diumenge, 2 de maig del 2010

Crisis, canvis, preguntes

Fa uns anys que al meu voltant només hi ha parelles que trenquen. Algunes d'aquestes parelles cauen pel seu propi pes. D'altres, però, no ho hauria dit mai que tallarien. I és que alguna cosa està passant, i ningú no se la pren seriosament. En totes les converses que he tingut amb nois que han estat deixats per les seves nòvies, i amb noies que han deixat els seus nòvios hi trobo un patró comú. Analitzem la situació:

1. En una parella que porta 3, 6 o 9 anys de relació, ella de sobte descobreix que alguna cosa no va bé. No sap ben bé què és però sent que necessita aire, que li costa respirar.

2. Com que ella no sap què li passa, no gosa dir-li res a ell, i va tirant endavant com pot amb una sensació d'ofec que, a poc a poc, es va fent més i més forta.

3. Un dia apareix algú. Normalment, apareix algú que fa que ella perdi el nord. Pot ser que se n'enamori, pot ser que tan sols tinguin un affaire temporal, pot ser que ni tan sols es toquin, però aquest algú és el detonant del que serà inevitable.

4. Ella amaga aquesta història una temporada, pensant que és una relliscada passatgera, però s'equivoca, i s'adona que cada dia que passa se sent més lluny d'ell.

5. Llavors, ella comença a pensar. I aquí és on tot trontolla. El pensament acostuma a ser verbalitzat amb, si fa no fa, aquestes paraules: "Si m'he fixat en algú és perquè a casa alguna cosa no va bé". I com que sap que ell és l'home de la seva vida, no només perquè ella ho senti així sinó perquè tothom li ho diu constantment, necessita trobar raons per a justificar això que no va bé: ell és massa bo amb mi, em protegeix massa, està massa pendent de mi, tenim una relació massa oberta, tot li sembla bé, tot ho accepta, no s'enfada mai amb mi per res, és massa comprensiu, no es posa gelós si li parlo d'altres homes...

6. El temps que passa entre aquest pensament i el trencament de la relació varia segons cada cas, però totes acaben trencant.

7. Els motius que ella li donarà per a trencar la relació són sempre similars (i igual de vagues): no sé què vull, no sé què em passa, sento que necessito volar, que fa temps que alguna cosa no funciona, sento que vull fer coses que amb tu no puc fer, sento que necessito estar sola.

8. El que ve després és també comú a totes les relacions que, en els darrers 3 anys de la meva vida, he vist trencar-se davant meu: ella assegura que l'estima, que sap que està cometent un error, que sap que se'n penedirà, que sap que no trobarà ningú com ell.

9. Ell no entén què ha fet malament, no entén per què ella el deixa per estar sola, per què el deixa si encara l'estima.

Jo ja fa 2 anys i mig gairebé que volo sola, i he tingut molt de temps per a reflexionar. I tot i que les meves reflexions poden ser errònies, i que no m'aporten respostes a les mil preguntes que encara em faig, crec que ja va sent hora de compartir-les.

El fet que aquestes crisis coincideixin amb 3, 6 o 9 anys de relació em sembla curiós (o com a mínim digne de menció). El cert és que sembla que cada 3 anys toca revisió, i de vegades és una revisió ràpida, gairebé imperceptible: un sospir i un somriure reconeixent que som on volem ser i amb qui volem ser. Si és així, perfecte, la relació pot passar a la segona fase. Normalment, la primera crisi (la dels 3 anys) arriba quan s'acaba l'enamorament. I és que tots sabem que -thank God- l'enamorament s'acaba, si no acabaríem tots bojos. Quan l'enamorament s'acaba, toca començar a currar-se la relació de debò, perquè l'etapa de les papallones fa que tot sigui perfecte i fantàstic, senzill i divertit, però quan les papallones deixen de batre les ales, cal arremangar-se i posar-se a treballar en la relació, en el que ens agrada i no ens agrada de l'altre (especialment el que no ens agrada o ens molesta, perquè ha estat cobert per la bena de Cupido durant els primers 3 anys de relació).

