dilluns, 18 de gener del 2010

The end of the story

Fa uns mesos obríem un debat sobre el fet que un home a punt de casar-se enviava emails a una antiga amant, dient-li com l'enyorava, com l'estimava, com en seguia estant enamorat. Els que vàreu seguir la història sabeu que la destinatària dels emails era una servidora, però la història va quedar penjada a l'aire en el moment més interessant.

Després de la tempesta sempre ve la calma, diuen. I crec que a tots els que vau participar en el debat us dec un final de la història com cal. Tots sabeu que m'agrada escriure, per tant, permeteu-me que em deleixi en fer-vos-en cinc cèntims a la meva manera.

Després del meu darrer comentari al post en qüestió (20 d'octubre), l'estira i arronsa es va allargar una setmaneta més, aprox. Un dijous a la nit, m'arribava un email amb un "Bona nit, preciosa", que no vaig contestar, i l'endemà (poques hores després, de fet) un "Bon dia, princesa", que tampoc no vaig voler contestar. A mig matí d'aquell divendres, mentre jo era a classe amb un professor que ens animava a veure el món que ens envolta des d'una perspectiva diferent, a no donar res per fet i qüestionar-nos-ho tot, vaig tornar a la resi per trobar-me un email on el nuvi es donava per vençut. I en aquell moment vaig veure la llum.

¿Quina mena de persona s'inventa una adreça electrònica per a enviar emails confusos, i insisteix, clatellada rere clatellada durant dues setmanes, per tal d'esbrinar què sent la destinatària d'aquests emails? ¡Una dona! ¿I quina dona, concretament? Ho heu encertat: ¡la núvia!

En aquell moment vaig començar a lligar caps per tal de trobar dades que confirmessin les meves sospites: uns dies abans li havia demanat una prova, alguna cosa que només ell i jo sabéssim, per estar segura que era ell qui m'escrivia, i no qualsevol aprofitat que hagués aconseguit la meva adreça al meu perfil de Blogger, per exemple. No vaig obtenir mai la resposta a la pregunta que li feia, allò que jo sabia que només ell i jo compartíem (sí, com en les pel·lícules). Una altra dada que em confirmava que no podia ser ell era el fet que ell no feia faltes d'ortografia quan escrivia, i els emails que havia rebut en tenien algunes de ben escandaloses. Com a dada concloent, una especial insistència per part de l'emissor de fer-me reenviar-li els emails que fa dos anys ens escrivíem (¿qui guarda emails de fa dos anys?).

Amb aquestes dades i unes ganes terribles de descobrir el "pastel", li vaig enviar un email on m'ho jugava tot a una carta: "Reina, espero que et quedi bé el vestit de núvia. M'he cansat de jugar". La seva resposta va ser ràpida i desesperada, i va provar per tots els mitjans de fer-me creure que m'equivocava, que l'havia confós, que havia malinterpretat tots els missatges anteriors, que ni tan sols era l'home que jo creia que era (és a dir, el nuvi), i s'acomiadava amb l'excusa de sentir-se menyspreat (seguia dient que era un home) i menystingut: algú enamorat de mi a qui jo no feia prou cas. En un moment de mala llet (¿us havia dit que sóc xunga?) li vaig dir que ja en tenia prou, d'aquest color, i que estava marcant el telèfon del seu cunyat, bon amic meu a qui no li faria cap gràcia que son germà estés a punt de casar-se amb una gelosa patològica.

Recurs final per part d'ella: escriure'm un últim email en el qual em deia que era el meu ex (el meu ex de debò, amb el qual he compartit els millors anys de la meva vida, a més d'una llar i moltes coses més... Algú que està per damunt de totes aquestes bestieses i que mai, mai, faria una estupidesa com aquesta). Cop baix. Dolorós. Innecessari. La meva ràbia es respirava en l'email de resposta. I ella se'n va adonar. Vaig trucar a una amiga. Li vaig demanar que truqués al nuvi i li expliqués el que estava passant. Ell li va donar una adreça electrònica a la qual només ell hi tenia accés, i li va demanar que jo li enviés tots els emails. I ho vaig fer. Un per un. Amb ràbia, amb dolor, amb perplexitat.

Cinc minuts després d'enviar l'últim email em sona el mòbil. Era ella. Volia disculpar-se. ¿Disculpar-se? ¿I les hores que he perdut amb aquesta història, qui me les torna? ¿I el fet d'haver ressuscitat un fantasma que vaig enterrar fa molt, qui m'ho arregla? La núvia plorava i em deia que se li havia escapat de les mans, que ella només volia saber què era el que jo sentia pel seu promès, i que per més que jo li deia que no sentia res, no podia parar de preguntar-m'ho una vegada i una altra, perquè en volia estar segura.

Li vaig explicar que el seu promès tenia tots els emails, i que s'havia ficat en un bon embolic del qual era difícil sortir-ne. N'era conscient, i mentre parlàvem el nuvi va arribar a casa. La conversa va acabar.

