dissabte, 14 de juliol del 2012

Play it again, Sam

La llenguaddicta ha après moltes coses en els darrers anys. Una de les coses que més li ha costat aprendre, però, ha estat el controlar de qui s'enamorava, i amb quina intensitat. Sí, ja ho sé que ara em direu que un no pot controlar els sentiments, que quan t'enamores, t'enamores i punt. Permeteu-me que us porti la contrària (per ser original...).

Fins no fa gaire em pensava que l'enamorament era un estat en el qual hi caiem sense adonar-nos-en, i del qual no en podem sortir un cop hi hem caigut. Fals. Una molt bona part de l'enamorament el provoca la nostra imaginació, la fantasia, les ganes que les coses siguin de color de rosa: veiem de l'altra persona tan sols les coses que ens interessa veure'n. Les que no, les apartem. Si tenim en compte que a més una altra bona part de l'enamorament la provoca el fet que l'altra persona es ven, ens mostra tan sols aquelles parts que vol que veiem, ja tenim la recepta de l'enamorament.

¿No us heu trobat mai, després d'uns anys de relació, dient "allò que m'agradava de tu al principi, és el que més detesto ara"? Doncs el motiu és que quan estem enamorats ho pintem tot del color que ens interessa. Però quan ens cau la bena, les coses es veuen ben diferents.

Sí, l'enamorament, un cop entès i racionalitzat, és fàcil d'evitar. La meva fórmula ha estat, en les darreres setmanes, repetir-me (cada cop que em permetia fantasiejar amb l'home que em tenia "el cor robat") que tot era irreal, que n'era conscient, i que en cabat passaria pàgina i punt. I així ho he fet.

M'he enamorat d'un home casat, a qui per motius de confidencialitat direm... Yeti. I ara direu: "¿doncs què coi dius que has après?" Sí, m'he enamorat d'un home amb una relació més o menys estable, que fa 3 anys que dura. Un home a qui fa 10 anys que conec, i que des del primer dia que el vaig veure vaig pensar: "aquest és l'home amb qui em faré vella". Per una raó o per una altra, no hem coincidit mai estant solters alhora, i per tant, no s'ha donat mai l'ocasió de saber si ens farem vells l'un al costat de l'altre o no. ¿Oi que havia dit que no tornaria a embolicar-me amb homes casats? Doncs ho mantinc. Amb ell no hauria pogut ser, perquè el dia que em vaig atrevir (animada per unes quantes copes de cava) a dir-li que fa 10 anys que m'agrada, la seva resposta va ser: "trobo que ets una dona fantàstica, i sí, si la situació fos diferent... però estic amb ella i l'estimo molt. No sóc aquesta mena d'home".

¿Amb què es va quedar, la llenguaddicta, d'aquesta conversa? Efectivament, amb les paraules "si la situació fos diferent". Aquest condicional de l'inici de la frase se'm va ben clavar al cervellet, i al cor. ¿Per què és una dada rellevant? Perquè pocs dies després d'aquesta confessió per part meva, en Yeti em va confessar, sense que vingués a "cuento", que estava plantejant-se la seva relació. Que ja no era com abans, que feia anys que discutien per les mateixes coses, que ja no es reconeixien l'un a l'altre, que ja no sabia si tenia ganes de lluitar. Us podeu imaginar la meva reacció. Al meu cap aquell condicional de feia uns dies: ostres, la situació, doncs, potser seria diferent en breu. De seguida vaig preguntar-me per què m'ho deia precisament a mi, tot això, quan sap perfectament el que sento, quan feia pocs dies m'havia dit el que m'havia dit. "¿Està temptejant el terreny?", em vaig plantejar. Jo vaig haver d'aparcar els sentiments, i fer el que hauria fet amb qualsevol altre amic: escoltar-lo, i després dir-li que si realment l'estima, si creu que és la dona amb qui vol estar, que hi lluiti.

I ho ha fet. Fi de la història.

