¿Per què algú que és a punt de casar-se escriu a una antiga amant dient-li que l'enyora, que encara n'està enamorat i que mai no ha deixat d'estimar-la?
La resposta és evident: perquè és un home i els homes, a) tendeixen a ser infidels, b) no senten respecte pel gènere femení, c) pateixen d'un complexe de Sultà, com el del teu conte ;-), d) són uns malparits, e) tenen un cerebellum genitalum, f) ...
Resposta alternativa: perquè és un fill de puta, independentment del seu sexe.
Clarísimo, un hombre a punto de casarse se siente como si estuviera condenado a cadena perpetua ó lo que es peor, esperando el maldito día en el corredor de la muerte. Con lo cuál, qué le queda? Pues intentar agarrarse al mínimo soplo de vida, necesita sentirse vivo, jóven, útil, saber que todavía tiene mucho que dar y recibir. Empieza a rebobinar en su mente y el muy cobarde recurre a los maravillosos recuerdos de alguna ex que nunca olvidó, esperando una respuesta que le sirva de excusa para poder romper la condena. Y si al final no es la respuesta esperada qué? Pues nada, se conformará, como casi todos, haciendo el gilipollas con los amigos en una estúpida despedida de soltero!
Anònim, m'agrada la teva visió del tema. Però em sembla estrany que en el segle 21 algú que decideix casar-se se senti condemnat. I en el cas de sentir-se'n, ¿per què necessita una excusa per a trencar la condemna? ¿No se suposa que parlant la gent s'entén? Dic jo que amb un simple "Mira, crec que no vull tirar endavant" n'hi hauria prou, ¿no?
Encara més, si els missatges són missatges d'auxili, i, com tu dius, no obtenen la resposta esperada, ¿vol dir que no hi ha cap altra solució?
La meva hipòtesi, caríssima, només avançava la típica resposta-comodin que l'anònim(a) no ha dubtat en postular: que els homes són tooots uns gilipollas... Sí, digues-li sarcasme. ;-) Veig que has estat cautelosa en formular la teva pregunta ("algú" en lloc de "un home") però ja pots anar-hi de puntetes que aquest és un tema sense variacions, sempre sabem com acaba: amb comentaris previsibles i femellistes. Tot plegat em sembla una mica adolescent...
A mi el que em sembla adolescent no són els comentaris dels meus lectors, sinó l'actitud d'aquest "algú", a poc més d'un mes de casar-se. ¿No et sembla? A accions adolescents, reaccions adolescents... ¿M'explico?
La verdad es que tienes razón con que resulta una actitud adolescente, pero también tenemos que analizar que hay hombres que tienen esa manera de demostrar sus sentimientos. No lo defiendo, pero, una pregunta, ¿qué piensa la otra parte, la amante, lo ha olvidado? A mi me sucedió algo parecido, un ex se puso en contacto conmigo, un ex que me había dejado, y la verdad...sentí una pequeña ilusión cuando me buscó.
Si ella aún siente algo por él, quizás debería pensar que podría suceder si aceptara la oportunidad que le está ofreciendo. Pero claro, esto dependiendo de lo que ella quiera, en este momento parece que tiene la sartén por el mango. Lo que suceda dependerá de su decisión. Es complicado...
Totalment d'acord amb l'anònim, amb un apunt extra. Tot i ser al segle XXI no tots els homes es casen perquè ho decideixin ells, sinó perquè si no ho fan la noia en qüestió trencarà la relació "per manca de compromís" i se'ls acabarà l'estabilitat sexual que han tingut fins aquell moment. Saps del cert que el noi ha decidit casar-se?
I ja posats podríem parlar de les parelles que tenen fills perquè els vol ella, i oh! resulta que em vaig oblidar una pastilla i m'he quedat embarassada carinyu... d'aquests casos jo en conec 3! Mals bitxos...
No crees Albert que ella debería intentar averiguar el porqué de ese contacto después de tanto tiempo. Creo que es una oportunidad que tiene de volver a tener lo que un día tuvo. Siempre pensando en que ella siga enamorada de él y también lo desee.
Anònim(a), i si no n'estigués enamorada i no en volgués saber res, què se suposa que hauria de fer? Hauria de respondre-li en plan 'mira, xato, passo de tu'; hauria de jugar una mica amb ell a veure com reacciona?; el silenci com a resposta?...