¿Com acaba la història? Us ofereixo tres finals:

1. El nuvi s'adona que està a punt de casar-se amb una harpia, pensa en les conseqüències de viure amb algú que li espia els correus, que escriu emails en nom seu a altres dones, que li amaga pors i altres inseguretats a un mes del casament, i decideix acabar la relació.

2. La núvia li explica per què ha fet el que ha fet --per amor, és clar-- i li assegura que mai més no tornarà a dubtar d'ell, que l'estimarà i confiarà en ell, que viuran feliços i menjaran anissos, i ell decideix tirar endavant el casament (i ara són feliços i mengen anissos).

3. Cap de les dues anteriors (s'accepten propostes).

(La solució, d'aquí a unes hores... quan hagueu votat).

8 comentaris:

david ha dit...

Obviously la 2!
No saps com m'has fet riure amb aquesta història! :)
Per cert, en Gini i jo també tenim una "contrasenya" com vosaltres, és a dir, una pregunta a la qual l'única persona que la pot contestar és l'altre. És que som trekis i sabem que a qualsevol moment l'altre ens pot aparèixer vingut d'un futur "no muy lejano" i clar, així, en un primer moment, la reacció normal és dubtar del que ens hagi de dir... Nosaltres estem preparats per tot! :D

llenguaddicta ha dit...

¡Ha ha ha! Molt ben pensat. El cert és que no era pas pretès i planejat, el tenir una cosa que només nosaltres sabem. Però em passa amb gairebé tothom, que tenim alguna cosa que només nosaltres sabem. Fins i tot amb tu n'estic segura que en trobaria alguna (per si te'm presentes en un futur vingut d'una altra galàxia).

;¬)

La resposta quan hi hagi més votacions. ¿Sabràs aguantar?

david ha dit...

Quin remei! De tota manera, en Gini m'està fent xantatge emocional i m'obliga a tancar l'ordinador. Ja faré aquí un cop d'ull demà. Nanit! :)

Pep ha dit...

Bona tarda, o bona nit, si ho llegiu des d'Europa.

Si em permets ficar-hi cullerada, tot i que no vaig participar del debat en el seu moment (he llegit el post en qüestió) diria només dues coses: la primera, que un cop més, s'evidencia que la realitat supera la ficció. M'ha sembla una història per flipar per un tub! I en segon lloc, la meva votació va per la segona opció, però amb una variant al final: en lloc de dir que "són feliços i mengen aniços" jo diria que sí, que el noi decideix casar-se més que res pel "marrón" que se li presentaria pel fet de replantejar-se el casament i no tirar-lo endavant a aquestes alçades. Però tot i això, la seva relació ha quedat molt tocada, i d'aquí un any (o potser menys) ves a saber on pararan. Esperarem el desenllaç, i gràcies per compartir a la blogosfera totes aquestes intimitats.

Fins la propera.
Pep

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, Pep. Bona proposta la variant de 2. En breu tindreu el desenllaç.

Higini ha dit...

També crec la 2. Però sense els anissos. Una interpretació del nuvi tipus: "Apa! Mira la que ha muntat "per mi"! Sí que mestima..." Sense valorar temes de gelosia i maquinacions diverses...

Vaja... aquesta història la guionen per una pel·licula i semblaria massa ficció. La realitat sempre la supera? hehehe

Salutacions

Higini ha dit...

PD. Potser en David sí, però jo no em sé aguantar! Digues com va acabar! :D

llenguaddicta ha dit...

Higini, molt em temo que tens raó: si ho proposo com a guió per a una pel·lícula em dirien que és massa fictici... Però...

Bé, m'ho has demanat amb tant de glamour que no puc estar-me'n de donar-te(vos) the end of the story tal com jo la conec.

Sí, es van casar, tal com tenien previst. Desconec els arguments que la núvia va emprar per fer-li creure que aquest "incident" havia estat puntual i no es tornaria a repetir. Fossin quins fossin, van funcionar, i el nuvi no es va plantejar (o si ho va fer, va córrer una cortina ben gruixuda) en cap moment que aquesta reacció pot repetir-se en el futur, no només amb altres ex d'ell, sinó, posem per cas, amb alguna companya de la feina de la qual ella se senti gelosa, o amb una veïna només perquè se saluden a l'ascensor... (and so on).

Potser el Pep té raó i tan sols s'han casat perquè a ell li ha fet mandra anul·lar el casament a un mes vista, qui sap. Potser l'Higini té raó i el motiu és que el nuvi ha quedat encegat per l'acció d'ella i li ha volgut donar un significat romàntic que, per a la resta de mortals, no té.

Sigui com sigui, el mossèn (o com es digui) els va declarar marit i muller. No sé si mengen anissos, o si en menjaran durant gaire temps, però creieu-me si us dic que ja no m'importa.

(Bé, una mica de morbo sí que tinc, per què negar-ho: ¿quant duraran?)

;-)