dilluns, 3 de setembre del 2012

Sexe, alcohol i decepcions

Fa uns dies que allotjo a casa 3 polonesos. Dos d'ells són vells coneguts (¿recordeu la meva nit boja a Anglaterra ara fa un any, quan vaig saltar d'un llit a un altre en qüestió de minuts? Doncs són aquests dos mateixos nois), l'altre venia amb ells. Han passat en cotxe per aquí, per acabar les vacances, i els he convidat a quedar-se a casa uns dies. Per a poder referir-me a ells tot respectant el seu dret a l'anonimat en direm S, J i B. S és aquell de qui vaig estar penjada tant de temps a Anglaterra, el "pollonès", que en deia (per motius que podeu deduir vosaltres mateixos). J és el nano de 24 (l'any passat 23) que va estar uns quants mesos tirant-me la canya, i B és el desconegut.

La primera nit va ser tot cordial, posar-nos al dia, explicar-me el viatge per Europa que han estat fent... I decidir com ens ho faríem per a dormir: només tinc el meu llit doble, i un d'individual. Finalment, decidim que S dorm amb mi, i J i B dormen a l'altra habitació, un al llit i l'altre a terra. S prova sense èxit de despertar el meu interès sexual. Com que no tinc cap mena d'intenció de cardar amb ell, li deixo ben clar que no.

L'endemà els porto a veure castells a Sant Fèlix. Al vespre, unes canyes al bar i cap a casa. I llavors comença el combat de galls. Us juro que mai no m'havia divertit tant observant 3 homes (hauria de dir nens) competint per a aconseguir la meva atenció: acudits, bromes, alguna carícia. Anem a dormir i S prova un altre cop de cardar amb mi, sense èxit.

Passa la nit i ens llevem amb un cel tapat que ens fa canviar de plans: per comptes d'anar a la platja, visitem Barcelona. Es passen el dia fent-me moixaines, algun petó, tot atencions, i de tant en tant -sobretot després d'escenes com un petó als morros de cadascun d'ells- van cantant: "I can feel it coming in the air TONIGHT", mirant-se com nens petits a qui llegeixo les intencions com si les duguessin escrites a la cara. Els segueixo el joc, és clar (vull saber fins on pot arribar l'estupidesa masculina). Em sento la dona més observada i envejada del món, abraçada de l'un, de l'altre, fotent-los mà de tant en tant... (Val a dir que estan tots tres molt però que molt bons). També he de dir que per Barcelona carregaven una garrafa de 5 litres de vi negre que es van anar fotent durant el dia (dada a recordar).

Però al vespre tot se'n va anar a prendre vent. Vam quedar amb dues poloneses amigues de S, que viuen a Barcelona. Les poloneses són normalment dones d'una bellesa que fa ràbia, i una d'elles ho era en extrem. Els 3 polonesos van perdre tot l'interès en mi i es van passar un munt d'hores flirtejant amb les poloneses, bevent cervesa i parlant polonès, la qual cosa em va fer avorrir com mai. Anem a ballar, J es posa a parlar amb un grup de noies catalanes, les dues poloneses decideixen marxar perquè estan cansades, i llavors els 3 polonesos, beguts i calents, recuperen l'interès en mi. Al bar on ballem m'ho passo bé explicant a les catalanes que els 3 polonesos s'estan a casa meva uns dies, i a la pregunta de "¿i no els cobres l'estada?" responc: "Em paguen en espècies", i quan pregunten amb quin, contesto (per riure una estona): "Amb tots tres". Farol al canto, que em fa divertir-me molt. Marxem. Al cotxe ronquen tots tres. En arribar a casa, J i B se'n van directes al llit, S i jo anem a dormir. S em busca, jo el rebutjo. Em segueix buscant, el segueixo rebutjant tot dient-li que no és just pels altres, que se suposava que havia de ser un partit a 4 bandes, que ho portaven pregonant tot el dia. Em diu: "Sí, però un a un". Aconsegueixo que entengui que li estic dient que no, i s'aparta.

Llavors és quan la cago del tot: serà la calor, serà que porten tot el dia posant-me a mil... el cas és que ja no puc més i cedeixo. I cardem.