El que pensi o faci la noia em sembla totalment irrellevant. Aquí el que es discuteix és per què una persona suposadament compromesa amb una altra decideix tirar per un camí no gaire ètic pels estàndards de la societat en la que vivim. Period.
No se qué debería hacer, eso depende de la situación que ellos hayan vivido, cómo acabaron...no sabemos lo que sucedió, quién lo dejó y porqué. Simplemente me parecía interesante conocer los sentimientos de la otra parte implicada. ¿Ya sabes algo llenguaddicta?
¡M'encanta! Bé, nois, tinc més dades. Ella passa d'ell. I sembla ser que ell li ha enviat aquests missatges perquè "només volia que sabés quins són els seus sentiments". Ara bé, jo em pregunto: ¿qui li ha donat permís per vomitar-li els seus sentiments, especialment tenint en compte que ell és a punt de casar-se i que ella no en vol saber res? I encara més, ¿calia que li fes saber els seus sentiments tenint en compte que no en treurà res (ni tan sols en el cas que ella encara hi estés interessada)?
Anònim(a), sí, ella té la paella pel mànec però em sembla que això de la cuina no li va gaire...
SoRT, crec que és el que ella ha contestat (potser no amb aquestes paraules, però la idea és la mateixa).
Albert, sí, ell ha decidit casar-se, i tens tota la raó, el debat és per què algú a poques setmanes de casar-se, escriu a una antiga amant. Encara més, no està escrivint per saber "¿què tal la vida?", li ha escrit "sempre he estat enamorat de tu, mai no he deixat d'estimarte, et trobo a faltar". ¿Com pot un home a punt de casar-se afirmar tan alegrement que està enamorat d'una altra dona? ¿No se suposa que et cases amb la dona de la qual estàs enamorat? Vaja, a no ser que visquis a Índia.
doncs aquest és l'exemple número 3249810239 pel qual afirmo que el matrimoni és cada cop més una farsa, una pantomima per disfressar-se i fer un tiberi.
Ara bé, si tant complicada és la situació d'aquest home potser que revisi el seu post sobre la simplicitat dels homes. A vegades afirmacions tant categòriques em fan passar vergonya, i més venint d'algú culte com vostè, que sap no simplificar.
Albert, que un home decideixi fer una cosa estúpida (per més que sembli complexa) no el fa menys simple, sinó més estúpid. ¿No s'ha plantejat que potser tard o d'hora la futura muller descobrirà el pastís? ¿O potser és això el que pretén --tenir una excusa per acabar amb la pantomima sense ser el dolent de la pel·lícula? I parlant de pel·lícules, crec que aquest home ha vist massa "pastelons" made in hollywood. Igual espera que ella li digui que encara l'estima, i llavors el dia del casament, davant de tothom, li dirà al mossèn: "No, no ho vull". I correrà a trobar la dona que estima, i hi haurà un castell de focs quan es retrobin... (Permeteu-me que vagi un moment al bany, m'han entrat ganes de vomitar).
No se, la verdad. Resulta difícil entender a algunos hombres. Puede ser por lo que dice Albert, pero porqué no pensar que puede ser que sus sentimientos sean reales. A veces pasa, estás con alguien pero piensas en otra persona. Aguantas porque crees que se te pasará, pero supongo que el hecho de estar a punto de casarse hace que se de cuenta que no es a quien tiene a su lado la que quiere realmente. Lo siento, sigo con el poco romanticismo que se puede extraer sobre esta historia.
Res res, que si creu vostè que l'home ha pogut fer-se aquesta palla mental de que la futura dona descobreixi el percal és prova irrefutable que simple no és. Imbècil potser, però simple no. Recordem que les coses més complexes les acostumen a fer els més idiotes.
Anònima (ara sens dubte), està bé que algú mantingui el caire romàntic de la història (si és que l'hi trobes, perquè a mi tot plegat em fa més aviat riure). En fi, algú ha de fer-ho, ¿oi? Si em posés en plan romàntic diria que el més assenyat, per part de l'imbècil, seria ser valent per un cop a la vida, deixar-se de punyetes i anar a buscar-la. Plantar-se a la seva porta i dir-li: "T'estimo", arriscant-ho tot. Això seria romàntic (fins i tot encara que ella li digués: "Ves a la merda").