Però la revisió, per comptes de ràpida, pot ser una revisió detallada, i aquí és on rellisquem. En aquesta revisió detallada una s'ho qüestiona tot: la feina, els estudis, la família, els amics, la relació de parella, el passat, el present i el futur. I comencen els dubtes. La pregunta que cal fer-se és: ¿què cal fer quan apareixen aquests dubtes? Hi ha qui diu que si hi són cal afrontar-los (sola o amb ajuda d'un terapeuta). Hi ha qui pensa que el millor és ignorar-los, passar pàgina i esperar que ens passi la crisi. Hi ha qui creu que cal compartir-los amb la parella el més aviat possible. No tinc la resposta a la pregunta, però de les tres que he donat, la segona opció no és la correcta (tornaran a aparèixer tard o d'hora, i seran cada cop més difícils de gestionar).

Quan els dubtes apareixen, ella té aquell pensament del punt 5: "Si m'he fixat en algú altre és que alguna cosa no va bé". I és clar, necessita buscar motius pels quals s'ha fixat en algú altre. He pogut observar que els "defectes" que li troba a ell acostumen a ser valors que sempre hem considerat femenins: tendresa, cura, protecció. I en les dones són valors positius, però ara que els homes els han après a desenvolupar, no ens acaben de convèncer. ¿Per què no ens convencen? Perquè potser no és això el que l'home ha d'aportar a la relació. Perquè això és el que aportem nosaltres. No vull dir que un home no pugui ser atent, carinyós i protector, però no és aquest el seu rol principal 24 hores al dia 7 dies a la setmana.

No sóc psicòloga. No tinc respostes. De fet, tinc moltes preguntes. Moltíssimes. I totes em porten a pensar que alguna cosa està canviant en la manera en què ens relacionem, i som la generació que ho està patint amb més força. ¿Quant durarà el període de mutació i adaptació? No ho sé. Però espero que sigui breu.


7 comentaris:

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Aquesta entrada em sembla que podria ser molt comentada, però de moment ningú no ho fa. M'és familiar aquesta història que expliques. Sembla que diguis que una explicació dependria del que se'ls demana o del que donen els homes. Què haurien d'aportar a la relació? Què haurien d'augmentar, doncs? Clar, tampoc es pot generalitzar gaire suposo. Haurien de posar límits a les coses i reaccionar si es sobrepassen? Haurien d'aportar seguretat, idees clares, independència? Vas per aquí o per on, Raquel?

llenguaddicta ha dit...

Eduard, gràcies per comentar. Em sap greu no tenir resposta a les teves preguntes, bàsicament perquè són preguntes que jo mateixa em faig. La meva experiència és que quan he tingut un home que ha estat per mi, que m'ha donat llibertat, que ha caminat al meu costat, que m'ha donart suport en totes les meves iniciatives, que m'ha estimat i m'ha respectat, que ha dipositat en mi tota la seva confiança, m'he trobat en la situació que descric al post. Això no vol dir que no vulgui un home que m'aporti tot això, ¡és evident que ho vull! I ara que sé el que és, encara més. Suposo que haver passat per aquesta situació m'ha fet créixer, m'ha fet aprendre. Ara sé què pot passar i quan en una relació, o què em pot passar i quan (per dir-ho clarament). Ara reconec el fum quan el veig, i per tant, el proper cop (si hi ha un proper cop) tindré preparada la mànega.

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Vols dir que val la pena no engegar aquests homes encara que tinguin aquestes virtuts-defectes? Jo pensava que potser sí que passa relativament sovint això que expliques. Intentava pensar per què i se m'acudia una cosa. Però no la defensaria gaire. Tot és una mica boirós per mi en aquest àmbit. Potser és que amb la persona que tenim al costat en realitat no hi tenim una relació prou completa. Potser la relació és sobretot emocional: dóna seguretat, tendresa, fa somiar, sadolla alguns desitjos, omple el cor. Però potser li falta quelcom més global: compartir un projecte de futur, ajudar i acompanyar l'altre a aconseguir els seus objectius o il·lusions, o objectius vitals, per exemple, una finalitat religiosa o humanitària, una acció social, aconseguir entre els dos millorar els defectes propis, ser cada cop més bones persones, també amb l'altra gent, també hi poden entrar els fills dins un projecte vital integral. Bé, no cal que siguin tots aquests trets ni que siguin necessàriament aquests. Potser em diràs que tot això ja ho tenies en compte. No ho sé, no era explícit al teu artícle. Creus que sí ens prenguéssim les relacions d'una manera vitalment més integral la cosa seria diferent? Potser en realitat ja ho fem i aquesta distinció meva té quelcom de fictícia, però era l'únic que se m'acudia així d'entrada. A tu què et sembla?