Al matí anem a la platja: la idea no m'apassiona perquè les poloneses van dir que ens trobaríem allà. La idea d'ensenyar el meu cos al costat del de les dues poloneses m'esgarrifa, i allargo tan com puc l'esmorzar. Finalment, les poloneses no venen, i torno a ser la reina del mambo. Flirteig a la platja, que al principi està bé però aviat es fa avorrit perquè 3 tios d'entre 24 i 27 anys, quan estan junts, només parlen de polles, vagines, palles i pets. Segueixen bevent. En un moment donat, J em pregunta: "Des que tu i jo vam cardar l'any passat, ¿quantes nacionalitats diferents t'has follat?" Li dic, "cap més, tan sols un altre polonès, el tens assegut al costat i ha estat aquesta nit". Se'l queden mirant tots dos. J li pregunta a S: "¿Heu follat aquesta nit?" S diu: "Això sembla". J li diu: "No fotis que no te'n recordes". S diu: "No me'n recordo". I riuen tots tres. Al principi em penso que fa conya. Però alguna cosa em diu que no (¿serà potser el fet que el 99% de les vegades que he cardat amb S ha estat sempre molt begut, i em consta que en alguna ocasió l'endemà no recordava haver cardat amb mi? -dieu-me espavilada). Més tard li pregunto: "¿Feies broma?" "No, de debò, no me'n recordo de res".

Deixarem un moment els polonesos de banda per a fer la reflexió de torn. Nois del món que esteu llegint això: ¿per què coi voleu cardar si després no us n'heu de recordar? ¿Quin sentit té emborratxar-se fins a no saber ni què coi estàs fent -ni amb qui? I el que és encara més important, ¿de debò no us n'heu adonat encara que a una dona no li pots dir que no te'n recordes d'haver-te-la follat?

Sentint-me com una merda durant tot el dia, la nit em va caure tot al damunt i vaig explotar. Ells seguien bevent i ja no vaig poder més. Els vaig demanar que ho aturessin, especialment S, que estava en el límit que ja li conec en què si beu una gota més m'hauré de passar la nit netejant darrere seu. Però en comptes de parar de beure, ho segueix fent ja gairebé com si em desafiés. "¿Què t'importa a tu si S beu?", em pregunta B. I li disparo amb tota l'amargor que puc: "M'importa quan això suposa que l'endemà no recordarà que hem fet l'amor. ¿Teniu algun dels tres la més remota idea de com em fa sentir això?" I marxo -plorant, tot s'ha de dir, de ràbia- a la meva habitació, enviant-los a la merda mentre tanco la porta de cop.

Una estona després J decideix venir a parlar amb mi per a disculpar-se. J, no pas S, de qui mai no he sentit una disculpa, mai, per les vegades que li he fet d'infermera i de cangur quan anava tan begut que no s'aguantava dret, tan begut que si no hagués estat per mi hauria vomitat damunt d'algú. I llavors J m'obre els ulls amb un comentari ben sincer que em fa parlant-me d'ell, però que em fa veure amb quina mena de nens m'estic embolicant. Li pregunto, plorant, per què coi S ha d'estar sempre begut per a follar amb mi. I em contesta: "No sé, però et diré el que em passa a mi. Quan estic sobri, ets la meva amiga, però quan estic borratxo vaig tan calent que em follaria una vaca. Fins i tot m'ha passat de despertar-me, mirar la tia que tinc al costat, i dir-me a mi mateix: 'ostres, noi, t'has superat'". Val a dir que la comparació amb la vaca m'ofèn, i que la idea que potser amb mi algun d'ells s'ha despertat l'endemà i ha pensat "ostres, noi, t'has superat" em fa un mal indescriptible, però entenc per on va: follar amb un home begut comporta ser senzillament un recipient on descarregar.

La veritat és que aquesta experiència m'ha servit per a acabar-me de convèncer que els homes, com més lluny, millor. Si no fos perquè no sóc catòlica, em feia monja ara mateix.

18 comentaris:

Li ha dit...

Un cop vaig dir no a l'amor de la meva vida en un estat (el de l'amor) quan mantenir l'equilibri esdevé un repte, just perquè sabia que al dia següent hauria passat alguna així i el meu cor no ho hauria sobreviscut.
Ha passat temps i encara no estic segura si me'n penedeixo o me n'alegro.

llenguaddicta ha dit...

Bé, deixar passar l'amor de la nostra vida és sens dubte el dilema més gros que ens podem trobar. Jo també el vaig deixar escapar, i com tu no sé si me m'alegro o me'n penedeixo...

¿Per què costa tant encaixar amb algú?

Anònim ha dit...

Bon vespre;

Noia no tens sort.

No estic d'acord amb "les generalitzacions", l'única que no hem puc estar de rebatre: Com a home no tant lluny dels 27, quan estic a la platja amb 2 amics tenim (i teníem) altres temes a parlar. Sovint tant o més interessants. I encara més: Tot això sense ser bitxos raros, que es pot ser tant berro i tant borratxo com el que més.