Albert, no crec que ell s'hagi fet cap palla mental, tan sols és una de les meves hipòtesis, però no oblidi vostè que sóc dona, ergo, complicada (què dic, complicadíssima, retorçada, una arpia, vaja), la qual cosa vol dir que filtro les experiències dels altres segons la meva manera de veure el món, i per tant, crec que una possibilitat seria que en la seva covardia suprema l'home en qüestió hagués ideat un pla per tal que la dona descobreixi que no l'estima a ella, sinó a l'altra. It makes sense, que diuen per aquí.
Independientemente de lo que decida hacer ella, lo que si que ha sucedido seguro es que ambas partes están pensando en ello. Creemos que no nos afectan las relaciones anteriores, que una vez superadas ya está, pero de pronto reaparecen personas y sentimientos, y no somos de piedra. Seguramente él también quería que ella le recordara, sus momentos juntos, para ver si así la recuperaba.
Bien llenguaddcita, pero recuerda que tu misma le llamas cobarde, por eso mismo no pasa lo que tú expones. Quizás es su manera de llamar a la puerta de ella. La cuestión es que ella ahora seguro que piensa en él. ¿Me equivoco?
Anònima, demà al matí li preguntaré, però posaria la mà al foc que ella no pensa en ell tant com ell pensa en ella (o tant com ell voldria que ella pensés en ell). Crec que les persones no poden viure dels moments bons que van viure en el passat. La vida és ara i aquí, i si ara i aquí ell sent que no vol estar amb la que serà la seva dona... que s'ho faci mirar.
Es evidente, no se puede vivir de los recuerdos pasados, pero aunque no queramos, creo que són una parte importante de nuestra vida y nunca sabemos cuando aflorarán. Soy nueva en esto de los blogs, pero me gustan mucho los tuyos, sobretodo este. He visto que se basa en experiencias tanto tuyas como de los demás. Esta que planteas, ¿es personal? No tienes porque responder, pero creo que daría un enfoque diferente al asunto. Gracias por adelantado. Simplemente me siento identificada.
Molt bé. Més dades. Aquest matí ELL m'ha tornat a escriure. Ahir vaig cometre l'estúpid error d'enviar-li un e-mail per dir-li que aquest debat estava en marxa, més que res perquè em semblava poc ètic tenint en compte que parlàvem d'ell bàsicament.
Per si algú encara ho dubta, no n'estic enamorada, ni l'enyoro, ni tan sols l'estimo.
Bé, el mail d'aquest matí deia: "Et necessito. T'estimo". La meva resposta ha estat "Si et plau, prou". Però es veu que el noi no en té prou, i ha seguit escrivint. De debò, encara no sé per què li he seguit la veta tanta estona, fins que al final m'ha inflat els nassos. La seva estratègia és clara (per l'amor de Déu, que sóc una dona...): està mirant de tocar-me la fibra. Com que amb paraules boniques no ho ha aconseguit (¿què voleu? han passat gairebé dos anys, està a punt de casar-se, etc., em costa creure una sola paraula que surti de la seva boca/dits), l'estratègia ha estat passar a l'altre extrem, i m'ha escrit uns quants e-mails en els quals m'acusa d'haver mentit en la nostra història passada, de no haver sentit les coses com ell, de no haver-lo estimat com ell a mi, bla bla bla... en fi, aquesta mena de joc infantil que suposo que coneixeu.
Li he preguntat, per satisfer la meva curiositat, per què es casa si no ho vol fer. No hi ha hagut resposta: tot el que ha fet ha estat mirar de passar-me la pilota demanant-me que fos sincera amb els meus sentiments (¿que potser no ho he deixat prou clar?).
En fi, segueixo sense resposta a la pregunta inicial... Però si us sóc sincera, m'importa ben poc.
Dejando de un lado como pensamos los hombres o las mujeres, la mente es algo complicada. Este chico guarda buenos recuerdo, pero tambien malos, ante el inminente compromiso le han llegado esas buenas sensaciones que siempre han pesado más en su cabeza. Se le acaba la "livertad" y le pueden venir muchas sensaciones de golpe, entre ellas, la forma de llevar su antigua relación, ahora es posible que sea un calzonazos y vive sumido a las peticiones de su futura (si cariño, ahora mismo voy cariño, lo que tu digas cariño) o simplemente es un tipo inseguro que me lleva a pensar que esto mismo le sucederia si se fuera a casar con su Ex, osea se... que dura es la vida de un chico por que no vuelves con tu mamá?
