dissabte, 24 de desembre de 2011

Nothing more, nothing less

La vida de vegades ens porta sorpreses. Tinc un email guardat, un email que he anat escrivint durant dies, on li dic a M. tot allò que li vull dir, però que no goso. Una d'aquestes coses és que la seva incapacitat (¿covardia?) de col·locar-me en una de les capses (dits), la dels amics o la de les parelles, em crea una confusió terrible que m'angoixa perquè no sé què se n'espera de mi, ni què puc esperar jo d'ell. La metàfora pot sonar ben bonica: "No ets una amiga, no ets una nòvia, ets una altra cosa", però no et dic què. I com que diuen que el nom fa la cosa (¿o era "no fa la cosa"?) em converteixo en absolutament res per a ell.

Aquest dubte, aquesta angoixa del desconeixement, de la incertesa, la dec haver respirat molt fort: els meus pensaments (que no les meves paraules) han creuat el canal i han arribat al M., qui en el seu darrer email m'ha dit això: "We are friends. Nothing more, nothing less. But why must there be anything more... I love you, and I miss you"*.

Li he agraït la sinceritat. El seu comentari no estava relacionat amb res concret, era un pensament expressat en mig de la carta, i m'ha semblat curiós que, sense que jo li hagi demanat explícitament, ell m'hagi respost el meu gran dubte. Ara sé què sóc. Sóc una amiga. Ja puc respirar tranquil·la: s'ha acabat el somiar que algun dia serem alguna cosa més. S'ha acabat el dedicar energia a imaginar un futur en el qual aquella indefinició, aquell "no ets això ni allò, sinó una cosa especial", es convertia en un somni fet realitat. S'ha acabat esperar. Desesperar. Com diuen en anglès, end of the story.

Fi de la història insana d'esperar que un dia s'enamori de mi. Però això no vol dir fi de la nostra història. La nostra amistat segueix sent una cosa molt bonica que vull seguir experimentant. Ara em toca desenamorar-me'n, que és una cosa que costa, però que ja he fet abans. ¡I no m'he pas mort! Suposo que és qüestió de temps, i de començar a fer coses... ara venen un parell de setmanes de letargia, d'inactivitat (Nadal ja ho té, això...). Però de seguida que els Reis tornin cap a Orient, tinc la feina, les classes (el segon trimestre del doctorat serà més actiu que el primer), la redacció del projecte de recerca, l'èuscar, i tantes altres coses. Sí, és tan sols qüestió d'un parell de setmanes (va, direm tres) que comenci a veure'l tan sols com un amic.

*"Som amics. Res més, res menys. Però, per què hi hauria d'haver res més... T'estimo, i t'enyoro".

dilluns, 12 de desembre de 2011

Enfadada amb el món

He de reconèixer que el post d'ahir tenia un cert to de mala llet del tot justificable pel fet d'haver passat una setmana sencera (24h al dia durant 7 dies) enganxada a l'anglès, o més ben dit: dalt d'una muntanya russa amb l'anglès. Manca d'hores de son, excés de donar-li voltes a tot, preguntes sense resposta i ball d'emocions... van fer-me acabar la setmana veient-ho tot molt negre, i molt enfadada amb el món. Fins i tot m'havia pres seriosament el consell de l'Anna (gràcies pel clatellot, guapa) d'enviar-li un email a M. per a dir-li que donades les circumstàncies és millor que tallem tota forma de comunicació. En arribar a casa al vespre vaig començar a escriure l'esbós d'email, però la ràbia que desprenien les meves paraules em va forçar a aturar-me. Ràbia perquè em sentia enganyada, em sentia rebutjada, em sentia buida. Ràbia perquè em ballava pel cap una idea que em turmentava, relacionada amb el fet que la primera nit a casa meva ell va esmentar a una amiga comuna (li direm P., per a entendre'ns) a qui ell estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi. Com a aclariment diré que jo ja sé que P. i M. s'estimen molt, i fins ara jo no hi veia res de dolent en això: m'estima com a ella, i tots sabem què n'opina ell, de les relacions de parella.

Quan li vaig preguntar (després d'hores de carícies al llit) per què no em feia l'amor si tant m'estima, em va dir: "Perquè no sé fins a on saps". "Fins a on sé, ¿de què?", li dic, veient-m'ho venir. "Sobre la P. i jo", em diu. I jo em vaig fer tota una pel·lícula (amb motiu, ¿oi?) en què ells estaven junts i no me n'havien dit res, en què m'havia mentit quan em deia que no volia una relació de parella: que el que no volia era una relació de parella amb mi. ¿Què n'hauríeu pensat, vosaltres, en aquesta situació?