¿Què n'he après? ¿Què ha canviat? Fa cosa de mesos, una situació així (algunes de similars he viscut), m'hauria fet plorar fins a desgastar-me; preguntar-me per què sempre trien a les altres i no a mi; per què em posen la mel a la boca i després me la treuen... En fi, m'hauria preguntat què he fet malament. Aquest cop, el fet que l'hagi triat a ella no m'ha fet mal, i això ha estat possible tan sols perquè durant tot el temps he tingut present el fet que qualsevol fantasia que m'estava permetent, era això, una simple fantasia, i per primer cop he sabut separar fantasia de realitat sense que fes mal. Aquest cop he acceptat les coses tal com són. Sembla ser que no és l'home que em veurà envellir, l'home amb qui veuré créixer els nostres fills, l'home amb qui caminaré el que em queda de vida, l'home a qui li escriuré cançons i poemes. Ho accepto. Sense drames.

Qui sap, potser aquest és el principi d'una bonica amistat...

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola. Pel que dius, alguna altra vegada t'has embolicat amb un home casat. Què va passar? Com ho vas resoldre?

llenguaddicta ha dit...

Hi ha poc a "resoldre" quan creues la línia del que la societat considera incorrecte. N'he viscut de molts colors (ho trobaràs tot llegint aquest blog, perquè jo no me n'amago, del que he fet, ni me'n penedeixo). He estat amb homes que enganyaven les seves dones amb mi, i amb homes que tenien relacions amb mi i la dona ho sabia. Fins i tot he estat amb homes que només m'han dit que tenien parella un cop ja havíem consumat...

He estat amb homes "casats" pels quals no sentia res, i amb d'altres pels quals sentia massa... No cal dir que aquests darrers han estat els que més m'ha costat gestionar.

Vaig començar a anar al llit amb homes "casats" perquè pensava que, com que no podien donar-me el que jo necessitava/volia, no me n'enamoraria. Però l'autoengany va durar poc. Amb alguns homes "casats" m'hi vaig fotre al llit esperant (il·lusa) que acabarien deixant la dona per mi. Lliçó apresa: cap home deixa la dona per una altra dona. O com a mínim, mai per mi (i de fet, si ja em tenen pel que volen, ¿per què renunciar a tenir-ho tot?).

Aquest és un dels motius pels quals he deixat d'embolicar-me amb homes casats. Primer, per allò d'aplicar la dita "el que no vulguis per a tu no ho vulguis per als altres". En segon lloc, perquè ficar-me al llit amb algú amb qui només hi ha sexe ha deixat d'interessar-me. En tercer lloc, perquè acabo patint molt.

El meu "home casat actual" ha deixat força clar que només vol que siguem amics: això el fa encara més desitjable (com et pots imaginar), perquè tendim a voler allò que no podem tenir. No sé què passaria, però, si es donés la situació que canvia d'opinió. De fet, fa poc el vaig tenir per casa un parell d'horetes: vaig tenir el privilegi de tenir-lo per a mi soleta durant 2 hores senceres, i vaig haver d'entomar un parell de comentaris pujadets de to que em va deixar anar. I per un moment vaig pensar: "si me li tiro al damunt, ¿què farà?"

¿Què em va frenar?
1. Que havia deixat clar que ell no era "un d'aquests" que foten les banyes a la dona.
2. Que fa molt de temps que no estic amb ningú, i encara més temps que no abordo a ningú.
3. (i més important) Que jo realment no sé si li agrado.

He comès l'error abans de ser l'amiga que ells necessiten quan les coses no van bé amb la dona. Al final he après la lliçó: mai les deixen, i si ho fan, no és per mi (en alguna ocasió el meu "home casat" de torn m'ha agafat tanta confiança que ha deixat de veure'm com a dona i m'he hagut d'empassar veure com per fi acabava la relació per començar-ne una altra amb una altra dona...

La veritat és que n'estic ben penjada, i ell ho sap (la qual cosa em deixa en una situació que m'agrada ben poc).

Anònim ha dit...

Malgrat algunes diferències, coincideixo amb tu en moltes situacions, sentiments, paraules, etc. M'hi trobo molt reflectida. I jo també desitjaria que "aquest cop fos diferent". En fi. Què t'he de dir.

llenguaddicta ha dit...

