Estimats amics i amigues, tots aquells que sempre que m'enamoro em dieu: "Ves amb compte". Un cop més, teníeu raó.
(Ja podeu fer cua per a fotre'm un bon clatellot).
Explicació dels fets, degudament merescuda: ¿recordeu que no fa gaires setmanes us vaig explicar que havia conegut algú molt especial? ¿Algú que no només em feia sentir dins una bombolleta un altre cop, sinó que ell també s'hi sentia? Bé, aquest algú, el noi anglès a qui direm M., m'estima. A mi em va sobtar, és clar, que em digués en un email que m'estimava, quan amb prou feines vam passar un dia junts. Però un dia em va explicar com entén (com viu) ell l'amor. Ell estima una persona en el moment en què connecta amb la part més interna, més pura, d'aquesta persona, i si això passa, aquest amor no desapareix mai, i el lligam sempre hi roman.
Ara bé, després de 4 setmanes d'intercanviar-nos uns emails d'allò més apassionats, de fer-nos detalls bonics com vídeos (fets de moments que capturem amb el mòbil), cançons (cantades per nosaltres), contes i poemes diversos, després de 4 setmanes de, de tant en tant, enviar-nos un missatge al mòbil a altes hores de la nit per a fer saber a l'altre que el trobarem en els nostres somnis, ahir vam tenir LA conversa. Era una conversa que jo volia ajornar fins al moment en què ens tornarem a veure, al novembre, però que ahir va sorgir mentre xatejàvem per un mal ús d'una paraula per part meva. Vaig fer servir LA paraula: "relació". I com que, segons em deia, aquesta paraula pot significar dues coses en anglès, volia saber a quin significat em referia. Jo quan faig servir aquesta paraula anglesa ho faig gairebé sempre amb EL significat: dues persones que s'atrauen i que comencen un intercanvi de sentiments i vivències que no compartiran amb altres persones. És a dir, del pal "nòvio-nòvia", vaja.
I ves, aquí és on la conversa va engegar, i va durar un parell d'hores. ¿Per què? Doncs perquè en M. és un noi que pensa massa (ara els que em coneixeu molt riureu per sota el nas). Un noi que ho ha de mastegar tot. A més, quan us deia que era especial, no en tenia ni idea de fins a quin punt ho és. Parlàvem de nosaltres, perquè el tema havia sortit i per tant era el que tocava. Jo no volia sonar massa empalagosa i per tant mirava d'evitar paraules com nòvios, parella, relació i coses per l'estil, però és clar, l'ambigüitat va ser el plat fort de la nit, i al final m'hi vaig haver d'arremangar. Després d'un parell d'hores de donar voltes al que és una relació de parella i a la necessitat de dedicar-se i donar-se només a una persona, mentre que per a ell la joia d'estimar a tothom per igual no té preu, quan em va preguntar què volia dir quan li deia que per ell sento coses que no són ben bé com les que sento pels meus amics, li ho vaig dir directament: "vull dir que si em demanes per sortir, et diré SÍ!, que si em demanes que me'n vagi a viure amb tu a Londres, a Togo o a Suècia, et diré SÍ!, significa que vull fer-me vella al teu costat".
Bé, llavors és quan vam estar encara una estona més parlant del perquè de voler això amb una sola persona. Ja no sabia com més dir-li, i li vaig etzibar: "No pots fer-te vell al costat de tothom. En algun moment de la teva vida hauràs de triar algú. No pots formar una família amb tothom que estimes. Les coses no funcionen així en aquest món. No pots llevar-te cada matí al costat de tothom que estimes. N'hi ha d'haver una, o si no no n'hi haurà cap. Sé que dormir sol és genial (jo ja fa gairebé 4 anys que ho faig), però arriba el moment en què sents que ja n'hi ha prou de dormir sol, oi? I necessites una mà sobre la panxa i un petó de bona nit, i un 'bon dia carinyu' i un petó matiner. I és llavors que vols que una d'aquestes persones sigui l'única" (en anglès era més maco: "Then you want just one to be the one").
El cas és que, tot i que em va donar la raó i va entendre per on anava, o bé m'estava rebutjant de la manera més elegant que mai m'han rebutjat (i li ho vaig fer saber), o bé realment aquest noi no està per a relacions de parella. Sí, d'acord, un noi que s'ha passat una setmana sencera caminant descalç com a reivindicació del contacte amb la natura, és un noi especial, admetem-ho. Però ves, em pensava que tot el que m'enviava em deia m'escrivia i sentia per mi conduiria cap a una relació de parella.
M'equivocava.
De tota manera, em va preguntar molt sàviament: "¿No t'agrada el que tenim? ¿No ets feliç? ¿Per què vols canviar-ho? ¿Què hi canviaries, del que tenim ara?" I és clar, m'ho va posar en safata: canviaria la incertesa de no saber què contestar quan algú em pregunta si sóc soltera o tinc parella, canviaria la incertesa de no saber si el dia 5 quan et vegi puc besar-te apassionadament o només fer-te una abraçada com la que li faria als meus altres amics, canviaria la incertesa de no saber què fer-ne, de la meva vida.
Total, que el dia 5 molt em temo que ni tan sols sabré on amagar-me quan el vegi. (Ara que, millor haver-me fotut la patacada aquí, a caseta, sola, que fotre-me-la allà, amb ell, i voler-me morir de vergonya...).
_______
Epíleg
Imagino que els lectors del meu post m'han imaginat plorant desconsoladament després de la conversa amb en M. Reconec que el to del meu escrit és un pèl tristot, però no em malinterpreteu: no n'estic, de trista. Al contrari: estic molt contenta de poder viure aquesta "relació" (per manca d'una altra paraula), de poder experimentar aquest munt de sentiments que m'exploten aquí dins i m'il·luminen la cara. Sóc feliç de ser tan afortunada i de conèixer gent que em permet millorar dia a dia, que em permet revisar esquemes i modificar-ne els que calgui. I de fet, les coses estan tal com estaven abans de la conversa: calia aclarir certs punts, i aclarits estan: ell no busca una relació de parella (basada en els cànons de les relacions de parella tal com les entenem la majoria dels mortals), però vol gaudir del que sent per mi -i del que jo sento per ell- sense preocupar-se ara pel que pugui o no passar demà. Em sembla un plantejament molt assenyat i del qual en podem aprendre moltes coses.
:)