Bien, creo que es complicado opinar en esta situación, tú llenguaddicta, siendo parte implicada sabrás mejor que nadie el porqué lo hace. Según fue vuestra relación en un pasado, todo influye. Como fue, la situación, cuanto duró y sobretodo..porqué se acabó. Tú lo conoces, nosotros no, así que tu puedes orientarnos en la respuesta a tu pregunta.
La meva opinió: jo, en aquests dos anys, he crescut (agafeu això en el sentit espiritual, intel·lectual, etc. de la paraula). Ell s'ha quedat estancat allà.
Sabent que es tracta de tu, Llenguaddicta, crec que podem afegir un nou punt de vista en tot això...
Tot i que crec que el fet que estigui a punt de casar-se influeixi molt en el perquè de tot plegat, penso que si no més, igual, ha influït el fet que tu ja no hi ets, i que no hi seràs durant una bona temporada. Ara mateix no li suposes un perill real, només virtual, per dir-ho d'alguna manera... O potser és que veure't lluny li ha fet replantejar-se la vostra història... o potser NOMÉS ara que estàs lluny s'ha atrevit a dir-te el que no ha gosat durant dos anys...
En qualsevol cas, crec que JO li seguiria la veta, per veure fins on arriba...
Estoy de acuerdo con Sort. Así verás si lo que te dice es real o no. Puede que sí y entonces debes plantearte si te interesa o no. Muchas veces nuestro pequeño rencor que todos guardamos tras una ruptura no nos deja ver las oportunidades que se nos presentan.
SoRT, entenc el que planteges. Sí que és possible que el fet que jo sigui lluny li hagi donat el valor que necessitava per dir el que sent, perquè, com tu dius, no sóc una amenaça real. Però això només em confirma que és un covard (la qual cosa sé des que fa gairebé dos anys em va deixar plantada 3 hores esperant-lo en un bar i mai més no vaig tornar a saber d'ell: resumit).
De tota manera, JO no penso seguir-li més la veta. Acabo d'advertir-lo que si no ho atura posaré al corrent de tot plegat al seu germà, que és un tio amb dos dits de front. Sí, sóc xunga, ¿i?
Anònima, fa molt de temps que vaig deixar de sentir rancúnia. De fet, fa molt de temps que vaig deixar de sentir res. (Val, els que em coneixeu de molt a prop m'heu sentit parlar d'ell un parell de cops, i potser sí que sonava a rancúnia, però era petita petita... ja m'enteneu). No, no vull tirar endavant perquè l'estabilitat que tinc ara me l'he hagut de treballar molt. I m'ha costat déu i ajuda arribar fins aquí!
Segueixo sense saber què vol, amb tot això, però ja no vull saber-ho. (Li he preguntat i no ha contestat, per tant... dos piedras).
Addendum: ¿Què us ha agafat a tots per preguntar-me una vegada i una altra si encara m'interessa? ¿Que no ho he deixat prou clar? (La Neus també m'ha preguntat el mateix avui... potser és que no empro les paraules adients...).
Completament d'acord amb què això li afegeix un plus de covardia...
Ens ha quedat claríssim, guapa. No t'interessa el més mínim i la rancúnia, si n'hi havia, era petita, petita.
Però una cosa, dius que li has preguntat per què es casa si no ho vol fer? Qui et diu que no vulgui fer-ho? Que encara t'estimi no vol dir que no es vulgui casar... d'acord, és una mica complicat, però no ho veig del tot incompatible...
Jo crec que si es volgués casar (és a dir, si tingués tan clar que està fent el que VOL fer), hauria respost de manera clara. ¿No? O com a mínim, una cosa de l'estil del que tu has escrit: "¿Qui et diu que no em vull casar?"
Anyway, és un covard. I els covards no m'han agradat mai (i menys ara, que estic en la meva etapa de valenta que t'hi cagues).
37 comentaris:
La resposta és evident: perquè és un home i els homes, a) tendeixen a ser infidels, b) no senten respecte pel gènere femení, c) pateixen d'un complexe de Sultà, com el del teu conte ;-), d) són uns malparits, e) tenen un cerebellum genitalum, f) ...
