Liquidació: final de temporada

Ara que s'acaba l'any, que farà 15 mesos que visc a Anglaterra, és hora de fer recompte. Emocionalment parlant, ha estat un any ple de sorpreses, de maldecaps, de malentesos, d'il·lusions, de fantasies, de dolor, de joia, de buidor... Ha estat un any que, sumat a la resta d'anys que fa que sóc soltera, donen per acabada una etapa en què tot ho he fet a l'inrevés: he prioritzat qualsevol relació per davant dels meus estudis, de la feina, de la meva gent, de mi mateixa; he confós amistat amb amor; m'he enamorat de qui no m'havia d'enamorar, he tingut relacions amb homes casats, amb homes amb fills, amb homes que, en definitiva, no volien ni podien donar-me el que necessito.

Sabeu que m'agrada buscar motius a tot el que em passa, trobar una explicació que, més o menys, respongui les mil preguntes que em faig. I crec que aquests tres anyets han estat bàsicament marcats per una manca d'autoestima, d'autoconfiança, que m'ha dut a fer el que he fet. Tres anys en què no he gaudit de la soledat, sinó que l'he disfressada. Tres anys en que he fugit de la soledat, virtualment, físicament, constantment! No per por d'estar sola (de fet, quan penso en tot el que comporta tenir una relació, m'agafa una mandra...). Suposo que més aviat es tracta de por de trobar-me amb mi mateixa, por de descobrir qui sóc, què hi ha aquí darrere: ¿i si de sobte descobreixo que no sóc la dona dolça i encantadora que diuen els meus amics que sóc? ¿I si aquí dins hi ha el que he vist aquests anys per error, aquesta mena de monstre que surt de tant en tant i que no reconec com a meu? ¿I si resulta que la part fosca que amago és la Raquel de debò? D'acord, ja callo...

És doncs hora de dir prou. Hora de treballar aquest nou any per tal d'aconseguir la pau que necessito. Hora de centrar-me en els estudis, en la feina, en els amics, la família... en mi. Hora de deixar de banda els prínceps blaus i les històries d'amor ensucrades. Hora de començar de nou.

¿...i això com es fa?

¿Algun suggeriment?

There was a time...

No fa gaire, només uns mesos, els dijous el polonès no tornava a casa, a Rochester, perquè era amb mi, a Londres. No sempre hi havia sexe, de vegades tan sols passejàvem, bevíem vi, xerràvem, ens coneixíem una mica més cada dijous... De vegades hi havia sexe: plantàvem el matalàs individual al terra de la meva habitació a la residència i ens tapàvem amb el nòrdic, i ens adormíem abraçats.

Avui dijous, el polonès no torna a casa, a Rochester, perquè és a Londres, amb algú que no sóc jo. Passejant, bevent vi, xerrant, coneixent-la una mica més... Potser hi haurà sexe: plantaran el matalàs a terra i es taparan amb el nòrdic, i s'adormiran abraçats.

Ironic, don't you think?

Aturar el rellotge

Fa tot just un mes que el polonès viu sota el mateix sostre on jo visc. S'ha confirmat: els sentiments no es poden mantenir al marge. Massa hores plegats m'han fet confondre'm. Massa pel·lícules, m'han fet somiar. Vaig obrir el meu cor i el va omplir de sorra. Ara friso per marxar d'aquí, ben lluny d'ell, on no pugui trobar-me, on no pugui veure'm plorar.

Com que el paper de súper amiga ja no l'ocupo jo, com que m'he tornat la companya de pis enrollada que li renta la roba (i sí, li plega també), com que la relació ha canviat des que vaig posar el meu cor sobre la taula, ja no m'explica res del que fa. Ja no comparteix amb mi res, ni tan sols aquelles passejades a la vora del riu que tant m'alegraven la tarda. Res de res.

Marxo, doncs, ben lluny. Ben lluny dins el meu cor, perquè geogràficament seré a mitja hora en tren. Un amic m'ofereix asil emocional, i jo l'he acceptat encantada. Voldria desaparèixer, tot i que serà difícil: treballo a la casa del costat d'on visc...