¿Tu també n'estàs d'algú que té parella? Si ho vols compartir, aquest és el lloc. M'estimaria més que signessis encara que sigui amb un pseudònim o inicials, perquè d'anònims al blog n'hi ha uns quants, i ja no sé a qui contesto :)

Mireia ha dit...

Mira, és que les nostres històries s'assemblen: fa anys que la meva última relació estable va acabar. Després vaig anar encadenant històries amb nois que acabaven per no voler res i actualment em trobava instal·lada en una solitud que semblava perpètua. Però he conegut algú. Ens vam agradar i vaig ser jo qui va fer un pas més. Aleshores em va dir que era casat i amb família...i a partir d'aquí ha començat a buscar-me. I ell m'agrada...

llenguaddicta ha dit...

Mireia, només puc dir-te una cosa: fuig. Corre tant com puguis. Els homes casats només porten problemes. Quan ells no ho volen, ja és dolorós. Però si ho volen (malgrat que et sembli una contradicció) encara fa més mal. Opcions:

1. Tenir una relació d'amagat de la dona.
1.1. Et dirà que té pensat deixar-la. T'ho sentiràs dir una vegada i una altra (i quina casualitat, ho dirà sobretot si tu suggereixes que ho deixeu córrer). Però no la deixarà. I patiràs.
1.2. Et dirà que la seva dona és prioritat, que no pensa deixar-la, i que això és el que tens. Ho prens o ho deixes. Patiràs.
1.3. Ell se sentirà malament d'estar enganyant la dona (i tu també). No la deixarà perquè no podria fer-li una putada tan gran, a més, hi ha els nens. (Si ho fa sense remordiments, llavors planteja't quina mena d'home tens al davant i imagina-te'l fent-t'ho a tu).

2. Si la teniu "en obert", amb consentiment de la dona, llavors oblida-te'n de tenir-lo mai només per a tu: estar casat amb una dona que et permet tenir rollos fora del matrimoni és un "txollo". Cap home canviaria això per una relació convencional amb una altra dona. Patiràs un munt.

Sí, és clar que hi ha una opció 3. Ell la deixa i se'n va amb tu. Però creu-me, això només passa a les pel·lícules, i la dona la pinten sempre com algú que es mereix que la deixin: victimitzar l'home i presentar l'amant com a salvadora és "moralment acceptable". No ens enganyem: un home no deixa mai la dona. Els homes no en saben, de deixar la dona que els garanteix un llit calent i un plat a taula. I si tenen nens, encara menys.

Sap greu ser tan realista, jo que sóc la somiatruites més gran que conec...

Mireia ha dit...

Llenguaadicta, TOTS els homes porten problemes. Ja sigui per un motiu o per un altre. Almenys, pel que fa a mi.

llenguaddicta ha dit...

Doncs sí, és una lliçó que costa aprendre, però al final no hi ha més remei que rendir-se davant el que és obvi...

Anònim ha dit...

Doncs per ser "la somiatruites del petit príncep" Déu n'hi dó l'exercici d'anàlisi fred que fas.

Trobo molt elegant l'anàlisi del punt 1.

En el cas del punt 2, serà per desconeixement o perquè hem sembla que s'haurien de fer subapartats no hi entraré tant.


El meu punt de vista:

Jo també he estat en etapes "calculador" de casuístiques similars.
En el cas de la noia que estic ara i amb la que espero fer-me gran, la 2ona o 3era vegada que vaig anara a veure-la estava fent càbales d'aquestes al tren i vaig pensar "saps què? deixa't anar i el que hagi de ser serà". D'això fa 4 anys.

Amb això vull aportar que el dia que alguna cosa us faci pensar que amb aquella persona podeu abaixar aquesta guàrdia, anem pel bon camí. (O no...) xP


Una abraçada.

Oriol.

llenguaddicta ha dit...

Oriol, gràcies per entrar, llegir i comentar :)

Tens raó que el punt 2 necessita subapartats, però la casuística és de fet infinita, i a l'hora de la veritat, la realitat supera qualsevol anàlisi (freda o tèbia) que una hagi pogut fer abans. No sé com s'ho fa la gent per a dir o fer justament aquella única opció que no t'havia passat pel cap mentre cabalejaves...