Resposta alternativa: perquè és un fill de puta, independentment del seu sexe.
¿La teva hipòtesi tenia un polsim de sarcasme o realment penses el que dius?
Clarísimo, un hombre a punto de casarse se siente como si estuviera condenado a cadena perpetua ó lo que es peor, esperando el maldito día en el corredor de la muerte. Con lo cuál, qué le queda? Pues intentar agarrarse al mínimo soplo de vida, necesita sentirse vivo, jóven, útil, saber que todavía tiene mucho que dar y recibir. Empieza a rebobinar en su mente y el muy cobarde recurre a los maravillosos recuerdos de alguna ex que nunca olvidó, esperando una respuesta que le sirva de excusa para poder romper la condena. Y si al final no es la respuesta esperada qué? Pues nada, se conformará, como casi todos, haciendo el gilipollas con los amigos en una estúpida despedida de soltero!
Anònim, m'agrada la teva visió del tema. Però em sembla estrany que en el segle 21 algú que decideix casar-se se senti condemnat. I en el cas de sentir-se'n, ¿per què necessita una excusa per a trencar la condemna? ¿No se suposa que parlant la gent s'entén? Dic jo que amb un simple "Mira, crec que no vull tirar endavant" n'hi hauria prou, ¿no?
Encara més, si els missatges són missatges d'auxili, i, com tu dius, no obtenen la resposta esperada, ¿vol dir que no hi ha cap altra solució?
La meva hipòtesi, caríssima, només avançava la típica resposta-comodin que l'anònim(a) no ha dubtat en postular: que els homes són tooots uns gilipollas... Sí, digues-li sarcasme. ;-)
Veig que has estat cautelosa en formular la teva pregunta ("algú" en lloc de "un home") però ja pots anar-hi de puntetes que aquest és un tema sense variacions, sempre sabem com acaba: amb comentaris previsibles i femellistes. Tot plegat em sembla una mica adolescent...
A mi el que em sembla adolescent no són els comentaris dels meus lectors, sinó l'actitud d'aquest "algú", a poc més d'un mes de casar-se. ¿No et sembla? A accions adolescents, reaccions adolescents... ¿M'explico?
La verdad es que tienes razón con que resulta una actitud adolescente, pero también tenemos que analizar que hay hombres que tienen esa manera de demostrar sus sentimientos. No lo defiendo, pero, una pregunta, ¿qué piensa la otra parte, la amante, lo ha olvidado? A mi me sucedió algo parecido, un ex se puso en contacto conmigo, un ex que me había dejado, y la verdad...sentí una pequeña ilusión cuando me buscó.
Doncs no sé què sent l'altra part, li ho hauré de preguntar. Tan bon punt obtingui la informació, us la faig saber.
Si ella aún siente algo por él, quizás debería pensar que podría suceder si aceptara la oportunidad que le está ofreciendo. Pero claro, esto dependiendo de lo que ella quiera, en este momento parece que tiene la sartén por el mango. Lo que suceda dependerá de su decisión. Es complicado...
Totalment d'acord amb l'anònim, amb un apunt extra. Tot i ser al segle XXI no tots els homes es casen perquè ho decideixin ells, sinó perquè si no ho fan la noia en qüestió trencarà la relació "per manca de compromís" i se'ls acabarà l'estabilitat sexual que han tingut fins aquell moment. Saps del cert que el noi ha decidit casar-se?
I ja posats podríem parlar de les parelles que tenen fills perquè els vol ella, i oh! resulta que em vaig oblidar una pastilla i m'he quedat embarassada carinyu... d'aquests casos jo en conec 3!
Mals bitxos...
No crees Albert que ella debería intentar averiguar el porqué de ese contacto después de tanto tiempo. Creo que es una oportunidad que tiene de volver a tener lo que un día tuvo. Siempre pensando en que ella siga enamorada de él y también lo desee.
déu n'hi do el debat que s'ha generat...
Anònim(a), i si no n'estigués enamorada i no en volgués saber res, què se suposa que hauria de fer? Hauria de respondre-li en plan 'mira, xato, passo de tu'; hauria de jugar una mica amb ell a veure com reacciona?; el silenci com a resposta?...