Voldria aturar el temps, que de sobte tothom es quedés congelat, com a les pel·lícules de ciència ficció. Vull cridar fins a quedar-me afònica, donar cops a les parets fins que els artells em sagnin, plorar fins a assecar-me.

M'ofego.

PD: Mama, sé que em llegeixes. No pateixis, al final sempre me n'acabo sortint.

Això és es colmo!

L'objecte del meu desig se m'ha instal·lat a casa.

Bé, potser que comenci pel començament... És l'home del qual fa uns mesos que estic penjada (penjament que amb el temps ha anat minvant, tot i que lluita per mantenir-se viu). És un polonès ben jove que em té el cor robat. Amic d'uns amics, al principi. Amic meu ara. Fa uns mesos que vam tenir una curta (però intensa) història. I d'aquella història en va sorgir una bonica amistat. Una amistat que a còpia d'anar-la alimentant, m'ha fet ocupar el lloc de l'amiga súper amiga amb qui es desfoga, en qui confia, a qui explica tots els seus rotllos amorosos: la noieta amb qui va tenir un lio curt fa uns mesos però que encara li va al darrere i li escriu missatges i correus electrònics demanant-li una segona oportunitat, la seva ex que es penedeix d'haver-lo engegat i li demana de tornar-ho a intentar, una altra noia amb qui fa un parell de mesos va començar a sortir i amb qui ja no vol estar però pel que sembla ella no ha entès que la història s'ha acabat i el truca sovint per a fer plans de futur, una altra que està a punt de cancel·lar el seu casament perquè de sobte s'ha adonat que està perdudament enamorada d'ell... Tot això m'ho explica, i em deixa llegir els missatges que les noies li escriuen, i em demana consell com a amiga i com a dona. I jo l'ajudo com puc, mirant de mantenir els meus sentiments al marge per tal que no interfereixin en el meu consell.

La nostra amistat és tan bonica, que va comptar amb mi per a fer un viatge de pel·lícula que havia de fer amb la seva ex, la que l'ha engegat, conduint fins a Venècia -la ciutat de l'amor-, creuant l'Adriàtic en ferry, i carretera i manta a través de Grècia, Albània, Montenegro, Croàcia, Bòsnia, Hongria, Àustria, Itàlia i França. El viatge ens ha portat moltes experiències agradables. D'altres que no tant. Passar 24 hores al dia junts durant 18 dies ens ha permès de conèixe'ns més, en moments de tensió i en moments de calma. Hem passat molts bons moments rient i xerrant. Hem dormit junts, hem menjat junts, hem conduït junts, hem nedat junts, hem mirat les estrelles estirats a una platja grega, hem vist postes de sol junts... Hem fet un viatge junts.

En tornar a Rochester, on tots dos vivim, la seva llogatera l'ha fet fora, i és clar, no l'anava a deixar al carrer, ¿oi? Ara està plantejant-se de viure en aquesta casa, però cal esperar que tornin els nostres llogaters/amics per a parlar-ne amb calma. Mentrestant, ell (i tots els seus trastos) són a la meva habitació. Dormim junts, comprem junts, cuinem junts, esmorzem dinem i sopem junts, meditem junts, estudiem/treballem junts a la taula del menjador, mirem pel·lis junts... Vivim junts.

Com una parella, però sense sexe. Bé, sense sense, tampoc, que no som de pedra i de tant en tant alguna rebolcada se'ns escapa.

¿D'això se'n diu ser massoca?

Gelos

De vegades no és fàcil... Mira que m'hi esforço, que hi poso ganes. Però de vegades no me'n surto: la ràbia desperta el monstre que fa dies que dorm, mort de fam perquè m'he proposat no alimentar-lo.

Una trucada, un missatge, un gest, un comentari, una relliscada. El monstre es desperta fàcilment quan abaixo la guàrdia. I l'abaixo sovint, perquè una mirada seva em fa perdre el nord. Llavors és fàcil que a la seva relliscada li segueixi un pensament que se m'escapa, una idea, una fantasia, un malson: la maquinària que obre les portes de la gàbia del monstre s'activa, i costa tant d'aturar-la un cop en marxa...