Quan li vaig poder expressar el que m'estava passant pel cap, em va dir que no em precipités, que ell estava molt confús, que no sabia què li passava ni per què sentia el que sentia... que ell i P. no estan junts perquè no la coneix prou, i això l'atura, com també l'atura el fet que m'estima també a mi (i això m'ho deia algú que m'ha venut la moto claríssima de no voler relacions de parella). I en aquest embolic sense sentit em diu que li sabria greu que jo no entengués que ell estima a una altra dona igual com m'estima a mi. Jo ja estava tan cansada i perduda i dolguda que no entenia res de res, i se'm van bloquejar les neurones. Si ha deixat clar sempre que no vol una relació de parella, que estima la gent amb intensitat i no fa distincions entre les persones, ¿a què venia que de cop es plantegés que 1. no podia fer-me l'amor perquè estima també a P., i 2. potser jo no entendria que l'estimés a ella també?

Aquest assumpte va quedar aturat, no vam tornar a esmentar a P. en tota la setmana, però un parell de fets que es van donar el dia que ell marxava em van confirmar que el seu embolic no ho és tant, d'embolicat: que potser sí que s'està replantejant el seu rebuig a les relacions de parella tal com les entenem els mortals, però del que no en té cap dubte és de amb qui vol estar.

Avui, després d'haver dormit, i d'haver tornat a les meves rutines, veig les coses molt diferents. No estic enfadada amb el món, ni tampoc estic enfadada amb ell perquè no m'ha triat a mi, o perquè n'hagi triat a una altra (cosa que tot i no haver-se donat de manera oficial encara, és més que evident, vaja, que cau pel seu propi pes que és qüestió de dies que acabin junts). No, no estic enfadada amb ell, sinó amb mi mateixa. Perquè ho he tornat a fer. Perquè sembla que no n'aprengui. Estic enfadada amb mi per:

1. Haver-me donat sencera des del primer moment, sense que l'altre s'ho hagi hagut de currar gens.
2. Haver-me muntat pel·lícules que em servien per a escombrar cap a casa en fals.
3. Haver malinterpretat i desoït tot el que ell em deia i haver-me fotut la patacada del segle.
4. Haver-lo volgut portar cap al meu terreny quan era evident que ell no ho volia.
5. Haver-me traït a mi mateixa justificant totes les seves incongruències per tal que tinguessin sentit.
6. Haver entrat en el joc de metges i infermeres (o mares i pares, com més us agradi) en el qual m'he deixat magrejar sencereta, i he magrejat tot el que m'ha deixat, però m'he hagut d'empassar les ganes de fer-li petons i abraçades perquè "ah, no, petons no, que això és de nòvios, i jo no vull que siguem nòvios".

Estic enfadada amb mi mateixa per haver-me enfadat amb ell durant unes hores. Sí, ho sé, ell també té la seva part de culpa, però ara rellegia els meus posts anteriors, i recordava els seus emails i xats, i m'he adonat que ell sempre ho ha dit ben clar: "No vull una relació amb tu". El que a mi m'ha confós és (com diu l'Anna), veure la seva escletxa, veure que està dient una cosa però n'està fent una altra: si algú et diu "No vull una relació amb tu" mentre t'està pessigant els mugrons o ficant-te la mà dins les calces, i dient-te alhora que t'estima i que no entén la vida sense tu ara que els vostres camins s'han trobat, digueu-me tonta, però jo diria que pot ser motiu de confusió...

L'Anna i la Nerea em deien que el temps i la distància juguen al meu favor, i tenen tota la raó. Però encara més, el fet que ell començarà una relació (més que probablement) amb P. (a qui estima amb la mateixa intensitat amb què m'estima a mi, però que a diferència de mi, ella viu a 2 minuts de casa d'ell i només té 3 anyets més que ell... i és artista com ell, i guapa i simpàtica i està boníssima, i -al contrari que jo- ella no l'ha pressionat ni li ha demanat cap relació perquè ella, com ell, entén les relacions de parella d'una altra manera a com les entenem la resta dels mortals...), fa que per a mi ell s'hagi convertit en un "no-follable": recordeu que ja no m'ho faig amb homes "casats". Com em deia l'Anna, ara m'he de ficar al cap que ell ja no està disponible, per més que em vingués a buscar.

Ahir amb les noies prenia la decisió de retirar-me del mercat durant uns mesos (cinc, per a ser més exactes). La idea és dedicar-me a la meva tesi, a la feina, als amics, i per damunt de tot, a mi mateixa, que fa molt que em tinc força abandonadeta...


