divendres, 21 de setembre del 2012

Pick me!

Despertar-se al matí i adonar-se, de cop -com si es tractés d'una revelació divina- que només n'ets una entre milions fa sentir... insignificant. No sé si és l'excés de te o la manca de carícies, el cas és que ara m'adono de com de difícil és que algú et vegi només a tu, quan el món és ple de dones. No és que m'hagi envaït el pessimisme, sinó més aviat el realisme: he vist la llum.

Diuen que som les dones qui triem. Jo no ho tinc tant clar. Quan arribem a una certa edat, tenim poc marge de maniobra: les opcions són o massa joves o massa grans. Amb els massa joves és complicat, perquè naveguen entre mosses de la seva mateixa generació que, no ens enganyem, acostumen a fer més goig que nosaltres (quedi clar que a una els pits encara no li cauen, i que tothom se sorprèn quan els dic l'edat cronològica que tinc). Però siguem realistes: les noies de 25 fan més goig que les de 36, les coses com són. I és clar, els massa joves les trien a elles (tret d'excepcions: ¿qui no té un amic de 25 que viu feliç amb una de 37? Però casos com aquest són faves comptades). Amb els massa grans hi ha possibilitats, però què voleu que us digui... venen amb massa manies de sèrie.

Anys enrere em creia capaç de menjar-me el món. Hauria fet el que fos perquè aquell home en qui m'havia fixat em veiés, que fos conscient de la meva existència i, encara més, que em considerés com una opció. Fins i tot hauria tret el fibló (com diu una amiga) si hagués vist que algú m'intentava passar al davant i fer-me ombra. Vaja, hauria actuat com una autèntica caçadora d'homes.

Però ja no. Ja me n'he cansat. M'han passat les ganes de saltar per fer-me veure.





Qui em vulgui ha sap on sóc.

7 comentaris:

Tibors ha dit...

Cada cop que algú em diu que som les dones qui triem, m'he d'aguantar el riure cínic.

Els homes que valen la pena tenen un mínim de criteri i no se'n van amb una de qualsevol només perquè l'hagi "triat". Però és que aquesta és precisament una de les coses que fa que valguin la pena.

Anònim ha dit...

En un comentari al post anterior jo també parlava una mica d'això. Fa molt temps que m'he adonat que jo no puc triar, sinó esperar que algú em trii, cosa que a més no passa mai. Si simplement espero, no ve ningú, i si faig alguna cosa amb algú que m'interessa, no em tria. D'una o altra manera em fan sentir que no sóc prou bona per a ells. Pitjor: que en general no sóc prou bona o prou mereixedora de ser estimada.

Mireia

llenguaddicta ha dit...

Noies, entenc perfectament el que expliqueu, perquè és així com em sento. Però crec que ens toca treballar l'autoestima: que un entre milions no ens triï, o no ens vulgui, no vol dir que no ho mereixem!

Bàrbara ha dit...

Les dones trien si se n'hi van al llit o no. Triar algú i que t'acabi estimant no és trivial.

No em puc avenir de no haver descobert el teu blog fins ara. Enhorabona!

llenguaddicta ha dit...

Gràcies, Bàrbara, pel teu comentari. M'alegro que t'agradi el blog: ja veus que és un lloc on no només es parla de sexe, i on força gent comparteix sentiments, vivències i pensaments. Benvinguda!

Et dono tota la raó: les dones triem amb qui cardem. I no sempre cardem amb possibles candidats a convertir-se en "the one and only". Per desgràcia, em fa l'efecte que en això no hi tenim l'última paraula.

Anònim ha dit...

Aviam, aviam...

1. Suposo que voleu dir que podem triar si ens "emboliquem" en alguna història amb algú o no. Ho dic perquè jo m'he trobat en situacions en què l'altre volia fer moltes coses, però no cardar, així com en situacions en què l'altre només volia cardar i no fer altres coses.

2. Tampoc crec que sigui cert que podem triar si ens emboliquem o no. Exemple1: fa uns anys vaig dir que no a un tio. Aquest semblava acceptar-ho i voler mantenir una relació d'amistat. Mentida, perquè no va deixar d'insistir i de tractar de conduir les coses com si fossim una parella, fins que me'n vaig cansar. Exemple2: Amb l'últim, el casat, jo vaig dir que no i vaig tractar de conduir les coses cap a una relació de coneguts/amistat, però ell va insistir i insistir fins que vam acabar ben embolicats.

3. Vist tot això, em sembla prou clar, almenys pel que fa a mi, que puc "triar" què fer fins a un cert punt. Per experiència, he acabat concloent que ells difícilment accepten un no per resposta i que sempre tractaran de pressionar per aconseguir el que volen. No n'hi ha mai prou amb un no, ni amb dos ni amb tres i difícilment es poden reconduir les situacions en què cada un vol coses diferents per assolir un punt d'entesa comú. Per això, bé, em sembla que en casos ambigus el millor és tallar la situació des del principi, d'arrel. Ara, això que dic, no acabo fent-ho mai (vendo consejos que para mí no tengo).

M.

òscar ha dit...

saltar per fer-se veure deu anar bé per muscular, estalviant sessions al gimnàs la mar d’avorrides.

sempre he cregut que somriure, a més de no cansar tant, és més efectiu.

provaré a saltar somrient i, si aconsegueixo un resultat diferent d’una tendinitis, t’ho dic : )