dimecres, 6 d’octubre de 2010

Aturar el rellotge

Fa tot just un mes que el polonès viu sota el mateix sostre on jo visc. S'ha confirmat: els sentiments no es poden mantenir al marge. Massa hores plegats m'han fet confondre'm. Massa pel·lícules, m'han fet somiar. Vaig obrir el meu cor i el va omplir de sorra. Ara friso per marxar d'aquí, ben lluny d'ell, on no pugui trobar-me, on no pugui veure'm plorar.

Com que el paper de súper amiga ja no l'ocupo jo, com que m'he tornat la companya de pis enrollada que li renta la roba (i sí, li plega també), com que la relació ha canviat des que vaig posar el meu cor sobre la taula, ja no m'explica res del que fa. Ja no comparteix amb mi res, ni tan sols aquelles passejades a la vora del riu que tant m'alegraven la tarda. Res de res.

Marxo, doncs, ben lluny. Ben lluny dins el meu cor, perquè geogràficament seré a mitja hora en tren. Un amic m'ofereix asil emocional, i jo l'he acceptat encantada. Voldria desaparèixer, tot i que serà difícil: treballo a la casa del costat d'on visc...

Voldria aturar el temps, que de sobte tothom es quedés congelat, com a les pel·lícules de ciència ficció. Vull cridar fins a quedar-me afònica, donar cops a les parets fins que els artells em sagnin, plorar fins a assecar-me.

M'ofego.

PD: Mama, sé que em llegeixes. No pateixis, al final sempre me n'acabo sortint.