El que pensi o faci la noia em sembla totalment irrellevant. Aquí el que es discuteix és per què una persona suposadament compromesa amb una altra decideix tirar per un camí no gaire ètic pels estàndards de la societat en la que vivim. Period.
No se qué debería hacer, eso depende de la situación que ellos hayan vivido, cómo acabaron...no sabemos lo que sucedió, quién lo dejó y porqué. Simplemente me parecía interesante conocer los sentimientos de la otra parte implicada. ¿Ya sabes algo llenguaddicta?
¡M'encanta! Bé, nois, tinc més dades. Ella passa d'ell. I sembla ser que ell li ha enviat aquests missatges perquè "només volia que sabés quins són els seus sentiments". Ara bé, jo em pregunto: ¿qui li ha donat permís per vomitar-li els seus sentiments, especialment tenint en compte que ell és a punt de casar-se i que ella no en vol saber res? I encara més, ¿calia que li fes saber els seus sentiments tenint en compte que no en treurà res (ni tan sols en el cas que ella encara hi estés interessada)?
Anònim(a), sí, ella té la paella pel mànec però em sembla que això de la cuina no li va gaire...
SoRT, crec que és el que ella ha contestat (potser no amb aquestes paraules, però la idea és la mateixa).
Albert, sí, ell ha decidit casar-se, i tens tota la raó, el debat és per què algú a poques setmanes de casar-se, escriu a una antiga amant. Encara més, no està escrivint per saber "¿què tal la vida?", li ha escrit "sempre he estat enamorat de tu, mai no he deixat d'estimarte, et trobo a faltar". ¿Com pot un home a punt de casar-se afirmar tan alegrement que està enamorat d'una altra dona? ¿No se suposa que et cases amb la dona de la qual estàs enamorat? Vaja, a no ser que visquis a Índia.
doncs aquest és l'exemple número 3249810239 pel qual afirmo que el matrimoni és cada cop més una farsa, una pantomima per disfressar-se i fer un tiberi.
Ara bé, si tant complicada és la situació d'aquest home potser que revisi el seu post sobre la simplicitat dels homes. A vegades afirmacions tant categòriques em fan passar vergonya, i més venint d'algú culte com vostè, que sap no simplificar.
Albert, que un home decideixi fer una cosa estúpida (per més que sembli complexa) no el fa menys simple, sinó més estúpid. ¿No s'ha plantejat que potser tard o d'hora la futura muller descobrirà el pastís? ¿O potser és això el que pretén --tenir una excusa per acabar amb la pantomima sense ser el dolent de la pel·lícula? I parlant de pel·lícules, crec que aquest home ha vist massa "pastelons" made in hollywood. Igual espera que ella li digui que encara l'estima, i llavors el dia del casament, davant de tothom, li dirà al mossèn: "No, no ho vull". I correrà a trobar la dona que estima, i hi haurà un castell de focs quan es retrobin... (Permeteu-me que vagi un moment al bany, m'han entrat ganes de vomitar).
No se, la verdad. Resulta difícil entender a algunos hombres. Puede ser por lo que dice Albert, pero porqué no pensar que puede ser que sus sentimientos sean reales. A veces pasa, estás con alguien pero piensas en otra persona. Aguantas porque crees que se te pasará, pero supongo que el hecho de estar a punto de casarse hace que se de cuenta que no es a quien tiene a su lado la que quiere realmente.
Lo siento, sigo con el poco romanticismo que se puede extraer sobre esta historia.
Res res, que si creu vostè que l'home ha pogut fer-se aquesta palla mental de que la futura dona descobreixi el percal és prova irrefutable que simple no és. Imbècil potser, però simple no.
Recordem que les coses més complexes les acostumen a fer els més idiotes.
Anònima (ara sens dubte), està bé que algú mantingui el caire romàntic de la història (si és que l'hi trobes, perquè a mi tot plegat em fa més aviat riure). En fi, algú ha de fer-ho, ¿oi? Si em posés en plan romàntic diria que el més assenyat, per part de l'imbècil, seria ser valent per un cop a la vida, deixar-se de punyetes i anar a buscar-la. Plantar-se a la seva porta i dir-li: "T'estimo", arriscant-ho tot. Això seria romàntic (fins i tot encara que ella li digués: "Ves a la merda").
