¿Qui ets?

Dona, catalana, lingüista, artista, viatgera... ¿Qui és en realitat aquesta que em mira des de l'altra banda del mirall? ¿Què vol? ¿Què pensa? ¿Què busca? ¿Què espera?

Alegre, bonica, servicial, intel·ligent, entusiasta, perseverant... ¿Com ho veuen, tot això, els que em veuen? ¿Per què no ho veig quan em miro al mirall?

Raquel, Tata, Gordi, Raque, Rachel, Santi, llenguaddicta, jo... ¿Qui s'amaga rere aquests noms? ¿Què oculten aquestes etiquetes?

_________

Who are you?

Woman, Catalan, Linguist, artist, traveler... Who is, actually, the one who stares at me from the other side of the mirror? What does she want? What does she think? What is she looking for? What is she waiting for?

Merry, pretty, helpful, intelligent, enthusiast, persistent... How do they see it, those who see me? Why can't I see it when I look at myself in the mirror?

Raquel, Tata, Gordi, Raque, Rachel, Santi, llenguaddicta, me... Who is hiding behind these names? What are these labels conceal?

L'amor porta mitjons

La llenguaddicta ha conegut algú. (Ara és quan els meus lectors fan una onada d'aquelles pròpies de can Barça). Sí, per difícil que sembli de creure... He conegut algú.

Però...

(¿Què us pensàveu? ¿Que seria tan fàcil com dir-ho? Em temo que no... A la llenguaddicta no li van les coses senzilles).

A aquest algú l'acaben de deixar. I és clar, com us podeu imaginar, no es troba en el seu millor moment. El còctel d'emocions contradictòries i noves que està experimentant (allò que en diuen "dol") li impedeix veure-hi més enllà del seu melic. Hi té motius: té el cor destrossat. Per tant, a mi em toca esperar que passi el temps i ell pugui refer-se del dolor i la tristor. Ni tan sols sé si un cop recuperat voldrà tornar a saber-ne res, de mi. I dic "tornar" perquè durant unes setmanes, les immediates a la seva separació, hem tingut uns quants encontres (per dir-ho d'alguna manera), tots ells molt bonics: moments en què hem pogut conèixer-nos mica en mica, i anar descobrint que ens agradem, que estem bé junts (les breus estones que ha estat capaç de deixar de pensar en ella i en el dolor que sent perquè ella l'hagi deixat de la nit al dia).

Ja sé què penseu, però la meva veueta em diu... (us diria en Magnum). Sí, sé el que esteu pensant: "la llenguaddicta està fent de pont". De fet, no és el primer cop que ho faig. Però alguna cosa em diu que potser aquesta vegada serà diferent.

Ara, però, estem en stand-by. No sé què en serà, de nosaltres. No sé si passat aquest temps que cal que passi reprendrem la "relació" i començarem a fer el camí plegats, o si potser el voldrà fer en solitari, o, qui sap, de la mà d'algú altre. Sigui com sigui, jo segueixo caminant, perquè és l'únic que puc fer, ¿oi? Només així hi ha la possibilitat que els nostres camins es tornin a trobar.