Suposo que una certa maquinació (sana) és necessària quan del que es tracta és d'assegurar la resta de la teva vida... que no és poc. Ara bé, val a dir que aquesta amant del petit príncep està aprenent a deixar lloc a l'imprevist. Les sorpreses són molt més gratificants que els èxits planejats.

Mireia ha dit...

Tots els vostres comentaris estan la mar de bé. Dieu coses molt racionals i lògiques. Però és clar. Tampoc resolen res. Crec que tots ja sabem què funciona i què no. Quan es pot tenir una relació amb algú i quan no, quan hi ha amor i quan no. La qüestió és que això, o bé es dóna o bé no i el que ens emprenya a molts és que mai es doni. Jo em sento molt impotent de veure que no puc fer res, absolutament res, per tenir una relació normal amb una persona, veure que no depèn de mi i que simplement no apareix ningú. L'únic que pots fer, com diu la llenguaadicta, és rendir-te a l'evidència i acabar concloent que encara tens més temps per davant de solitud o de patiment (no hi ha opció 3) i que l'únic que pots fer és acceptar-ho i seguir endavant. I això, no només amb l'amor, sinó amb tot, és trist.

Mireia ha dit...

Hola llenguaadicta. Després de la fase de flechàs, shock (ell és casat) de la d'"enamorament", de la de negació per part meva, d'un parell de dies realment meravellosos i molts missatges, amb el meu home casat vam encetar la fase complicada. La fase en què jo vaig començar a demanar més. I la fase en què vaig plantejar o tot o res.

Ara és ell qui no vol parlar amb mi i qui no em respon. I jo, vulgui o no vulgui, encara que no sigui cert, me'n culpo. I sento moltes ganes d'inundar-lo de missatges. El més probable és que si ho faig un dia em truqui ella. Perquè és molt probable que en aquests moments ell estigui aplicant tot el que jo li deia (que pots resoldre les coses amb la teva dona, que porteu x anys casats, que tens fills, que en realitat esteu bé i jo a tu no t'agrado) i que fins i tot li hagi dit...cómo no, que ha tingut oportunitat amb una noia que el busca i no el deixa en pau però que no ha fet res.

I ell començarà a fer-se el boig, a tractar-me com si no fos ningú (de la mateixa manera que jo ho feia al principi), mentre que jo començo a tenir necessitat d'explicar tot el que ha passat i el que sento ara.

I si abans, al principi, tot eren comentaris del tipus "no t'hi fiquis", "ja està tot fet i això acabarà malament" que em feien posar paranoica, ara la gent amb qui en parli em dirà coses del tipus "tu ja ho sabies", "no t'has de fixar en aquests homes", "sempre busques els equivocats" o "l'hauries d'haver conegut més abans de fer-te il·lusions".

I aquelles persones que, quan el vaig conèixer i no sabia que era casat, però sí que sabia que tots els homes són uns porcs, em deien que no fos negativa i que aquest cop no tenia perquè sortir malament, ara em diran (ja m'ho diuen) que no he de ser negativa i buscar una altra persona que segur que, aquest cop sí, sí que m'estimarà.

I aquells que em deien que m'hi fiqués sense patir, només per passar-ho bé, em recriminaran haver demanat més. I els qui em deien que no tenia prou autoestima si m'hi ficava, em diran que tot ha passat per culpa de la meva actitud i que...jo ja ho sabia!I els qui em deien que no me l'havia de creure...ara em diran que potser me l'hauria d'haver cregut i que li vaig posar massa difícil. També em diran, total, que jo no n'estava enamorada perquè d'un tio així qui se'n pot enamorar. O bé que he estat tonta per enamorar-me. O que, bé, tampoc n'hi ha per tant (cosa que ell pensarà ara mateix, què és un affaire de mes i mig sense pràcticament sexe en un matrimoni d'anys?).

Ah. I si abans tenia els seus cuentus (que t'estimo, que deixaré la dona), ara tinc els cuentus dels altres (que coneixeràs algú altre, que trobaràs l'amor).

