Quan sembla que la vida et somriu, que tot és fantàstic i de color de rosa, el coi de Murphy ha de treure el nas... L'amor pot arribar de moltes maneres. En el meu cas, en els darrers anys sempre ho fa d'una manera barroera i complicada.
He conegut algú. Després de més de 3 anys soltera papallonejant sense acabar de quedar-me enlloc, he trobat un home amb qui crec que la vida podria ser divertida, interessant, fascinant, plena d'amor i de bellesa. S'ha enamorat de mi, m'he enamorat d'ell. Els brillen els ulls quan ens mirem, vivim en una bombolleta rosa i tot és bellesa al nostre voltant.
Però, ai làs, a només 3 setmanes d'haver començat una història d'amor amb ell d'allò més apassionada (ensucrada, potser), apareix una ex seva de la qual ell encara no se n'ha recuperat. L'ex en qüestió sempre hi ha estat, viuen a la mateixa ciutat, es veuen gairebé cada dia, com a bons amics, però ara que ell s'ha enamorat de mi, ella sent que el perd del tot, i ell també sent que la perd: la possibilitat de venir a viure a Barcelona amb mi fa real la separació que fa mig any no van ser capaços de fer com déu mana.
I jo m'he trobat, sense esperar-m'ho, enmig d'aquest enrenou d'emocions pertorbadores, trucades i missatges a tota hora, i l'ex fins a la sopa. ¿Per què coi les coses no poden ser normals i senzilles per un cop a la vida?
10 comentaris:
Les coses no acaben mai de ser normals perquè nosaltres, dones i homes, no acabem de ser normals del tot. Per maquillar aquesta realitat, ni que sigui una miqueta, ens hem empescat la figura d’en Murphy, les confabulacions astrals i la mala sort però la realitat només admet això; petites capes de maquillatge.
Escrit l’speach inicial pèl apocalíptic diré que, malgrat això, hi ha cops que les/els ex deixen d’aixafar la guitarra, les relacions funcionen com preteníem que funcionessin i la torrada, contra el que diu Murphy, les confabulacions astrals i la mala sort, no acaba caient pel costat de la mantega.
I si ha de caure del costat de la mantega que ho faci, si us plau, a la torrada de la ex un pèl plom :)
Gràcies, òscar, pels ànims. Sí, és cert que busquem explicació al que no la té: nosaltres fem el nostre destí, ¿oi? Però què vols, fa ràbia que quan sembla que tot flueix com la seda, que per fi sóc 'la dona de la vida d'algú', resulta que hi algú altre per a qui 'l'home de la meva vida' és també 'l'home de la seva'.
Espero que Murphy aquest cop s'equivoqui. Que fallin les prediccions i que, tal com ell em diu, no tinc res de què patir.
Però us confesso que ara meteix sóc petita petita...
*mateix
Malgrat que la fama us la soleu emportar les noies, he de dir que un bon grapat de cops els homes som (com diria el “papuchi” Iglesias) els raros, raros, raros. Quan et llegia ahir l’apunt pensava “coi el tio hauria de mirar de desvincular-se d’una manera més ferma de la ex. Per respecte a ella i per respecte a la ex”.
Ara que et llegeixo aquest “no has de patir” penso que és cert que les desvinculacions no són sempre tan senzilles com voldríem i que, potser, la suma d’aquest no has de patir + el maneler “petit(a) petita(a)” t’acabarà concedint el també maneler “desig”.
Espero que coneguis la canço de Manel perquè, sinó, no faré altra cosa que fer créixer la masculina fama de raros, raros, raros :)
Conec la cançó, per descomptat. :)
La torrada ha caigut del costat de la mantega, per descomptat.
Avui fa una setmana que em va engegar: "L'estimo i vull tornar amb ella", em deia unes hores després d'haver-me assegurat que volia estar amb mi, que jo era amb qui volia estar, que no podia tornar amb ella perquè amb ella no hi veia cap futur, etc.
Després d'una setmana de tenir molts alts i baixos, avui he tornat a caure en veure una foto d'ell passant-s'ho bé amb els amics. No el tinc a Facebook (el vaig eliminar de la llista d'amics el mateix dia que m'engegava), però no puc eliminar els 20 amics comuns que tenim, oi?
Sembla mentida com una simple imatge ens pot causar tant de dolor...
Murphy és un veritable gilipolles per anar creant lleis que, de tant en tant i per desgràcia, es compleixen.
I nosaltres som també una mica tòtils buscant al Facebook coses que intuïm ens acabaran fent mal.
Petoneeeeeets i, en no res, a mirar-se les torrades no massa de reüll. :(
Gràcies, òscar. La imatge al facebook no la vaig buscar, ja saps que al facebook tothom hi penja el que vol, i de tant en tant, entre les actualitzacions d'estat dels amics, apareixen fotos que ens estimaríem més no haver vist...
Tant li fa. Ell és feliç amb ella, i jo d'aquí a no res torno a casa, deixo l'aventura britànica enrere i em centro en el meu doctorat.
I tal dia farà un any, o com diuen en castellà: A otra cosa, mariposa (i en honor als Monty Python: And now for something completely different)
El doctorat, amb aquesta traducció simultània d'una frase a tres llengües, te'l haurien de donar sense passar per cap departament de la Facultat.
Espavila que els sunny days són molt més sunny a Catalunya que a la llar del te de les cinc.
:)
Publica un comentari a l'entrada