El monstre obre els ulls, comença a bramar, a esgarrapar-me per dins, a mossegar-me. Em menja les entranyes, el cor, la vida. No puc matar-lo, perquè forma part de mi. Però tampoc no vull que creixi.

¿Què puc fer?

¿Segle XXI o segle XV?

Discussió acalorada, difícil, que gairebé arriba a les mans! sobre feminisme, masclisme, paritat, maternitat, etc. No cal que expliqui com ha anat: 3 homes i jo sola. Res a fer: la seva posició se sustenta en un sol argument, "és normal que en una entrevista de feina et preguntin si tens pensat tenir fills, perquè l'empresa vol fer diners, i si vols una feina i també vols tenir fills, potser que t'ho pensis perquè les coses sempre han estat així: les dones cuiden dels fills, els homes treballen". Un francès i dos polonesos. Problema principal: discutim en una llengua que no és L1 per a cap de nosaltres. Problema número dos: arguments sense base sobre feines per a homes i feines per a dones (com per exemple, jazz musicians: "¿Quantes dones coneixes que toquin un instrument en un grup de jazz?" "¿Excuse me?", pregunto jo, "Les veus més famoses del jazz són dones!!!". "Sí, però això no és un instrument"). Problema número tres: han barrejat tants conceptes, amb tants estereotips i tants prejudicis, que era absolutament impossible desenredar-los per mirar de contradir-los: les dones aborten sense demanar-te l'opinió, les dones no poden treballar en la construcció, si un home es demana la baixa per maternitat quan torni a la feina ves a saber com el miraran...

I llavors, faig una broma (que ningú entén, i genera una nova discussió del tot absurda): "El dia que les dones decidim que ja en tenim prou i que no volem tenir els vostres fills, comenceu a tremolar".

Raquel's song

Lyrics - Sally’s Song lyrics

Crisis, canvis, preguntes

Fa uns anys que al meu voltant només hi ha parelles que trenquen. Algunes d'aquestes parelles cauen pel seu propi pes. D'altres, però, no ho hauria dit mai que tallarien. I és que alguna cosa està passant, i ningú no se la pren seriosament. En totes les converses que he tingut amb nois que han estat deixats per les seves nòvies, i amb noies que han deixat els seus nòvios hi trobo un patró comú. Analitzem la situació:

1. En una parella que porta 3, 6 o 9 anys de relació, ella de sobte descobreix que alguna cosa no va bé. No sap ben bé què és però sent que necessita aire, que li costa respirar.

2. Com que ella no sap què li passa, no gosa dir-li res a ell, i va tirant endavant com pot amb una sensació d'ofec que, a poc a poc, es va fent més i més forta.

3. Un dia apareix algú. Normalment, apareix algú que fa que ella perdi el nord. Pot ser que se n'enamori, pot ser que tan sols tinguin un affaire temporal, pot ser que ni tan sols es toquin, però aquest algú és el detonant del que serà inevitable.

4. Ella amaga aquesta història una temporada, pensant que és una relliscada passatgera, però s'equivoca, i s'adona que cada dia que passa se sent més lluny d'ell.

5. Llavors, ella comença a pensar. I aquí és on tot trontolla. El pensament acostuma a ser verbalitzat amb, si fa no fa, aquestes paraules: "Si m'he fixat en algú és perquè a casa alguna cosa no va bé". I com que sap que ell és l'home de la seva vida, no només perquè ella ho senti així sinó perquè tothom li ho diu constantment, necessita trobar raons per a justificar això que no va bé: ell és massa bo amb mi, em protegeix massa, està massa pendent de mi, tenim una relació massa oberta, tot li sembla bé, tot ho accepta, no s'enfada mai amb mi per res, és massa comprensiu, no es posa gelós si li parlo d'altres homes...

6. El temps que passa entre aquest pensament i el trencament de la relació varia segons cada cas, però totes acaben trencant.

7. Els motius que ella li donarà per a trencar la relació són sempre similars (i igual de vagues): no sé què vull, no sé què em passa, sento que necessito volar, que fa temps que alguna cosa no funciona, sento que vull fer coses que amb tu no puc fer, sento que necessito estar sola.

