apareixen aquests dubtes? Hi ha qui diu que si hi són cal afrontar-los (sola o amb ajuda d'un terapeuta). Hi ha qui pensa que el millor és ignorar-los, passar pàgina i esperar que ens passi la crisi. Hi ha qui creu que cal compartir-los amb la parella el més aviat possible. No tinc la resposta a la pregunta, però de les tres que he donat, la segona opció no és la correcta (tornaran a aparèixer tard o d'hora, i seran cada cop més difícils de gestionar).
Quan els dubtes apareixen, ella té aquell pensament del punt 5: "Si m'he fixat en algú altre és que alguna cosa no va bé". I és clar, necessita buscar motius pels quals s'ha fixat en algú altre. He pogut observar que els "defectes" que li troba a ell acostumen a ser valors que sempre hem considerat femenins: tendresa, cura, protecció. I en les dones són valors positius, però ara que els homes els han après a desenvolupar, no ens acaben de convèncer. ¿Per què no ens convencen? Perquè potser no és això el que l'home ha d'aportar a la relació. Perquè això és el que aportem nosaltres. No vull dir que un home no pugui ser atent, carinyós i protector, però no és aquest el seu rol principal 24 hores al dia 7 dies a la setmana.
No sóc psicòloga. No tinc respostes. De fet, tinc moltes preguntes. Moltíssimes. I totes em porten a pensar que alguna cosa està canviant en la manera en què ens relacionem, i som la generació que ho està patint amb més força. ¿Quant durarà el període de mutació i adaptació? No ho sé. Però espero que sigui breu.
