divendres, 13 de novembre del 2009

¿Com podem tirar endavant carregant tot el que hem viscut?

El company de pis i jo compartíem una pizza aquesta nit mentre parlàvem de relacions passades. La seva és una manera molt budista de tirar endavant: anywhere I'm not, doesn't exist. És difícil d'explicar en poques paraules en català, en anglès era concís i perfecte. La idea és gairebé el que fan la canalla quan són molt bebès, quan els cau l'osset (o quan la mare o el pare surten de l'habitació) els experts asseguren que el motiu pel qual el bebè plora és perquè l'osset, la mare i el pare han deixat d'existir. La part budista de tot això, tractant-se d'un adult que tira endavant fent que el passat no existeixi, és el que en castellà en dien desapego, i que en català no he trobat la manera de dir-ho amb la mateixa precisió. Matisaré: no és que per a ell les ex deixin d'existir, el passat és el que és i no podem canviar-lo, però la seva manera de superar-ho és deixant-ho en el lloc on s'ha acabat. No torna a contactar mai més amb elles, i si elles passat un temps li escriuen un e-mail per saber com està, ell no contesta. Crec que ho vaig explicar millor en un post anterior. Entenc la seva manera de fer, i en part l'envejo: jo sempre he tingut la sensació de carregar una motxilla que es va fent més i més pesada a mesura que em faig més i més gran. A dins hi ha tot el que he viscut: absolutament TOT.

Els records hi són, hi han de ser. Però, com diu el company de pis, només tenen sentit en el moment en què van ser el present. Arrossegar-los no té sentit.

...



diumenge, 8 de novembre del 2009

De vegades...

De vegades, només de vegades, trobo a faltar un petó als llavis, una mà sota la camisa, una mirada còmplice, una abraçada-arrambada... un T'ESTIMO.

De vegades, només de vegades, sento que no tornaré a viure un amor com els que he viscut, que m'ha passat el tren i l'he deixat escapar. Que mai més no veuré el mateix somriure en despertar-me cada matí la resta de la meva vida.

De vegades, només de vegades, em faig petita petita i el món es fa petit petit amb mi. I em sento sola.

Molt sola.



Però això és només de vegades.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Homosexualitat: ¿genètica o lliure elecció?

El meu company de pis està estudiant un màster en Drets Humans. Les nostres converses de passadís (és el lloc on ens reunim, encara no sé per què) acostumen a girar al voltant de temes relacionats amb minories, discriminació, política... Avui ha sortit el tema de l'homosexualitat. Ell defensa que és un fet genètic, recolzant el seu argument en centenars d'articles i recerques científiques (la majoria d'elles, evidentment, fetes als EUA), i assegurant que és el corrent que actualment està més acceptat al món sencer. L'argument de la genètica, des del meu punt de vista, legitima a la societat en el camí de la tolerància paternalista: "pobrets, són com són, no hi poden fer res". A més, justifica la despesa pública en recerca per tal de mirar de trobar el gen causant d'aquesta anomalia. D'altra banda, segons ell, l'argument genètic explica per què una persona gay se sent gay tot i no saber per què ho és. Ell ho compara amb ser ros, tenir els ulls verds o ser negre.

El meu argument, per més que vague, ho reconec, defensa la lliure elecció en un món on tothom ha(uria) de poder triar què vol i què no vol, on ningú no té el dret a analitzar-me si jo no vull ser analitzat. La lliure elecció, segons ell, està molt bé en un món utòpic on tothom t'accepta tal com ets, però no en el nostre món, on l'homosexualitat és perseguida i castigada encara en molts països (el seu per descomptat). La lliure elecció, vista per ell, no explica per què els seus amics gays li han dit, amb llàgrimes als ulls, "m'odio perquè sóc gay, ma mare ni em parla, mon pare no em vol veure més, no vull ser gay". Per a mi, és evident que la lliure elecció no explica aquestes reaccions, el que les explica és una societat homòfoba on algú que de sobte descobreix que li agraden les persones del seu mateix sexe se sent un pària, un apestat, i vol deixar de ser com és, de sentir el que sent. La lliure elecció, diu ell, és absurda en un país com Irak o Pakistan, on poden tallar-te el penis o fotre't a la garjola per ser gay: "¿per què voldria algú triar una vida així, si pots triar la seguretat d'una vida heterosexual?"

Crec que on xoquem ell i jo és en el fet que els meus arguments es basen en el simple fet del lliure arbitri, en la condició humana per excelència. Ell necessita una explicació per a tot. Jo no. Ell no entén per què una persona defensa fins a la mort si cal un sentiment, una creença, una tria. Ho entén en casos de posicionament polític: "sóc antifeixista, i trio ser-ho fins i tot en un país feixista on sé que potser m'empresonaran per defensar les meves idees" (parlàvem de la guerra civil espanyola), però no entén que algú pugui posar la seva vida per davant en qüestions no polítiques. Tampoc no ens posem d'acord en el fet que la tendència sexual pot ser senzillament una qüestió de gustos: igual com m'agrada el formatge però no les cols de Brusseles, poden agradar-me els homes, les dones o totes dues coses. Ell, d'això, en diu genètica. Jo no tinc tan clar que els gustos tinguin res a veure amb la genètica.

Llavors he tret la bisexualitat, i és clar, és un tema complicat. Els experts (permeteu-me que posi mil cometes a aquesta paraula) no s'acaben de posar d'acord: uns diuen que és genètic, d'altres defensen la teoria de la malaltia social, d'altres senzillament diuen que una persona bisexual és un homosexual que no accepta la seva condició (genètica). La meva opinió és que la bisexualitat (i especialment la controvèrsia al voltant d'aquest assumpte) és la prova que l'homosexualitat no és genètica.

Un dels seus arguments a favor de la genètica és que si és realment una tria, les ONGs i associacions en defensa dels drets dels homosexuals no tenen sentit. Però discrepo completament: ¿per què no hauria de tenir sentit defensar algú que no pot exercir el seu dret a triar lliurement? Un altre dels seus arguments es basa en la resposta física davant d'un estímul: ¿se t'accelera el pols quan veus algú del teu mateix sexe, o quan veus algú del sexe oposat? Però també discrepo amb això: vivim en un món tan reprimit que és possible enganyar-nos a nosaltres mateixos: nosaltres som el pitjor policia per a nosaltres mateixos.

Els estudis científics que aboguen per la genètica em semblen esbiaixats. Tots coneixem aquelles recerques de finals del 19 i principis del 20 que pretenien demostrar que els negres i les dones eren inferiors als homes blancs perquè els seus cervells eren més petits: l'experiment es basava en volum, no pas en capacitat, és a dir, com sempre, en quantitat i no en qualitat (és sempre una qüestió de mida amb els homes...). El problema amb la recerca és que un mateix conjunt de dades pot ser interpretat d'infinitat de maneres diferents segons des d'on te les miris, de manera que pots verificar o falsejar una teoria segons on posis l'accent de la teva recerca. I amb això cal anar amb molt de compte.

Concloent, no sé si cal explicar l'homosexualitat. Potser el que cal és invertir els diners que costa la recerca, en educació sexual a les escoles, per tal que els homes i dones del futur comencin a canviar el terme tolerància per respecte.