8. El que ve després és també comú a totes les relacions que, en els darrers 3 anys de la meva vida, he vist trencar-se davant meu: ella assegura que l'estima, que sap que està cometent un error, que sap que se'n penedirà, que sap que no trobarà ningú com ell.

9. Ell no entén què ha fet malament, no entén per què ella el deixa per estar sola, per què el deixa si encara l'estima.

Jo ja fa 2 anys i mig gairebé que volo sola, i he tingut molt de temps per a reflexionar. I tot i que les meves reflexions poden ser errònies, i que no m'aporten respostes a les mil preguntes que encara em faig, crec que ja va sent hora de compartir-les.

El fet que aquestes crisis coincideixin amb 3, 6 o 9 anys de relació em sembla curiós (o com a mínim digne de menció). El cert és que sembla que cada 3 anys toca revisió, i de vegades és una revisió ràpida, gairebé imperceptible: un sospir i un somriure reconeixent que som on volem ser i amb qui volem ser. Si és així, perfecte, la relació pot passar a la segona fase. Normalment, la primera crisi (la dels 3 anys) arriba quan s'acaba l'enamorament. I és que tots sabem que -thank God- l'enamorament s'acaba, si no acabaríem tots bojos. Quan l'enamorament s'acaba, toca començar a currar-se la relació de debò, perquè l'etapa de les papallones fa que tot sigui perfecte i fantàstic, senzill i divertit, però quan les papallones deixen de batre les ales, cal arremangar-se i posar-se a treballar en la relació, en el que ens agrada i no ens agrada de l'altre (especialment el que no ens agrada o ens molesta, perquè ha estat cobert per la bena de Cupido durant els primers 3 anys de relació).

Però la revisió, per comptes de ràpida, pot ser una revisió detallada, i aquí és on rellisquem. En aquesta revisió detallada una s'ho qüestiona tot: la feina, els estudis, la família, els amics, la relació de parella, el passat, el present i el futur. I comencen els dubtes. La pregunta que cal fer-se és: ¿què cal fer quan apareixen aquests dubtes? Hi ha qui diu que si hi són cal afrontar-los (sola o amb ajuda d'un terapeuta). Hi ha qui pensa que el millor és ignorar-los, passar pàgina i esperar que ens passi la crisi. Hi ha qui creu que cal compartir-los amb la parella el més aviat possible. No tinc la resposta a la pregunta, però de les tres que he donat, la segona opció no és la correcta (tornaran a aparèixer tard o d'hora, i seran cada cop més difícils de gestionar).

Quan els dubtes apareixen, ella té aquell pensament del punt 5: "Si m'he fixat en algú altre és que alguna cosa no va bé". I és clar, necessita buscar motius pels quals s'ha fixat en algú altre. He pogut observar que els "defectes" que li troba a ell acostumen a ser valors que sempre hem considerat femenins: tendresa, cura, protecció. I en les dones són valors positius, però ara que els homes els han après a desenvolupar, no ens acaben de convèncer. ¿Per què no ens convencen? Perquè potser no és això el que l'home ha d'aportar a la relació. Perquè això és el que aportem nosaltres. No vull dir que un home no pugui ser atent, carinyós i protector, però no és aquest el seu rol principal 24 hores al dia 7 dies a la setmana.

No sóc psicòloga. No tinc respostes. De fet, tinc moltes preguntes. Moltíssimes. I totes em porten a pensar que alguna cosa està canviant en la manera en què ens relacionem, i som la generació que ho està patint amb més força. ¿Quant durarà el període de mutació i adaptació? No ho sé. Però espero que sigui breu.

Juguem en lligues diferents

Si hi ha una cosa pitjor que estar enamorada d'algú que té parella, és sens dubte el moment en què trenquen i ell t'explica, amb pèls i senyals, per què ella ha estat l'única dona que l'ha omplert en tots els sentits. Passar-se dues hores escoltant meravelles de la dona que fa unes hores era l'enemic, acaba fent que t'adonis que, si abans era difícil que ell s'enamorés de tu, ara és ja del tot impossible. ¿Com es pot competir amb una dona que condueix una Harley, se'n va a Txetxènia en ple estat de guerra per fer fotos d'una stupa, fa submarinisme i, a sobre, és rossa, alta, prima, té cara de nina i 10 anys menys que jo? Si mentre estaven junts, ella em feia ombra, ara que ella l'ha engegat m'he fet de cop transparent.