I això ho explico primerament perquè m'ha tocat el punt aquell :) Però ara ho mantinc per reafirmar que homes així existeixen.

Siguent constructius:
Descartada l'opció monja, penses en alguna altra? lesbiana? xP A mi hem sembla fantàstic afegir més pebre al blog.

Com sempre desitjan-te el millor.

1riOl

Anònim ha dit...

Per què costa tant encaixar amb algú? és la pregunta que porto fent-me des de fa una pila d'anys...

M.

Anònim ha dit...

Oriol diu: "Però ara ho mantinc per reafirmar que homes així existeixen". Ja, Oriol, però no tenim el gust de conèixer-los. I, de fet, com tu, molts altres també diuen que són diferents i al final...words are just words, nothing else.

llenguaddicta ha dit...

Oriol, potser sí que n'hi ha que són diferents, homes que valen la pena, que saben estar, que saben fer, que es prenen les coses seriosament i les relacions encara més. Però quan arribes a una certa edat, aquests ja no te'ls trobes, perquè el dia que els repartien tu badaves i feies altres coses (com ara cardar amb polonesos que no es prenen les coses seriosament).

M, costa d'encaixar, no ho negarem. Però el que costa més és, un cop hi has encaixat, mantenir-ho. ¿I saps per què? Em fa l'efecte que volem encaixar a la perfecció, sense rebaves ni sobrants, i això no existeix. Quan es passa l'enamorament del principi (que pot durar uns anyets) toca plantar els dos peus ben ferms a terra i estar preparat per a treballar perquè la relació segueixi funcionant un cop han caigut els vels que Cupido ens posa als ulls. I això sí que costa: acceptar totes i cadascuna de les imperfeccions de l'altre, i de la relació en sí. Les de la relació es poden millorar, les de l'altre cal acceptar-les tal qual. Les d'un mateix també es poden intentar millorar.

Però vaja, parla de relacions la que no ha estat capaç d'acceptar, quan la tenia, que una persona no encaixarà mai al 100%...

Seguirem esperant. Seguirem somiant.

hans castorp ha dit...

D'acord llenguadicta, però,



- hi ha relacions que no cal treballar tant perquè els dos individus encaixen molt sense fer gaire.

- hi han coses que són base dels principis de la persona, les quals tot hi estar enamorat, no es volen acceptar, perquè no es vol allò per a un mateix. És a dir, hi ha rebaves més petites i rebaves més grosses.

- no penso que les persones tinguin imperfeccions, tenen coses que molesten a l'altre o que no li agraden, però això de cap manera és un defecte, el que a un li pot semblar dolent a altre li pot semblar meravellós.

- les persones han de canviar (=transformar-se=evolucionar), no per l'altre, sinó per millorar i treballar-se, si així ho desitgen, amb la finalitat de trobar-se més bé amb sí mateixes i amb la vida.

- un ha de pensar sempre, que puc fer per millorar? que puc fer per a fer feliç a la meva parella? que puc fer mantenir l'amor? que puc fer per enamorar-lo/la? que puc fer en positiu per la relació? que podria fer jo més bé perque el conflicte X és resolgués o la situació X acabés de rotllar? Si no es fa aquest exercici d'humilitat, de donar a l'altre, sense anular-se un mateix, etc. per a mi la psicologia, les teràpies de parella i les acceptacions no porten enlloc.

- jo sí crec en la relació perfecta, perquè l'he viscuda personalment, i llavors empíricament puc dir que existeix. Molt difícil de trobar, però existeix.



Són les meves teories, que no vol dir que siguin certes.

Hans Castorp
Gabinete psicológico del bienestar
00 34 3445679001233
www.follaparaserfeliz.com
info@follaparaserfeliz.com

Anònim ha dit...

Relacions? Parleu de relacions? Jo ja no sé ni què és, això. En 4 anys no he conegut cap home que em vulgués donar una relació. Només conec gent que demana i demana i exigeix i imposa condicions draconianes i t'ho treu tot, per no donar res. Moltes vegades me'n sento responsable per acceptar-ho, però és clar, és com aquell qui no té feina: es fot a l'atur i passa de tot o es deixa explotar amb la vana il·lusió que algun dia...? Ho trobo absolutament pervers.

llenguaddicta ha dit...

Dona, no sé... ¿Vols dir? Sí que costa, avui dia, trobar algú que vulgui comprometre's a tenir una relació estable, però crec que amb paciència i esperança, apareixerà.

(O potser no...)

Anònim ha dit...