diumenge, 11 de desembre de 2011

Me gusta todo de ti... pero tú no

¿Coneixeu la cançó del Serrat? Si no la coneixeu, us recomano que l'escolteu. Hi ha vegades que la realitat, però, supera qualsevol ficció o cançó per esperpèntica que sembli. I és que al món hi ha persones que et posen la pastanaga al davant i cada cop que estàs a punt de tocar-la, te la posen una miqueta més lluny. Hi ha persones que et diuen que et trepitjaran l'ull de poll d'aquí a 5 minuts, i després et diuen que si t'ha fet mal és culpa teva, perquè elles -ben sinceres- ja t'havien avisat que et trepitjarien. Persones a qui tant se'ls en fot dels nostres sentiments, que van pel món creient que són diferents, especials, úniques, creient que la seva autenticitat les salvarà de caure en l'estereotipada quotidianitat. Persones que es pensen que veuen l'amor des d'una altra perspectiva, quan l'únic que fan és canviar-li el nom. Et diuen que tens mal enteses les relacions de parella, que ets carca i avorrida si busques estabilitat, fidelitat i compromís, projecte de futur. Persones que no aprendran mai que en el fons tots som ben iguals, i tots plorem per les mateixes coses, riem per les mateixes coses, somiem les mateixes coses.

¿Per què acceptem que ens canviïn les regles del joc? ¿Per què algunes ens adaptem sempre a l'altre, com si fóssim de plastelina, mentre que l'altre no fa ni el més mínim esforç de tan sols entendre'ns? ¿Oi que no acceptaríem que una mare ens digués: "Mira, jo la maternitat l'entenc d'una altra manera, i per tant els bolquers te'ls canviaràs sola"? ¿Oi que no acceptaríem que una amiga ens digués: "Mira, jo l'amistat l'entenc d'una altra manera i per tant no cal que em vinguis a explicar els teus problemes que m'importen ben poc"? Doncs, ¿per què acceptem d'un "nòvio" o "nòvia" (o possible nòvio o nòvia) que ens digui que entén les relacions de parella d'una altra manera i que per tant no et donarà el que necessites? ¿Per què permetem que ens trepitgin l'ull de poll? Ja no pregunto només per què no apartem el peu, sinó per què permetem que algú es cregui amb el dret a trepitjar-nos l'ull de poll, per més sincer que sigui que ens n'avisi cinc minuts abans.

La meva relació surrealista amb l'anglès ha acabat en no-res. Bé, ja era no-res abans i tot de començar. Però m'havia venut la moto tan bé que fins i tot jo m'havia començat a plantejar si potser no era jo qui anava errada. Potser ell té raó i l'amor és una altra cosa. Potser fa 35 anys que m'equivoco... "És el fet que tu vulguis que jo et vulgui el que fa que jo no et vulgui", em diu. ¿Com coi es menja, això? ¿No se suposa que precisament el fet que algú ens vulgui és el que ens fa voler-lo encara més? És clar, això suposant, d'entrada, que nosaltres vulguem a aquesta persona, si no, ja pot voler-nos, que no hi haurà manera de fer-nos canviar de parer... Però potser és que no em vol, i no té collons a dir-me "no et vull", i per tant s'empesca una manera de rebotar-ho per tal que la culpa de tot acabi sent meva. "No vull tenir relacions sexuals amb tu perquè per a mi les relacions sexuals van lligades a relacions de parella convencionals, i jo no vull una relació de parella convencional", ah, però vaig pel carrer amb tu agafat de la mà, et faré petons (quan em vingui de gust, per descomptat, no quan tu els vulguis, perquè llavors jo no els voldré), i quan dormim junts et tocaré els mugrons.

"Ets una persona tan especial per a mi que ni tan sols puc classificar-te en cap de les relacions que els homes tenen amb les dones: és evident que no ets ma mare ni ma filla ni ma germana, però tampoc no et veig com una amiga ni et veig com la meva parella", és a dir, no ets res més que el dit petit de la meva mà dreta: i com que no hi ha nom per això que "tenim", tampoc no hi ha definició, i per tant tampoc no hi ha substància, és a dir, no tenim res (tot i que la seva definició del que sóc per a ell està tan carregada de tantes i tantes paraules boniques que quan fa tres minuts que parla ja he perdut el fil i no m'adono que en realitat, posades totes juntes, aquestes paraules no són més que fum: una manera covarda de dir-me "m'agrada tot de tu, però tu no"). "Et penso tot el dia, formes part de la meva vida des que t'he conegut: tot el que faig acaba tenint relació amb tu d'una manera o d'una altra, no puc imaginar-me la vida sense tu", però no estic enamorat de tu ni crec que arribem a ser mai una parella.

I la cirereta del pastís ve quan et diuen: "De vegades sento que potser la teva visió de l'amor és la correcta, que podria adaptar-m'hi i m'agradaria... però això és només de vegades, i de seguida m'adono que no".

Podria seguir, però ja me n'he cansat.

Ja n'he tingut prou d'homes que no em volen com jo els vull. N'he tingut prou d'homes que van de nens bons, i per tant costa horrors enviar-los a la merda. N'he tingut prou d'homes que em tenen sempre que em necessiten, però que quan sóc jo qui els necessita em giren l'esquena. N'he tingut prou, d'homes.


Dedicat a l'Anna i la Nerea, que avui m'han fotut un parell de clatellots ben donats.