Fet i fet, l'únic que hi ha sortit guanyant és el cabró de torn, no? L'home. Sembla mentida que una mateixa cosa pugui passar tantes vegades. I de mil maneres diferents. I que encara que un conegui el panorama i faci DE TOT per evitar-ho sempre sigui igual.

Per què és tot taaaaaaaaaaan previsible?

Mireia ha dit...

Ah. I me n'oblidava. Com que no és cert que tots els homes siguin iguals, que és un tòpic (ÉS CLAR), i com que aquestes coses em passen sempre i només a mi, d'aquí poc la gent que m'envolta arribarà a la conclusió (tan lògica ella) que el problema no és aquest home ni els homes en general, sinó jo, que 1) exigeixo massa, 2) em faig massa expectatives, 3) sóc massa enamoradissa, 4) em prenc les coses massa a pit...o vés a saber!!!!!

llenguaddicta ha dit...

Mireia, perdona que no t'hagi contestat abans. Bé, no és que hagis preguntat, i de fet, si això era una pregunta, no en tinc la resposta (si la tingués, no escriuria els posts que escric, oi?).

Em sento completament identificada amb la descripció de fets que has escrit: les persones ens creiem totes amb el dret d'opinar sobre la vida dels altres, i tendim després a inflar-nos de supèrbia quan aquests "altres" no han fet el que els recomanàvem, i llavors diem allò de "ja t'ho havia dit", o "però tu ja sabies on et ficaves". És com si "saber on ens fiquem" ens tragués el dret a plorar un cop les coses han acabat com tothom ens deia que acabarien.

I ha dos tipus "d'opinionistes": els que parlen per parlar i els que parlen des de l'experiència. Els primers basen la seva "saviesa" en llibres, en el típic "a l'amic d'un amic li va passar", en pel·lícules i (poques vegades) en el sentit comú. Els segons basen els consells i coneixements en el fet que han viscut una experiència semblant a la teva. I dic "semblant" perquè no n'hi ha dues d'iguals.

Malgrat això, malgrat no haver-ne dues d'iguals, et diré que al llarg de la vida quan he experimentat una situació una mica extrema o fora del comú, la vivia alhora una amiga, de vegades unes "escenes" per davant i per darrere. Fins i tot la història més bèstia, la de la meva infidelitat fa 6 anys i posterior desaparició de l'amant quan havia decidit triar-lo a ell (a hores d'ara encara no n'he tornat a saber res), mentre jo vivia això una amiga meva vivia el mateix.

Això de l'home casat d'aquest post, poc abans que jo me n'adonés que n'estava, d'ell, una altra amiga m'explicava el procés en directe del seu flirteig, enamorament, trucades emails etc., amb un home casat. En el seu cas, com amb el meu, ell li va dir que tenia pensat acabar amb el matrimoni perquè ja en tenia prou. Que quan ho fes podrien estar junts, bla bla bla. I s'ha divorciat. Però a la que ha estat "lliure" un altre cop, li ha dit a la meva amiga (que portava un any esperant-lo) que ara no té ganes de ficar-se en una altra relació, que el que té ganes és de cardar com quan tenia 20 anys...

I és clar, com que no pots dir que tots els homes són iguals (com tu molt bé has expressat), ara la gent li diu a la meva amiga que ella ja ho sabia que un home divorciat no voldria una relació només sortir del matrimoni...

Bé, ja veus, Mireia, que no estàs sola, que no estem soles. Per desgràcia en som unes quantes, i si fa no fa a totes ens passen coses similars.

Mireia ha dit...

Pobra amiga. Gràcies per respondre i per fer-me sentir una mica més acompanyada.

Anònim ha dit...

Bon dia;

Vaig llegir que Kasparov anticipava combinacions possibles en les 8 properes jugades jugant a escacs.

Això hem va copsar moltíssim. Fa hi havia jugat alguna tarda i realment hem va xocar. Tots dos hem jugat a escacs però no estàvem fent el mateix.

Que perquè ho dic?

Perquè és el que m'ha vingut al cap al veure el nivell predictiu de segona derivada al que heu arribat.

Us felicito per això. Jo només se anticipar una jugada... Ànims!

Una abraçada.

Oriol.