Asseure's i tenir paciència i esperança en què algun dia apareixerà el príncep blau em fa sentir com la princesa cursi de la torre. Però quan decideixo tenir un paper actiu en les coses i prendre la iniciativa em trobo ficada en embolics en els quals és l'altre qui acaba tenint l'última paraula. I altre cop em toca tornar a ser la princesa de la torre que somia desperta. No m'agrada.

llenguaddicta ha dit...

Tens tota la raó. A mi tampoc no m'agrada. I encara et diré més: en començo a estar una mica tipa de "m'agrades... però". Si agrado, però no hi ha cap possibilitat, ¿per què coi m'ho diuen?

Grrrr...

:)

Anònim ha dit...

Exacte. O és un sí o és un no. Saps? Això nosaltres no ho fem. Jo acostumo a trigar ben poc a veure que no vull res a llarg termini amb algú i ho tallo en sec. Ho sento, però els complicats són ells, perquè per a nosaltres "m'agrades" només té un significat, mentre que per a ells en té cinquanta mil i moltes més variants. Amb ells mai saps de què carai estàs parlant. Això, per no dir que jo NO lligo amb gent amb qui no hi vull res. Més simple impossible. I si tot això sona a alegat feminista, se me'n fum: algú ho havia de dir.

llenguaddicta ha dit...

T'he de tornar a donar la raó (¿pots signar amb un pseudònim, o una lletra? És molt estrany dirigir-se a algú sense saber com) :)

Nosaltres diem "m'agrades" i només té una accepció en el nostre diccionari. Per a ells "m'agrades" és l'entrada més polisèmica que existeix... Homes!!

Nota: Homes que em llegiu, sóc conscient que no tots els homes sou iguals, però per desgràcia, la majoria dels que ens creuem en aquesta vida ho són, d'iguals...

Nota 2 (només per als homes que no són iguals): ¿¿¿¡¡On sou!!???

Anònim ha dit...

Bona tarda;

A anònima 12 de setembre, per al·lusions:

A mercat cap peixater diu que el seu peix no és fresc.

Els comercials sempre hem diuen que el seu producte és millor (també els de productes que segons el meu criteri són pitjors)

En certa manera jo estic fent el mateix. Dic que hi ha productes bons.

Paraules són només paraules, això és així. A darrere d'elles vénen els fets.

Hem pots creure, pots no fer-ho.

Sort.

Oriol

Anònim ha dit...

Pel que fa als comentaris referents als 50.000 m'agrades... touché.

Hi ha hagut un aire familiar en els comentaris.

Tot i que penso que aquest fenòmen es dóna en els dos "bàndols", crec que aportaré una nova pista:

Per part meva (com a home) dels 50.000 m'agrades, diria que 48.000 són susceptibles d'incloure sexe (molt carinyòs, per passar-nos-ho bé, de bon rollo, però sexe) en algun moment de la relació.

Per la part femenina, hem consta que això és diferent, oi?

llenguaddicta ha dit...

Sí, Oriol. És ben diferent. Quan nosaltres diem m'agrades, tot i que el sexe hi va implícit, l'objectiu final (o el que motiva l'afirmació) no és només fotre un clau. Tampoc vol dir que ens hi vulguem casar, però entre una i l'altra hi ha un terme mig que es tradueix en "M'agradaria tenir una relació amb tu".

Tibors ha dit...

Com a dona que arriba tard, he de dir que, per a mi, "m'agrades" té un reguitzell de significats interminables, que van des del "t'estimo amb bogeria, però no m'atreveixo a fer servir aquestes paraules tan fortes" fins a un "què et sembla si cardem i si t'he vist no me’n recordo?"

Sobre homes que valguin la pena, n'hi ha, jo n'he conegut diversos i no crec que el món en vagi tant escàs com ho pinteu. El problema és el problema: que d'homes que valen la pena (segons el significat que li dóna la Llenguaadicta el 12 de setembre) sembla que només n'hi hagi de dues menes:
1) Els que ens donen carbasses.
2) Els que nosaltres rebutgem.

És cas és que sembla que, quan ens topem amb un home que val la pena, l'atracció només vagi en un sentit, la qual cosa és una llàstima per a ambdues bandes.

Anònim ha dit...

Digueu-me rara, però...jo no passo una nit fantàstica amb algú, me'n vaig al llit amb ell, l'omplo de petons i d'abraçades, el toco i retoco per totes bandes i m'acomiado amb un somriure...per al dia següent no dirigir-li la paraula. Se'm diu que per als homes, amor i sexe són coses diferents, però jo només penso que són subterfugis per justificar el que és injustificable i no té cap sentit.

Una tia de puta mare cansada d'homes de merda.