Com cuinar un conte de fades

1. Ingredient principal: selecciona una situació recent (per exemple, un petó intens i inesperat, carregat de passió i de desig en una nit de festa i bogeria, de boca de l'home que fa cosa de 3 mesos et té el cor robat -i saps que és recíproc).

2. Afegeix-li sucre, com més millor (si pot ser, imagina un munt de motius fabulosos pels quals la situació s'ha donat: "tan sols s'atreveix a llançar-s'hi quan va begut, perquè l'alcohol desinhibeix les persones"; "té un dilema ara mateix i està dubtant si deixar la seva nòvia o no").

3. Posa-hi una banda sonora (violins: toquen la fibra).

4. Fica-ho al forn durant unes hores (sabràs que el conte de fades es troba en el seu punt de cocció ideal quan la part del damunt comenci a agafar un to rosadet: com més rosa xiclet millor).

5. Tan bon punt el treguis del forn, menja-te'l; no t'esperis que es refredi. Menja-te'l a mans plenes, com si portessis un mes sense menjar. Si pots, comparteix-lo amb tants amics com puguis: escampar contes de fades ajuda a digerir-los millor.

Nota important: mai, MAI, sota cap concepte, comparteixis el conte de fades amb l'origen del teu ingredient principal. L'honestedat amargarà el teu conte de fades en qüestió de segons (a saber, el petonejador furtiu i apassionat podria confessar-te que anava tan begut que no se'n recorda de res del que va passar).

(Consell dels experts: les llàgrimes no ajuden a empassar.)

Crisàlide

La llenguaddicta es retira. Es retira del mercat.

Fa dos anys que vaig pel món vivint relacions complicades. Totes elles molt doloroses.

Fa dos anys que em castigo. Que em maltracto. Avui el meu germà m'ha dit que el càstig ha de ser proporcional al crim. El meu "crim" va ser equivocar-me. I vaig pagar l'error perdent a qui més estimava.

Ja va sent hora de deixar de fer-me mal.

M'estic construint una crisàlide, de la qual sortiré només quan les meves ales siguin prou fortes per volar.

Bona nit, món.

He d'escoltar més Wagner...

(Enllaç)

Se'ns passa l'arròs

Fa un any Maruja Torres era entrevistada per l'Albert Om al programa El Club. Us deixo l'entrevista. Em quedo amb el que diu del minut 7'08 al 7'58: a partir dels 30 anys les dones comencem a ser transparents.

The end of the story

Fa uns mesos obríem un debat sobre el fet que un home a punt de casar-se enviava emails a una antiga amant, dient-li com l'enyorava, com l'estimava, com en seguia estant enamorat. Els que vàreu seguir la història sabeu que la destinatària dels emails era una servidora, però la història va quedar penjada a l'aire en el moment més interessant.

Després de la tempesta sempre ve la calma, diuen. I crec que a tots els que vau participar en el debat us dec un final de la història com cal. Tots sabeu que m'agrada escriure, per tant, permeteu-me que em deleixi en fer-vos-en cinc cèntims a la meva manera.

Després del meu darrer comentari al post en qüestió (20 d'octubre), l'estira i arronsa es va allargar una setmaneta més, aprox. Un dijous a la nit, m'arribava un email amb un "Bona nit, preciosa", que no vaig contestar, i l'endemà (poques hores després, de fet) un "Bon dia, princesa", que tampoc no vaig voler contestar. A mig matí d'aquell divendres, mentre jo era a classe amb un professor que ens animava a veure el món que ens envolta des d'una perspectiva diferent, a no donar res per fet i qüestionar-nos-ho tot, vaig tornar a la resi per trobar-me un email on el nuvi es donava per vençut. I en aquell moment vaig veure la llum.

¿Quina mena de persona s'inventa una adreça electrònica per a enviar emails confusos, i insisteix, clatellada rere clatellada durant dues setmanes, per tal d'esbrinar què sent la destinatària d'aquests emails? ¡Una dona! ¿I quina dona, concretament? Ho heu encertat: ¡la núvia!