Albert, no crec que ell s'hagi fet cap palla mental, tan sols és una de les meves hipòtesis, però no oblidi vostè que sóc dona, ergo, complicada (què dic, complicadíssima, retorçada, una arpia, vaja), la qual cosa vol dir que filtro les experiències dels altres segons la meva manera de veure el món, i per tant, crec que una possibilitat seria que en la seva covardia suprema l'home en qüestió hagués ideat un pla per tal que la dona descobreixi que no l'estima a ella, sinó a l'altra. It makes sense, que diuen per aquí.
Independientemente de lo que decida hacer ella, lo que si que ha sucedido seguro es que ambas partes están pensando en ello. Creemos que no nos afectan las relaciones anteriores, que una vez superadas ya está, pero de pronto reaparecen personas y sentimientos, y no somos de piedra. Seguramente él también quería que ella le recordara, sus momentos juntos, para ver si así la recuperaba.
Bien llenguaddcita, pero recuerda que tu misma le llamas cobarde, por eso mismo no pasa lo que tú expones. Quizás es su manera de llamar a la puerta de ella. La cuestión es que ella ahora seguro que piensa en él. ¿Me equivoco?
Anònima, demà al matí li preguntaré, però posaria la mà al foc que ella no pensa en ell tant com ell pensa en ella (o tant com ell voldria que ella pensés en ell). Crec que les persones no poden viure dels moments bons que van viure en el passat. La vida és ara i aquí, i si ara i aquí ell sent que no vol estar amb la que serà la seva dona... que s'ho faci mirar.
Es evidente, no se puede vivir de los recuerdos pasados, pero aunque no queramos, creo que són una parte importante de nuestra vida y nunca sabemos cuando aflorarán.
Soy nueva en esto de los blogs, pero me gustan mucho los tuyos, sobretodo este. He visto que se basa en experiencias tanto tuyas como de los demás. Esta que planteas, ¿es personal? No tienes porque responder, pero creo que daría un enfoque diferente al asunto. Gracias por adelantado. Simplemente me siento identificada.
De res. Un plaer.
Molt bé. Més dades. Aquest matí ELL m'ha tornat a escriure. Ahir vaig cometre l'estúpid error d'enviar-li un e-mail per dir-li que aquest debat estava en marxa, més que res perquè em semblava poc ètic tenint en compte que parlàvem d'ell bàsicament.
Per si algú encara ho dubta, no n'estic enamorada, ni l'enyoro, ni tan sols l'estimo.
Bé, el mail d'aquest matí deia: "Et necessito. T'estimo". La meva resposta ha estat "Si et plau, prou". Però es veu que el noi no en té prou, i ha seguit escrivint. De debò, encara no sé per què li he seguit la veta tanta estona, fins que al final m'ha inflat els nassos. La seva estratègia és clara (per l'amor de Déu, que sóc una dona...): està mirant de tocar-me la fibra. Com que amb paraules boniques no ho ha aconseguit (¿què voleu? han passat gairebé dos anys, està a punt de casar-se, etc., em costa creure una sola paraula que surti de la seva boca/dits), l'estratègia ha estat passar a l'altre extrem, i m'ha escrit uns quants e-mails en els quals m'acusa d'haver mentit en la nostra història passada, de no haver sentit les coses com ell, de no haver-lo estimat com ell a mi, bla bla bla... en fi, aquesta mena de joc infantil que suposo que coneixeu.
Li he preguntat, per satisfer la meva curiositat, per què es casa si no ho vol fer. No hi ha hagut resposta: tot el que ha fet ha estat mirar de passar-me la pilota demanant-me que fos sincera amb els meus sentiments (¿que potser no ho he deixat prou clar?).
En fi, segueixo sense resposta a la pregunta inicial... Però si us sóc sincera, m'importa ben poc.
Dejando de un lado como pensamos los hombres o las mujeres, la mente es algo complicada. Este chico guarda buenos recuerdo, pero tambien malos, ante el inminente compromiso le han llegado esas buenas sensaciones que siempre han pesado más en su cabeza. Se le acaba la "livertad" y le pueden venir muchas sensaciones de golpe, entre ellas, la forma de llevar su antigua relación, ahora es posible que sea un calzonazos y vive sumido a las peticiones de su futura (si cariño, ahora mismo voy cariño, lo que tu digas cariño) o simplemente es un tipo inseguro que me lleva a pensar que esto mismo le sucederia si se fuera a casar con su Ex, osea se...
que dura es la vida de un chico por que no vuelves con tu mamá?
