dissabte, 24 de desembre de 2011

Nothing more, nothing less

La vida de vegades ens porta sorpreses. Tinc un email guardat, un email que he anat escrivint durant dies, on li dic a M. tot allò que li vull dir, però que no goso. Una d'aquestes coses és que la seva incapacitat (¿covardia?) de col·locar-me en una de les capses (dits), la dels amics o la de les parelles, em crea una confusió terrible que m'angoixa perquè no sé què se n'espera de mi, ni què puc esperar jo d'ell. La metàfora pot sonar ben bonica: "No ets una amiga, no ets una nòvia, ets una altra cosa", però no et dic què. I com que diuen que el nom fa la cosa (¿o era "no fa la cosa"?) em converteixo en absolutament res per a ell.

Aquest dubte, aquesta angoixa del desconeixement, de la incertesa, la dec haver respirat molt fort: els meus pensaments (que no les meves paraules) han creuat el canal i han arribat al M., qui en el seu darrer email m'ha dit això: "We are friends. Nothing more, nothing less. But why must there be anything more... I love you, and I miss you"*.

Li he agraït la sinceritat. El seu comentari no estava relacionat amb res concret, era un pensament expressat en mig de la carta, i m'ha semblat curiós que, sense que jo li hagi demanat explícitament, ell m'hagi respost el meu gran dubte. Ara sé què sóc. Sóc una amiga. Ja puc respirar tranquil·la: s'ha acabat el somiar que algun dia serem alguna cosa més. S'ha acabat el dedicar energia a imaginar un futur en el qual aquella indefinició, aquell "no ets això ni allò, sinó una cosa especial", es convertia en un somni fet realitat. S'ha acabat esperar. Desesperar. Com diuen en anglès, end of the story.

Fi de la història insana d'esperar que un dia s'enamori de mi. Però això no vol dir fi de la nostra història. La nostra amistat segueix sent una cosa molt bonica que vull seguir experimentant. Ara em toca desenamorar-me'n, que és una cosa que costa, però que ja he fet abans. ¡I no m'he pas mort! Suposo que és qüestió de temps, i de començar a fer coses... ara venen un parell de setmanes de letargia, d'inactivitat (Nadal ja ho té, això...). Però de seguida que els Reis tornin cap a Orient, tinc la feina, les classes (el segon trimestre del doctorat serà més actiu que el primer), la redacció del projecte de recerca, l'èuscar, i tantes altres coses. Sí, és tan sols qüestió d'un parell de setmanes (va, direm tres) que comenci a veure'l tan sols com un amic.

*"Som amics. Res més, res menys. Però, per què hi hauria d'haver res més... T'estimo, i t'enyoro".

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia!

Ja han passat els 5 mesos de clausura?

Et desitjo moltes i millors "aventures". Les seguiré.

Atentament:

Oriol

llenguaddicta ha dit...

Bones, Oriol. Doncs no, tot just sóc a 10 dies de completar el quart mes de clausura...

Gràcies pel suport :)