En aquell moment vaig començar a lligar caps per tal de trobar dades que confirmessin les meves sospites: uns dies abans li havia demanat una prova, alguna cosa que només ell i jo sabéssim, per estar segura que era ell qui m'escrivia, i no qualsevol aprofitat que hagués aconseguit la meva adreça al meu perfil de Blogger, per exemple. No vaig obtenir mai la resposta a la pregunta que li feia, allò que jo sabia que només ell i jo compartíem (sí, com en les pel·lícules). Una altra dada que em confirmava que no podia ser ell era el fet que ell no feia faltes d'ortografia quan escrivia, i els emails que havia rebut en tenien algunes de ben escandaloses. Com a dada concloent, una especial insistència per part de l'emissor de fer-me reenviar-li els emails que fa dos anys ens escrivíem (¿qui guarda emails de fa dos anys?).

Amb aquestes dades i unes ganes terribles de descobrir el "pastel", li vaig enviar un email on m'ho jugava tot a una carta: "Reina, espero que et quedi bé el vestit de núvia. M'he cansat de jugar". La seva resposta va ser ràpida i desesperada, i va provar per tots els mitjans de fer-me creure que m'equivocava, que l'havia confós, que havia malinterpretat tots els missatges anteriors, que ni tan sols era l'home que jo creia que era (és a dir, el nuvi), i s'acomiadava amb l'excusa de sentir-se menyspreat (seguia dient que era un home) i menystingut: algú enamorat de mi a qui jo no feia prou cas. En un moment de mala llet (¿us havia dit que sóc xunga?) li vaig dir que ja en tenia prou, d'aquest color, i que estava marcant el telèfon del seu cunyat, bon amic meu a qui no li faria cap gràcia que son germà estés a punt de casar-se amb una gelosa patològica.

Recurs final per part d'ella: escriure'm un últim email en el qual em deia que era el meu ex (el meu ex de debò, amb el qual he compartit els millors anys de la meva vida, a més d'una llar i moltes coses més... Algú que està per damunt de totes aquestes bestieses i que mai, mai, faria una estupidesa com aquesta). Cop baix. Dolorós. Innecessari. La meva ràbia es respirava en l'email de resposta. I ella se'n va adonar. Vaig trucar a una amiga. Li vaig demanar que truqués al nuvi i li expliqués el que estava passant. Ell li va donar una adreça electrònica a la qual només ell hi tenia accés, i li va demanar que jo li enviés tots els emails. I ho vaig fer. Un per un. Amb ràbia, amb dolor, amb perplexitat.

Cinc minuts després d'enviar l'últim email em sona el mòbil. Era ella. Volia disculpar-se. ¿Disculpar-se? ¿I les hores que he perdut amb aquesta història, qui me les torna? ¿I el fet d'haver ressuscitat un fantasma que vaig enterrar fa molt, qui m'ho arregla? La núvia plorava i em deia que se li havia escapat de les mans, que ella només volia saber què era el que jo sentia pel seu promès, i que per més que jo li deia que no sentia res, no podia parar de preguntar-m'ho una vegada i una altra, perquè en volia estar segura.

Li vaig explicar que el seu promès tenia tots els emails, i que s'havia ficat en un bon embolic del qual era difícil sortir-ne. N'era conscient, i mentre parlàvem el nuvi va arribar a casa. La conversa va acabar.

¿Com acaba la història? Us ofereixo tres finals:

1. El nuvi s'adona que està a punt de casar-se amb una harpia, pensa en les conseqüències de viure amb algú que li espia els correus, que escriu emails en nom seu a altres dones, que li amaga pors i altres inseguretats a un mes del casament, i decideix acabar la relació.

2. La núvia li explica per què ha fet el que ha fet --per amor, és clar-- i li assegura que mai més no tornarà a dubtar d'ell, que l'estimarà i confiarà en ell, que viuran feliços i menjaran anissos, i ell decideix tirar endavant el casament (i ara són feliços i mengen anissos).

3. Cap de les dues anteriors (s'accepten propostes).

(La solució, d'aquí a unes hores... quan hagueu votat).