llenguaddicta ha dit...

Això que proposes del projecte de futur és curiós que ho esmentis: molts dels casos que he vist també en parlen, de no tenir un projecte de futur. És clar que, normalment, aquest "projecte de futur" tan sols el veiem com a "tenir fills", i moltes persones no en volen, de fills, o els volen molt més endavant... M'agraden les opcions de projecte vital que esmentes.

Una amiga em va explicar fa un temps que les relacions de parella han canviat des que ja no vivim en una gran família sota el mateix sostre: la generació dels nostres pares ho va fer, quan es casaven, en molts casos, anaven a viure a casa d'un dels dos, on potser també hi havia els germans, etc. En aquelles situacions, la càrrega del dia a dia era compartida comunitàriament: cadascú desenvolupava un rol en la teva vida, mentre que ara, com que vivim només la parella sota el mateix sostre, l'altre ha de cobrir totes, absolutament totes les necessitats: li demanem que sigui tendre i carinyós, que sigui eficient i no s'encanti, que tingui solucions per a tot (tant per a una aigüera que no empassa com per a les nostres dèries), que sigui comprensiu i compassiu, etc. Un dels errors, crec, és que el nostre marit s'ha convertit en el nostre millor amic, i això ens ha dut a una mena de relacions en què, al final, el marit acaba sent com un germà.

¿M'equivoco?

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Em sembla que la parella no pot ser exactament un amic o un germà però sí que n'ha de tenir quelcom. No pot ser que no tingui un component d'amic: perquè si no li pots confiar una certa vida íntima, la parella tampoc no arribarà enlloc em sembla. Però suposo que és difícil trobar el límit per fer la distinció: també suposo que tots hi posem un límit d'alguna manera amb el nostre comportament.

Em sembla interessant això que s'ha perdut un concepte de comunitat. És clar que no pot ser com abans. També em sembla que no pot ser que les persones siguin individus hiperautònoms que de tant en tant s'ajunten de dos en dos. Si al teu voltant, a més de la parella, hi tens una comunitat, potser creada amb l'esforç de mantenir els amics i la família etc., aquesta sensació de tot allò que no podem aguantar sols, la nostra lluita solitària contra el món, no és tan gran; llavors quan ens enamorem, o quan no podem més sols, tampoc demanem només a una sola persona que ens doni totes les respostes.

Ara, allò que he dit abans, que si es comparteix un projecte més ampli que pot incloure educació de fills, religió, acció social, projecte intel·lectual etc. probablement dona més solidesa, perquè es matisen i es distribueixen els afectes i emocions d'alguna manera.

Anònim ha dit...

Llegeixo embadalit les reflexions deixades fins ara, però torno a la pregunta que m'ha provocat inicialment l'entrada: què passa quan no és ella qui deixa, qui es cansa, qui no té les coses clares, sinò ell (o sigui, jo)? La meva experiència és relativament similar. De fet, tampoc no pot ser molt diferent. Ah, i la maduresa emocional i la generositat, especialment prèvies a la relació, juguen un paper fonamental.

llenguaddicta ha dit...

Ene, em sembla fantàstic tenir el punt de vista de l'altra meitat de la població. Jo sóc dona, i és per això que puc parlar del que sento, pateixo i experimento; del que sentiu, patiu i experimenteu els homes tan sols em puc fer una idea, i escoltar el que els homes hi teniu a dir.

Gràcies per compartir la teva experiència. :)