¡Ha ha ha! Bona, aquesta, DR: que torni a casa de la mama...
Bien, creo que es complicado opinar en esta situación, tú llenguaddicta, siendo parte implicada sabrás mejor que nadie el porqué lo hace. Según fue vuestra relación en un pasado, todo influye. Como fue, la situación, cuanto duró y sobretodo..porqué se acabó. Tú lo conoces, nosotros no, así que tu puedes orientarnos en la respuesta a tu pregunta.
La meva opinió: jo, en aquests dos anys, he crescut (agafeu això en el sentit espiritual, intel·lectual, etc. de la paraula). Ell s'ha quedat estancat allà.
Too bad.
Sabent que es tracta de tu, Llenguaddicta, crec que podem afegir un nou punt de vista en tot això...
Tot i que crec que el fet que estigui a punt de casar-se influeixi molt en el perquè de tot plegat, penso que si no més, igual, ha influït el fet que tu ja no hi ets, i que no hi seràs durant una bona temporada. Ara mateix no li suposes un perill real, només virtual, per dir-ho d'alguna manera... O potser és que veure't lluny li ha fet replantejar-se la vostra història... o potser NOMÉS ara que estàs lluny s'ha atrevit a dir-te el que no ha gosat durant dos anys...
En qualsevol cas, crec que JO li seguiria la veta, per veure fins on arriba...
Estoy de acuerdo con Sort. Así verás si lo que te dice es real o no. Puede que sí y entonces debes plantearte si te interesa o no. Muchas veces nuestro pequeño rencor que todos guardamos tras una ruptura no nos deja ver las oportunidades que se nos presentan.
SoRT, entenc el que planteges. Sí que és possible que el fet que jo sigui lluny li hagi donat el valor que necessitava per dir el que sent, perquè, com tu dius, no sóc una amenaça real. Però això només em confirma que és un covard (la qual cosa sé des que fa gairebé dos anys em va deixar plantada 3 hores esperant-lo en un bar i mai més no vaig tornar a saber d'ell: resumit).
De tota manera, JO no penso seguir-li més la veta. Acabo d'advertir-lo que si no ho atura posaré al corrent de tot plegat al seu germà, que és un tio amb dos dits de front. Sí, sóc xunga, ¿i?
Anònima, fa molt de temps que vaig deixar de sentir rancúnia. De fet, fa molt de temps que vaig deixar de sentir res. (Val, els que em coneixeu de molt a prop m'heu sentit parlar d'ell un parell de cops, i potser sí que sonava a rancúnia, però era petita petita... ja m'enteneu). No, no vull tirar endavant perquè l'estabilitat que tinc ara me l'he hagut de treballar molt. I m'ha costat déu i ajuda arribar fins aquí!
Segueixo sense saber què vol, amb tot això, però ja no vull saber-ho. (Li he preguntat i no ha contestat, per tant... dos piedras).
Addendum: ¿Què us ha agafat a tots per preguntar-me una vegada i una altra si encara m'interessa? ¿Que no ho he deixat prou clar? (La Neus també m'ha preguntat el mateix avui... potser és que no empro les paraules adients...).
Completament d'acord amb què això li afegeix un plus de covardia...
Ens ha quedat claríssim, guapa. No t'interessa el més mínim i la rancúnia, si n'hi havia, era petita, petita.
Però una cosa, dius que li has preguntat per què es casa si no ho vol fer? Qui et diu que no vulgui fer-ho? Que encara t'estimi no vol dir que no es vulgui casar... d'acord, és una mica complicat, però no ho veig del tot incompatible...
Jo crec que si es volgués casar (és a dir, si tingués tan clar que està fent el que VOL fer), hauria respost de manera clara. ¿No? O com a mínim, una cosa de l'estil del que tu has escrit: "¿Qui et diu que no em vull casar?"
Anyway, és un covard. I els covards no m'han agradat mai (i menys ara, que estic en la meva etapa de valenta que t'hi cagues).
Vaja, he hagut de treure la cançó perquè ara resulta que representa que sí que l'enyora... I a mi que m'agradava precisament perquè NO l'enyora...
Publica un comentari a l'entrada